Els aplecs de Dilluns de Pasqua

Creences, festes, rituals i cerimònies
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-2-0017
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Aplec de Collbàs o Coll Bas; Aplec de Sentfores; Aplec de la Llinda; Aplec de Penafel o Penyafel; Aplec de Montanyans; Aplec de Foix; Aplec de Sant Antoni; Aplec dels Arquets; Aplec de Santa Cristina.
Grup i/o comunitat: 
Veïns dels pobles on es celebra, acompanyats de gent dels pobles veïns i persones referencials.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Al Penedès cada any, en el marc de la celebració de la Setmana Santa, l’últim dia després del diumenge de Resurrecció o de Pasqua, com exaltació de l’inici d’un nou cicle de la naturalesa, la primavera, es celebra el dilluns de Pasqua fent un aplec o anant a un espai natural a menjar la mona.  

Alguns d’ells recuperats i altres amb continuïtat històrica són celebracions associades a l’inici d’un nou cicle anual, un moment de trencament i d'exaltació de l’entorn i de la naturalesa, i que en el calendari litúrgic succeeix després de la celebració de la Quaresma i la Setmana Santa.

Aquesta celebració al Penedès no sempre es duu a terme en forma d’aplec, alguns grups d’amics o famílies s’organitzen per anar a menjar la mona en algun espai on poder passar-hi el dia gaudint de l’entorn. En el cas dels pobles que ho continuen celebrant, mitjançant la forma d’aplec, aquest dia té uns elements en comú: el tipus d’espai, al voltant d’una ermita o en un entorn natural; la pervivència del ritual religiós representat  amb el cant dels goigs; l’existència d’un acte de comensalisme comunitari; el consum de la mona;  i finalment les sardanes o la cantada de caramelles que és un tret distintiu de la Pasqua Florida. Aquests són els elements que, amb possibles variants, caracteritzen els Aplecs del Dilluns de Pasqua al Penedès.

S’han identificat  nou espais on actualment  hi ha la celebració dels Aplecs de Pasqua. Dels diferents casos alguns són recuperats com és  l'aplec de Torrelles de Foix i altres tenen continuïtat temporal com l'aplec de Penafel. No obstant, continuen sent tots rellevants en tant permeten comprendre la implantació al Penedès d’una celebració que té com element característic anar a menjar la mona a un paratge on gaudir en comunitat de l’entorn i de l’arribada de la primavera.

Data identificació: 
dilluns, 17 abril, 2017 to dilluns, 2 abril, 2018
Localització: 
Descripció de la localització: 

Els espais de celebració del dilluns de pasqua tenen en comú que són espais de trobada fora del nucli urbà i en un entorn natural. Són espais en un context natural però transformats i condicionats al voltant d’un bé immoble, com pot ser una ermita, un santuari o una capella, que al voltant té una àrea on poder instal·lar-s’hi per passar el dia. 

Són en, el cas dels aplecs, localitzacions amb unes característiques concretes i claus per entendre el valor simbòlic i la relació que la comunitat estableix amb aquest espai.  La primera de les característiques, identificades en algunes de les ermites on actualment continua existint un aplec, és que són espais ubicats en una penya o turó que dona una perspectiva del paisatge que permet observar una part important de l’entorn d’influència de l’advocació, el cas més evident seria el de l’ermita de la Mare de Déu de Foix que és la patrona del Penedès. Un altre fet rellevant que també s’observa és la ubicació de les ermites en espais limítrofs del terme municipal, com veiem en el cas de l’ermita de Penafel a Santa Margarida i els Monjos, de l’ermita de Santa Cristina a la Bisbal del Penedès o de l’ermita de Montanyans a Castellet i la Gornal. Ubicacions que en aquests casos, lluny de limitar, porten a compartir espais entre municipis veïns. Finalment un altre aspecte que es dona sovint es que l'aplec es celebra en una ermita que s’ubica dins d'un espai de propietat privada i l’ermita pot ser propietat del bisbat o municipal.

També i en relació amb l’entorn natural hi ha la presència d’aspectes rellevants relacionats amb la natura com és la presència d’aigua, d'un rierol o d'una font i ser un lloc amb una perspectiva del territori rellevant (relacionat més amb el control i vigia que amb una acció conscient de contemplació del paisatge). Entorns naturals que mitjançant la creació d’un lligam simbòlic, sovint relacionat amb la troballa de la imatge que es venera a l’ermita, com succeeix a Penafel, reforcen el control pragmàtic d’un espai i/o el seu recurs amb l’ocupació simbòlica.

Aquests són alguns dels trets característics dels espais on avui s’ha identificat la celebració d’aplecs a la vegueria del Penedès i que són els següents:  

L’Aplec de Collbàs, al municipi de Carme (Anoia), es celebra a l’entorn de l’ermita de la Mare de Déu de Coll Bas (o Collbàs) situada en un turó de la Serra de Coll Bas, a la qual s’hi accedeix per un camí que s’inicia a uns cent metres de Carme, per la carretera que va a Orpí.

L’Aplec de Sentfores, al municipi de Sant Martí de Tous (Anoia) es celebra a l’entorn de l’ermita de la Mare de Déu de Sentfores, a la qual s’hi accedeix pel camí de Sentfores que surt del poble de Sant Martí de Tous.

L’Aplec de la Llinda al municipi d'Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) es celebra a l'entorn l’ermita de la Mare de Déu de la Llinda, situada prop del poble de Sant Sebastià dels Gorgs,a la qual s’hi accedeix mitjançant un camí que surt del nucli urbà.

L’Aplec de Penafel o de Penyafel al municipi de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès) es celebra a l'entorn del castell i de l’església de Santa Maria de Penafel situada prop de la masia de Penafel i del torrent de Mata-Rectors i s’hi accedeix per un camí que surt del poble dels Monjos.

L’Aplec de Montanyans al municipi de Castellet i la Gornal  (Alt Penedès) es celebra a l'entorn de l’ermita de Montanyans (o Muntanyans) a la qual s’hi accedeix des de diversos camins, els dos principals són els que surten de les Masuques, nucli del terme de Castellet i la Gornal, i de la Ràpita, nucli del terme de Santa Margarida i els Monjos.

L’Aplec de Foix del municipì de Torrelles de Foix  (Alt Penedès) es celebra a l'entorn del santuari de la Mare de Déu de Foix, situada a 660 m d’altitud, a la muntanya a la qual s’hi accedeix seguint la carretera que des de Torrelles de Foix va a Pontonsi desviant-se per un camí que s’inicia a un km de la primera població esmentada.

L’Aplec de Sant Antoni al municipi d'Albinyana (Baix Penedès) es celebra a l'entorn de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, i s'hi accedeix per un camí que surt d’aquesta població.

L’Aplec dels Arquets del municipi de Sant Jaume dels Domenys  (Baix Penedès) es celebra a l'entorn de l’ermita de la Mare de Déu dels Arquets, molt propera al poble.

L’Aplec de Santa Cristina al municipi de la Bisbal del Penedès (Baix Penedès) es celebra a l'entorn de l’ermita del mateix nom i per arribar-hi, cal accedir a la carretera vella de Valls i optar per agafar alguns dels camins que hi porten.

Georeferenciació: 

Datació: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El dilluns de Pasqua, que segueix al diumenge de Pasqua, no és una data fixa en el calendari sinó un dia variable d’un any a l’altre. La forma de càlcul per assenyalar el dia de l’inici de la Pasqua (diumenge de Pasqua, és a dir, el dia anterior al dilluns de Pasqua) es basa en el calendari gregorià, vigent des de l’any 1582. Es pren com a base l’equinocci de primavera, quan la durada del dia iguala a la de la nit, que tot i variant s’ha fixat en el 21 de març.

El primer diumenge després o coincidint amb la primera lluna plena de primavera es quan es celebra l’inici de la Pasqua, el diumenge de Pasqua. Per tant, el dilluns de Pasqua pot oscil·lar entre el 23 de març i el 26 d’abril.

El dilluns de Pasqua a Catalunya és l’últim dia festiu del marc temporal de la Setmana Santa. Els últims dies d’aquesta (diumenge de Resurrecció o Pasqua Florida) representen el canvi d’un temps, la Quaresma, que en termes litúrgics  implica recolliment i limitacions (històricament la de menjar carn) per l’inici d’un nou temps, l’inici de la primavera i la floració (Pasqua Florida) i més endavant l’aparició dels fruits (Pasqua Granada).   

Descripció (Àmbit 2 o Àmbit 4): 
Descripció general: 

A la vegueria del Penedès el dilluns de Pasqua ha estat i encara és dia de celebració d’aplecs, de trobada en un espai natural on menjar la mona en comunitat i gaudir d’una jornada a l’entorn natural. Tot i que no tothom ho celebra en el marc d’un aplec, al Penedès hem identificat nou aplecs que continuen celebrant-se, organitzats tant per associacions com per ajuntaments.

Bona part d’aquests aplecs tenen lloc a redós d’alguna ermita o capella que, sense necessitat de tenir una relació de patronatge amb el municipi on s’ubica, té per la comunitat un significat rellevant lligat a una imatge religiosa. Són ermites o espais situats a les afores del nucli urbà, a l’entorn natural amb una ubicació estratègica tant perquè estant als límits del terme municipal com per ser espais que permeten observar bona part del paisatge. És comú, com podem observar a Penafel, a Montanyans, a Collbàs o a Sentfores, que aquests espais naturals construeixin aquest lligam entre l’espai natural, la religiositat i  la comunitat mitjançant l’existència d’un llegenda relacionada amb la imatge religiosa. Aquesta narració, contextualitzada als diferents espais, explica com antigament en aquell indret va ser trobada en un pou (a Penafel) o dins d’un tronc d’arbre (a Montanyans) o en una cova, una talla de fusta que representa la imatge de la Mare de Déu amb l’infant. La imatge llavors pren el nom de l’indret, com succeeix a Collbàs o Sentfores, sent posterior la construcció de l’ermita on avui es venerada.  

A la vegada el fet que les ermites i espais de celebració estiguin allunyats del nucli urbà, implica que l’aplec i el fet de menjar la mona es relacioni amb un indret als afores del poble i per tant hi ha la necessitat del trasllat fins al lloc. L’organització i la manera com es duu a terme aquest trasllat modificarà el tipus de celebració. En els casos observats el camí fins l’ermita no està organitzat, com podria implicar un romiatge amb un punt d’inici i un camí preestablert amb uns punts determinats de pregària. El fet de ser aplecs, implica que el que es posa en valor es la trobada a l’indret determinat, deixant la realització del camí en un segon terme. Aquesta menor rellevància del camí implica que depenent del context del grup i/o individus el camí es faci a peu o automòbil. Aquest fet sí que en alguns casos com l’observat a l’ermita de Santa Maria de Foix afavoreix que grups d’excursionistes, coneixedors de la celebració de l’aplec i de la preparació d’un àpat col·lectiu, organitzin aquell dia excursions col·lectives per tal d’acabar celebrant el dia de la mona a l’ermita. En aquest cas l’objectiu, lluny de la idea de romiatge en la major part del casos, implica el gaudir de l’entorn i l’activitat excursionista sense ometre l’acte de comensalisme.

Per tant, tot i el pes simbòlic lligat a la presència de l’ermita i emmarcar-se en un context definit per la litúrgia catòlica, actualment els aplecs del dilluns de Pasqua al Penedès s’expliquen més des d’un vessant comunitari que religiós. L’acte de comensalisme compartit entre grups d’amics o familiars en un entorn relaxat i distès explica part del desenvolupament d’aquests aplecs i en són el motiu principal de participació.

La jornada s’inicia, pels organitzadors a prop de les deu del matí o a la jornada anterior, que es neteja i prepara l’interior de l’ermita i l’exterior. Casos com l’ermita de Penafel on l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos es responsabilitza de l’entorn i l'Associació Amics de Penyafel del manteniment de l’ermita.

A mesura que avança el matí arriben els diversos grups que van distribuint-se per l’espai. Depèn de cada espai i dels organitzadors, hi ha aplecs on són els mateixos organitzadors els que posen les infraestructures (cavallets i taules de fusta) i cada grup quan arriba munta la taula i reserva el seu espai o altres on són els diferents grups que participen que porten les seves taules i cadires. Respecte a l’ordre en l’ocupació de l’espai en els casos observats no existeix un ordre explícit tot i això en un d’ells sí que de manera implícita existeixen uns codis i pautes que determinen l’ordre d’ocupació de l’espai. Aquest fet incideix sobretot en els casos on la comunitat que hi participa és més reduïda, coneguda i amb continuïtat participativa.

El funcionament en aquests casos implica el manteniment d’un ordre i un dret d’ocupació de l’espai segons la participació a l’aplec. En el cas observat l’ocupació està de manera implícita regulat segons la ocupació tradicional de l’espai. Això vol dir que, tot i que enlloc estigui regulat, cada grup o família ocupa el mateix espai cada any, sense que hi hagi o es pugui definir un primer any. Aquest ordre implica que, tot i que es reserven els espais posant les taules amb el nom amb guix segons ordre d’arribada, hi ha espais fixes.

Els participants van arribant, ocupen l’espai i s’organitzen, mentre es saluden entre ells. S’inicia la trobada compartint l’espera fora de l’ermita de manera informal. L’ofici religiós comença al voltant de les onze del matí, mentre una part dels assistents es continuen organitzant i saludant amb els altres participants de l’aplec. Un grup, encapçalat pels membres de l’associació o entitat organitzadora, els cantants del cor i la gent principalment d’edat avançada, participa de l’ofici religiós. Durant la missa, en el cas de l'ermita de Penafel la Coral Amics de Penyafel, es canten canten cançons de caràcter religiós. Al final de la cerimònia a Penafel, i habitualment a les ermites que la imatge té uns goigs associats, es canten els goigs sovint en aquest moment és quan alguns dels participants que han estat fora entren i segueixen el cant de goigs.  

