Adoberies i processos de la pell

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0002
Grup i/o comunitat: 
Blanquers d'Igualada
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Basat en una producció d’aprofitament dels recursos propis i d'enclavament estratègic - Igualada s'ubicava en la cruïlla de la xarxa viària de la Corona d’Aragó, que connectava la capital de l’Anoia amb la resta de Catalunya, Castella i Aragó i la via d'enllaç de Tarragona amb França - s’inicià a l’edat mitjana el desenvolupament d’un ofici que esdevindria motor econòmic de la ciutat: el blanquer. Naixia una activitat artesana de reciclatge i transformació que aturava el procés de descomposició i putrefacció natural de la pell per generar productes bàsics de consum – pell per a soles de sabates; tires i cinturons de pell per a guarnimentera; pells per a culs de selleria; i pells de xai i cabres per a bosses i recipients contenidors de líquids - i diversos subproductes, fruit  del tractament de les deixalles sobrants o derivats.

En el transcurs dels anys, el mester s’ha continuat traspassat generacionalment adaptant-se a les necessitats i exigències dels temps; i en el present, en l’àmbit de la tecnificació, la producció i la responsabilitat ambiental. De tal forma, la mecanització ha desplaçat a la producció artesanal, la monoproducció ha derivat en la diversificació productiva i una nova gestió de les aigües residuals, residus sòlids i contaminants atmosfèrics ha minimitzat l’impacte ambiental generat en la fabricació.

La indústria adobera és un dels trets identitaris de la ciutat d’Igualada d’ahir, d’avui i probablement de demà.  Les restes en peu que transformaren segles enrere la trama urbana; les empreses actives que dinamitzen l’economia local actualment, i l’aposta en col·lectiu per créixer en diferents àrees d’actuació del sector, auguren el manteniment d’aquest patrimoni industrial, referent mundial de producció de cuir de qualitat.

Data identificació: 
dimecres, 22 febrer, 2017
Localització: 
Descripció de la localització: 

Antigament, les adoberies a Igualada s’ubicaven a l’interior de les muralles medievals, on s’hi concentraven deus d’aigua subterrània. A finals del segle XVIII i principis del XIX però, l’expansió econòmica i el creixement demogràfic conduí les noves construccions a prop del riu Anoia, al costat del rec del Molí de l’Abadia, existent des del segle XIII (propietat per aleshores de l’Abadia de Sant Cugat del Vallès, emprat com a molí fariner).

Avui en dia, encara la majoria d’empreses vinculades amb el gremi de blanquers, siguin del subsector corresponent (proveïdors del sector calçat, marroquineria, tapisseria...), s’ubiquen al barri del Rec, zona industrial on es localitza el canal de 3.049 metres de longitud que transcorre al sud del nucli antic, d’est a oest: des del Molí Nou on pren l’aigua de l’Anoia a través d’una resclosa, fins a l’antic Molí de l’Abadia, ubicat al final de l’actual carrer de Badalona.

Tanmateix, des de 2014 s’ha aprovat el Pla director urbanístic (PDU) del Parc d’Innovació del Cuir i la Marroquineria Igualada-Jorba-Òdena. Aquest nou espai vol donar sortida a una vella reivindicació del sector: la necessitat de poder modernitzar les seves instal·lacions, créixer empresarialment i atraure inversions i empreses auxiliars vinculades a aquest àmbit, en una zona de fàcil accés a infraestructures com l’autovia l’A-2. La superfície total del parc, 43,81 hectàrees, està delimitada en tres sectors:  el Pla de Can Basi, on es reubicaran les adoberies, i els àmbits de l’Espelt i Fàtima Nord.

Georeferenciació: 
Localització: 
Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

L’adobament de la pell és una activitat arrelada a Igualada des del segle XIV. La producció artesanal d’aleshores - dirigida a l’elaboració de pell per a soles de sabata, guarnimentera i bosses - ha donat lloc, amb el pas dels segles i la mecanització, a l’especialització en diferents subsectors, com el de la pell per a calçat, cinturons, petita marroquineria, tapissatge i protecció industrial i el del serratge per a calçat, marroquineria i protecció industrial.

El desenvolupament de la indústria adobera a la capital de l’Anoia és originàriament fruit de l’aprofitament dels seus recursos i la seva posició estratègica. Per una banda, perquè el municipi s’abastia de les matèries primeres i els mitjans necessaris per a tot el procés: la disposició de l’aigua i l’ús del riu Anoia com a abocador i receptor de les aigües residuals del procés; les pells de proveïdors de la comarca; l’escorça dels boscos de pins i els forns de calç situats a les rodalies, i els olis de pota de bou; a més a més, disposava de la suficient mà d’obra. Per l’altra, perquè es trobava situada en la cruïlla del Camí Ral d’Aragó, via de comunicació de protecció reial que oferia grans possibilitats econòmiques per ser zona de pas - entre d’altres, de traginers, qui podien transportar pells -, i per facilitar les connexions amb Barcelona, Lleida i les regions d’Aragó i Castella  i el camí de Tarragona a França.

El context actual evidencia els canvis que s’han succeït des dels orígens, adaptant l’activitat adobera a la tecnificació dels processos – reduint els temps de producció i millorant la rendibilitat - i a la responsabilitat mediambiental – depurant les aigües residuals aplicant programes d'estalvi d'aigua i d'eficiència energètica.  

Com es desprèn dels seus inicis, continua tractant-se d’una activitat transmesa generacionalment. Tanmateix, sent una indústria regida actualment per la mecanització i la producció en cadena, el concepte blanquer a més de designar a títol individual els operaris que en formen part -treballadors a sou, especialitzats en diferents àrees -, serveix també per denominar el titular de la propietat, en la majoria de casos, l’hereu d’un llinatge familiar.

Per altra part, continua sent una producció desenvolupada principalment per homes, malgrat la mecanització i la millora de les condicions de treball. La presència de les dones es constata de menor a major grau en seccions de control de qualitat, en acabats, en control de producció, en laboratori i en departaments menys vinculats amb la producció (administració, venda…).

El procés d’adobament consisteix a sotmetre la pell a diferents tractaments químics i mecànics a fi d’aturar la seva descomposició i putrefacció natural per posteriorment dotar el teixit proteínic de l'estabilitat química i les propietats físiques i mecàniques necessàries per als usos als que es destinen els articles elaborats amb les pells.  En altres paraules i des d’un punt de vista diferent, la indústria adobera recicla un dels residus de la producció alimentària per generar nous articles de consum, necessaris o útils per a la societat.

Sent diverses les fases de producció, les empreses es classifiquen segons si realitzen tot el procés o sols parcialment (treballs de ribera i/o procés d’adobament, post-adobament i acabats), o si empren un adob o un altre (vegetal o mineral) o matèria primera (pell bovines, ovines o caprines).

En termes generals, l’especialització caracteritza a les adoberies igualadines. És a dir, la maquinària i els processos necessaris són diversos segons la matèria primera i el producte final. Consegüentment, no totes les fàbriques realitzen les mateixes operacions o segueixen la mateixa seqüència d’accions del cicle que a continuació es descriuen. Tanmateix, majoritàriament les empreses igualadines s'han dedicat al tractament de les pells bovines (se'n troba també alguna que treballa amb pells ovines, però no pas amb caprines).

El procés inicia a l’escorxador on els magatzemistes recullen les pells i s'encarreguen de preparar-les i classificar-les en lots uniformes (sexe, qualitat, mida i pes), segons les necessitats de l’adober. Paral·lelament, es retallen les parts no desitjades com les potes, el cap i la cua, operació que també es pot acabar de perfilar abans o durant  la fase de ribera. Tot seguit, s’entra en la fase de conservació.

Per obtenir la màxima qualitat de la pell, el procés d’adob s'ha d’iniciar en temps immediat. De tal forma, el més recomanable és emprar la pell en fresc, és a dir, rentada en aigua freda i conservada dins un frigorífic a 2ºC per disminuir la temperatura corporal de l’animal i evitar la descomposició de la pell per proliferació de bacteris, situació que tindria lloc a temperatura ambient. Una altra opció és utilitzar la sal com a inhibidor, intercalant el clorur sodi en una pila de pells emplaçades en posició plana durant un mínim de deu dies; o el salmorrat, col·locant les peces en un recinte amb solució saturada de sal durant un mínim de divuit hores.

Posteriorment, enceta el procés de neteja, professionalment anomenat ribera. Constituït per diverses operacions, inicia amb el tractament del remull que té com a objectiu restituir la hidratació de la pell, eliminar la brutícia, la sal de conservació, el pèl i la carnassa i iniciar la preparació per a l’adobatge. Aquesta acció, on s’emplacen les pells en un bombo amb aigua a 20ºC  - dues parts d’aigua per una de pell, una mica de carbonat de sosa i humectant -, requereix de vuit a vint-i-quatre hores, segons la grossor de les peces.

A continuació, es realitza el pellam i el calciner. La finalitat és desprendre el pèl i afavorir un inflament de la pell per aconseguir així obrir i separar les fibres i consegüentment, facilitar la separació de la carnassa i posteriorment, la penetració de nous productes en accions següents. Com en l’operació precedent, es realitza també en bombos. En aquest cas però s’utilitza calç, sulfur sòdic, sulfhidrat sòdic i algun component auxiliar.

Tot seguit s’arriba al descarnat, un procés mecànic que extreu el teixit subcutani, el greix i altres restes que puguin romandre a la pell. En aproximadament una hora, en una moderna màquina de descarnat en continu, es descarnen cent vuitanta pells.

Posteriorment, es produeix el desencalcinament amb àcids dèbils durant una hora o hora i mitja, i el rendit, amb enzims concentrats en una o màxim dues hores. Es tracta de dues accions que tenen en comú eliminar les restes d’alcalinitat, els sulfurs i la calç i les proteïnes atacades pels enzims (el rendit).  S’aconsegueix així obtenir una pell més tova i elàstica, així com una neteja general.

El següent procés és el piquelatge, que atura l’acció del rendit, interrompent els efectes enzimàtics i obtenint també la reducció del ph de la pell, deixant-la en el punt òptim per iniciar el procés d’adobatge posterior. Per últim, en les pells de xai, es realitza el desgreixatge, és a dir l’eliminació del greix. Segons el tipus de pell amb què es treballa i l’article final que s’elabora, es du a terme un mètode o altre. Dues tipologies que, en termes generals, es distingeixen per utilitzar-se una en medi salí i aquós, i l’altre en sec.

Finalitzades totes les operacions de remull, inicia el procés d’adob o curtició de la pell on s’estabilitza químicament la pell en els bombos, combinant les fibres de col·lagen amb agents minerals (per exemple: sals de crom), tanins d'origen vegetal provinents d'extractes de l'escorça de mimosa, de la fusta del quebratxo o castanyer, del fruit de la "valonea" o tanins sintètics (per ex: resines fenòliques).

Posteriorment, s’apilen les pells en cavallets i es deixen reposar unes hores amb l’objectiu que s’acabin de fixar bé els productes adobants. Tot seguit, s’introdueixen en la màquina d’escórrer per extreure’ls hi l’excés d'aigua i a continuació, es divideixen, és a dir, es secciona la pell en dues parts: l’externa del cuir, anomenada flor (pell uniforme) i el serratge. Realitzada aquesta operació mecànica, en prossegueix un altre on s’ajusta el gruix de les pells, igualant-les en grossor. És el que s’anomena: rebaixatge. L'operació del dividit també es pot realitzar després del descarnat.

A continuació, inicia el postadobament, que té com a finalitat caracteritzar la pell segons el producte final desitjat. De tal forma, les operacions precedents i les realitzades successivament, dotaran a l’article segons les propietats requerides: color, tacte, fermesa…

El cicle comença amb la neutralització. En un bombo s’emplacen les pells durant una o dues hores, en funció del gruix de la pell, per eliminar l’acidesa o restes d’àcid provinents del producte curtent emprat en l’adobament. Paral·lelament, s’obté un cert grau de separació de fibres de la pell, per afavorir la penetració dels preparats de readobament, tintura i greixatge, accions que es realitzaran després del blanqueig, que consisteix en eliminar les taques de la pell.

Com indica el prefix, el readobament repeteix l’adobatge a la pell en bombos, utilitzant però noves substàncies que doten a la pell de les propietats finals requerides com per exemple el tacte i plenitud. No així el color del tint, que s’aconsegueix a continuació aplicant diversos colorants de diferent naturalesa química.

En el mateix bany de tintura del bombo o a part, es realitza el greixatge, és a dir, amb ajuda d’olis emulsionables es lubrifiquen les fibres i s’evita així la seva unió posterior en l’assecatge, dotant-les de major flexibilitat i suavitat i augmentant la seva resistència física. A continuació, es treuen les pells dels bombos i es deixen reposar sobre els cavallets, eliminant l’aigua del rentat. Tot seguit, s’escorren, s’estiren i es repassen mecànicament, reduint la humitat i fent desaparèixer les arrugues. Per últim, es procedeix a l’assecatge per evaporar l’aigua, en diferents tècniques com a l’aire natural, al buit, en túnel d'aire calent i per pinçament en càmera calenta.

Per últim i després d'un retallat, només resten les operacions d’acabat, tractaments de superfície que donen els darrers retocs i prestacions a l’article final. Es tracta principalment d’accions d’embelliment del cuir i enfortiment de les seves resistències al fregament sec i humit, adhesió de l'acabat, estabilitat del color, brillantor, flexibilitat, tacte… 

El procés d’adobament de la pell permet obtenir un producte final, tanmateix, en tot el cicle s’extreuen gran quantitat de subproductes i residus humits o secs que, en la mesura possible, es valoritzen i comercialitzen. Es desprèn la màxima que descriu l’activitat adobera com una indústria de reciclatge. Així, del pellam, les restes de pèl es deriven com a adob agrícola; del descarnat, la carnassa per a diversos usos industrials i així consegüentment, amb tots els residus sòlids (retalls…), excepte la sal, que es diposita en abocadors especials.

Història i transformacions de l'element: 

La transformació de la pell en cuir és un procés que es documenta des de la prehistòria; però tanmateix, no és fins a l’època medieval, que apareixen les primeres fonts escrites que testimonien la presència d’aquesta activitat a Catalunya, concretament al segle XI, a Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Respecte a Igualada, cal esperar tres segles més, exactament el 1340, per trobar les primeres referències, si bé es considera que la seva presència deuria ser anterior a les fonts documentades i conegudes actualment.

Per aleshores, les adoberies es situaven a l’interior de les muralles medievals, zona on s’hi concentraven deus d’aigua subterrània. La dependència de l’aigua en els processos de ribera – terminologia emprada per designar les accions de preparació i adob de les pells, duta a terme en cursos d’aigua com vores de rius, torrents o recs – les ubicava en aquests espais. Tanmateix, mentre als carrers de Sant Jaume, Sant Roc i Sant Sebastià s’hi localitzaven diversos pous que facilitaven aquestes accions, el procés d’assecar les pells adobades es duia a terme al llenç exterior de la muralla. El clos de la muralla proporcionava també seguretat davant el pillatge habitual a l'època.

El Gremi de Blanquers d’Igualada es constitueix l’any 1693, abastant diferents sectors de la pell. Al capdavall, totes les especialitats compartien processos comuns inicials (l’escorxat i l’adobat); i d’altra banda, es tractava d’una producció d’autoconsum de venda local o regional en què el mateix artesà, en molts casos, es preparava la matèria primera, n’elaborava el producte manufacturat i el venia al consumidor o a un altre artesà transformador. De tal forma, als inicis constituïen part de l’associació no tan sols blanquers, sinó també assaonadors, guanters, corretgers i tiraters.

No fou fins al segle XVIII que les adoberies es traslladaren a la sèquia, el rec on s’edificà el barri industrial que rep el mateix nom. Les causes que provocaren el trasllat foren demogràfiques i econòmiques. L’augment de la població obligà a créixer extramurs i l’expansió comercial a la resta de Catalunya, zones peninsulars i colònies espanyoles demandà augmentar la producció. Aquestes premisses conduïren a la creació, a la part baixa de la ciutat, del barri de Blanquers. Consegüentment, allunyant la indústria del nucli urbà, s’aconseguí reduir el malestar que generaven els forts olors i deixalles a la població; i és que era habitual acumular l'escorça exhaurida de taní, les carnasses i el pèl en piles al carrer, amb l’inconvenient que fermentaven i feia pudor.  

Per aleshores, i fins a principis del segle XX quan s’instal·là l’energia elèctrica, les adoberies funcionaven manualment. Alguns dels edificis on s’havien ubicat eren antigues fassines, és a dir, destil·leries, i consegüentment, no eren completament eficients per al seu ús. Aquestes deficiències s’evidenciaven en la utilitat bàsica: l’accés a l’aigua.

Una adoberia funcionava separant arquitectònicament les accions. Al primer pis o estenedor, s’operaven les tasques d’acabar i emmagatzemar les pells; i a la planta baixa o ribera, on s’ubicaven diferents clots segons utilitat, les operacions que requerien l’ús de l’aigua per proximitat al rec. Per aleshores, la producció es destinava a l’elaboració de pells per a soles de sabata, guarnimentera o corretges de transmissió.  

El subministrament de l'aigua es realitzava a través de les boixarreres, uns forats situats a la part lateral del rec, o a través d’omplir amb galledes les piques o dipòsits de pedra, emplaçats a les façanes de l’adoberia, per posteriorment distribuir l'aigua a l’interior dels clots per uns canalons de fusta. Si es té present que un quilo de pell necessitava més de 200 litres d’aigua en tot el procés, només aquesta acció esdevenia una tasca feixuga. I és que l’ofici d’adober, realitzat intrínsecament per homes, era dur i precari. A l’esforç físic que suposava traginar les galledes o carregar les pells, calia afegir-hi les posicions incòmodes que adolorien esquena i ronyons, el contacte quasi constant amb l’aigua, la calç i els tanins (mans clivellades, ulls irritats…), i les males olors de les femtes. Per aleshores, les condicions de seguretat i salut eren mínimes: uns esclops (utilitzats principalment en la tasca de ferrejar), un davantal de cuir elaborat amb pell prima i unes tenalles de ferro per subjectar i tibar les pells.

El procés d’adobar no requeria iniciar-se en una època determinada. Tanmateix, dos factors eren tinguts en consideració: la compaginació laboral i la climatologia. En primer lloc, perquè a excepció del propietari de l’adoberia, el fet que la feina no fos continuada durant tot l’any – alguns processos requerien deixar reposar la pell un cert temps – abocaven al treballador a disposar d’una segona font d’ingressos. L’agricultura era la tasca desenvolupada i com a tal, accions com segar o collir no podien coincidir temporalment amb operacions de l’adoberia. Paral·lelament, es trobaven les condicions climàtiques. Les temperatures de l’estiu afavorien i acceleraven el procés d’assecar i adobar, de tal forma es procurava avenir aquest procés en aquesta època.

Les pells arribaven extretes i escorxades a l’adoberia. Es tractava de bous, vaques, cavalls cabres o xais, principalment. És a dir, animals domèstics del territori que formaven part de ramats o que s’empraven com a bèsties de càrrega.  D’aquesta manera, no tan sols eren els pagesos qui se’n servien, sinó també els transportistes (per ex: traginers) que en feien ús. Uns i altres s’encarregaven d’extreure-li correctament la pell, estendre-la a l’ombra i assecar-la durant vuit o nous dies per finalment vendre-la a l’adober.

A l’adoberia el procés s’engegava amb una unitat de fabricació, és a dir, amb una producció d’un any que corresponia a cinquanta pells de bou o de cavall, la quantitat que hi cabia en un clot.  

S’entraven les peces a l’interior de l’adoberia utilitzant la civera, una eina constituïda per dues barres de fusta paral·leles, on al mig, s’emplaçava una xarxa de teixit de corda o vímet.

Primer de tot, calia netejar les pells que acumulaven terra, cascàrries (boletes d’excrements o de brutícia enganxades), orins, restes de sang i carn, i greix. Per fer-ho es posaven en un clot en remull cinc dies. S’aconseguia així inflar la pell, obrir-ne els porus i estovar la brutícia. Aquesta tasca exigia controlar la temperatura de l’aigua, ja que l’excés de calor generava el desenvolupament de bacteris. De tal forma, si podia haver-hi el perill que superés els vint graus, era necessari bescanviar-la cada dia. Com es prenia a temperatura ambient, a l’hivern no calia preocupar-se; però a l’estiu no succeïa el mateix i l’aprenent tenia l’obligació de fer-se’n cura, omplint i descarregant galledes.

Posteriorment, la següent acció era ferrejar la pell. Col·locant-la sobre un post, una fusta corbada amb una planxa de zenc, i amb ajuda d’un ferro de ferrejar – una eina de tall mort – s’extreien les cascàrries. A continuació, es deixava reposar la pell una segona vegada en remull, i tot seguit es fendia. És a dir, s’alleugeria el seu pes, tallant-la per la meitat amb un ganivet. Per extreure i desplaçar les pells d’un espai a un altre, s’utilitzava el ganxo.

El següent pas consistia a remullar les pells amb hidròxid de calci, una pasta que s'obtenia de la barreja de cal viva amb aigua, elaborada a la mateixa adoberia en un clot. El procés s'allargava durant 15 dies en diversos banys de calciner, emprant en els primers calç vella i en el darrer calç nova. En contacte amb aquesta substància, les pells s'inflaven i s'esponjaven - augmentant el seu volum un 30% - es separaven les fibres i els pèls s'afluixaven, facilitant-ne l'extracció sobre la post de fusta amb el ferro de pelar. Un cop pelades les pells, es passaven per un nou clot ple d'aiguamel a fi d'extreure les restes sobrants i evitar les taques de calç.

Tot seguit calia descarnar-les, també sobre la post. Amb ajuda d'un ferro corb afilat s'extreia la carn i el greix. Com les pells tenien diferents gruixos segons la part de l'animal, era necessari també llevar part de pell per obtenir un gruix uniforme. Dels sobrants però, res es llençava, sinó que es reaprofitava per a altres usos. Al cap i a la fi, el reciclatge era i és inherent en la tasca adobera per a l'aprofitament de la pell en un nou producte (la sola de sabata o altres) i en l'elaboració de subproductes dels residus derivats del procés. Així doncs, de la carn, s'emplaçava en unes fustes, es deixava assecar quinze dies i posteriorment, s'afegia a la peça seca, l'anomenat panot, aigua calenta i salfumant, obtenint així cola de fuster. Del greix, s'escalfava, s'agregava cendra i aigua calenta i s'obtenia sabons. Del pèl, es separava segons color – pèl marró/negre, pèl blanc – i s'emprava per fer barrets. I de l'excés de gruix de la pell, col·lagen pur, s'utilitzava per fer gelatines que s'aprofitaven en l'àmbit de l'alimentació (sopes, principalment), la fotografia (paper/pel·lícules) i en els darrers temps, en la indústria farmacèutica (càpsules per als medicaments). Aleshores un cop s'havien descarnat, encara es passaven un o dos dies per un altre calciner a fi d'assegurar que l'inflament del que restava de la pell fos més regular.

L’acció posterior era llevar la calç lliure entre fibres o combinada a les pells, necessari per poder curtir-la bé. Primer s’extreia la física, la visible, amb  molta aigua. Posteriorment, s’extreia la química, l’absorbida o combinada, submergint les pells amb segó durant cinc dies esperant que fermentés, produint àcid i eliminant part de la calç. És el que s’anomenava el procés de desencalcinat.

Tot seguit, es rentaven les pells i s’introduïa la colomassa, la gallinassa i els fems dels treballadors de l’adoberia, aquests últims presos de la portadora on defecaven. Amb ajuda d’un punyidor, barra de fusta que s’emprava per enfonsar bé les peces als clots, es mesclava bé l’aigua, la femta i les pells  durant dos o tres dies a fi que els enzims presents en els fems actuessin sobre determinades proteïnes i permetessin obtenir unes pells més  flexibles.

El procés d’adob iniciava amb una operació preliminar, la mesa, que consistia en un bany de taní suau compost per fulles de roldó - un arbust habitual de la zona - aigua i les pells. Com l’acció requeria impregnar uniformement cada part de la superfície de la pell, no es podia deixar el clot sense remoure. Per tant, amb ajuda del punyidor, el treballador havia de remenar constantment la mescla perquè penetrés equitativament a les pells. A la nit, s’havien d’extreure les peces, deixar-les apilades en el llevador – un empostissat de fusta emplaçat sobre un clot -  i reprendre la feina  l’endemà. Així, durant tres dies.

Posteriorment, iniciava la fase d’adob. En aquest cas, s’utilitzava l’escorça de pi triturada al molí com a font de taní. Per la seva acidesa, primer s’optava per usar escorça exhaurida, emprada prèviament en altres clots. Intercalant la pell amb el taní, es muntava una pila que es submergia en aigua vella o neta durant un mes sense moure’s. Perquè el feix quedés ben atapeït i pla, un parell de treballadors estrenyia els components. D’aquí deriva que aquest procés d’adob també es conegués com a reforços a cops de peu.  Per evitar que les pells sortissin del clot en inflar-se, s’hi emplaçaven unes pedres de colga sobre unes fustes.

L’absorció requeria tres o quatre setmanes. Finalitzat aquest temps, cada mes calia repetir l’operació en un nou clot amb una nova barreja. Així, durant vuit mesos. A la fi, a l’últim ja s’hi podia dipositar taní recent mòlt amb aigua neta o calenta, escalfada en una caldera. I és que a major temperatura, es produïa més absorció de taní.

Finalitzada la fase humida després de deu mesos, iniciava l’acabat i emmagatzematge, que tenia lloc al primer pis o estenedor. A diferència de la planta baixa o ribera, espai fosc i tancat, la primera planta destacava pels seus finestrals. Interessava no que entrés el sol, que colrava (enfosquia i oxidava) les pells, sinó la corrent d’aire. De tal forma, al cantó nord on no enlluernava, romanien sempre obertes; en canvi al cantó sud, es regulaven les persianes per afavorir la ventilació i evitar l’entrada de llum. 

Les pells s’hi pujaven per mitjà d’una corda amb ganxo per la trapa, un forat que connectava les dues sales. Un cop a dalt, es col·locaven planes sobre el taulell d’escórrer o d’estirar. Tot seguit es fermaven amb la pinça i amb les diferents eines com la boixeta – utensili de fusta amb una fulla d’aram i fina de tall - , la maça i el merlet – eina de coure o d’acer en forma d’anella ovalada –,  el mestre dirigia la tasca de prémer-les i aplanar-les segons la inclinació de les fibres, per estirar-les bé i extreure’ls hi l’aigua i la humitat que duien. L’aprenent ajudava en la feina, qui seguia l’exemple del cap, en les zones més primes de la pell.

En acabat, i prenent un pussiol de ceràmica amb aigua i salfumant, i una romàstiga (un pinzell usat), es fregaven les pells. L’ambient àcid que provocava el taní, podia ocasionar que les claus dels ganxos de ferro del sostre, on s’assecaven les peces, es rovellessin desprenent una pols de ferro que, en contacte amb el taní fixat en les pells, les tacava de negre. Per evitar-ho, calia fregar-les; és a dir, donar-los-hi química, com també s’ha anomenat aquest procés.

A continuació, i amb l’ajuda d’una forcalla – barra de fusta amb un ganxo de ferro en forma d'Y - es penjaven a la barrada, emplaçant-les en vergues de boix, durant tres o quatre dies. No s’assecaven totalment, sinó parcialment. Dit d’una altra manera, s’eixamoraven.

Posteriorment, se les retornava al taulell i se’ls hi aplicava sagí, llard o greix de xai pel cantó de la flor i el de la carn.  S’aconseguia així estovar la pell i evitar que s’oxidés en contacte amb l’aire i esdevingués massa dura al tacte.  En acabat, es tornaven a penjar a les barrades i es feia un segon assecat, quasi definitiu. Tot seguit, les tornaven a posar al taulell i amb aigua, cúrcuma o sulfat de bari, els hi donaven una passada amb el pinzell per evitar l’oxidació i uniformitzar el color. També se'ls podia aplicar una solució de caseïna - derivat làctic - i bòrax -conservant - que els donava lluentor.

Finalment, romania estendre de nou les peces, i seques del tot, apilar-les, i esvorar-les (tallar els bocins de carn adherits a les vores de les peces amb un ganivet o falcó). Per últim, es polien, s’aplanaven completament per la pedra de cilindrar, i s’enfardellaven. Havien passat entre tres-cents i tres-cents seixanta dies d’ençà que havia iniciat el procés.

A finals del segle XIX, els processos artesanals es començaren a substituir. La primera Guerra Mundial (1914-1918), coincidint amb la disponibilitat de l'electricitat, fou un dels agents revulsius del canvi. El tancament de les indústries adoberes a Europa durant el conflicte bèl·lic afavorí el creixement econòmic de la producció igualadina, que subministrà pell per a soles de sabata, pell per a cinturons i cartutxeres, i pell per a guarniments d'animals als exèrcits. Arrel d’aquest increment, es consolidà el procés de modernització iniciat a les darreries del passat segle. Els clots donaren lloc als catres i a les cubetes accionades a través de vapor. S’aconseguia així mantenir en constant moviment l’aigua i les pells, afavorint i agilitzant la penetració del taní i consegüentment, reduint el temps de procés.

Paral·lelament, el procés d’electrificació de la indústria igualadina va permetre incorporar les bótes d’adobar i les màquines d’estirar, descarnar i dividir. El procés d’adob disminuïa contundentment de tres-cents seixanta dies a cent vuitanta, i posteriorment a vint-i-cinc, trenta dies.

La guerra civil espanyola (1936-1939) i la postguerra sotmeteren la indústria adobera igualadina a la intervenció i regulació. Tal com descriu Joaquim Solé Vilanova:

En acabar la guerra civil, s'institueix el sistema de cupos base i de reposició, que equival a una autorització de l'Administració central per a adobar pell de vacum, segons la capacitat de producció -justificada- en els anys anteriors. En canvi, l'adob de la pell d'oví es deixa lliure. Això fa que en el període 1940-1943 molts curtidors igualadins comprin pells de be acumulades al país durant la guerra, les pelin i venguin la llana a les filatures de Terrassa i les adobin per fer plantilles per a sabates. Aquesta producció lliure i l'estraperlo derivat dels cupos proporcionen força beneficis a molts adobers dels anys quaranta, beneficis que més tard es reinverteixen en la pròpia indústria i en la nova del gènere de punt.

Solé Vilanova, J. (1984):  Visió econòmica de l'Anoia, Caixa d'Estalvis de Catalunya, Barcelona, pp. 157-158.

Paral·lelament, la manca de pells de vacum i la falta d’extractes per adobar les pells afavoriren la recuperació de l’ús de pells alternatives, com exposa Magí Puig:

adobar pells de conill, de gat, de gos i també equines, caprines i ovines, les quals eren lliures [d'intervenció] però ja feia més de 100 anys que havien deixat d'adobar-se a Igualada.

 i els processos d’adobament, antigament utilitzats:

Acabada la guerra civil, com que no es trobaven extractes per adobar les pells, es tomà als procediments antics d'adobament amb roldor i escorça de pi. Els oficis de roldoraire i escorçaire, ja gairebé desapareguts, es tornaren a revitalitzar. Les pells, doncs, s'adobaven amb roldor i escorça de pi, afegint-hi petites quantitats d'extracte de bruc i de castanyer quan es trobaven.

Puig i Gubern, M. (1997): la Història del Gremi de Blanquers d’Igualada, Igualada, pp. 142-143.

L'any 1946, la necessitat d’importar matèries primeres per a l’exportació de productes manufacturats conduí a la creació de l’organisme igualadí Consorcio de Fabricantes de Curtidos y Derivados (CONCUR), en funcionament fins al 1950. En la mateixa dècada es produí la liberalització de la indústria de la pell (1952), la creació de l’Escola Sindical Superior d’Adoberia (1958) i l’aparició de nous tipus de curtició, com l’adob al crom (mineral) que, a poc a poc, començà a utilitzar-se, permetent obtenir nous tipus de pell adobada.   

Des d’aleshores, els processos han anat evolucionant acompanyats per l’aposta del Clúster de la Pell d’Igualada – consorci constituït pel gremi de blanquers i diferents entitats i centres d’investigació - en la recerca, el desenvolupament i la innovació del tractament de la pell, però també en la minimització i reducció del impacte contaminant dels residus generats. En aquest darrer punt destaca la construcció i gestió de la planta depuradora d’aigües residuals per l'indústria adobera a la Ronda del Rec d’Igualada, posada en marxa el 2006. Altrament coneguda com la Depuradora dels Blanquers, ha estat determinant per millorar la qualitat ambiental del riu Anoia.

Processos i preparatius: 

Com s’ha detallat en la descripció, els processos que regeixen l’adobament de la pell  es diferencien segons la matèria primera utilitzada i el producte final a elaborar. Consegüentment, aquestes premisses determinen diferents operacions o alteracions seqüencials.

En termes generals però, el cicle habitual es distribueix en un seguit d’operacions: 1) les prèvies, que tenen com a objectiu classificar, conservar i retallar les pells; 2) les de ribera, que comporten la seva adequació i neteja: remull, pellam, calciner, descarnament, divisió, desencalcinament, rendit, piquelatge i desgreixatge; 3) les d’adobament, on són tractades químicament, combinant les fibres de col·lagen amb agents minerals, extractes vegetals o sintètics: adobament, escorreguda, divisió i rebaixatge 4) les de post-adobament, que les caracteritza amb els seus atributs finals: neutralització, blanqueig, readobament, tintura, greixatge i assecatge; i per últim 5) les d’acabat, que atorguen els darrers retocs i característiques a l’article final.  

Distribució/Consum: 

Si antigament les adoberies es dedicaven a l’elaboració de pells per a soles de sabates, avui en dia, s’han especialitzat en diferents subsectors de la pell com l'empeny per al calçat (inclòs l’esportiu), els cinturons, el cordó de cuir per calçat i marroquineria, la marroquineria, la tapisseria i el serratge per a protecció industrial, calçat o marroquineria.  

Les pells adobades es destinen al mercat nacional i internacional i són utilitzades per a la fabricació d'articles d’ús quotidià (cinturons, bosses, sabates...) accessibles per a tot el públic, a gènere d’alta qualitat i complements de luxe d’empreses d’alt prestigi. Segons dades del Clúster de la Pell d’Igualada, la facturació el 2016 es xifra en 170 milions d’euros.

A fi de posicionar-se encara més internacionalment – el 80% de la producció va a exportació –, el desembre de 2014 es va signar un acord entre els ajuntaments d’Igualada i Barcelona a fi d’utilitzar la marca Igualada Leather Cluster Barcelona. Emprant el nom de la capital catalana, referència mundial, es vol donar més impuls als productes igualadins. 

Oficis/Coneixements tècnics: 

L'actual indústria adobera de la pell ocupa a persones amb diferents aptituds tècniques. Els perfils abasten des d'operaris i capatassos (encarregats d'àrea o secció) formats en el coneixement i manipulació de la maquinària i el cuir en àrees concretes; enginyers o tècnics formats en organització del treball i control de qualitat, així com amb perfil científic i de recerca (coneixement dels principis químics...); i especialistes en l'artesania del cuir. Paral·lelament, es troben les diferents àrees de treball necessàries per al desenvolupament de tota indústria com manteniment, venda o administració, entre d'altres.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

En el procés d'adobament actual, els utensilis i maquinària difereixen segons la matèria primera treballada i el producte final a elaborar. Tanmateix, coincideixen en disposar de bombos – reactors de forma cilíndrica – i molinetes – formades per una cubeta i un rodet amb diferents pales- emprats, uns o altres, en les tasques de remull, pellam, desencalçat, rendit, piquelatge, adob, neutralitzat, tintura i greixatge.

Paral·lelament, es troben les màquines concretes utilitzades segons acció a desenvolupar: descarnat, dividit, escorregut, rebaixat, estirat, estovat, assecatge, pigmentat, premsat... I utensilis i eines diverses que ajuden, complementen o serveixen de traspàs entre funcions: ganxos, rems i tenalles mecàniques per atrapar o desplaçar les pells; ganivets, falçons i petites tisores manuals o elèctriques per vorejar les pells; cavallets fixes i mòbils o palets per deixar reposar les peces; contenidors i recipients per emmagatzematge de productes químics i residus; povals de material rebutjable...

Per altra part, els operaris van adequats amb les mesures de protecció necessàries. L'ús de guants i botes impermeables és obligatori en les operacions de ribera; de la mateixa manera que ho és portar davantal i calçat adequat en la resta d'accions. També hi ha qui pot dur un protector respiratori, auditiu o visual.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Les primeres fonts escrites documenten el Gremi de Blanquers d’Igualada al 1693; tanmateix però, és al segle XVIII quan data l’existència de l’única corporació local que comprenia els oficis de blanquers, guanters, corretgers, tiraters i assaonadors, citats com a Confraria de Sant Antoni de Pàdua i també de Sant Marc, en paraules de l’historiador Pere Molas i Ribalta.

Des del segle XVIII i fins a data d’avui, les formes d’organització social han variat, en primer lloc, per les relacions internes establertes en les mateixes adoberies.

Antigament, l’accés al gremi s’iniciava amb la figura de l’aprenent, un jove que romania a càrrec del seu mestre sense rebre jornal. Ell era el responsable d’ensenyar-li l’ofici durant els tres anys d’aprenentatge i de fer-se’n càrrec de la seva manutenció (alimentació, vestuari i allotjament).  Posteriorment, devia passar un examen d’habilitat per obtenir el grau de mestria davant la Dena de Blanquers, els deu mestres més vells. Si l’aprovava, se li lliurava el títol de mestre blanquer, reconegut pel gremi. A continuació, podia anar-se a llogar a qualsevol propietari cobrant un jornal.

Per aleshores, eren pocs els blanquers que podien exercir per compte propi per manca de recursos. De tal forma, en la majoria dels casos s’havia de treballar per compte d’altri. El concurs d’habilitat de Sant Antoni era una forma de poder obtenir independència econòmica. El benefici: l’obtenció de totes les pells que cabien en un clot, una suma quantiosa que permetia exercir autònomament. Obtingut el premi, tan sols calia trobar algú a qui se li pogués arrendar el clot i l'espai suficient per desenvolupar l'activitat:

Aleshores, subsistia la pràctica que en moltes adoberies treballaven diversos adobers, que tenien arrendats durant uns quants mesos clots o remeses a diversos establiments. Per tant, un bon indicador del volum de negoci dels integrants d’aquesta indústria era el nombre d’adobs fets anualment per cadascun.

Ventura, C.; Pascual, P: Història d’una adoberia. L’antiga fàbrica d’adobar pells de la família Mateu (1765-2000), p.386

Es succeïen doncs relacions contractuals diverses com la figura de l’aprenent, els blanquers que treballaven a jornal o els autònoms. Aquests darrers evidenciaren progressivament el seu ascens econòmic i social. Primer amb la contractació d’operaris, a causa de l’increment de la producció; i posteriorment, amb la compra d’immobles, fruit dels seus beneficis.  S’esvaïen a poc a poc, les relacions de col·laboració interna, necessàries antigament per a rendibilitzar la producció (arrendament de clots, per exemple), però es mantenien i s’eixamplaven les externes (proveïdors i vinculacions amb altres menesters). Va succeir així que, amb el pas del temps, començà a gestar-se una indústria de llinatges, que la consegüent tecnificació, acabà encimbellant.  Així doncs, la figura del blanquer a sou inicià la seva progressiva desaparició, en unes adoberies cada cop més mecanitzades i especialitzades.

Per altra part, i fins al darrer quart del segle XX, el sector no començaria a introduir tímidament alguna dona en el procés d’elaboració. Fins aleshores, a les adoberies només hi treballaven homes. La divisió sexual del treball i la duresa de l’ofici va restringir l’entrada del col·lectiu femení fins als darrers temps, amb algunes excepcions, ja que es testimonien dones titulars del negoci adober per viduïtat, principalment; però també per pubillatge.

Tal com s’explicita, des dels inicis els blanquers s’han trobat en la necessitat de col·laborar per fer més rendible la seva producció. Tanmateix, les relacions no s’han establert  només en el si de la comunitat, sinó en la vinculació amb altres proveïdors (per exemple: pagesos i transportistes - per ex: traginers- que venien les seves pells), menesters i professions.

Actualment, més enllà de les relacions que pugui tenir cada empresa, el gremi de Blanquers continua estimulant la creació i vinculació amb altres entitats, empreses o centres d’investigació agrupats sota el denominat: Clúster de la Pell d’Igualada (Leather Cluster Barcelona Igualada). En diverses àrees d’actuació com la responsabilitat mediambiental, la recerca, el desenvolupament i la innovació o la recuperació patrimonial i històrica, entre d’altres, els diferents actors interactuen i potencien la competitivitat de les empreses adoberes igualadines, impulsant el seu creixement  global des de la dinamització de l’economia local. En aquest grup de treball, a més a més del gremi de Blanquers, en són participants: A) la depuradora d’aigües residuals industrials de la Ronda del Rec o altrament dita, la depuradora dels adobers, un referent  en el tractament d’aigües residuals industrials pel sistema biològic directe de depuració que utilitza. Es responsabilitza de les empreses adoberes, d’altres indústries i d’una part de l’aigua domèstica. N’és el propietari l’empresa Igualadina de Depuració i Recuperació SL (IDR), societat formada per adobers que adquireixen participacions en proporció a la seva necessitat de tractament; B) La Universitat Politècnica de Catalunya amb la càtedra d’empresa A3 Chair in Leather Innovation que promou principalment, la innovació, la reserva i l’aplicació de noves tecnologies en el sector de la pell, així com la formació d’investigadors i cursos per a empreses; C) El campus de la nova Escola Universitària d’Enginyeria EEI-UPC que potencia la formació de professionals en el sector de la pell UPC. Prossegueix i amplia els estudis que s’anaven realitzant des del 1958 amb la creació per aleshores de l’Escola Sindical Superior d’Adoberia . D) Cal Granotes i el Museu de la Pell. Es tracta de dos espais museístics diferenciats temporalment. En primer lloc es caracteritza una adoberia artesanal del segle XVIII situada al Rec d’Igualada (Cal Granotes) i a continuació, el Museu de la Pell exposa la maquinària i el procés d’adob de la pell en l’etapa industrial, 1930-1970. E) L’Escola d’Art Gaspar Camps d’Igualada, que ofereix el cicle formatiu de grau mitjà d’Artesania en Cuir. F) La J. Bella Cluster Club, la seu del Clúster de la Pell d’Igualada (Igualada Leather Cluster Barcelona), antiga adoberia de 1913 reconvertida en punt de trobada del sector de la pell, show room permanent i espai cultural obert. I finalment, G) el Parc d’Innovació del Cuir i la Marroquineria Igualada- Jorba- Òdena que acollirà en el futur el trasllat de les empreses adoberes a fi de facilitar el seu creixement empresarial i atraure inversions i empreses auxiliars vinculades al sector.

Ús i funció: 
Patrimoni relacionat: 
Els Tres Tombs d'Igualada
Patrimoni relacionat: 

El barri adober està declarat Patrimoni Industrial de Catalunya. En l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es destaquen els següents immobles. Per un costat, els dos edificis corresponents al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia: l’antiga adoberia de Cal Granotes i Cal Boyer, antiga fàbrica tèxtil cotonera , seu del museu. Per altra, les diferents adoberies: Adoberia BalcellsAdoberia de Cal Sabater, Adoberia del Carrer de la Creueta, 19-21, Adoberia del Carrer de la Creueta, 22-24, Adoberia del Carrer de la Creueta, 23 i Adoberia Pelfort.

Paral·lelament, en el marc del Protocol general del Pla de Concertació -"Xarxa Barcelona Municipis de Qualitat (XBMQ) 2008-2011"-, dins el programa de suport a la gestió del patrimoni arquitectònic municipal, la Diputació va impulsar el treball d’elaboració de l’Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental del barri del Rec d’Igualada

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

De la producció mecanitzada i especialitzada que és avui en dia la indústria adobera igualadina, es fa difícil discernir l’origen de l’ofici de blanquer: un mester construït des de la relació de l’ésser humà amb el seu medi i entorn. Paradoxalment però, també es constata la situació contrària, preguntar-se com ha estat possible mantenir viva aquesta professió datada almenys des de l’edat mitjana.

No és pas revulsiu l’adaptació de la producció al progrés tecnològic - així s’ha desenvolupat en altres elaboracions i indrets - , però sí és remarcable el treball col·lectiu que s’ha generat entorn d’aquesta indústria. Si quelcom diferencia a les adoberies igualadines és comprendre la seva producció com un patrimoni. És a dir, com un conjunt de béns, valors i coneixements interrelacionats. Treballar en comú des de diverses àrees ha estat i és la millor pràctica realitzada per salvaguardar aquesta activitat, en origen artesanal.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

Fins a la mecanització de la producció adobera, el blanquer responia a la figura d’una persona que s’havia format com a aprenent; és a dir, coneixia tots els processos de curtir la pell i treballava a compte aliè o propi. En termes generals, es tractava d’un ofici que es transmetria generacionalment.

Però des de meitats del segle XX, la progressiva tecnificació o el desenvolupament en investigació química, entre altres factors, van desfragmentar aquest mester.

Actualment, una adoberia es regeix per la producció en cadena i l’especialització de treballadors en diferents àrees. Per tant, avui en dia no es pot parlar d’una transmissió d’aquest ofici, malgrat es segueixi utilitzant col·loquialment la designació blanquer per a tots aquells operaris que treballen en el procés, així com per a anomenar els propietaris de les empreses. Situació que en el darrer cas, es tracta, en alguns casos, de gestions traspassades familiarment de generació en generació.

Viabilitat / Riscos: 

La suma de la tradició i experiència de set segles a la innovació tecnològica, l’especialització i les demandes del mercat, han posicionat els productes de les adoberies igualadines en el mercat global de la pell de qualitat. Els esforços realitzats i el treball actual, que posa en valor les sinergies entre empreses, entitats i institucions, està encaminat a mantenir-se i potenciar aquesta situació. Tanmateix, en un context de globalització i lliure mercat no estan exempts de riscos, com tota indústria.  

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Tal com es documenta, l’evolució del treball de la pell a Igualada es pot resseguir des del segle XIV fins avui en dia. En tot aquest període de temps, el sector blanquer s’ha sabut adaptar als diferents processos manuals i tècnics, així com a les demandes del mercat. Tanmateix, en el context d’economia global actual, una eina eficient de salvaguarda i manteniment d’aquesta indústria és la mateixa concepció del Clúster, que des de l’autonomia de cada entitat, retroalimenta els integrants i opera en diferents àrees d’actuació: responsabilitat mediambiental, formació (pròpia i universitària), indústria, recerca, desenvolupament, innovació, internacionalització, història i responsabilitat social.

En l’àmbit de la salvaguarda històrica i patrimonial, a més a més de la incursió de diferents immobles en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, destaca també el projecte  la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya, que té com a finalitat la documentació, l’estudi i investigació d’aquest patrimoni al municipi, així com també a Granollers, Lleida, Tàrrega i Vic.

Paral·lelament, l’Ajuntament d’Igualada lidera el projecte Igualada, capital de la pell de qualitat, que vol consagrar la ciutat com a referent internacional d’aquest producte emparant-se sota els pilars de: la Bella Cluster Club, l’Escola d’Enginyeria EEI-UPC, la Càtedra A3 in Leather Innovation, el Cicle Formatiu en Artesania del Cuir, la depuradora d’aigües residuals i el Parc d’Innovació del Cuir i la Marroquineria.

Per últim, el Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia realitza diverses activitats educatives, tallers i exposicions temporals; així com ha publicat vàries obres didàctiques i de difusió.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Destaca el projecte de recollida de memòria oral Sota la pell del Rec dut a terme per l'Associació Cultural Amics del Rec i el grup Cerca. Aquesta iniciativa en actiu consisteix en la realització d'entrevistes a persones vinculades per la seva feina i vivències al barri del Rec i en la recuperació de fotografies i fonts documentals.

Per altra part, i des d’un enfocament turístic, s’impulsa des de l’administració pública catalana i estatal: El viatge per la pell – pla de dinamització del producte turístic industrial i de la innovació tecnològica de Catalunya-,  una ruta a peu per la ciutat que recorre el barri adober i el Rec, així com edificis modernistes de valor.

 

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

La fitxa ha estat elaborada, principalment, a través de les entrevistes realitzades a l'adober igualadí Miquel Vila Badia, qui ha facilitat el contacte amb altres representants del sector. El Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia i l'empresa Curtidos Badia, S.A. han participat també en l'aportació de dades (accés a recursos, instal·lacions - coneixement i presa d'imatges - i/o converses). 

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimarts, 8 agost, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 29 desembre, 2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès