Activitats productives, processos i tècniques

(cerca en tots els camps)
Port de Vilanova i la Geltrú

Al Penedès, junt amb un sector agrari que continua definint part de la identitat de la vegueria, ha estat històricament present i amb una activitat rellevant per volum i influència en la identitat dels municipis de litoral penedesenc, l'activitat pesquera. Actualment aquesta activitat es concentra en el port de Vilanova i la Geltrú, que és el que recull i distribueix el producte de l'activitat pesquera de les embarcacions de Vilanova i dels ports de Sitges i Calafell. Aquesta activitat inclou tant les arts pesqueres tradicionals i considerades menors (el tresmall, el palangre, la nansa) com la pesca amb un alt grau de mecanització i producció (l'arrossegament o la llum).
La flota artesanal penedesenca suposa l'11,39% de les barques de la seva modalitat a Catalunya, mentre que l'extensió de la seva costa, poc més de 46 quilòmetres, suposa el 8,42%.
Les activitats pesqueres tradicionals són desenvolupades mitjançant poc més de cinquanta barques que amarren als ports de Segur de Calafell (dues barques), Vilanova i la Geltrú (quaranta-una barques) i Sitges (deu barques). La major part d'aquestes barques són tripulades per una sola persona (el patró), però algunes d'elles ho són per dues o tres (el patró i un o dos mariners); no s'allunyen més enllà de 30 brases (prop de 50 metres) de profunditat que és el seu radi d'acció, que correspon a una distància d'unes tres milles de la costa, i on no poden feinejar les barques considerades industrials (encerclament i arrossegament). Aquestes barques poden desenvolupar qualsevol dels arts considerats artesanals però normalment estan especialitzades en una sola art (tresmall, palangre, nansa, gàbies de marisqueig, cargolers, etc.).
Una activitat pesquera que ha influenciat en l'aparició de barris i espais propis com "les botigues" que amb els anys queden en un segon terme però continuen sent referents de l'origen de poblacions o barris que tot i mantenir-se avui tenen unes altres funcions. La memòria dels quals s'ha recuperat amb la intervenció i creació d'espais com l'Espai Far a Vilanova i la Geltrú.

L’elaboració del cava al Penedès ha seguit rigorosament les pautes que marca el mètode tradicional provinent de la regió de la Xampanya, a França: s’obté a partir d’un vi de 10 a 11 graus d’alcohol, que fa una segona fermentació dins l’ampolla gràcies a l’addició de sucres i llevats.

És una activitat del sector secundari que es desenvolupa posteriorment a la verema, fase de la collita del conreu de la vinya, i prèviament a tot un circuit de distribució, consum i promoció del producte.

Al Penedès hi ha un pes simbòlic de tots aquests processos que l’envolten, ja que es concep la vinya com a territori, paisatge, història. Aquest fet, juntament amb l’important pes econòmic del sector a la zona, que es veu afectat per la competitivitat i la incertesa, fa que el procés tècnic d’elaboració es vegi influenciat per uns criteris i maneres de fer que tenen en compte determinats valors com la tradició i la pertinença a la zona, i alhora els interessos tan privats com col·lectius del sector. És un element del patrimoni cultural immaterial d’una gran complexitat i d’un fort arrelament al territori.

Desenganxant el full acabat de formar

El territori penedesenc, caracteritzat per la presència de nombrosos rius i fonts, així com la proximitat de grans ciutats, va permetre el desenvolupament de l’activitat paperera des de l’època medieval, activitat que ocupa encara una funció important en el sistema productiu de la regió. Tot i les transformacions que l’han marcat i la seva progressiva industrialització, l’elaboració del paper segueix sent un referent del Penedès, per la seva especialització en papers de qualitat fets a mà.

L’elaboració del paper al Penedès consisteix actualment en dos processos diferenciats. D’una banda, gran part de les fàbriques han adoptat les noves tècniques industrials que els ha permès respondre a les necessitats del mercat, amb una producció mecanitzada, elaborant un paper estandarditzat, regular i més econòmic, o bé paper mecanitzat però especial (amb gramatges, textures i colors específics).

D’altra banda, el Penedès manté viva (tot i que de manera reduïda) la tradició d’un procés artesanal, amb paper fet a mà, d’alta qualitat, per a una clientela específica (artistes, empreses de luxe, papers especials per a regalar).

Aquests dos processos, el mecanitzat i l’artesanal, són evolucions de la tradició paperera del Penedès, quan es fabricava paper full a full, a base de draps triturats, utilitzant l’energia hidràulica per accionar diverses màquines, i l’aire per assecar els fulls de paper. Aquest procés artesanal es realitzava dins els molins paperers, masies edificades la majoria d'elles al segle XVIII, al costat de l’aigua, i que es caracteritzaven per les seves rodes hidràuliques i pels seus miradors, és a dir, els pisos superiors que disposaven d’una multitud de petites finestres obertes als quatre vents. 

Pastura a l'Hostal de Baix (Sant Jaume dels Domenys)

El pastor o l'ofici de pastor d'ovelles és una activitat que té com a principal funció la cria i engreix del bestiar de llana, és a dir, el ramat d'ovelles, principalment mitjançant la pastura del ramat. L'ofici de pastor, des del neolític, sempre ha estat present en el paisatge de la vegueria penedesenca, tot i que avui es troba en una situació de franca regressió. Com tot ofici tradicional comporta, la pràctica d'una sèrie de coneixements que s'han anat transmetent de generació en generació.

Actualment al Penedès, la ramaderia ovina és duta a terme per petites empreses de caràcter familiar en un sistema de semiestabulació: el ramat es sol treure diàriament a pasturar però també diàriament se'l tanca al corral abans que es pongui el sol. Aquest sistema permet combinar l'aprofitament dels recursos naturals de les pastures properes (transterminància) amb el suport alimentari al corral, i donar una atenció concreta als animals en les diferents fases productives.

Per pasturar, el pastor s'ajuda d'un o més gossos especialitzats que controlen i guien el ramat. L'ofici ha experimentat una sèrie de transformacions durant les últimes dècades, així, la pràctica de la transhumància, que consisteix a desplaçar el ramat a l'estiu cap a les muntanyes pirinenques, gairebé ha desaparegut, i si es fa, s'efectua amb camions i no pas utilitzant les velles carrerades; el moviment contrari, el desplaçament dels ramats pirinencs a les nostres contrades, ja no es dona.

Basat en una producció d’aprofitament dels recursos propis i d'enclavament estratègic - Igualada s'ubicava en la cruïlla de la xarxa viària de la Corona d’Aragó, que connectava la capital de l’Anoia amb la resta de Catalunya, Castella i Aragó i la via d'enllaç de Tarragona amb França - s’inicià a l’edat mitjana el desenvolupament d’un ofici que esdevindria motor econòmic de la ciutat: el blanquer. Naixia una activitat artesana de reciclatge i transformació que aturava el procés de descomposició i putrefacció natural de la pell per generar productes bàsics de consum – pell per a soles de sabates; tires i cinturons de pell per a guarnimentera; pells per a culs de selleria; i pells de xai i cabres per a bosses i recipients contenidors de líquids - i diversos subproductes, fruit  del tractament de les deixalles sobrants o derivats.

En el transcurs dels anys, el mester s’ha continuat traspassat generacionalment adaptant-se a les necessitats i exigències dels temps; i en el present, en l’àmbit de la tecnificació, la producció i la responsabilitat ambiental. De tal forma, la mecanització ha desplaçat a la producció artesanal, la monoproducció ha derivat en la diversificació productiva i una nova gestió de les aigües residuals, residus sòlids i contaminants atmosfèrics ha minimitzat l’impacte ambiental generat en la fabricació.

La indústria adobera és un dels trets identitaris de la ciutat d’Igualada d’ahir, d’avui i probablement de demà.  Les restes en peu que transformaren segles enrere la trama urbana; les empreses actives que dinamitzen l’economia local actualment, i l’aposta en col·lectiu per créixer en diferents àrees d’actuació del sector, auguren el manteniment d’aquest patrimoni industrial, referent mundial de producció de cuir de qualitat.

Localització: Igualada

El Gall del Penedès és un pollastre de la varietat penedesenca negra millorada de la raça penedesenca tradicional. Va ser recuperat el 1992 pel genetista Amadeu Francesch, previs treballs del veterinari Antoni Jordà. L’origen de l’espècie es perd en la història davant la dificultat de poder datar un producte quotidià i habitual a les masies i cases de pagès. Tanmateix, sembla evident associar aquesta au amb els mercats i fires que es realitzaven a Vilafranca del Penedès, documentats des de l’Edat Mitjana.

Des del seu restabliment, s’està duent a terme un procés de conservació i de criança de l’espècie. L’obtenció del segell d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) és el reconeixement a un producte amb característiques específiques, circumscrit a la vegueria del Penedès. Una acreditació que n'impulsa la seva comercialització. 

La punta al coixí és una pràctica rellevant en la història i l’actualitat de la vila de l’Arboç. La punta arbocenca té un renom mundial en els cercles puntaires des del primer quart del segle XIX, moment en què s’internacionalitza el seu comerç fins al punt que a dia d’avui, encara, les puntes fetes a l’Arboç decoren els palaus de molts països. 

Situada al mig del Penedès, entorn rural i de tradició agrícola on les famílies sovint han recorregut a pràctiques artesanals per complementar la seva economia, la punta arbocenca es diferencia de les d’altres territoris catalans per una major sofisticació de la tècnica, aconseguint més finor, delicadesa i originalitat dels motius del teixit. Aquest coneixement s’estén pels diferents pobles de la contornada, sobretot del Baix Penedès, les puntaires dels quals sempre han contribuït com a treballadores a la indústria de la punta arbocenca.

La cartolina on s’han picat els patrons del dibuix que ha fet la dissenyadora es fixa damunt el coixí de palla de sègol folrat amb roba, i s’hi col·loquen les agulles per on la puntaire farà passar els fils enrotllats als boixets. El resultat, valuós des de sempre per la bellesa i les hores de dedicació que amaga, és la punta, un tipus de teixit de gran lleugeresa i transparència utilitzat com a adorn. 

Avui en dia, la punta es sol reduir als ornaments per a la llar i als complements per al vestuari d’ocasions especials. Amb l’ús d’un fil més prim i d’un major nombre de boixets, l’elaboració d’espessos, figures i dibuixos més elaborats respecte d’altres indrets, a l’Arboç perviu aquest costum ancestral en forma de relació social, hobby i tradició local, lluny del significat econòmic que havia tingut en altres èpoques a la vila.

Localització:

Les característiques pròpies del territori penedesenc han obligat l’ús de tècniques, com la pedra seca, per a fer productives i treure el màxim rendiment de les terres de cultiu. Aquestes construccions han modulat el paisatge i el sistema agrari al Penedès, sobretot des del segles XVIII i XIX, quan la vinya va esdevenir el conreu principal del territori. Són unes estructures relacionades, principalment, amb aquest conreu i també amb el de l’olivera i de l’ametller, sobretot en aquelles zones on el sòl és de pitjor qualitat, per la gran quantitat de pedres que dificulten la productivitat i el conreu. Actualment, l’ofici de margener es troba en una situació delicada per la poca activitat que es desenvolupa, tot i que encara hi ha persones que s'hi dediquen, per exemple, a la Bisbal del Penedès o a Santa Oliva. També hi ha grups de persones, com el Centre Excursionista del Penedès o l'Associació Drac Verd de Sitges, que han realitzat reconstruccions d’algunes barraques.

Les zones del Penedès on hi ha una major concentració de construccions de pedra seca són el Baix Penedès, principalment a l’interior, i el Garraf. Aquesta distribució guarda relació amb el tipus de substrat que predomina en aquests territoris, més rics en roques carbonatades. Per contra, a l’Alt Penedès, ubicat a la plana del Penedès, hi predominen els llims, molt pobres en pedres, motiu que explica per què les construccions hi són més residuals. Tanmateix, se n'observa una densitat força elevada a l’àrea muntanyosa situada més al nord. Pel que fa a l’Anoia, tot i que l’agricultura ha estat una font d’ingressos rellevant, s'ha donat en convivència amb la indústria tèxtil, gràcies a la gran disponibilitat de cursos d’aigua al territori. Possiblement per aquesta menor dependència de l'activitat agrícola hi ha menys quantitat de construccions de pedra seca que a la resta de la vegueria del Penedès, també pel fet que la tipologia del cultius presents al territori i la seva pròpia orografia no les requereixen.

Les construccions de pedra seca, pel que fa a la tècnica emprada, són molt semblants entre elles. L’estructura bàsica és el mur que conté terres (marge o marjada), i a partir d’aquesta es desenvolupen barraques, aljubs, carrerades, etc. amb petites variants per adaptar-les a les necessitats. La finalitat de cada construcció és diferent: els marges, per exemple, serveixen per guanyar espai per al cultiu en zones amb pendents i subjectar la terra; les barraques com espai d’aixopluc pel fred, la calor o la pluja; els aljubs i pous per emmagatzemar aigua per ús animal o humà. Al mateix temps, la utilització de les pedres que hi ha a la parcel·la per a fer aquestes construccions redueix la seva quantitat i facilita el conreu de la terra.

Al Penedès la presència de la pirotècnia en el fet festiu és un dels elements característics que, tot i compartits amb altres zones del territori català, dona un alt grau de singularitat al fet festiu penedesenc. Tronades, castells de foc, carretilles i sortidors que cremen diables al ball de diables o en correfocs, el bestiari de foc; elements que estan presents i molt dinàmics i són l’exemple de la importància de la pirotècnia al Penedès, tant per l’elaboració com en el seu ús.

Però a la vegada, junt amb les representacions de caràcter festiu amb pirotècnia, el Penedès té la singularitat de ser fabricant de pirotècnia. La presència d'una de les tres fabriques de pirotècnia catalanes, Pirotècnia Igual a Canyelles, aporta al territori un valor afegit en aquest àmbit que és el de productor. Relació que sense ser clau, la fàbrica arriba al 1962, si que indirectament i per la implantació prèvia de les festes amb foc al territori defineix una relació més enllà del fet productor.

L’elaboració de material pirotècnic continua essent, en bona part dels processos, una activitat manual de caràcter artesanal en tant que és el treballador qui en defineix el ritme i la màquina té un paper secundari. Des de l’elaboració de les proporcions per fer la pólvora (sofre, nitrat de potassa i carbó), afegir els químics respectius per aconseguir els colors desitjats a omplir cada un dels tubs de paper o cartó que després es tancaran amb un cartutxs i s’encolaran per acabar formant una carretilla o un “fuet” (nom de les bengales de foc) cada tipologia i cada part demana un treball individualitzat i separat físicament dels altres.

Aquest foc pirotècnic avui al Penedès continua complint unes funcions: exaltació, anunciació, joc i representació. Cada un dels actes que en sorgeixen fan que ens trobem amb accions diferents i també si cal artefactes diferents; tronades, masclets, traques que anuncien l’inici de la festa, correfocs amb carretilles per jugar, bengales i sortidors que acompanyen els balls de diables i els seus parlaments o castells de foc amb les tradicionals carcasses que anuncien el final de les festes o serveixen per exaltar i com ofrena. Tot aquests actes presents en la majoria d’actes festius de la vegueria fan del foc pirotècnic i de la seva elaboració un element identitari del territori.

Localització: PENEDÈS, EL, Canyelles

L’elaboració de farina i la molta de cereals per funcions diverses a la vegueria del Penedès ha estat una activitat lligada històricament al territori per dos fets claus, la producció cerealística al territori i l’existència de dues conques, l’Anoia i el Foix, amb suficient cabal per afavorir la presència de petits molins fariners hidràulics.

Aquests elements ajuden a consolidar una activitat, l’elaboració de farina, que amb els anys tot i disminuir la presència del cereal, concentrant-se a la zona de l’Anoia, i quedar en desús els molins fariners d’aigua perviu en la memòria col·lectiva i amb la producció a poques però rellevants farineres.

Actualment a la vegueria del Penedès s’han identificat dos models producció farinera, un que està representat per empreses com Harinera Vilafranquina, un sistema altament mecanitzat i globalitzat i un altre model, en alguns casos mantingut i altres recuperat, de producció farinera a petita escala i on el productor de farina ho és dins d’un sistema de producció integrat on també és productor de cereal i posteriorment de farina o pel contrari acaba elaborant la farina per tenir un major control del producte amb l’objectiu de perfeccionar les posteriors elaboracions, com és el cas del forner que molt la farina.

L’elaboració de farina tradicionalment ha estat lligada a la figura del moliner que avui està representada pel mestre moliner però amb canvis en les funcions i tasques lligades a la producció de farina degut a que aquestes han evolucionat i tot i que l’objectiu de l’ofici de moliner continua sent moldre cereals, el model de treball ha canviat.

Al Penedès als molins i fàbriques de farina principalment es produeix farina de blat amb les seves variants pel consum humà, farina d’altres cereals per l’elaboració de derivats, com sèmola, i en menor mesura derivats pel consum animal.