Als nou aplecs identificats de dilluns de Pasqua trobem goigs a totes les ermites: a la Mare de Déu de Penyafel, a Nostra Senyora de Montanyans, a Santa Maria de Foix, a Sant Antoni de Pàdua, a Santa Cristina, a la Mare de Déu dels Arquets, a Nostra Senyora de Collbàs, a Nostra Senyora de la Llinda i a Nostra Senyora de Sentfores. L’existència dels goigs no determina el model de missa que s’oficia que pot ser cantada amb un cor, com el cas de Penafel, o sense i llavors són els fidels que canten guiats pel mossèn.

Un cop cantats els goigs els participants s’apropen a la verge (en el cas de Penafel al cimbori ) deixen flors en ofrena i fan un petó o un senyal de reverència a la imatge. Grans i petits passen davant la imatge a la qual se li expressa afecte i normalment un sentiment de gratitud.

Un cas particular respecte l’esquema definit fins ara és l’aplec a l’ermita dels Arquets. En aquest, després de la missa, té lloc una processó de curt recorregut (prop de 100 metres entre l’anada i la tornada) des de l’ermita a la masia de ca l’Ollé. La presència de la masia té un caràcter històric i com veiem en alguns dels altres casos, les ermites es construeixen o estan rodejades de terrenys de propietat privada. Sense un estudi històric no podem conèixer la relació entre els dos béns i per tant el fet que es faci la processó fins la masia. Durant tot el trajecte el mossèn va al capdavant portant la imatge de la Mare de Déu del Roser als seus braços, recolzant-la sobre el seu pit, seguit de fidels de totes les edats. Molts d’aquests porten a les mans les lletres de les cançons de caràcter religiós que es van cantant.

En l’interval temporal entre el final de la missa i abans del dinar és quan, en la majoria d’aplecs, es fa una ballada de sardanes amenitzada sovint per una cobla i/o una cantada de caramelles interpretada generalment per grups de cantaires o corals locals. El fet que hi hagi caramelles està lligat al marc temporal, el dilluns de Pasqua. És habitual que en aquells pobles que tenen un cor o un grup que ja han interpretat les caramelles el dissabte i diumenge sant, el dilluns participin a l’aplec. És el cas de la Societat Coral i d’Esbarjo La Margaridoia, fundada al 1902 a Santa Margarida i els Monjos, que participa a l'aplec el seu cor de Clavé cantant caramelles.

Pel que fa a les sardanes és una activitat relacionada amb el fet festiu i que serà més o menys participada. En aquest cas la cobla, el grup de músics que acompanya la sardana, no és un grup local i així com els cors que canten a la missa i els caramellaires no cobren, els músics de la cobla són contractats. En el cas de l’aplec de Penafel els contracta l’Ajuntament, però aquest fet dependrà de les possibilitats econòmiques dels organitzadors.  No estan establertes uns temàtiques concretes sinó que cada cobla segons el seu repertori i capacitat toca tres sardanes (mitja audició) o sis (audició sencera). En algun cas la música és enregistrada i la cobla no hi participa en directe, com succeeix als aplecs de Foix i de la Llinda.

En paral·lel a la ballada de sardanes o la cantada de caramelles els diferents grups han anat preparant la infraestructura necessària i a partir de les dues de la tarda comença l’acte de comensalisme, el dinar. Segons l’aplec, les fórmules poden ser diferents, a l’aplec de Collbàs (a Carme) es procedeix a fer diferents focs a terra, amb llenya tallada que s’hi ha dut a primera hora del matí. Els participants han de dur les seves pròpies graelles on hi col·locaran les botifarres, la carn, la cansalada, les arengades o els calçots,  per coure-ho tot a les brases i torrar el pa. A l’aplec de Santa Cristina (a la Bisbal del Penedès) els participants s’han de dur les viandes de casa seva i també la mona, mentre que els organitzadors sols tenen cura de que no hi manqui el cava. Ara bé, el més comú, el que es fa a la resta dels aplecs de dilluns de Pasqua és procedir a cuinar in situ, mitjançant fogons de gas, una arrossada o paella popular. Els qui cuinen l’arròs, siguin els organitzadors o sigui una empresa llogada, ho fan a la vista de tothom i mentre es desenvolupa el procés molts són els que senten curiositat i miren o intercanvien comentaris amb els cuiners. Quan la paella està llesta es formen les cues de gent per anar a cercar el seu plat i perquè els cuiners o persones de l’organització els vagin omplint.

Els dos casos més significatius d’elaboració compartida de la paella són a l’ermita de Penafel, a la de Foix i a la de la Llinda. A Penafel és l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos qui des de la dècada dels noranta del segle XX, després d’observar el costum estès de que cada grup fes una paella i davant la prohibició de fer foc, decideix responsabilitzar-se i contractar un equip de cuiners que elaborin la paella per tot els participants, actualment són prop de dues-centes persones. Un cas similar el que trobem a Foix, l'entitat responsable de l’organització, l’Associació Cívica del Santuari de la Mare de Déu de Foix, és qui cerca el cuiner que preparar la paella, acompanyada en aquest cas també d’altres viandes com pa, fruita o gelat, cafè, aigua, cava o vi. A Foix també organitzen un servei de bar. A diferència de Penafel, els beneficis obtinguts (també del lloguer de taules i cadires) són per l’entitat que els dedica a les millores i manteniment de l’ermita de Foix i el seu entorn.  A l’ermita de la Llinda també s’hi fa una paella comunitària organitzada per la Societat Cultural Els Gorgs amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Avinyonet del Penedès. En altres llocs s’ofereix també un primer plat d’amanida (escarola, tonyina, olives, etc. ) i que reparteix entre les persones assistents.

Al voltant d’un plat principal, la paella, es consumeixen altre tipus de productes que en algun cas s’ha preparat a casa o comprat. Tot aquest procés de preparació i consum del dinar no té una particularitat de rols, vol dir que no existeix un ritual particular lligat al desenvolupament de l’aplec. Això duu a que el funcionament i organització al voltant de la taula vingui determinat per les relacions dintre del grup familiar o d’amics. Depenent també de la composició del grup les tasques estan més repartides per igual. En el cas de parelles amb criatures entre tots ho organitzen i ho costegen, si s’emmarca en un grup familiar extens, al voltant dels avis (amb fills i nets) en alguns casos continuen sent els caps de família els responsables de bona part de l’organització, ajudats per la resta de membres.

És després del dinar que s’inicia el moment de socialització més distès i en part més enllà del propi grup amb qui s’ha dinat. En aquest moment és quan es consumeix la mona. El consum de la mona és l’element que dona, junt amb el cant de les caramelles, certa singularitat als aplecs del dilluns de Pasqua, en relació altres aplecs que es celebren durant l’any,  especialment els dels mesos següents també relacionats amb l’exaltació de la primavera.

La mona és un dolç rodó, tradicionalment de massa de coca amb un forat al mig, que al seu damunt s’hi posen ous durs o llaminadures. A l’aplec de Penafel, els participants expliquen que el padrí posava tants ous sobre la mona com anys tenia el fillol. ÉS una pràctica reconeguda i estesa. També s’identifica el consum de diferents tipus de mona, l’elaborada amb massa de coca amb forma rodona, forat al mig i amb un ou o més a sobre, i també els tipus més estès actualment de la mona elaborada amb una base de pa de pessic recobert de crema amb fruita confitada per sobre (el tipus que es sorteja) o recobert amb mantega, ambdues tenen a sobre ous de xocolata o altres formes i figures elaborades també amb xocolata. El fet que sigui el padrí qui regala la mona al fillol en aquest cas no determina el model de participació. En alguns casos on no hi ha criatures a la taula es compra la mona perquè està lligat al dia el consum d’aquest dolç.  No s’ha observat un ritual concret que es dugui a terme a l’hora de menjar la mona. Això pot implicar que en alguns casos la mona que el padrí ha regalat s’hagi menjat ja el diumenge i el dilluns es compri entre tots els comensals una mona per compartir.

Durant la sobretaula, quan es menja la mona, és també quan els participants a l’aplec aprofiten per saludar als participants d’altres taules, familiars o amics. Llavors, el que rep a la taula al convidat li ofereix un troç de mona i una beguda, que pot ser des d’un cafè a un aiguardent casolà. És un moment de interacció entre la comunitat. Aquest moment s’allarga fins a mitja tarda quan, depenent de l’aplec, s’organitza un ball, com succeeix a l’ermita dels Arquets o es fa el cant de la salve,  a Penafel. També es fan sorteigs de mones o de productes alimentaris. Aquests sorteigs actualment es fan des de l’entitat organitzadora que venen uns números i no s’ha observat un model de subhasta tipus encantament.

Els aplecs segueixen aquest model comú però no vol dir que en cada cas es puguin desenvolupar activitats concretes, com a l’aplec de Sentfores (a Sant Martí de Tous), que durant el matí, es pot jugar a bitlles catalanes i també hi té lloc el tradicional ball de faixes o el rom cremat que s’ofereix a l’aplec dels Arquets, a la tarda durant el ball. Les persones participants a mesura que la tarda avança i per tant refresca evan recollint i donant per acabat l’aplec del dilluns de Pasqua.

Història i transformacions de l'element: 

Cada una de les nou ermites o santuaris tenen la seva pròpia història. Una de les més antigues, l’avui conegut Santuari de la Mare de Déu de Foix  (Torrelles de Foix), havia estat, des del segle XI, església parroquial del municipi sota el nom de Santa Maria de Foix i fins el 1892, quan l'església es va traslladar al barri del Cusconar i va passar a ser santuari. És possible, doncs, que els aplecs s’haguessin iniciat a partir d’aquella mateixa data i no abans. Amb la guerra civil (1936-1939) l’edifici va quedar molt malmès i es van deixar de fer els aplecs fins el 1988 en que es va recuperar tot coincidint amb la restauració del temple.

Una de les més noves és l’ermita de Sant Antoni d'Albinyana que es va construir el 1714, immediatament després de la guerra de Successió, a un quilòmetre i mig de distància respecte el poble, a la serra de la Costa Rovira i,  ja aleshores, una de les dues processons que del poble es feia a l’ermita era la de Dilluns de Pasqua:

"... el dilluns de Pasqua es fa “ofici, professó, goigs a dal de la hermita en honor de Sant Antoni de Pàdua”. Manuel Bofarull i Terrades, “L’ermita de Sant Antoni d’Albinyana” a Miscel·lània Penedesenca, 1995. Institut d’Estudis Penedesencs."

I el mateix Manuel Bofarull en el mateix article citat diu:

"Pensem que aquest indret privilegiat fou, ja en temps prehistòrics, lloc de culte, presidit per la gran roca fàl·lica

Ens manquen molts coneixements sobre l’ús del territori penedesenc per part de les civilitzacions anteriors al cristianisme, però el privilegi dels llocs on les ermites s’ubiquen, no devia passar desapercebut ni en les èpoques més remotes per celebrar-hi algun tipus de ritual relacionat amb la caça, les collites o la meteorologia. En aquest sentit, la civilització cristiana no hauria fet altra cosa que adaptar les velles creences indígenes a les seves doctrines, fenomen que es coneix amb el concepte cristianització."

D’origen medieval també és l’ermita de la Llinda (segona meitat del segle XI), l’església de Santa Maria de Penafel (1097), l’ermita de Santa Cristina (segle XIII), la de Collbàs (1318), la de Sentfores (1329), la de Montanyans o Muntanyans (1341), mentre que l’ermita dels Arquets (1632) és ja d’època moderna.

Tot i que la presència o construcció de les ermites fa evident l’existència d’una devoció no implica que hi hagi constància de la celebració d’un aplec el dilluns de Pasqua. En el cas de l’aplec de Sant Antoni d’Albinyana, al document citat sí que fa referència a la celebració de l’aplec del Dilluns de Pasqua: processó cap a l’ermita després de dir missa al temple parroquial, que amb el temps devia derivar en simple caminada, i cant de goigs -tradició que actualment encara es manté en aquest i en molts altres aplecs. El fet que sigui un document eclesiàstic i que no especifica l’activitat no religiosa no permet conèixer el que succeïa paral·lelament.

Els aplecs eren molt concorreguts i participats no sols pels habitants del terme sinó també per gent dels pobles de l’entorn veïnal. Disposem de notícies de dos aplecs concrets, de participació excepcional: l’aplec de la Llinda de l’any 1898, que va aplegar unes 3.000 persones i l’aplec de Santa Cristina de l’any 1926, amb unes 5.000 persones. Normalment, per molta gent que hi anés difícilment s’arribava a aquelles xifres, ni en els més concorreguts d’avui en dia, que al més participat no es depassa de les 500. El primer cas, que més que doblava la població del terme d’Avinyonet del Penedès, en aquella època, i del que sabem que molta de la gent hi portava creus i banderes; aquest aplec cal relacionar-lo amb la crisi produïda per la plaga de la fil·loxera i la pèrdua de les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico i Filipines), molt importants en el comerç dels productes vitícoles. Segurament, la gentada obeïa a un desig d’acabar amb la greu crisi mitjançant la pregària i l’oració a la Verge de la Llinda. En quan al segon cas, que va aplegar gent de tota la comarca del Baix Penedès i encara de més enllà, es va produir en ocasió de la reconstrucció de l’ermita que mossèn Josep Bundó, nat a la Bisbal del Penedès, va impulsar i que, aquell mateix any va ser nomenat usufructuari perpetu de l'ermita. Al diari El Baix Penades de 10 d’abril de 1926 s’hi llegia al respecte:

“Amb tota aquella solemnitat que l’esdeveniment reclamava, el prop-passat dilluns es va celebrar l’anunciat aplec de Santa Cristina amb motiu de la inauguració de les obres de restauració de la seva Ermita penjada allà al bell cim de la Rubiola.

La gentada que hi va acudir fou verament enorme, transportada allí per vehicles de tota mena i procedència de tots els indrets del Penades i de Barcelona. Es calcula que foren uns cinc mil els que, a peu o a cavall, pujaren la pintoresca muntanya.

De bon matí tot el poble de la Bisbal es posà en moviment buscant tots llurs colles, mentre’ls autos anaven arribant a carrera feta. Entre tant les típiques gralles recorrian els carrers i places de la vila tocant les tradicionals matinades. A les vuit en alegre cerca-vila es passà a recollir a les noies que, endiumenjades i bellament habillades amb el zéfiro, lluint bufona espardenyeta blanca, habien de portar els pambeneïts durant la processó a Santa Cristina, i a dos quarts de nou aquesta sortia de la Església parroquial formada baix el següent ordre:  ganfanons, creu parroquial, gralles, nens i nenes del col·legi, filles de Maria, Associació Sagrat Cor d’un i altre sexe amb el seu estandart i tots els joves i homes que pogueren fer a peu els sis quilometres que separen a la Bisbal de l’Ermita; seguia la Santa, portada per noies, clero, orquestra i ajuntament, presidint el senyor Alcalde i el senyor Rector.”

A la consueta de la parròquia de Santa Maria de la Bisbal del Penedès, escrita per mossèn Manuel Socada, entre els anys 1897 i 1903, s’hi llegeix, referint-se al dilluns de Pasqua:

“La primera misa se dice en el antiguo templo de Sta. Cristina (...). Algunas veces asiste el Ayuntamiento en Corporación en los oficios que se celebran en la hermita de la referida Santa. En este caso la primera misa se dice en la parroquia y a las nueve pasa el Ayuntamiento a buscar el párroco, y juntos parten para el referido Santuario. El Ayuntamiento cuida de la orquesta y facilitan comida. Por la tarde se encantan garlandas y bailan Danses. Sus productos son para sufragar gastos que en verdad no les alcanzan”

Aquesta informació la considerem important perquè informa de l’estructura que devien tenir la majoria dels aplecs, amb variants locals possiblement, des de la segona meitat del segle XIX, com a mínim, i fins els anys 70 del segle XX, que és quan es van transformant fins arribar als actuals.

La processó del poble a l’ermita és quelcom que avui pertany al passat, que s’ha perdut; fins i tot l’acabada de descriure, de 1926, a Santa Cristina, correspon a un aplec excepcional, que ja no es donava en els aplecs corrents, tot i que avui encara es conserva en l’aplec dels Arquets, instituït el 1981.

Els anys vint del segle XX, fins i tot un xic abans, en alguns aplecs s’introdueix un element nou que haurà de fer fortuna, en el sentit que actualment no hi ha aplec que no s’hi trobi, com és la ballada de sardanes:

“Acabat l’ofici es ballaren sardanes i després de dinar, a les tres de la tarda es resà el Sant Rosari quina última desena fou cantada, així com a seguit els goigs de Santa Cristina (...). Acabat aquest acte el jovent s’entretingué ballant coques i rams...”. El  Baix Penedès, 10/04/1926

Com s’observa el res del rosari, a l’igual que la processó, van desaparèixer dels actes dels aplecs a mesura que la societat experimentava un procés de secularització; no així la missa, el cant de goigs i el de caramelles, aquests últims només en alguns d’ells. Però, als anys vuitanta van desaparèixer també els balls amb orquestra, tot i que l'aplec dels Arquets encara se n’hi fa actualment. Aquestes transformacions van lligades al canvi en els models d’oci on la presència d’un grup de ball era un fet extraordinari i era per tant l’oportunitat de fer festa davant d’una diversitat i accessibilitat generalitzada al ball i al context d’oci. També influeix el cost econòmic d’aquests grups actuals en comparació al cost que comportava portar una banda de músics.

Un altre canvi significatiu és el del dinar. Antigament i fins els anys vuitanta del segle XX, els grups que es quedaven a dinar a l’aplec, a l'entorn de l’ermita, es cuinaven els seus propis àpats allí mateix, normalment un arròs a la cassola, tot encenen una foguera cada colla o família; més endavant la cuina es va substituir per menjar dut de casa mitjançant carmanyoles i neveres portàtils, mentre que a partir d’aleshores, en la major part dels aplecs s’elabora una paella popular o comunitària de la qual els organitzadors, directa o indirectament, se’n ocupen. La prohibició generalitzada de fer foc al terra o la necessitat de demanar permisos per fer-lo -que no sempre es donen- va determinar la fi del costum de fer, cada colla o família, el seu foc per cuinar el seu dinar de dilluns de Pasqua; el model d’aplec que s’instaura els anys vuitanta del segle XX usen majoritàriament els fogons de butà i de l’àpat en té cura una empresa llogada o un grup de col·laboradors que cuina per tothom.

Cal dir també que actualment no es celebren dos aplecs de Pasqua que fins no fa massa anys encara es mantenien i que havien arribat a ser centenaris, com a mínim. És el cas de l’aplec del pont de Ferro, en terme de l’Arboç, i l’aplec de les Masies de Sant Miquel en terme de Banyeres del Penedès, els dos a la comarca del Baix Penedès. El primer les pròpies dinàmiques locals i la no adaptació a les noves normatives que prohibien fer foc a les zones boscoses, en va precipitar a la desaparició; el segon, a banda d’haver perdut l’esplendor que havia arribat a tenir, els nous propietaris del terreny on es celebrava van acabar posant entrebancs. Un altre aplec perdut, de fa deu anys, és el de la font de Baldús o de la font del Met (instituït el 1931), en terme de Santa Fe del Penedès, però que també aplegava gent del municipi de Puigdàlber i de la Granada del Penedès, a l’Alt Penedès:

“... cal destacar la font de Baldús, també anomenada del Met. Es una de les surgències naturals més importants del municipi, fins al punt que antigament a l’indret on s’ubica s’hi celebrava anualment el popular aplec de Baldús”. Mapa del Patrimoni Cultural de Santa Fe del Penedès.” Memòria tècnica. Diputació de Barcelona, 2009. 

O:

“A més d’aquestes festes religioses, també han desaparegut altres activitats de caràcter laic, com (...) anar a menjar la mona de Pasqua a la font del Met”. Carles Querol Rovira, Viure i conviure a Puigdàlber, Ajuntament de Puigdàlber, 2015.

Els aplecs del pont de Ferro i de la font de Baldús eren els dos únics aplecs de caràcter completament laic, doncs els paratges no disposaven d’ermita; el que els emparava era el bell paratge natural, cosa que també compartien amb la resta dels aplecs.

Un altre canvi significatiu és la forma d’accés i arribada. Tot i les distàncies diverses de cada aplec respecte el municipi de referència s’ha perdut en bona part la pràctica d’arribar caminant. Alguns casos com els aplecs dels Arquets o de Foix que sí organitzen sortides col·lectives, a la resta cada grup hi accedeix de manera particular i habitualment en cotxe. Aquest canvi també ha permès que sorgeixen noves activitat relacionades amb l’aplec de dilluns de Pasqua. És el cas de la gent de major edat de Masllorenç, que actualment al ser més complex assistir a l’aplec,  ho celebren, des de 2005, amb un dinar (paella d’arròs) a la Sala de Masllorenç, seguit del sorteig d’una mona i d’un ball, tot organitzar per ells mateixos, és a dir, per l’Associació de Gent Gran de Masllorenç.

L’aplec de Montanyans es celebra des de l’any 1955, el de Penafel des de 1968, el dels Arquets des de 1981. Aquestes dates són les referències que tenim documentades però no vol dir que antigament  no hi hagués un acte de dilluns de Pasqua a l’ermita respectiva. Això significa que, com els informants expliquen del cas dels Arquets o de Penafel, ha sigut comú la celebració d’un acte religiós tot i que aquest no impliques o estigues relacionat amb el format d’un aplec, principalment perquè no es menjava a l’espai de l’ermita. Del cas dels Arquets de missa sempre se n’ha celebrat a l’ermita el dilluns de Pasqua, però que no s’hi feia res més, sinó era el fet que alguns veïns hi anessin a berenar per pròpia iniciativa. Es sap però que a partir de mitjan segle XIX s’hi reunien tres colles de joves de Cornudella, de Banyeres del Penedès i de Sant Jaume dels Domenys i que cada colla es feia llur propi dinar, cosa que va durar fins que un any, tres joves de Banyeres del Penedès hi van morir en travessar un torrent i aquest desgraciat accident va acabar amb aquell seu costum. En tot cas, aquesta notícia il·lustra un xic una de les funcions dels aplecs abans que no es conformessin com els actuals: un lloc i esdeveniment que donava peu a la coneixença de colles de joves de pobles veïns entre si.

El cas de Penafel, l’ermita ha sigut un referent comunitari i es celebraven actes religiosos no només el dilluns de Pasqua, en aquest sentit Josep Arasa ens afirma que hi ha constància de la celebració de rogatives que sortien des del poble per fer la missa  a l’ermita per demanar aigua. L’ermita de Penafel és per tant un espai present històricament i on el model d’aplec tal com es celebra actualment es consolida durant la dècada dels noranta del segle XX, quan després que durant uns anys es fessin concurs de paelles entre tots els participants, s’acaba fent una única paella que contracta l’ajuntament.

Com veiem a Penafel i també a Foix, representen la cessió pel manteniment i gestió d’un espai púbic o del bisbat (en el referent al bé immoble) a entitats privades o associacions que sorgeixen a partir dels anys vuitanta amb l’únic objectiu de treballar i conservar l’ermita. Són les mateixes entitats que afavoreixen  la recuperació i consolidació dels aplecs, sovint amb coordinació amb els ajuntaments corresponents.

La presència d’ermites o capelles a muntanya o en llocs aïllats de les poblacions és el resultat d’un llarg procés d’ocupació i delimitació del territori que s’inicia al segle XI i a la vegada d’expansió d’un model de religiositat que cerca reforçar mitjançant l’aparició de imatges “marededéus trobades” l’arrelament de la religió i la relació amb el territori. L’existència d’aquests espais de culte a la naturalesa reforça la pràctica d’aplecs i festivitats que en els moments àlgids del cicle natural i productiu,  tot i les transformacions, continua sent un espai de participació comunitària. Models d’aplec que s’han adaptat al context actual, formes d’organització, comensalisme canviant tant en el què, com en el com es menja, la relació amb el fet religiós mitjançant l’ermita. En general canvis i adaptacions que no obstant  mantenen els fets distintius del que s’identifica com aplec de Pasqua: l’espai natural, el consum d’una menja concreta, la mona, i un acte de comensalisme en un espai amb pes simbòlic (ermita) per la comunitat.

Processos i preparatius: 

En general i aparentment, els processos i preparatius per fer possible l’aplec són senzills. Tots ells tenen relació amb l’espai i la seva distribució i amb les activitats que s’hi realitzaran. Pel que fa a l’espai, allí on hi ha camí per arribar-hi, aquest es sol arranjar la setmana prèvia si és necessari. Aquesta funció oscil·la entre la brigada municipal si la responsabilitat de l’organització recau en l’ajuntament o en els mateixos membres de les associacions pertinents mitjançant l’acció voluntària. Avui també s’ha de tenir en compte el lloc adequat perquè els automòbils -no tothom hi va a peu- puguin estacionar; el lloc on s’instal·laran els fogons o es farà el foc per cuinar; el lloc on instal·lar les taules i les cadires; l’espai on es realitzaran les activitats (sardanes, jocs infantils...). En alguns dels aplecs també es munta un bar. En quan a l’ermita, i de cara a celebrar-hi la missa, cada cas té un funcionament particular però el model generalitzat és que part de les flors les posa l’entitat organitzadora (amb els diners que recull) i després els participants de l’aplec porten flors, rams, comprats o del jardí de casa que serviran per fer l’ofrena floral a la imatge. Els casos observats no tenen un tipus de flor o planta associada, habitualment eren flors de temporada que s’agafaven pel camí del camp.

Els organitzadors han de ser previsors per assegurar l’èxit de l’aplec i tenir en compte tot el necessari, per la qual cosa uns mesos abans ja inicien les primeres reunions i els primers passos per fer-lo possible, així com també tenen cura dels aspectes promocionals i del control del nombre de participants, sobretot al dinar, perquè no manquin o no sobrin els aliments. També cal pensar en alternatives en cas de pluja o mal temps. Un dels informants ens diu que un cop acabat l’aplec ja es pensa amb el de l’any vinent.

A la vegada cada grup que participa de l’aplec els dies previs s’organitza per dur tot el necessari, el model organitzatiu difereix si es tracte d’un grup d’amics i amigues, parelles amb fills que de manera equitativa es responsabilitzen dels preparatius o si el grup s’organitza a partir d’un nucli familiar. En aquest cas podem trobar com encara la persona responsable de la unitat familiar és qui organitza els preparatius, sobretot en l’aspecte del menjar.

Dedicació: 

La celebració tot i estar lligada a un entorn natural i les ermites amb les imatges de les marededéus trobades actualment no són el principal motiu de celebració de la jornada. La dedicació o motiu de celebració és el Dilluns de Pasqua. Moment en que la comunitat celebra el final de la Setmana Santa, l’endemà del diumenge de Resurrecció o de la Pasqua Florida. Celebració que es relaciona també amb l’inici de la floració a la naturalesa.

Dins la litúrgia catòlica és el segon dia de l’octava de Pasqua, el segon dia de la celebració de la resurrecció de Jesucrist. Un moment de transició que dura cinquanta dies des de el diumenge de Pasqua o de Resurrecció fins a la Pasqua Granada o de Pentecosta que és quan, segons el dogma, es commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols. També és un marc temporal de celebració i exaltació de la naturalesa en un estat de floració fins que apareix el gra i per tant el fruit.

Tot i la relació amb aquest moment del calendari litúrgic els aplecs estan relacionats a ermites on principalment (menys en dues) si adoren marededéus trobades. Imatges de la Verge Maria amb el Nen Jesús en braços, talles de fusta policromades i algunes morenes, com la de Foix i l’anterior talla de Penafel. Brunes que les relacionen amb la que és referent més proper la Mare de Déu Montserrat.

El fet que siguin marededéus trobades porta associat que alhora de nomenar-les s’usa el topònim del lloc on són ubicades. Penafel, Foix, Collbàs, Montanyans aporten un componen local de cada una d’elles, cosa que es manifesta no sols en el topònim, sinó en la forma de representar-les o en el contingut o lletra dels goigs que se’ls dediquen. Les dues excepcions són l’ermita de Sant Antoni d’Albinyana i l’ermita de Santa Cristina de la Bisbal del Penedès.

El nom de la Mare de Déu de Collbàs o Santa Maria de Coll Bas pren el nom del topònim “coll Bas”, conegut també per “coll de la Llentia”, on està situada l’ermita. La imatge actual és una reproducció de la que es va destruir durant la guerra civil. La Mare de Déu, dreta, sosté al Nen Jesús al seu braç esquerre mentre que a la mà dreta porta un bolet (en l’original enlloc del bolet hi duia un fòssil nummulit, semblant per la forma a una llentia i que encara són abundants a la zona). Els seus goigs canten:

“En temps de guerra cruel;

de pesta, fam y aixut,

li envian favors del Cel:

fent que tothom alcansás

salut, pau y alegria;

valeunos Verge Maria

Mare de Deu de Collbás.

En aquell terrible pas,

Quant eixim de aquesta vida;

valeunos Verge Maria,

Mare de Deu de Collbás."

La Mare de Déu de Sentfores, en una suposada reproducció de 1954 (l’original es troba desapareguda), és representada asseguda amb el Nen Jesús al braç esquerre i una bola a la mà dreta. Els goigs a ella dedicats la canten com “Mare i amparo de pobres”, “Porta del Cel”, “... del bé donadora i desterro de malas obras”. Una llegenda justifica la construcció de l’ermita al lloc on s’ubica tot dient que en trobar-la un pastor i desplaçar-la, ella sempre tornava, tossuda, on havia estat trobada.

L’ermita de la Mare de Déu de la Llinda fins a principis del segle XVI era dedicada a Santa Margarida, però posteriorment i per raons desconegudes va canviar de nom tot prenen el de la masia que es troba al seu costat. Els goigs que se li canten la qualifiquen de “Suprema desterradora del pecat”, de “Consoladora en la major apretura”.

L’església de Penafel o Penyafel està dedicada a Santa Maria; el nom el pren de la masia propera a ella. Els goigs que se li canten la destaquen com “Intercessora” , “guardar de temptacions”. Narcís Camós, en la seva obra Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (1657), diu respecte de Santa Maria de Penyafel:

“Hallóse esta S. Imagen, segun la tradicion antigua, en una fuente (...) la qual se llama hoy la fuente de Nuestra Señora siendo el dichoso que la halló un venturoso pastorcillo con algún señal, que le enseño el Cielo, el qual la truxo á la Iglesia Parroquial de Santa Margarita con algún acompañamiento, que segun se dice le hizieron; no obstante, que presto se volvió al lugar primero, donde determinaron hacerle Capilla (…); los devotos que acuden de diferentes partes a visitarla (…) en particular las mujeres esteriles, con las cuales obra mucho, cumpliéndoles los santos desseos de fructificar para Dios”

La mare de Déu de Penafel està associada per una part a l’aigua i a la fecunditat. El fet que es trobes dins d’una font reafirma aquesta relació que va afavorir que fins a mitjans del segle XX es fessin rogatives amb l’objectiu que plogués. També s’associa a la fecunditat i qui pujava en rogativa a l’ermita afavoria a quedar-se en estat.

De Santa Maria de Montanyans o Muntanyans, el nom també és el d'una masia propera, avui derruïda, es diu:

"que la Mare de Déu fou trobada per un pastor dins d’un pi que la gent va tenir per miraculós i del qual prenien les pinyes per curar les “calenturas”. El 23 d’agost de 1632 va caure el pi i es va assecar, llavors els pelegrins prenien trossets del tronc com a record guaridor. (...) La imatge romànica era invocada per les prenyades per trobar “alivio”, i per les estèrils per trobar “successió"

El santuari de Foix està dedicat també a la Mare de Déu, a Santa Maria del Foix que és considerada la patrona del Penedès. El santuari va ser inaugurat el 1988, després d’anys de treball de restauració  de la vella església del ruïnós castell de Foix, malmesa des de 1936; és aquell any que s’inicien o es recuperen els aplecs de Dilluns de Pasqua, ja sense interrupció fins a l’actualitat.

L’ermita de la Mare de Déu dels Arquets també deu el seu nom a un topònim. Els Arquets és el nom d’una antiga vil·la romana,  a les terres de la qual s’hi va construir un aqüeducte del que encara avui se’n conserven restes significatives. Arquets, doncs, fa referència als petits arcs de l’aqüeducte que, per altra banda, es troben representats al basament de la imatge de la Verge. L’investigador local Joan Tarrada i Masanell diu:

“Potser ens enganyem, però nosaltres creiem que els arquets que hi ha als peus de la Verge són els mateixos arquets de la part alta del pont-aqüeducte que van quedar clavats en els ulls ingenus dels nostres avantpassats i que van tenir una posterior transformació en la Mare de Déu dels Arquets, que ens n'ha conservat el nom a través de les centúries i d'una piadosa tradició com advocada de l'aigua”.

L’ermita de Sant Antoni d’Albinyana està dedicada a Sant Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195 - Pàdua, 1231), frare franciscà que fou canonitzat pel Papa Gregori IX a l’any d’haver mort, en concret el 30 de maig de 1232. És patró dels mestres d’obres, dels paletes i, en general, de tot el ram de la construcció, així com dels blanquers d’Igualada. Se’l considera també -si se’l resa- intercessor en l’èxit d’una relació sentimental i donador d’ajuda per trobar les coses perdudes.

L'ermita de la Bisbal del Penedès està dedicada a Santa Cristina, una verge màrtir que va viure entorn del segle IV a Tir, actual Israel, o a la vil·la de Tir, junt al llac Bolsena (Itàlia), segons tradicions diferents. Tant el seu pare com la seva societat no van acceptar que abracés el cristianisme (Cristina vol dir cristiana) i se la va martiritzar. És patrona de les nenes, de les víctimes de tortura, dels qui pateixen llargs sofriments i se la invoca contra les plagues de les collites, les malalties dels ramats o les desavinences familiars.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

Actualment els aplecs estant organitzats directament des de l’Ajuntament de cadascun dels pobles o per entitats que gaudeixen també del suport del seu respectiu Ajuntament. Aquest doble model organitzatiu, que en alguns casos conjunt cohabiten, com a Penafel i a Llinda, implica acords de manteniment i organització dels diferents actes. En els casos que no existeix l’entitat de caràcter voluntari és l’ajuntament qui se’n responsabilitza.

Els aplecs organitzats directament per l’Ajuntament són el de Collbàs (Carme), l’aplec de Sant Antoni (Albinyana), l’aplec dels Arquets (Sant Jaume dels Domenys) i l’aplec de Santa Cristina (la Bisbal del Penedès).

L’aplec de Sentfores (Sant Martí de Tous) l’organitza l’Associació Aplec de Sentfores; l’aplec de la Llinda (Avinyonet del Penedès) l’organitza la Societat Cultural Els Gorgs, formada per veïns de Sant Sebastià del Gorgs (petit nucli de població molt proper a l’ermita); l’aplec de Penafel (Santa Margarida i els Monjos) l’organitza la Societat d’Amics de Penyafel, formada per veïns del Monjos; l’aplec de Montanyans l’organitzen veïns de les Masuques (Castellet i la Gornal) i de la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos); l’aplec de Foix l’organitza l’Associació Cívica del Santuari de Santa Maria de Foix.

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Caramelles
Participants/Executants: 

Els aplecs són participats per gent de totes les edats i sexe, predominant els qui hi van amb família o en grups d’amics. La majoria pertany al municipi on l’aplec es celebra, però també compta amb participants dels pobles i termes veïns en major o menor mesura, segons la tradició. Els aplecs també hi solen anar gent que ha nascut o viscut a la zona però que per diferents motius (casament, treball, etc. ) no hi viu actualment. L’aplec és una ocasió per saludar i continuar la relació amb els antics veïns o amb els familiars que encara hi romanen.

Precisions ús i funció: 

Als aplecs actuals les funcions festiva, gastronòmica i religiosa s’hi troben més o menys equilibrades. Es tracta de passar tot un dia de lleure, des del matí i fins que comença a fosquejar, en què es pot assistir a la missa en honor al sant o a la santa que dona nom a l’ermita, però també gaudir de l’audició i el ball de sardanes, quedar-se a dinar i menjar com a postres la típica mona de Pasqua.

Més enllà del que acabem de dir, en tot aplec s’hi dona una gran riquesa de relacions informals i de tracte espontani entre les persones participants, la qual cosa contribueix a enfortir la cohesió social i la germanor en la comunitat participant.

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

El dilluns de Pasqua, mitjançant l’aplec, relaciona els participants entre si i amb un entorn natural que es considera propi de la comunitat i compartit amb les comunitats veïnes en la mesura que, des de sempre o des de que es celebra l’aplec, també hi participen. Fenomen que les següents paraules dedicades a l’aplec de Sant Marc, al terme municipal del Montmell (Baix Penedès), il·lustren:

Però en realitat el que esdevé més important de l'aplec és la trobada de gent vinculada amb el territori, la gent que hi viu, la gent que hi té els orígens, la gent que l'estima. Les salutacions, les converses tirades, amb la calma que propicia un lloc sense presses, en uns dies que les pluges ens han regalat una vegetació esplendorosa de verds lluents i de florida exultant de colors i formes, són la part no programada que esdevé, però, la més delitosa, la que segurament atrau les persones que hi pugen, sobretot les que porten molts anys sumats”. Josep Santesmases, “L’aplec de Sant Marc” a El Punt Avui, 06/05/2009 

Igualment l’ermita, d'arquitectura religiosa generalment senzilla, convida a l’espiritualitat que rememora l’esforç i la fe de les generacions passades i a sentir la llargada del temps de la història en tota la seva plenitud.

L’aplec és una forma de celebrar l’arribada del bon temps, del temps primaveral que deixa enrere la fredor de l’hivern, i de celebrar-ho amb molta altra gent, compartint un àpat a l’aire lliure, sense deixar de banda el tast de la tradicional mona de Pasqua.

 

Salvaguarda: 
Transmissió: 

La transmissió dels aplecs ve donada per la participació, tant de la parròquia, com de l’ajuntament, així com de les diferents associacions que participen en la seva organització i que asseguren la seva continuïtat i traspàs durant la pràctica. Un exemple en pot ser els cants dels goigs o la tradició de fer l’ofrena de flors, són aspectes que en el desenvolupament de l’activitat es transmeten no tant per l’existència d’una transferència tangible de com participar sinó per la reafirmació o transmissió d’una relació amb l’espai i la imatge.

Viabilitat / Riscos: 

L’èxit de participació dels aplecs n’assegura la seva viabilitat. Són aplecs que podem dir que actualment i en general, gaudeixen de bona salut, tot i que alguns d’ells no arriben a ser el que havien estat o que d’altres siguin avui molt més concorreguts que en temps passats.

Amb tot, ho hem comentat en un altre apartat, alguns dels aplecs de dilluns de Pasqua, per diferents raons s’han perdut, com és el cas de l’aplec del Pont de Ferro (l’Arboç), l’aplec de la font de Baldús (Santa Fe del Penedès) o l’aplec de les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès). En el futur algun dels aplecs que actualment encara es celebren poden desapareixer -tot i que cap d’ells en presenta símptomes- o algun dels perduts es podrien recuperar.

La gestió dels entorns naturals, mitjançant la legislació i prohibicions són, en tant restringeixen un risc per la pràctica les que obliguen a readaptar el model d’aplec. Un altre dels riscos més tangibles és el canvi de possible propietat dels espais necessaris, i que són de propietat privada, per la realització de l’aplec. En aquest sentit la cessió dependrà d’aspectes externs que fan que són un risc en tant el propietari pot redefinir l’ús del seu terreny.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Tant la comunitat com els individus valoren positivament la celebració dels aplecs, tant pel que signifiquen (oportunitat de relació àmplia en un marc festiu) com per l’orgull de manteniment de les tradicions.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

En general tots els aplecs són promocionats publicitàriament mitjançant els mitjans de comunicació locals i comarcals i formen part del Catàleg Festiu del Patrimoni de Catalunya. Els béns immobles d'aquests aplecs formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic.

Recursos associats: 
Imatge/PDF: 
Vídeo (online): 
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

S’han realitzat entrevistes a organitzadors i participants dels aplecs de Santa Cristina, dels Arquets, de Foix, de la Llinda, de Collbàs i de Penafel.  També s’ha fet observació participant a Penafel, als Arquets, a Collbàs, a Sentfores i a Llinda.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dissabte, 12 agost, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dissabte, 12 agost, 2017
dimarts, 10 abril, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès