La Cargolada de Banyeres del Penedès

Salut, alimentació i gastronomia
Imatge de presentació: 
Cargolada de Banyeres del Penedès
Identificació: 
Codi: 
IP-6-0005
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
La Cargolada
Altres denominacions: 
Cargols amb conill
Grup i/o comunitat: 
Membres de la Societat Nova de Banyeres del Penedès
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El dissabte de Carnaval, data variable entre febrer i març, segons l’any, es celebra a Banyeres del Penedès un dinar col·lectiu: la cargolada. Ocasionalment, la celebració coincideix amb la Festa Major d’hivern del municipi, les Festes de Santa Eulàlia (12 de febrer), convertint-se en un acte festiu més.

Aquest àpat, que es realitza al local de la Societat Nova, entitat associativa encarregada de l’activitat, congrega als membres de l’associació, així com a altres habitants del poble i visitants de poblacions veïnes.

L’any 2017 es van repartir, aproximadament, 190 racions de cargols amb conill, un plat que s’elabora seguint la recepta original que inicià aquesta celebració, l’any 1955.

Data identificació: 
dissabte, 4 març, 2017
Localització: 
Descripció de la localització: 

La cargolada té lloc a la Societat Nova de Banyeres del Penedès (Baix Penedès).

La Societat Nova és una entitat associativa -i l’edifici que l’alberga- de Banyeres del Penedès, situat al carrer Albert Santó, núm. 17-19, tot fent cantonada amb el carrer de les Pallisses. Es tracta d’un edifici molt ampli de dues plantes: a la primera, s’hi troba el cafè-restaurant, la cuina i una gran sala amb un escenari i espai per a llotges on s’hi pot representar teatre o ballar; al segon pis, a més d’una sala (lloc d’assaig per la coral o pels actors de teatre de l’associació) s’hi troben els despatxos de les diferents seccions de l’entitat.

El dia de la cargolada, el cafè-restaurant es converteix en sala de recepció i de trobada, on s’hi pot gaudir d’un vermut o de qualsevol beguda mentre es fa temps pel dinar; mentre que a la sala de ball, on s’hi instal·len taules i cadires per a l’ocasió, es converteix en el menjador dels homes. La cuina, situada rere la barra del cafè-restaurant, és ocupada pels cuiners. La sala de la segona planta es converteix en el menjador de les dones. El gènere marca la ubicació dels participants. El perquè d’aquesta situació, s’explica en la descripció general. 

Georeferenciació: 

Localització: 
Datació: 
Data de realització: 
dissabte, 4 març, 2017
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La cargolada se celebra el dissabte de Carnaval, data variable entre febrer i març, segons l'any. Coincideix ocasionalment en el marc de les Festes de Santa Eulàlia (12 de febrer), Festa Major d'hivern del municipi.

Descripció (Àmbit 6. Salut, alimentació i gastronomia): 
Descripció general: 

El caragol terrer o cargol de terra és un producte habitual del receptari català i les caragolades o cargolades, una celebració gastronòmica popular present al territori.

Vinculat als orígens d’una comunitat predominantment pagesa d’autoconsum, aquest mol·lusc terrer, que s’anava a buscar en acabar de ploure, quan no es podia anar a treballar al camp perquè estava mullat i enfangat, era un recurs més que oferia la naturalesa; un aliment abundant i fàcil de trobar, habitual en les cuines econòmiques i familiars.  

Com avui en dia, antigament gairebé totes les espècies de cargols de terra es podien consumir, tanmateix al Penedès els més valorats eren els “cristians”, les “vinyales” i les “mongetes”; no pas així els “bovers”, que algunes famílies no recollien. 

El procés culinari iniciava posant els mol·luscs en una cargolera (a vegades un garbell tapat amb un sac en feia la funció) amb farina, i deixant-los així uns dies (mínim dues setmanes) per purgar-los. Abans de cuinar-los, calia rentar-los amb aigua i sal remenant i fent dues o tres esbaldides fins que no sortís bromera. A l’aigua de la darrera esbandida, s’hi posava una mica de vinagre. Llavors es posaven a foc lent a dins d’una olla amb aigua freda, sal, llorer i farigola, perquè traguessin les banyes i per “enganyar-los”. Tot seguit, es posava a foc intens i ja no podien amagar les banyes. Paral·lelament, es feia un sofregit amb ceba, tomàquet i bitxo o pebre i a continuació s’hi barrejaven els cargols cuits. Els nens acostumaven a menjar cargols i, com que diu la tradició que amb els cargols no s’hi pot beure aigua, aquell dia els deixaven tastar una mica de vi amb el porró.  Si els cargols es recollien a la vinya, a vegades es feia foc i es coïen directament.  A la vegueria del Penedès s’han recollit actualment diferents maneres de cuinar els cargols: sols, amb cansalada (que a Subirats anomenen "bruts"), amb bacallà o amb conill.

Com succeeix arreu del país, el seu consum es realitza en l’àmbit domèstic, però també protagonitza diferents celebracions gastronòmiques per al conjunt de la comunitat. És el cas de Canyelles (Garraf), on té lloc en el marc de l’esdeveniment "Vades Fires", una Cargolada Popular que compta amb la col·laboració de diferents entitats de la població; i la de Banyeres del Penedès, la més antiga de la vegueria, duta a terme al poble des de 1955, com es documenta a continuació.

L’entitat cultural la Societat Nova de Banyeres del Penedès realitza, el dissabte de Carnaval, data variable entre febrer i març, segons l’any, una cargolada. El dinar col·lectiu coincideix ocasionalment amb la festa major d’hivern, en honor a Santa Eulàlia, patrona de la vila. El programa d’activitats de la celebració, que transcorre en diversos dies anteriors i posteriors a l’onomàstica – 12 de febrer -, compta, entre els actes, amb l’àpat popular.   

Si bé l’entitat es va originar el 1933, fou l’any 1955 quan s’inicià la cargolada, per part de quatre amics. Des d’aleshores, la celebració no ha deixat de realitzar-se a càrrec de l'associació cultural i recreativa; si bé en el transcurs dels anys s’ha anat ampliant progressivament la participació, obrint l’acte a les dones (durant molts anys era cosa només d’homes) i als convidats (un soci podia dur un no soci, fins i tot un habitant d'una altra població). Avui en dia, la cargolada ha esdevingut una celebració popular que motiva tant als implicats en la seva preparació com a la resta de comensals de totes les edats.

La cargolada de Banyeres del Penedès és un àpat col·lectiu que arriba a reunir a unes dues-centes persones, aproximadament. Cal distingir la seva preparació, realitzada per cinc o sis cuiners, i el dinar pròpiament dit, a més de l’espectacle que omple la sobretaula i bona part de la tarda.

Els cuiners, homes tots ells, són socis de la Societat Nova i cap és cuiner professional; tanmateix, i segons exposen els participants: “saben fer els cargols amb conill com difícilment se’n poden provar de millors". Ells mateixos i amb l’ajuda d’altres associats realitzen una feina implícita que s’inicia uns deu dies abans. Consisteix a comprar els ingredients, en les quantitats que es calculen segons el nombre d’inscrits,  preparar-los i tenir-los a punt per al dia de l’àpat, jornada en què es posen a  treballar a la cuina des de bon matí.  

Mentre ells elaboren els cargols amb conill, la gent comença a arribar al cafè-restaurant. Persones de totes les edats hi entren per beure, llegir els diaris, conversar ...i comprar els tiquets per a l’àpat. A mesura que s’acosta l’hora del dinar, el local es va omplint fins restar ple de gom a gom. La gent s’asseu a les taules o es col·loca dreta a la barra  o en qualsevol altre espai. Tots ells fan temps, tot xerrant, perquè es facin les dues de la tarda, hora en què entraran als menjadors improvisats, els homes al de la planta baixa, les dones al de la primera planta. Cadascú porta el seu propi plat i els coberts de casa seva, de manera que, al final, no hi haurà feina per netejar la platerada sinó que cada u se’n farà responsable dels seus propis estris. La separació per sexes, és a dir, el fet que els homes i les dones es col·loquin en diferents ubicacions i per tant mengin separadament respon a dues raons: la primera d'elles és el fet que des del primer any i durant molts anys, l'àpat només era participat per homes, cosa que en part s'explica pel context franquista de l'època, que marcava fortament els rols de cada sexe en molts diferents àmbits; la segona s'explica pel mateix origen, i en relació amb la primera, és a dir, el primer àpat va ser organitzat per una colla de joves solters, tots ells homes, de manera informal i en el garatge particular d'un d'ells. El segon any es va ampliar un xic la participació i van decidir celebrar-lo a la Societat Nova, convertint-se per la seva continuïtat en un acte formal i integrat dins de les activitats de l'associació. És aquest origen i el seu context el que explica que les dones no hi participessin. Caldrà esperar la fi del règim franquista i encara el fet que una dona es converteixi en presidenta de l'associació perquè es proposi amb èxit la participació del col·lectiu femení.

Mentre la gent va arribant i espera l'hora de l'àpat a la sala del cafè, a la cuina no es para per ultimar la cuita dels cargols amb conill. L’espai de la cuina no és massa gran, però cada cuiner té racionalitzat el seu paper especialitzat. Un, a càrrec d’un fogó central, posa salsa i oli pres del rostit del conill en una gran cassola; l’altre, a càrrec de dos fogons parapetats a la paret on hi bullen els cargols amb farigola i bitxo, n’extrau una porció amb un escorredor i n’omple la cassola central. Aleshores, el del fogó central i un altre, amb grans culleres de fusta, remenen la cassola plena de cargols amb les salses..., quan es considera que està ben remenat, un altre cuiner que té a càrrec les safates de conill rostit, en buida una a la cassola dels cargols salsats, i aquells continuen remenant... Quan tot està ben barrejat a la cassola, aleshores es buida el seu contingut en safates fondes, i un home s’encarrega de tapar-la amb paper d'alumini i de transportar-la i tancar-la en un conservador de l’escalfor. I es torna a repetir l’operació una vegada i una altra fins que tot estigui ben cuinat de la forma explicada. Algunes de les safates del producte acabat no van a parar al conservador de l’escalfor sinó que són transportades al menjador dels homes, encara buit de gent, i dos homes s’encarreguen de preparar porcions per a aquelles persones que les han encarregades per gaudir-ne en família, a casa seva. També es dona la possibilitat que qui vagi al bar pugui demanar una tapa d'aquests caragols, però no s’ha constatat al treball de camp.

A la sala de ball de la planta baixa i a la sala del primer pis, l’any 2017 s’hi han col·locat taules que formen tres i dues fileres respectivament, d’un extrem a l’altre, formant tres i dues llargues taules. S’hi han emplaçat estovalles de paper, porrons plens de vi, ampolles d’aigua i de cervesa, caixes buides de cartró que s’utilitzaran per dipositar-hi les closques dels cargols i els ossos de conill, pa rodó tallat, potets d’escuradents... 

A les dues del migdia inicia el dinar. La gent –socis de la Societat Nova, convidats i altres comensals- comencen a entrar als menjadors improvisats..., els homes a la planta baixa, les dones al primer pis, tots per prendre lloc a taula.

Tot seguit, cadascun dels comensals es dirigeix amb el seu plat al punt de repartiment o d’escudellar. En una taula separada de la resta, on s’hi ha posat una cassola plena, un dels cuiners va omplint els plats als assistents. Es produeix una fila més o menys ben ordenada, i el servit, amb el plat ple, torna a la taula i inicia l’acte de menjar acompanyat dels seus veïns de taula. Si ho desitja, podrà repetir. L’àpat transcorre en un clima distès, amical, alegre i conversador.

En acabar el dinar i la sobretaula, les postres, el cafè i la copa, es desparen les taules. Les dones es reuneixen amb els homes a la sala principal i es dona inici a un concert i ball. El grup o l’orquestra varia d’un any a l’altre.

 

Història i transformacions de l'element: 

La cargolada de Banyeres del Penedès va tenir un inici modest i gairebé atzarós. La primera vegada va tenir lloc un dimarts de Carnaval de l’any 1955, quan després d’assistir a l’enterrament d’una senyora del poble, una colla de nois, de 17 a 18 anys, estant junts, van iniciar la següent conversa: “- Tinc gana...”, “- A casa tinc cargols...”, “Doncs a la meva hi tinc un conill...”. Aquells quatre o cinc joves van acabar al garatge de la casa d’un d’ells, a cal Baluart, autopreparant-se un àpat de cargols amb conill. La cosa no hauria tingut més transcendència si no fos que a l’any següent van decidir, en tal dia, repetir l’experiència, però ja no en una casa particular sinó en el si de la Societat Nova, de la qual n’eren socis, i fent-la oberta a qualsevol altre soci home que hi volgués participar.

A cada any que passava més gent aplegava aquest dinar de dimarts de Carnaval. A partir d’un any indeterminat, d’aquells dels inicis, després del dinar, els comensals sortien al carrer i passaven per les cases pairals tot demanant un trago de vi o d’alguna beguda esperitosa, a la qual cosa hi cedien; com que molts d’ells, a causa del molt beure acabaven mig o del tot embriacs, en tot cas alegres, agafaven un carro, estirat pels qui encara tenien forces, per anar-hi encabint els qui no s’aguantaven tan bé. Després d’aquest recorregut, amb el carro i tot el seguici es dirigien als safarejos públics de la Font Gran, propers a la població, i es donaven un bany. La tradició diu que aquest dimarts de Carnaval era l’únic dia de l’any que les dones permetien que els seus homes beguessin més del compte i que aquestes també participaven en llançar els homes del carro al safareig. Després, encara es disfressaven i continuaven la gresca al ball de la tarda que es celebrava al mateix local de la Societat Nova, on molts homes ballaven sols.

Fa anys que s’ha perdut el fet d’anar estirant un carro, demanar beure per les cases, i llençar els beguts des del carro al safareig..., igualment s’han perdut els safarejos de la Font Gran, són coses ara que transmeten els més grans, els que van viure directament aquells fets, i que els més joves igualment expliquen dient que els ho havia dit l'avi o l’àvia..., però es manté amb vigor l’àpat col·lectiu.

Antigament, setmanes abans, els cargols s’anaven a buscar pels camps després d’un dia de pluja i es feien purgar unes setmanes, posats amb farina, en unes caragoleres; de manera que eren moltes les famílies o els individus que participaven en la recerca i que, per fer l’àpat, posaven els cargols de cadascú en comú. Ara, fa uns vint-i-cinc anys, els cargols es compren; abans gairebé tothom era pagès, ara en queden pocs.

Des dels inicis era una festa -la part del dinar- exclusivament per homes socis de la Societat Nova; al cap d’uns anys es va permetre que els socis poguessin convidar a algun altre home, encara que no fos soci, de manera que amb aquesta mesura també s’obria la possibilitat a què hi assistissin homes d’altres pobles, amics o familiars dels socis. Un altre canvi significatiu es va produir els anys vuitanta, quan les dones van passar també a participar de l’àpat, encara que en menjadors separats; aquest fet va coincidir amb un altre fet: que per primer cop a la història de l’entitat la presidència de la Societat Nova va recaure en una dona. Com és obvi, la participació gairebé automàticament es va doblar i, aquella cargolada que en els seus inicis reunia a vint o trenta homes, avui reuneix unes dues-centes persones d’ambdós sexes i de totes les edats.

Avui es pot parlar de la tercera generació de cuiners, de manera que s’han anat succeint de forma natural, però conservant la recepta primigènia, certes innovacions. Canvis que es permeten sempre que es garanteixi la qualitat i el prestigi del plat.

On no s’han produït canvis, des que la cargolada es converteix en massiva, és en el subministrament dels conills, pelats, nets i trossejats, que subministra ca la Rita –un establiment local- junt amb altres productes necessaris, com ara les botifarres sense embotir, per a l’elaboració dels cargols amb conill.

Processos i preparatius: 

Dos són els processos que s’han de distingir en la preparació de la festa gastronòmica: la preparació global de la mateixa i el procés culinari. El primer s’inicia a l’assemblea de socis que té lloc a finals de gener. Per aleshores, la Junta de la Societat es posa en contacte amb els cuiners i d’altres persones que col·laboren en la celebració, així com decideix quin tipus d’espectacle es llogarà per la vetllada que segueix el dinar.

Posteriorment a la presa de decisions, es retroben uns deu dies abans de la cargolada per adquirir els ingredients necessaris i dur a terme alguns passos amb anterioritat. Així doncs, primer bullen els cargols en unes grans olles d’acer inoxidable i tot seguit, els destrien un a un, rebutjant els buits i seleccionant els que tenen carn. Fet això, els guarden en el congelador. 

Paral·lelament i durant cinc o sis dies, es van rostint tots els conills trossejats en grans cassoles de test a la cuina de la Societat Nova. Per fer-ho, a més del tall s’hi posa llard, oli i ceba trossejada. Un cop cuit, els trossos de conill es posen en safates i també passen a congelar-se, mentre que la resta del rostit (llard i oli, junt amb els alls i la ceba), es passa per una batedora i el conjunt resultant es guarda en recipients dins la nevera. Cal tenir en compte que el rostit requereix tenir la cassola amb tots els seus ingredients d’una hora a una hora i mitja al forn, i que són moltes les cassolades que cal fer donat els nombrosos participants.

El dia anterior a la festa es procedeix a confeccionar la salsa. Aquesta consisteix en un sofregit de ceba i tomàquet, junt amb les botifarres blanques i negres sense embotir, els fetges dels conills trinxats i ametlles picades. Cal deixar el temps necessari perquè es cogui, sense deixar de remenar de tant en tant.

El mateix dia de la cassolada els cuiners treballen també a la cuina des de bon matí i fins a la mateixa hora de començar l’àpat. Els caragols i el conill es treuen del congelador. Als primers se’ls torna a bullir, aquest cop acompanyats de farigola i bitxo, per la qual cosa es disposa de dues grans olles d’acer inoxidable en dos fogons de la cuina de la Societat Nova. En un altre fogó, i en una gran cassola de fang  s’hi posen uns cullerots de salsa i un del batut del rostit que es troba pres, es remena bé... mentrestant amb un escorredor s’agafen cargols de l’olla on bullen i es posen a la cassola amb la salsa de manera que quedi ben plena, i amb unes grans culleres de fusta es remena a consciència. En l’operació d’arreplegar els cargols amb l’escorredor és important que els cargols aportin líquid del seu bullir amb el bitxo i la farigola. Quan tot això està ben i ben remenat, per últim s’hi posen trossos de conill rostit que ja ha tingut temps de descongelar-se, i es torna a remenar tot el conjunt uns vint minuts... Aleshores ja està llest per menjar, però com que s’han de fer més cassolades, s’aboca el contingut en unes safates altes, es tapen amb paper de plata i s’introdueixen a un conservador de l’escalfor. Quan l’última cassola està llesta ja són les tres de la tarda i les safates es tornen a abocar a les cassoles de terrissa i es comencen a servir els plats.

Ingredients / Matèria primera: 

Per a 200 persones, aproximadament:

65 kg de conill espedaçat; 70 kg de cargols, 15 kg de botifarra blanca, 8 kg de botifarra negra, 3 kg d’ametlla, 60 kg de ceba trinxada, 3 kg d’alls, bitxos, pebre, llar, oli d'oliva i tomàquets.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Ofici/Coneixements tècnics: 

Per dur a bon terme la cargolada és necessari controlar les mesures dels diferents ingredients segons proporció al nombre de comensals; controlar també la seva combinació i els temps de cocció adequats.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Entre les infraestructures, cal distingir la cuina, amb tots els aparells que li són propis, de les sales destinades a menjador; tant una com les altres es troben instal·lades al mateix local de la Societat Nova. Entre els objectes i accessoris cal diferenciar també els que són necessaris per cuinar els cargols amb conill d’aquells que cal per parar les taules, per servir el plat i per menjar; així com també els objectes que els participants porten cadascú de casa seva per aquell últim objectiu.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La cargolada de Banyeres del Penedès es fa en el si de l’associació Societat Nova, una entitat local, cultural i recreativa fundada l’any 1933 i que disposa d'uns tres-cents socis (2017). A més de participar en l’organització de les festes locals, en realitza de pròpies, i en el seu si hi destaca la seva Coral, el ball de Bastons, els Diables, l’Esbart Santa Eulàlia i el grup de teatre. Es tracta, doncs, d’una organització formal, amb els seus estatuts i la seva Junta, escollida cada dos anys pels seus socis.

Participants/Executants: 

Hi participen en primer lloc els socis de l’entitat i els que aquests conviden tot i que els últims anys, la cargolada també està oberta a tothom en general, sempre que no es depassi un nombre que el local no podria assumir per manca d’espai. La mitjana de participants arriba a les dues-centes persones d’ambdós sexes i de diferents edats; persones provinents del mateix poble, però també de municipis propers.

Entre els participants hi tenen un paper destacat els cinc o sis cuiners, socis també de l’entitat, tots ells homes adults de 45 a 65 anys.

Distribució i consum: 

La cargolada està pensada per consumir-la tota ella en un únic dia i àpat. Són majoria els usuaris que participen del dinar col·lectiu; si bé també hi ha famílies del poble de Banyeres del Penedès, que prefereixen dinar a casa seva, i n’encarreguen per emportar.

Precisions ús i funció: 

Les cargolades a la vegueria del Penedès eren una menja casolana i familiar habitual a les èpoques de pluja. Avui en dia, a Banyeres del Penedès, és una activitat més de la Societat Nova, introduïda per uns joves socis de la mateixa, ara fa gairebé setanta anys. Des dels seus atzarosos inicis de seguida es va convertir en un esdeveniment entroncat en les festes de Carnestoltes, i actualment és una tradició arrelada i àmpliament participada que no es pot deslligar dels últims sis decennis de la història de l’entitat.

Interpretació [ètic]: 
Significació simbólica/socioeconòmica: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Com s’ha descrit prèviament, la menja de caragols no es pot deslligar dels orígens d’una comunitat predominantment pagesa d’autoconsum. Tanmateix, avui en dia, la cargolada obeeix a un ritus iniciàtic, en quan els futurs “cuiners” es formen al costat dels experimentats; i, per altra banda, a un ritus originari, en quan evoca els temps passats d’una societat agrària de subsistència.

La caragolada dona compte de la coherència social, de la continuïtat, de la voluntat de reunió i de col·laboració i, des que està oberta al públic en general, és una forma generosa de mostrar i de compartir aquests valors. No és sols un àpat excepcional sinó també l’humil orgull d’una societat en harmonia en si mateixa i amb el seu entorn veïnal. La recepta, forçosament sorgida de la cuina casolana local, en actualitzar-se any rere any, garanteix la pervivència d’un plat que d’altra manera potser s’hagués perdut.

Des del punt de vista econòmic cal dir que els qui gaudeixen de la cargolada, siguin o no socis de la Societat Nova, paguen un preu per cap que es calcula segons el cost dels ingredients i deixant cert marge de benefici que contribuirà al manteniment de la Societat Nova. Els cuiners i la resta de socis que intervenen en l’organització de l’esdeveniment no cobren res, sinó que treballen gratuïtament i desinteressadament. En ser, però, l’aforament limitat, també són limitats els guanys.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

Segons es documenta al treball de camp, un dels cuiners actuals afirma que el seu pare, abans de morir, li va deixar la recepta en herència; i un altre exposa que a l’edat de 18 anys – actualment, en té 57- es va oferir voluntari per ajudar als cuiners, esdevenint al cap d’uns anys, cuiner de la celebració. S’exemplifica doncs que la transmissió és familiar – pares a fills – i generacional, ajudant i aprenent a través de la pràctica. S’exposa que ningú fa de cuiner obligatòriament, sinó que participa altruistament perquè li agrada l’activitat o pel prestigi que  genera entre la comunitat. També té un component vocacional que anirà lligant altres vocacions que succeiran al qui es retiri.

Viabilitat / Riscos: 

La continuïtat de la Cargolada -més de seixanta anys celebrant-se- i dins d’una associació cultural i recreativa activa com la Societat Nova sembla assegurada. Havent-se convertit en un esdeveniment esperat, no fa entreveure cap risc.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La valoració que en fan els individus i, per extensió, la comunitat, és positiva. Es reconeixen en un esdeveniment propi que ja té una llarga tradició.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Com a mesura de promoció, per recordar als socis la celebració de l’esdeveniment es publiquen uns cartells de petit format on també s’informa d’altres activitats que la Societat Nova porta a terme per aquelles dates

Recursos associats: 
  • Bullint els cargols
    Bullint els cargols
  • Salsa a la cassola
    Salsa a la cassola
  • Safata de cargols amb conill
    Safata de cargols amb conill
  • Preparació de racions
    Preparació de racions
  • Menjador de les dones
    Menjador de les dones
  • Menjador dels homes
    Menjador dels homes
  •  Cargolada. Parada
    Cargolada. Parada
  •  Pa en forma de cargol
    Pa en forma de cargol
  • Cargolada a Canyelles
    Cargolada a Canyelles
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

S’ha entrevistat a alguns dels cuiners i a un home jubilat que fou un dels joves fundadors, i s’ha conversat espontàniament amb homes i dones participants en l’àpat i que són veïns de Banyeres del Penedès i socis de la Societat Nova. També s'ha parlat amb persones de Subirats, Sant Cugat Sesgarrigues i s'observat la Cargolada Popular de Canyelles.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimarts, 4 abril, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, 28 maig, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès