Patrimoni Cultural Immaterial

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ
Desenganxant el full acabat de formar

Identificació:

Codi: 
IP-1-0001
Variants terminològiques: 
Ofici del paper
Molins paperers
Papereres
Nom propi de l'element: 
Elaboració del paper
Grup i/o comunitat: 
Treballadors i artesans
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El territori penedesenc, caracteritzat per la presència de nombrosos rius i fonts, així com la proximitat de grans ciutats, va permetre el desenvolupament de l’activitat paperera des de l’època medieval, activitat que ocupa encara una funció important en el sistema productiu de la regió. Tot i les transformacions que l’han marcat i la seva progressiva industrialització, l’elaboració del paper segueix sent un referent del Penedès, per la seva especialització en papers de qualitat fets a mà.

L’elaboració del paper al Penedès consisteix actualment en dos processos diferenciats. D’una banda, gran part de les fàbriques han adoptat les noves tècniques industrials que els ha permès respondre a les necessitats del mercat, amb una producció mecanitzada, elaborant un paper estandarditzat, regular i més econòmic, o bé paper mecanitzat però especial (amb gramatges, textures i colors específics).

D’altra banda, el Penedès manté viva (tot i que de manera reduïda) la tradició d’un procés artesanal, amb paper fet a mà, d’alta qualitat, per a una clientela específica (artistes, empreses de luxe, papers especials per a regalar).

Aquests dos processos, el mecanitzat i l’artesanal, són evolucions de la tradició paperera del Penedès, quan es fabricava paper full a full, a base de draps triturats, utilitzant l’energia hidràulica per accionar diverses màquines, i l’aire per assecar els fulls de paper. Aquest procés artesanal es realitzava dins els molins paperers, masies edificades la majoria d'elles al segle XVIII, al costat de l’aigua, i que es caracteritzaven per les seves rodes hidràuliques i pels seus miradors, és a dir, els pisos superiors que disposaven d’una multitud de petites finestres obertes als quatre vents. 

Data identificació: 
dijous, 15 desembre, 2016

Localització:

Descripció de la localització: 

Els molins paperers els trobem a la conca fluvial del riu Anoia i els seus afluents (riera de Carme, rec de la bassa de Capellades, riera de Mediona-Riudebitlles, etc.) i al curs alt del riu Foix (riera de Pontons). Això s’explica perquè l'aigua era la força motriu essencial per a moure la roda hidràulica i perquè era (i segueix sent)  necessària per a la preparació de la pasta de paper (barreja de draps vells i aigua).

A més de l’aigua, però, un altre factor que va facilitar el desenvolupament de l’activitat paperera a la zona va ser el de les bones comunicacions amb ciutats properes (proximitat d'Igualada, Vilafranca del Penedès i Barcelona; i el pas de l’antiga via medieval que unia les Corts catalanes amb Aragó), per poder proveir-se de draps vells (primera matèria) i per comercialitzar la producció. Aquesta condició explica la importància del Penedès en el desenvolupament de la primera indústria paperera: 

“La ruta principal que ha possibilitat els moviments de població, el recorregut de viatgers i les relacions comercials i econòmiques en general, és l'antiga via medieval que unia les Corts de Catalunya i Aragó, passant per Igualada. En el recorregut immediat a aquesta població, entre ella i Martorell, aquesta ruta transcorria lluny de l'actual carretera general dels Brucs i el seu recorregut era molt semblant a la de la present carretera de Martorell a Igualada, per Piera i Capellades, si bé en diversos indrets prenia altres orientacions acostant-se, en general, més a prop del curs del riu i aprofitant el seu pas” (Lourdes Munné). 

Encara que l’elaboració de paper s’hagi mecanitzat en les últimes dècades, moltes fàbriques actuals perpetuen la localització dels antics molins paperers. Per aquest motiu trobem fàbriques industrials a Gelida, Sant Pere de Riudebitlles, Vallbona d’Anoia, Sant Sadurní d’Anoia, la Torre de Claramunt, la Pobla de Claramunt, Carme, Capellades, Sant Quintí de Mediona, (Sant Joan de Mediona: tancada el 2016), Vilobí del Penedès, Torrelavit, Igualada, Orpí, a més de Vilafranca del Penedès (reciclatge de paper), Pacs del Penedès (reciclatge de paper), la Ràpita i els Monjos.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, 1 gener, 2016 to dissabte, 31 desembre, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El paper es fabrica tot l’any, però l’artesanal (fet a mà) es realitza amb una intensitat variable segons les estacions, més quantitat a l’estiu, quan el paper s’asseca més ràpidament, i menys quantitat a l’hivern i en èpoques de pluja, a causa de les dificultats que això pot implicar per l’assecat (el paper tarda més en assecar-se a causa de la humitat ambiental). 

Descripció :

Descripció general: 

L’elaboració del paper és una activitat productiva característica del Penedès, per la seva amplitud (gran quantitat de molins antics i de fàbriques modernes), per la seva antiguitat (activitat contínua des de l’època medieval fins ara), per la seva especialització (paper fet a mà), per la seva expansió (exportació del paper penedesenc des de fa més de tres segles), i pel seu impacte en la economia local (nombrosos treballadors).

La fabricació del paper s’ha anat industrialitzant progressivament al llarg del segle XX, però algunes fàbriques van mantenir l’elaboració artesanal com a activitat paral·lela. El procés d’elaboració artesanal, al ser una activitat tan reduïda avui en dia, requereix molt poc personal (una o dues persones); en canvi, l’elaboració industrial implica diversos perfils professionals (enginyers, químics, manipuladors, conductors de carretons, administratius), a més de contractar puntualment certes persones per a determinades tasques (fusters, mecànics, electricistes, etc).

Descriurem aquí els dos processos (l’elaboració artesanal i l’elaboració industrial), ja que tots dos constitueixen activitats característiques del Penedès.

L'elaboració artesanal del paper consisteix en triturar fibres (de lli, cànem, sisal, abacà, eucaliptus, pi, cotó) amb aigua dels rius o de les basses, fins aconseguir una pasta de paper, que s'asseca i es transporta fins a la paperera en "bales de paper". Un cop a la paperera, l'artesà paperer (anomenat alabrent) agafa aquestes làmines espesses de pasta de paper seca i les rehidrata dins d'una "pila holandesa" amb aigua del riu o de la bassa. Hi afegeix cola per evitar que la tinta s'escampi dins el paper a l'hora d'escriure-hi, pigments naturals (òxid de ferro, etc) per acolorir el paper si ho necessita, i uns quants productes químics per a millorar la qualitat del paper (més resistència, toc setinat, color especial, etc). Aquests productes són mantinguts secrets per a evitar que les altres papereres ho copiïn. Aquesta pasta es diposita en una tina plena d'aigua, la qual es remena constantment amb una pala per impedir que la pasta s'enfonsi. L'alabrent introdueix una forma (un marc de fusta amb un enreixat metàl·lic) dins la tina i delicadament en treu una capa regular de pasta de paper. Seguidament gira la forma sobre un saial (baieta), per extreure'n el full de paper format. Repeteix aquesta operació unes 250 vegades, alternant fulls de paper i saials, abans de premsar el conjunt amb una premsa elèctrica. Un cop premsats, separa els fulls dels saials, i els puja als miradors (pisos superiors), on els estén en cordes d'espart per que s'assequin, ventilats per una multitud de finestres petites en les quatre façanes (les ventanes). D’aquesta manera, es van assecant únicament amb l'aire, sense que els toqui el sol que els podria fer malbé. Es tornen a premsar un cop per a planar-los. El paper ja està a punt per vendre. Antigament es venia en paquets de 500 fulls (raimes), però actualment  es ven en paquets més petits (paper per a gravats, aquarel·la, etc). 

Aquesta tècnica, que consisteix en elaborar el paper a mà, full a full, i que havia arribat a assolir una gran producció en els segles XVIII i XIX, va anar disminuint fortament al llarg del segle XX, reemplaçada per unes tècniques mecanitzades on el paper es fabrica en continu, es seca i es talla amb màquina, sense manipulació manual. D’aquesta manera, s’aconsegueix un paper molt regular i una producció molt més ràpida. Per aconseguir aquesta producció, es va començar a substituir els draps vells (que es feien servir fins a mitjans del segle XX) per pasta de fusta (de pi, sobretot). La majoria de les papereres actuals del Penedès han optat per aquesta mecanització, abandonant completament l’elaboració artesanal del paper, i optant per la fabricació de paper industrial, paper per a embalatge, paper higiènic, paper filtre (per a cafè o té), paper de fumar.

No obstant això, uns quants molins segueixen fabricant paper a mà, full a full, majoritàriament a base de lli, cotó, cànem, sisal, atzavara, eucaliptus. El Museu del Molí Paperer de Capellades fabrica exclusivament paper artesanal, realitzant així una activitat de revaloració patrimonial, de memòria i salvaguarda, que implica que l’activitat paperera del Penedès assumeix funcions productives diverses (industrial, econòmica, turística i artística). Altres molins combinen la producció de paper industrial amb l’elaboració de paper artesanal. Aquesta tècnica artesanal tradicional, lenta i difícil (formar un full de paper regular demana molta pràctica i l’assecat depèn molt de la meteorologia), permet elaborar un paper d’alta qualitat, de producció petita, per a un mercat específic. D’una banda, es destina a clients que aposten per a la originalitat (paper artesanal per a invitacions, menús de restaurants de luxe, targetes d’empresa, paper oficial d’institucions públiques, etc.). D’altra banda, aquest paper artesanal és molt demanat per a Belles Arts (papers de diferents gramatges, mides, colors) i per les botigues (un dels productes que més es ven és el "paper per germinar"). El paper artesanal es diferencia del paper fet a màquina per diverses característiques:

Les fibres vegetals utilitzades (en el paper fet a màquina, s’utilitza cel·lulosa de fusta, mentre que pel paper artesanal s’utilitza cotó, lli, cànem, sisal, eucaliptus).

Les barbes (vores del paper irregulars als quatre costats, que li donen un caràcter propi i diferencial amb el paper fet a màquina).

La isotropia (en el paper fet a mà les fibres estan orientades en totes direccions del full, al contrari del paper fet a màquina on les fibres tenen una orientació preferencial en la direcció de fabricació. La isotropia fa que el full de paper tingui un comportament idèntic en totes les direccions).

Assecatge a l’aire (l’assecatge a l’aire dóna una estabilitat dimensional superior que els assecats en màquina, donat que les fibres es contrauen lliurament durant l’assecatge).

El no blanquejat (el paper artesanal conserva el color natural de la fibra, sense blanquejants òptics).

La personalització (els clients poden demanar una marca a l’aigua específicament dibuixada per a ells).

El paper artesanal d’avui en dia busca la originalitat, diversificant la seva oferta: elaboren paper amb pigments naturals, terres minerals, flors naturals, retalls de paper de color. Fabriquen també altres tipus de paper, com el paper germinat (que inclou unes llavors que germinaran després d’haver deixat el paper en remull), o paper plantable (unes postals sobre les quals es pot escriure, però que un cop plantades en un test amb terra, faran néixer flors). 

Història i transformacions de l'element: 

La fabricació del paper fou introduïda a Europa pels àrabs (que coneixien el procés de fabricació, inventat a la Xina, a partir de la batalla de Samarcanda); a mitjans del segle XII, la fabricació del paper era ja molt important a Xàtiva, al País Valencià, pot per tant considerar-se el més antic dels principals centres paperers d'Europa. La primera cita documentada on es parla d’un «un molí paperer» a Catalunya correspon al Molí d'Albarells, a prop de Santa Maria del Camí (comarca de l’Anoia). Aquest document de l'any 1193 tracta de la concessió de «ipsa aqua et de capud regum de ipso moli de papirum» en una concòrdia entre Ramon d'Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguera de Copons.

Al principi, els draps es picaven manualment dintre de morters de pedra amb aigua, fins que les fibres quedaven triturades. Era un treball manual, lent i cansat. Inspirant-se en els molins de farina i d’oli (o transformant directament un molí fariner o d’oli en un molí paperer), es va començar a aprofitar la força motriu de l'aigua per accionar unes maces que, amb un arbre de lleves (un eix que suporta de manera fixa les lleves o maces, i que transforma el moviment circular en moviment lineal), anaven picant i trinxant la primera matèria.

En els segles XIII-XIV, la fabricació del paper coneix un augment considerable i la demanda s’incrementa a tota Europa gràcies a les universitats i a la invenció de l’impremta. Durant els segles XV i XVI Catalunya pateix una greu crisi en la fabricació del paper, entre altres, per la competència del paper produït a Itàlia, de superior qualitat en aquesta època. Al segle XVII, les mesures proteccionistes de l’Estat, com la prohibició d’exportar drap a Itàlia o la restricció de la importació de paper estranger, aturen la forta competència de paper de Gènova o de França, i propicien el gran impuls de la indústria paperera catalana, que coneixerà el seu esplendor al segle XVIII. L'any 1788, l’Estat atorga als paperers catalans el monopoli del mercat de les colònies d’ultramar. És en aquesta època que es construeixen la majoria dels molins paperers, i la zona de l’Anoia i de l'Alt Penedès es converteixen en el centre de la producció de paper de qualitat, que s'envia a tot l’Estat Espanyol i a les colònies. Capellades esdevé, entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX, el centre paperer més important de l’Estat Espanyol. Antigament, la matèria primera per a l’elaboració del paper eren els draps vells i altres fibres vegetals. Aquesta matèria era recollida als pobles i ciutats pels drapaires que la venien als molins paperers. Els drapaires, que vivien del reciclatge, recollien draps, diaris, ampolles, paraigües, i tota mena d’objectes vells; podien tenir botiga fixa, però la majoria eren ambulants.

Els molins paperers tenien diverses plantes per a separar arquitectònicament la producció: al soterrani el triatge de la matèria primera, la fabricació de la pasta de paper, la formació dels fulls i el premsat; a la planta baixa el comptatge i l’empaquetatge, a la primera i segona plantes els espais de vida (una part pels treballadors, una part pels amos), i a la planta de dalt el mirador per a assecar els fulls. Els treballadors i sobretot les treballadores treien els botons i els bordats, i triaven els draps segons els colors, separant els blancs dels de color. Els draps blancs servien pel paper de més qualitat (paper de barba) i els draps de color servien pel paper de baixa qualitat (paper d’estrassa, que servia per a embolicar aliments, etc.). Un cop triats, trencaven les teles en bocins amb l’ajuda de les dalles, una mena de ganivets lligats a l'esquinçador, el recipient on es dipositaven els draps. Els trossets de draps s’introduïen llavors al torn espolsador, un cistell tancat de grans dimensions que es feia girar amb una manovella, per a treure’n la pols. Passaven després al podridor, una pila de pedra on es deixaven macerar els draps amb aigua d’una a cinc setmanes, per a estovar-los. Amb els cullerots o de les ferrades (recipients per transportar), els treballadors recollien els draps estovats i els dipositaven en unes altres piles de pedra on les maces (amb arbre de lleves), mogudes per una roda hidràulica, desfeien amb aigua els draps durant unes vint hores, gràcies a unes dents (claus de metall) inserides a l’extrem de la maça. Amb aquesta operació, les fibres quedaven triturades i els draps es convertien en pasta de paper. Amb els cullerots, els treballadors passaven la pasta fins a la tina, un gran recipient de pedra amb aigua, on es remenava constantment la pasta de paper i l’aigua amb l’ajuda d’una pala de fusta. L’alabrent (artesà paperer) hi introduïa la forma (un motlle de fusta amb una fina xarxa de metall, fabricat per un fuster), i en treure-la, la pasta de paper quedava retinguda, formant així el full de paper. Sovint aquesta forma portava, sobre la tela metàl·lica, una filigrana, és a dir, algun nom o dibuix brodat amb fil de coure (era un especialista que s'encarregava de brodar la filigrana sobre la forma), que deixava posteriorment en el paper la marca a l’aigua. Un cop l’alabrent havia tret la forma de la tina, la passava a un altre artesà paperer, el ponedor, que havia de treure la pasta de paper de la forma, girant-la de cara a un saial (baieta). Els fulls de paper s’anaven així acumulant l’un damunt de l’altre, separats pels saials, fins a tenir una posta (250-260 fulls). Aquesta posta passava per una premsa (de fusta amb cargol, accionada per la força humana) per a treure’n l’excés d’aigua. Un treballador, anomenat llevador, separava llavors els fulls dels saials, posant-los d'un a un a la banca de llevar. Totes aquestes operacions es realitzaven al soterrani, i des d’allà un operari pujava els fulls de paper moll fins als pisos superiors (miradors). Els i les treballadores, amb l’ajuda d’un espit (eina de fusta amb forma de T), penjaven els fulls sobre unes cordes d’espart, en paquets de fins a set fulls. L’aire entrava per les moltes finestres, (ventanes en llenguatge paperer), que hi havia en les quatre façanes del molí i assecava el paper. Les ventanes s’obrien de dia i es tancaven de nit per a reduir la humitat que pujava de la riera. Un dels treballadors era l’especialista de les ventanes i controlava quines s'havien de tancar o obrir. Quan necessitaven més espai, portaven fulls a diverses masies dels voltants, a canvi de remuneració. Un cop assecat, es despenjava el paper i s’introduïa, en paquets de 25 fulls, en el perol (un recipient per realitzar l’encolat) que es situava a la planta baixa o al primer pis. En aquest perol (sovint de coure), es feien bullir carnasses seques d’animals (conill, vedells, xais, etc.). Aquestes carnasses provenien dels curtidors d'Igualada (carnasses de vedella, sobretot), o les portava el pelleter que passava per les cases a recollir les pells dels conills. Quan la gelatina que se’n desprenia tenia una temperatura d'uns 40 graus, s’hi submergien els paquets de 25 fulls durant uns quants segons, i es tornaven a premsar. Desprès de separar-los full a full. perquè no s’enganxessin els uns amb els altres, es tornaven a assecar en els miradors, penjats de les cordes. Aquest encolat reduïa la capacitat d’absorció del paper, evitant així que la tinta s’escampés dins les fibres. Després d’aquest segon assecat, els fulls es triaven (per treure’n els defectuosos), i es passaven (al soterrani) pel mall-setinador, una màquina de fusta accionada per la força de l’aigua (roda hidràulica) que picava el paper per donar-li la seva llisor. Una altra tècnica per setinar els fulls era la de brunyir-los, fregant-los a mà o premsant-los entre plaques de zinc. Finalment, els fulls s’estrenyien en un banc de fretar, on es passava la ganiveta de fretar (un ganivet gran) per a tallar-ne les barbes (les fibres que sortien per les vores dels fulls). A la planta baixa, es triaven novament els fulls i  s’empaquetaven en raimes (500 fulls) per a ser venuts. Generalment aquestes raimes portaven la caràtula del fabricant, estampada sobre el primer full del paquet.  

L’increment de la demanda farà que el drap com a matèria primera arribi a ser insuficient, per aquest motiu al segle XIX buscaran com elaborar la pasta de paper amb fusta. La fusta del país (sobretot el pi) era escassa i van començar a importar fusta dels països propers al mar Bàltic, fet que va afavorir el desenvolupament de fàbriques papereres prop dels ports, que rebien aquesta matèria primera (generalment ja transformada en pasta de paper). Un altre gran canvi va ser substituir la mà d’obra per maquinària, passant de la producció manual full a full a la producció industrial; però aquesta mecanització es va donar més aviat en centres paperers com Girona i Alcoi, mentre a la comarca de l’Anoia continuava la producció manual. Aquesta diferència va permetre la pervivència de la fabricació de paper tradicional, però al mateix temps va fer perdre pes a les regions que no es van mecanitzar. Finalment els molins paperers del Penedès (Anoia i Alt Penedès) es van mecanitzar, però en lloc d’instal·lar-se les màquines planes (invenció de Louis Nicolas Robert a França, l'any 1798), que produïen paper de mitjana i baixa qualitat, prefereixen les màquines rodones (invenció de John Dickinson a Anglaterra, l'any 1809) de tipus Picard o semi contínua, que permetien la fabricació d’un paper de més qualitat i semblant al fet a mà. En la mateixa època s’introdueix la pila holandesa, que substitueix les maces de fusta per trinxar la matèria primera (draps i cotó). A partir de 1919, la producció de paper fet totalment a mà es va començar a aturar. Poc a poc, l’aparició de màquines de grans dimensions i la introducció de la electricitat van relegar els edificis dels molins paperers en la obsolescència, ja que es necessitaven espais més grans a les plantes baixes, mentre que ja no es necessitaven els miradors (plantes superiors on s’assecaven els fulls). Al llarg del segle XX, es van enderrocar molins paperers per a construir noves naus. Altres no van poder adaptar-se i van tancar el negoci, abandonant el molí a un ràpid procés de deteriorament. Alguns han sigut reconvertits en cases, hotels, arxius municipals o museus. Finalment, poques empreses familiars papereres van poder continuar l’elaboració de paper dins de l’edifici original, apostant per una quantitat limitada de paper de molt alta qualitat (per a Belles Arts, dissenyadors, etc.), tot i que han de combinar aquesta elaboració artesanal amb la producció de paper industrial (fet amb màquines elèctriques) per a poder mantenir el negoci. Actualment l’elaboració del paper al Penedès ja no pot utilitzar l’energia hidràulica, per la falta d’aquest recurs natural, i ha d’utilitzar l’energia elèctrica, tant per fer paper industrial com per fer paper artesanal, per exemple per triturar les fibres, que són importades de diversos països.

Processos i preparatius: 

Elaboració dels productes químics: el diòxid de clor (ClO2), l’hipoclorit sòdic (NaOCl) i els peràcids es produeixen sempre in situ o a les proximitats (perquè són productes perillosos i val més evitar-ne el seu transport), mentre que el clor (Cl2) i el hidròxid sòdic o sosa càustica (NaOH) es produeixen generalment fora de la fàbrica. L’oli de resina, un producte derivat de la resina i els àcids grassos que s’extrauen durant la cocció de kraft, es poden refinar tant a dins como a fora de la fàbrica. La trementina, una fracció lleugera com a subproducte de l’obtenció de la pasta kraft, sovint es recull i es concentra in situ, però es refina en un altre lloc.

Estovar: s’estova la matèria primera (fibres de cànem, cotó, lli, sisal, abacà, pi, i eucaliptus) amb diverses tècniques químiques (sulfat, sulfit). El podridor per a estovar els draps es va deixar d’usar perquè feia malbé la matèria primera, a més, no permetia un bon control del procés que durava vàries setmanes. Es va adoptar, a principis del segle XX, la tècnica de coure els draps amb sosa càustica dins una caldera de vapor. Mètode molt més ràpid i que s’utilitza encara avui amb diferents productes químics (hidròxid sòdic (NaOH) i sulfur de sodi (Na2S); àcid sulfurós (H2SO3) i  ió bisulfit (HSO3-) dins d’un digestor.

Triturar: es tritura la matèria primera estovada amb una gran quantitat d’aigua fins a obtenir una pasta de paper fina i homogènia. Avui existeix encara la tècnica de “pasta mecànica”, és a dir, que es tritura la fusta contra una pedra o entre plaques metàl·liques, perquè se separin les fibres. Cal esmentar també la tècnica de la “pasta mecano-química”, que implica la precocció dels troncs amb vapor abans de fer-los bullir en licors de pasta química i passar-los a continuació a través de molins amb moles de pedra. Finalment, esmentar la pasta de paper reciclat que s’obté amb NaOH.

Blanquejar o pigmentar: per a blanquejar la pasta de paper s’utilitza un agent blanquejador (diòxid de clor (ClO2), clor (Cl2), oxigen (O2), diòxid de sofre (SO2), ozó (O3), peròxid d’hidrogen (H2O2), peràcids, o àcid etilen-diamino tetracètic) i després es torna a rentar la pasta amb agents càustics per a eliminar els agents blanquejadors. 

Formar, assecar i premsar la pasta: la pasta de paper s’estén sobre una reixeta per a formar una làmina contínua, que passa per una màquina assecadora, fins que el grau d’humitat és d’uns 5-10%. Aquesta làmina es talla i s’apila en bales que són comprimides i embolicades per a enviar-les a la paperera.

Rehidratar: es rehidrata la pasta de paper amb aigua (amb mitja hora és suficient) dins una pila holandesa (màquina elèctrica que fa córrer la pasta de paper per un circuit tancat d'aigua, passant diverses vegades per uns ganivets que giren). S'hi afegeix cola (per a evitar que la tinta s'escampi entre les fibres un cop el paper està sec) i alguns additius (per a millorar la qualitat del paper, la seva resistència, el seu setinat).

Pigmentar: el paper artesanal es pot tenyir amb una gran varietat de colors (amb terres i pigments naturals o amb productes químics).

Formar: en el procés artesanal, l’artesà paperer (alabrent) introdueix la forma (un motlle de fusta rectangular amb una fina xarxa de metall), dins la tina plena de pasta de paper i aigua. En treure la forma, la pasta de paper hi queda retinguda, d'aquesta manera s'elabora un full de paper o un sobre, etc. depenen de les característiques de la forma. Si el client desitja que el seu paper porti alguna marca a l’aigua (un dibuix translúcid), s’utilitza una forma amb filigrana, és a dir, un dibuix imprès en 3D i enganxat sobre la xarxa metàl·lica. En aquest relleu (filigrana) la capa de pasta que es diposita és més fina, deixant veure, un cop el paper sec, el dibuix a contrallum. En el procés industrial, s'elabora el paper mecànicament i de manera contínua amb la màquina rodona, un cilindre recobert amb una tela metàl·lica que gira dins un dipòsit de pasta i aigua, de manera que per decantació la pasta queda recollida en la tela formant el full. D’aquesta manera, el paper es forma en continu i no pas full a full. Avui, aquestes màquines tenen  dimensions enormes (poden arribar a fer 100 metres de llarg i 10 metres d’ample),i produeixen fins a 1800 metres per minut. La pasta de paper (a vegades una barreja de diferents pastes per a optimitzar la qualitat del paper: pasta de fusta dura, fusta tova, kraft, pasta al sulfit, pasta mecànica o reciclada), molt diluïda dins l’aigua (entre 1 i 4%), és sacsejada per augmentar la unió entre fibres i millorar així la persistència del paper. El paper pot tenir una gran varietat de mides (des de 16 x 22 cm fins a gairebé 200 x 200 cm en el cas del paper fet a mà i moltes més en el paper industrial) fins hi tot es poden fer mides especials per encàrrec.

Desenganxar: en el procés artesanal, l’alabrent treu la pasta de paper de la forma, girant-la de cara un saial (baieta de natural o sintètica). Els fulls de paper es van així acumulant l’un damunt de l’altre, separats pels saials, fins a tenir una posta (de 250-260 fulls). En el procés industrial, l'escampador de pasta i el capçal dipositen una fina capa de pasta de paper sobre una cinta automàtica que permet que l’aigua s’escorri a través de les fibres de la tela, per la gravitació. A més, uns rodets giren sota la cinta i aquest moviment rotatiu provoca una mena d’aspiració de l’aigua. A continuació la pasta de paper, ja més densa, passa per unes màquines que n’aspiren encara més la humitat. En aquesta etapa, es pot afegir un rodet que passa damunt de la pasta de paper, revestit d’una fina xarxa metàl·lica amb algun motiu soldat a la xarxa. Aquest motiu marca el paper encara humit i deixarà un dibuix visible per transparència (és la marca a l’aigua en l'elaboració de paper mecanitzada).

Premsar: el paper s’ha de premsar per a extreure’n el màxim d’aigua. En el procés artesanal, es diposita la pila de fulls i saials en una premsa mecànica. En el procés industrial, la cinta transportadora passa per una premsa (rodets per sobre i per sota).

Separar: en el procés artesanal, es separaren els fulls dels saials un per un, per a assecar-los.

Assecar: en el procés artesanal, els fulls es deixen assecar a l’aire, en el mirador (planta superior del molí, amb finestres a quatre vents). Els fulls de paper s’estenen en uns cordills de fibra natural i la quantitat de fulls que es poden apilar (entre 2 i 7) per assecar depèn de la meteorologia (menys fulls si l’ambient és humit).  En el procés industrial, el paper surt de la cinta transportadora i passa per la màquina assecadora, que té uns cilindres calents, amb temperatures progressives (fins a arribar als 120ºC), el que provoca l'evaporació de la humitat. De cilindre en cilindre, la temperatura torna a baixar progressivament. Al final de la fabricació, el paper conté entre 5 i 10% d’aigua.

Setinar: es premsen els fulls per a setinar-los. El paper passa per una calandra, màquina consistent en un conjunt de corrons superposats entre els quals passa el paper, sotmès a l’acció combinada de la pressió i el lliscament. Això permet comprimir, allisar i ensetinar el paper o el cartró, imprimir una marca (imitació d'una filigrana) o estampar mitjançant corrons d’acer gravats.

Empaquetar: en el procés artesanal, s’empaqueten els fulls per paquets petits (de 10 fulls, de 25 fulls, etc.). Actualment les barbes del paper ja no es tallen com es feia antigament, ja que s’han convertit en una marca distintiva del paper artesanal. En el procés industrial, el paper s’enrotlla en forma de bobina, a la mida desitjada. 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

Antigament, el paper elaborat al Penedès es distribuïa en dos mercats, segons la seva qualitat. El de baixa qualitat (el paper d’estrassa, fet de draps de diferents colors i gruix), es venia a nivell local, per embolicar aliments. En canvi el paper de més qualitat (el paper de barba), que servia per escriure, es venia a tot l’Estat espanyol i a les colònies espanyoles.

Actualment, el paper artesanal elaborat al Penedès es destina, per una banda, al sector de les Belles Arts, per altra banda, al sector serveis (a cartes de menús per a de restaurants, invitacions, etc.). Aquests dos sectors es distribueixen en el territori català, espanyol, i a l’estranger. El paper per a germinar és el que ocupa el primer lloc en les vendes de paper artesanal, molt per davant del paper per a Belles Arts.

El paper industrial fabricat al Penedès (paper de filtre, paper de fumar, paper per embalatge, etc) es distribueix a Catalunya, a Espanya i al mercat internacional. 

Oficis/Coneixements tècnics: 

L’elaboració del paper, tant si és artesanal com si és industrial, requereix un bon coneixement de les fibres vegetals, de l’aigua, del diversos processos químics i de la meteorologia.

Les fibres vegetals: segons la fibra escollida, i si aquesta és reciclada o no, es produeix un marge d’encongiment a l’hora d’assecar-se el paper, marge que s’ha de poder controlar per a obtenir un paper regular. Antigament, quan utilitzaven draps vells i nous, era important conèixer que els draps nous s’encongeixen molt més que els vells, reduint el full de paper fins a 2 cm per cada vora (el doble que amb draps vells). Per aquesta raó, s’havia de barrejar molt bé la pasta de paper perquè quedés totalment homogènia. Els treballadors havien de saber avaluar la pasta segons la seva textura. Encara avui, aquesta variació segons la fibra vegetal escollida és un dels coneixements més importants per a l’artesà paperer.

L’aigua: la qualitat de l’aigua és determinant per a la qualitat del paper. Si l'aigua és massa calcària, el paper obtingut té una coloració rosada que li minva la qualitat. Per aquest motiu el artesans paperers han de controlar aquest factor que ja era un coneixement imprescindible per a la fabricació del paper full a full en els darrers segles. Les fàbriques de pasta i de paper consumeixen grans quantitats d’aigua. Una fàbrica de blanqueig de pasta kraft amb una producció de 1.000 tones al dia, consumeix més de 150 milions de litres d’aigua al dia. Una fàbrica de paper encara més. Par prevenir els efectes adversos sobre la maquinària de la fàbrica i mantenir la qualitat del producte, l’aigua d’entrada ha de ser tractada per eliminar contaminants, bactèries i minerals. Depenent de la seva qualitat, s’apliquen diversos tractaments: llits de sedimentació, filtres, floculant, clor o resines de canvi iònic, abans de ser utilitzada en el procés. L’aigua utilitzada en les calderes de vapor i de recuperació és posteriorment tractada amb depuradores d’oxigen i inhibidores de la corrosió, com l’hidrazina i la morfolina, per evitar que es formin dipòsits en els conductes de la caldera, reduir la corrosió dels metalls i evitar el pas de l’aigua a la turbina de vapor.

La meteorologia: l’elaboració artesanal del paper és un procés que dura vàries setmanes i un cop començat no es pot aturar ja que es podria perdre la matèria primera. El temps meteorològic és determinant en la etapa de l’assecatge, ja que la humitat ambiental (temps plujós per exemple) pot fer malbé fins a un terç de la producció. Per això, els treballadors d’una paperera artesanal han de fer una previsió meteorològica de fins a vàries setmanes, reduint si cal la producció de paper. 

Els processos químics: la fabricació industrial del paper implica un coneixement precís de diversos processos químics, sobretot per a l’elaboració de la pasta de paper. La pasta de paper es pot elaborar de manera mecànica (triturant la fusta contra una pedra o entre plaques metàl·liques, per que se separin les fibres) o amb el procés bàsic "kraft o sulfat” (utilitzant hidròxid de sodi (NaOH) y sulfur de sodi (Na2S), per a extreure la lignina de les fibres de la fusta, dins d’uns grans recipients a pressió) o amb el procés àcid "sulfit” (líquid de cocció amb àcid sulfurós (H2SO3) i ioni bisulfit (HSO3 –)). El blanqueig de la pasta requereix també un bon coneixement químic. Cada etapa del blanqueig es defineix pel seu agent blanquejador, el pH (acidesa), la temperatura i la duració. Després de cada etapa, la pasta s’ha de rentar amb agents càustics per eliminar els agents blanquejadors i dissoldre la lignina abans de passar a la següent.

L’elaboració del paper artesanal, antigament, implicava molts treballadors i treballadores, amb oficis determinats, alguns qualificats i d’altres no. Els oficis qualificats, sempre reservats als homes, eren: el pilater (que preparava la pasta de paper a les piles), el formaire (que fabricava les formes i hi afegia la filigrana), l’alabrent (que elaboraba el full amb la forma), el ponedor (que girava la forma per deixar el full elaborat sobre un saial), el llevador (que separava els fulls molls després del premsat), l'encarregat de les ventanes (que controlava la seva obertura), l’encolador (que encolava els fulls entre el primer i el segon assecatge), el mestre de sala (que organitzava i controlava el treball de comptar i empaquetar els fulls), sense oblidar el balaire (encarregat del molí, que comprava la matèria primera i pagava els salaris als treballadors). Els homes no qualificats treballaven d’ajudants, traginers, etc. Les dones, que ocupaven oficis determinats però considerats com a no qualificats, eren estenedores (penjaven els fulls a les cordes del mirador per assecar-los), esquinçadores i espolsadores (triaven, espolsaven i esquinçaven els draps), amanidores (separaven lleugerament els fulls abans d’estendre’ls per assecar-los), comptadores (comptaven els fulls per empaquetar-los en raimes). A més, hi treballaven nens i nenes a partir dels 9 anys, alguns com a ajudants, altres com a aprenents.

Actualment, l’elaboració artesanal del paper és un procés tant reduït que implica sovint una sola persona que realitza totes les tasques (i que encara s'anomena alabrent), o a vegades són dues persones treballant. Aquest artesà o artesana paperer no acostuma a tenir cap formació prèvia i va aprenent amb la pràctica. Necessiten dos altres professionals externs per a poder elaborar el paper: un fuster que fabrica les formes i un especialista en 'impressió 3D per fabricar la filigrana. 

Una fàbrica paperera industrial inclou diversos perfils professionals: enginyers, químics, manipuladors, conductors de carretons, administratius, etc. Les fàbriques de pasta i de paper contracten a més  a més molt personal de manteniment: fusters, mecànics, electricistes, maquinistes, instrumentistes, paletes, pintors, especialistes en canonades, mecànics de refrigeració, soldadors, estanyadors, etc. 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Molins paperers: edificis caracteritzats per una roda hidràulica i per una gran quantitat de finestres petites (ventanes, en llenguatge paperer) en les quatre façanes dels pisos superiors.

Pila: nom genèric de les piques de metall de forma semi oviforme dins de les quals es trinxa la pasta de paper rehidratada (amb pigments, si escau)

Tina: dipòsit on es diposita la pasta ja preparada per a fer el paper.

Forma: motlle que es compon d'un marc de fusta reforçat per sota per una sèrie de llistons de secció afuada, anomenats fustes o costelles. A sobre d'aquest enreixat es col·loca un teixit fet de fils de coure (antigament eren de plata i, més anteriorment, de fibres vegetals), format pels fils pontillons (que van en sentit horitzontal i molt seguits) i els fils corondells (que van en sentit vertical i més espaiats) el conjunt d'aquests fils constitueixen la verjura de la forma, que després es farà visible per transparència en tot el full de paper fet a mà.

Filigrana: marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de coure molt fins, cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma i més modernament del bombo de la màquina rodona. Se’n diu també marca d'aigua.

Saial: baieta de fibra animal o sintètica, per a separar els fulls acabats de formar.  

Espit: peça de fusta en forma de T que serveix per a estendre el paper a les cordes del mirador.

Paper de barba: paper fet a mà, elaborat amb la forma. Les barbes que la pasta deixa pel perímetre li donen aquest nom.

Raima: conjunt de 500 fulls de paper. Quan hi ha 10 raimes (5000 fulls) el conjunt s'anomena bala. 

Màquina rodona:  màquina que utilitza l'energia elèctrica (antigament l'energia hidràulica) amb un cilindre recobert amb una tela metàl·lica que gira dins un dipòsit de pasta i aigua, de manera que per decantació la pasta queda recollida en la tela formant el full en continu (és una invenció de Dickinson de l'any 1809).

Escampador de pasta i capçal: distribueixen una suspensió fina (1 a 3 %) de pasta depurada, en una reixeta mòbil, per formar una fina fulla de paper, que anirà avançant per una cinta transportadora, passant per diverses etapes de premsat, encolatge i assecatge.  

Premsa encoladora: té dos rodets l’un a costat de l’altre, que formen un recipient on s’hi diposita el producte escollit (color o cola) per tractar el paper entre dos assecatges, quan passa per la màquina assecadora.

Calandra: màquina que allisa el paper i en redueix l’espessor. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Antigament, un molí paperer contractava una mitjana de 25-30 treballadors, homes i dones, i sovint canalla a partir dels 9 anys. Alguns d’aquests treballadors vivien en pobles propers (podien anar-hi cada dia a peu); altres s’havien de quedar a viure dins el molí. A banda de l’amo del molí, que generalment hi vivia amb la seva família, hi havia el balaire (encarregat), que s’ocupava de contractar els treballadors i d’alimentar-los. L’amo del molí el pagava per bala de paper elaborat (d’aquí el nom de balaire). Els homes s’ocupaven de les feines que requerien més qualificació (alabrent, ponedor, llevador, "maces", "encolat"), mentre les dones s’encarregaven de triar els draps, espolsar-los, assecar els fulls, comptar-los i empaquetar-los. Per poder mantenir aquest nombre important de treballadors i treballadores que hi vivien, es contractava més personal per a la cuina (una o dues minyones per a la cuina de la família de l’amo, i una o dues per a la cuina dels treballadors) i personal pels horts (que sovint compaginaven la feina a l’hort amb la feina al molí). L’horari de feina era extens (de 12 a 14 hores diàries), amb torns de nit i de dia. El soroll de les màquines (a més del temps escàs per menjar, per exemple) va provocar el desenvolupament d’un llenguatge de signes propi del món paperer per a poder comunicar-se entre treballadors. 

Actualment l’elaboració del paper artesanal requereix generalment d'una persona, que viu fora del molí i té un contracte laboral amb horari fix. Se li diu encara alabrent, i l'ofici l'ha aprés amb la pràctica. 

Pel que fa a les papereres industrials la forma d’organització social és la d’una fàbrica, amb treballadors contactats (homes i dones), que viuen fora de la fàbrica.  Han constituït l'Associació de Fabricants de Pasta, Paper i Cartró de Catalunya. 

Participants/Executants: 

Homes i dones de diverses edats, assalariats. 

Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 

Elaborar paper de diferents mides i qualitats, principalment destinats a l’escriptura, les Belles Arts, papers especials (paper germinat i paper plantable), l'impremta, el paper industrial (paper d’embalatge, paper de fumar, filtres de cafè, etc.).

Patrimoni relacionat: 

Molins paperers del Penedès, edificats (o renovats amb ampliacions o modificacions de construccions existents) en la gran majoria al segle XVIII. Són edificis de planta quadrada o lleugerament rectangular, sovint amb edificis complementaris adossats, que augmenten segons les necessitats. Les parets són generalment de tàpia (terra amassada i arrebossada), amb pedra en la part baixa i els caires. Els pisos superiors es caracteritzen per una multitud de finestres petites (ventanes, en llenguatge paperer) en les quatre façanes. Els batents d'aquestes finestres porten un dispositiu especial que permet deixar-les més o menys obertes, segons convingui, per a que hi hagi més o menys corrent d'aire. Els molins s’edificaven sempre al costat d’un riu, d’una riera, o d’una bassa, ja que utilitzaven l’aigua com a força motriu. Per aquest motiu, es trobaven sovint aïllats. La colla de treballadors que hi vivia s’alimentava del cultiu d’hortes del voltant del molí i de la cria de bestiar (gallines, etc.). Alguns molins també disposaven d’un oratori, pels serveis religiosos dels seus habitants, que era al mateix temps, un exponent d'importància i de riquesa. L’estructura interna dels molins paperers era semblant en tots: el soterrani es destinava a la fabricació del paper; la planta baixa servia per rebre les primeres matèries (draps vells, carcasses per a l’encolat) i per a algunes dependències dels treballadors (cuina, menjador, habitació dels homes i habitació de les dones); la primera planta era la l’habitatge dels amos; les plantes superiors (fins a tres), amb finestretes als quatre vents,  es destinaven a penjar el paper en cordes perquè el vent l'assequés.

La conca fluvial del riu Anoia és la que compta amb el nombre més gran de molins paperers (44.9%). Molins en excel·lent estat (9), molins en bon estat (26), això tot i haver-ne desaparegut 9 i  en estat regular (30) que podrien engruixir ràpidament la categoria de les ruïnes (6) (Classificació feta per Xavier Pagès, arquitecte i especialista en gestió i valoració urbana, Universitat Politècnica de Catalunya).

S’observa la transformació d'antics edificis, amb renovació d'utillatge i maquinària (tècniques industrials, processos químics, etc) que permet que continuï la producció de paper en determinades localitats, però amb uns canvis notables que desdibuixen o esborren uns trets artesanals que havien subsistit durant segles i que han anat desapareixent, o van pel camí de fer-ho.

Els edificis sense cap ús representen el seu principal perill, per la ràpida degradació que això comporta. D’altra banda,  els molins ocupats per una indústria o els que s’utilitzen com a habitatge es troben en condicions molt diverses: des de casos de precarietat i futur incert a bons exemples de posada en valor de molins. El grup d'edificis usats com a equipaments (museus, centres cívics, arxius municipals, casa de colònies, etc.)  o hotels, representen els casos de reutilització amb èxit i valorització del patrimoni arquitectònic. 

Llista dels molins paperers catalogats:

  1. Molí Vell (Capellades), segle XVII: BCIL 
  2. Molí Cal Violant, Capellades, segle XVIII: BCIL
  3. Molí Vilaseca, Capellades, segle XVIII
  4. Molí cal Madora o de Baix, Copons, segle XVIII: BCIL
  5. Molí Nou, Gelida, segle XVIII: BCIL
  6. Molí Vell-Casa Guarro, Gelida, segle XVIII: BCIL
  7. Molí de Rigat, Vilanova del camí, segle XVIII: BCIL
  8. Molí de la Vila, Capellades, segle XIX: BCIL 
  9. Molí d’en Fructós, Capellades, segle XVIII: BI
  10. Molí del Tillo (o d'en Farga o d'en Marra o de la Plana), Capellades, segle XVIII: BCIL
  11. Molí Nou (cal Castells), Capellades, segle XVIII: BI
  12. Molí Xic (del Pascual), Capellades, segle XVIII: BCIL 
  13. Molí de Cal Farreres (casa Munné) Capellades, segle XVIII: BCIL
  14. Molí Cal Federico (o Mas Vidal), Capellades, segle XIX: BI
  15. Molí d’en Bielet, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL (però en ruïna i desenrocat)
  16. Molí de les Toeses, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL
  17. Molí de cal Jan, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVI: BCIL
  18. Molí de la Vila (cal Ròmul), Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL
  19. Molí cal Ton del Pere, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL
  20. Molí cal Xerta o can Fabra, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL
  21. Molí d’en Carol o d’en Cardús (cal Querol), Sant Pere de Riudebitlles, segle XV: BCIL (però desaparegut)
  22. Molí de la Font, Sant Pere de Riudebitlles, segle XVIII: BCIL
  23. Molí del Cover (del Cubé o d’Alcover), Torrelavit, segle XVIII, BCIL
  24. Molí de Cal Lleganya (d’en Borrull), Capellades, segle XVI-XVII: BCIL

Llista dels molins del Penedès:

Alt Penedès

Gelida: Molí Nou (convertit en restaurant), Molí Vell - Casa Guarro (encara en activitat).

Sant Pere de Riudebitlles: molí de cal Ton del Pere (en desús), molí de cal Xerta o de can Fabra o antic molí d'en Llucià (en rehabilitació per a donar-ne un ús històrico-cultural), molí de cal Jan (encara en activitat), molí de la Font (en desús), molí de la Vila o cal Ròmul (convertit en habitatge particular), molí de les Toeses o antic molí del Puig (en activitat fins fa poc, Josep Vallès Miquel S.A.), molí d'en Bielet (en ruïna i desenrocat), molí d'en Carol o d'en Cardús o de cal Querol (en activitat, s’hi fabrica paper artesà), molí d'en Massana (en desús).

Sant Quintí de Mediona: molí Blanc o molí de Sant Quintí (en desús), molí ca l'Oliver (en activitat), molí cal Tori (en desús), molí del Fogàs (enderrocat), molí del Pujol (convertit en habitatge), molí del Rabí (en desús), molí del Nadal (en desús).

Sant Sadurní d'Anoia: molí can Bosch, molí d'en Guineu, molí d'en Jordana (en desús), molí el Molinet (en desús), molí l'Aixartell (en ruïna i desenrocat).

Torrelavit: molí Blanc o de Torrelavit (convertit en habitatge), molí de cal Cardús (desaparegut), molí de l'Esbert (en desús), molí del Cover o del Cubé o de l'Alcover (en desús, des de fa pocs anys), molí del Mig (en desús), molí d'en Ferrer (en desús), molí d'en Ribalta (ús industrial), molí d'en Roda (convertit en habitatge), molí d'en Vinyals (ús industrial), molí Parellada (ús industrial), molí Pelleter (en desús), Molí Xic o molí d'en Batllori (en desús).

Torrelles de Foix: molí d'en Morgades (convertit en hotel i restaurant).

Anoia

Cabrera d'Anoia: molí de Vallbona o d'en Mora o de ca la Fou, molí d'en Tiana o del Bedorc (en ruïna).

Capellades: La Molina, molí de ca l'Anton o de cal Ton (desaparegut), molí de cal Farreres o Munné (reconvertit en habitatge i Museu), molí de cal Federico o de Mas Vidal (en desús), molí de cal Gats o del mas Vidal (en desús), molí de cal Manel o molins del Pas de l'aigua 2 (enderrocat), molí de cal Mata (enderrocat), Molí de cal Sapara (enderrocat), Molí de cal Violant o molins del Pas de l'aigua 3 (en desús), molí de la Vila (convertit en museu, en centre de formació, investigació i exposició d’obres, i en fàbrica de paper fet a mà), molí del Tillo o farga d'en Marra (seu d’una empresa paperera), molí d'en Fages (desaparegut), molí d'en Fructós o Fortugós (pertany a una empresa paperera, però ja no s’hi fabrica paper), Molí Nou o de cal Castells, Molí Vell  o molins del Pas de l'aigua 1 (en activitat) , Molí Xic o del Pascual (en activitat, ara com a “paperera Munné”).

Carme: molí de Carme, Molí Major (en desús).

Copons: molí del Madora o de Baix (en desús).

Igualada: molí d'en Boix (reconvertit en habitatge).

Jorba: Molí Blanc  o de Jorba (reconvertit en hotel i restaurant).

La Pobla de Claramunt: molí de cal Marió o de l'Almiralló i molí Guarro (en desús), molí de cal Jeroni (reconvertit en fàbrica de mobles), molí de la Boixera (reconvertit en molí fariner i posteriorment en habitatge), molí de l'Estrassa (convertit en habitatge a principis del segle XX), molí d'en Coca (ús industrial).

La Torre de Claramunt: molí de cal Petera o antic molí del Turo (ús industrial), molí de cal Roio o Royo i de cal Costas (l’antic molí està en desús, però es va construir al costat una nau de reciclatge de paper), molí de cal Ramonet (en ruïna i desenrocat), molí del Marranxet o d'en Pere-Joan (convertit en habitatge, actualment en desús), molí del Mig o de ca l'Almirall (en activitat), molí d'en Tort (en activitat).

Orpí: molí de Cap de Pont (equipament municipal), molí d'en Serra (en desús des de principis del segle XXI), molí Fàbrica Nova (en ruïna), Molí Vell (en desús).

Piera: molí de ca l'Esquerrà, molí d'en Ferrer del Coll (en ruïna).

Santa Margarida de Montbuí: molí de Marxandones (reconvertit en habitatge).

Vilanova del Camí: molí de Rigat (reconvertit en Museu de l’Aigua, tancat el 2014).

Descripció:

Salvaguarda:

Transmissió: 

Elaboració artesanal (full a full): transmissió entre treballadors, directament amb la pràctica.  Alguns alumnes del cicle formatiu paperer a Igualada (més enfocat a la fabricació industrial del paper: “Formació Professional Operacions de Procés de Pasta i Paper”) passen a fer pràctiques d'elaboració de paper artesanal al Museu del Molí Paperer de Capellades. 

Antigament, alguns oficis més delicats (pilater, alabrent, ponedor, llevador), es transmetien de mestre a aprenent, amb contractes d’uns tres anys. Aquests treballadors canviaven a vegades de molí, permetent d’aquesta manera una transmissió horitzontal entre molins. Existia també una transmissió familiar, fins fa molt poc temps, ja que el negoci es passava de pare a fill, i sovint els fills dels amos hi treballaven, al menys de joves per a poder conèixer bé el procés d’elaboració i dirigir més endavant la seva fàbrica.

En les papereres industrials la transmissió es fa mitjançant estudis (química, enginyeria, Formació Professional del Procés de Pasta i Paper, etc.) i amb la pràctica, sense vincles familiars. Això implica una compartimentació del coneixement, és a dir, que no tots els treballadors podrien realitzar tot el procés d’elaboració del paper. 

Viabilitat / Riscos: 

L’elaboració del paper artesanal (full a full), ha disminuït fortament al Penedès, però alguns molins fabriquen encara paper fet a mà d’alta qualitat. Existeix un mercat interessat en aquests productes selectes (paper de barba, paper amb pigments naturals, paper per a gravats, etc.), que no només es poden comprar directament als molins, sinó que són distribuïts també per diverses botigues a Catalunya, Alemanya, Estats-Units, etc. Tot i que aquesta activitat s’ha anat transformant (per la matèria primera, la organització social, els seus objectius i el seu mercat), el reconeixement patrimonial de l’elaboració artesanal del paper contribueix a la seva visibilitat i d’alguna manera a una identificació local, sobretot a Capellades i Sant Pere de Riudebitlles. Aquests dos municipis contribueixen fortament a la tradició paperera, no només pels seus molins, com el Museu del Molí Paperer de Capellades, sinó també per les activitats culturals que hi organitzen com la Biennal d’Art sobre Paper de Riudebitlles. 

La diversificació dels productes i dels sectors de distribució (botigues, escoles de Belles Arts, empreses privades, etc) contribueix a salvaguardar l'ofici de l'elaboració artesanal del paper. 

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Els paperers que encara van conèixer l’època força productiva d’elaboració artesanal del paper, full a full, afirmen que és un ofici gairebé desaparegut. En els últims anys, alguns paperers havien apostat per l’elaboració de paper especial (per a Belles Arts, o encàrrecs puntuals de dissenyadors, etc.), però fins i tot aquesta via no ha garantit la salvaguarda d’aquest procés artesanal a tot el territori penedesenc, i vàries d’aquestes papereres artesanals han hagut de plegar el negoci. A més, la transmissió de les tècniques artesanals s’ha fet feixuga, molts artesans paperers no han trobat aprenents a qui transmetre els seus coneixements. Només queden uns pocs alabrents (artesans paperers) per seguir amb l’elaboració a mà del paper, però amb una producció molt petita i per a un mercat especial. Tot i així, els pocs artesans paperers que sobreviuen subratllen que s’exporta el seu paper fet a mà a més de 60 països.

Per concloure, podem dir que trobem una certa viabilitat de l’elaboració artesanal (paper fet a mà), però només per uns quants paperers, i com a complement de l’elaboració industrial. Aquesta activitat artesanal, que havia sigut característica de tot el territori penedesenc, es troba ara concentrada en unes quantes fàbriques, mentre les altres han optat per la industrialització exclusivament. Els alabrents subratllen també que no podrien mantenir el negoci solament amb l'elaboració artesanal i que necessiten altres fonts d'ingressos (visites al Museu del Molí paperer de Capellades, o  elaboració de paper industrial en el cas de les altres papereres).

En relació als edificis antics amb la seva maquinària original, la falta de subvencions i proteccions des dels ajuntaments i els governs fa augurar una pèrdua en els propers anys d’aquest patrimoni industrial, ja que molts molins paperers estan abandonats o transformats i que les màquines (sovint de fusta) es troben en uns soterranis humits, subjectes a una degradació ràpida.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Com a mesures de salvaguarda de l’elaboració artesanal del paper, trobem diverses vies:

  • Especialització i originalitat de l’oferta: elaboració de papers especials amb filigrana dissenyada exclusivament pel client, papers germinats o plantables.
  • Enfocament sobre les matèries naturals en contrast amb el paper industrial: fibres naturals, sense blanqueig, tenyit amb pigments naturals, etc.
  • Tasca de visibilització del Museu del Molí Paperer de Capellades (visita del molí, explicacions històriques, demostració del “full a full”, participació en l’elaboració (activitat escolar), dossiers educatius, exposicions d’Art de paper, etc.).
  • Tasca de conservació i investigació del Museu del Molí Paperer de Capellades (El centre de documentació compta amb una biblioteca especialitzada amb més de 600 títols sobre temes relacionals amb el paper.)
  • Tasca de conservació de l’ofici del paper “full a full” del Museu del Molí Paperer de Capellades (elaboració de paper exportat a més de 60 països, Tallers d’Art del Paper).
  • Tasca de promoció de l’Art paperer (Biennal d’Art Riudebitlles, d’obra sobre paper, exposicions internacionals al Museu del Molí Paperer de Capellades, col·laboració del Museu del Molí Paperer de Capellades amb artistes, exposicions a fires com Expohogar, Mercat-Outlet “PaPerPaPer” de Capellades, etc.)
  • Alguns paperers retirats ofereixen visites i explicacions detallades del procés d’elaboració del paper, de manera desinteressada. 
  • Alguns artistes i artesans proposen tallers per al infants i venta de productes de paper fet a mà (llibretes, etc.), una manera de conservar el procés d’elaboració artesanal del paper, tot i que fora dels molins paperers.
  • Participació a Congressos internacionals sobre el paper.
  • Participació a la “Asociación Hispánica de Historiadores del Papel”.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

L’elaboració artesanal del paper no beneficia encara de cap protecció jurídica i administrativa.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Pel que fa als molins paperers, el seu valor arquitectònic, històric i social encara es pot salvaguardar, i és en aquest sentit que hi treballen diversos agents i entitats. El 25 de maig del 2004, l'Associació d'Estudis Històrico-Paperers va adreçar a les diferents administracions una Declaració a favor de la conservació dels molins paperers i altres elements del patrimoni industrial.

Xavier Pagès (arquitecte i especialista en gestió i valoració urbana)  proposa diverses mesures de salvaguarda dels molins paperers, en el seu projecte final de Màster "Els molins paperers de Catalunya: una aproximació per a la seva protecció patrimonial" (Universitat Politècnica de Catalunya): 

  • Declarar tot un conjunt arquitectònic com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN)  amb els molins més representatius i en millors condicions, en lloc de preservar-los individualment. 
  • Definir un Pla Director Urbanístic dels molins paperers, amb uns objectius clars, una avaluació de la viabilitat del projecte que es planteja segons els recursos de que es disposa i segons quines administracions estaran vinculades a aquest projecte, i un calendari per etapes.
  • Fomentar la implicació dels propietaris dels molins, que sovint s’oposen a les mesures de protecció que els restringeixen la llibertat en la realització d'obres en els seus molins. Se'ls podria oferir avantatges a nivell d'impostos i de subvencions.

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

La participació ha estat molt bona. Ha estat fàcil aconseguir visites i entrevistes detallades sobre el procés d'elaboració del paper amb: un artesà paperer jubilat, una guia del Museu del Molí Paperer de Capellades, un treballador d’una paperera mixta (paper artesanal i paper industrial) i una artista paperera independent. 

Informants: 
Jordi Bernadet, "alabrent" del MMPC
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 15 desembre, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 29 desembre, 2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Significació simbólica/socioeconòmica: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

L’elaboració del paper, full a full, és una tècnica artesanal que requereix molta destresa, delicadesa i paciència, i per la que és necessària una transmissió oral de treballador a treballador o de mestre a aprenent. És un ofici que, per molt que s’hagi reduït fortament, ha aconseguit mantenir-se sense discontinuïtat i segueix sent d’una gran qualitat, raó per la que és un paper amb demanda en diversos àmbits (sobretot Belles Arts) a Catalunya, Espanya i a la resta del món.

Va ser amb l’elaboració del paper que es va introduir la primera industrialització al Penedès, i fou un temps en què era la indústria més pròspera de la regió, molt per damunt del vi o el cava, marcant no només tota l’economia de la zona sinó també el paisatge.

Hem de subratllar el fet que la progressiva consciència mediambiental ha influït en la producció, ja que la cerca d'una elaboració de paper més ecològica s’ha convertit en un valor afegit per a certs fabricants.

Els molins paperers són altament singulars, per la seva història, per ser uns dels primers edificis industrials del segle XVIII (de molt grans dimensions per a l'època) i pel seu desenvolupament de la tecnologia hidràulica amb la maquinària pròpia (com rodes, premses o canals) i tot això anterior a l'ús de les màquines de vapor i l'electricitat. A més, els molins paperers construïen una especial relació amb l’entorn immediat, al qual s'adapta i modifica alhora, donant lloc a la formació dels característics paisatges paperers, propers sempre a un curs d'aigua.