L'elaboració de productes pirotècnics al Penedès

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0013
Nom propi de l'element: 
La pirotècnia al Penedès
Grup i/o comunitat: 
No existeixen actualment limitacions ni trets particulars pel treball en la pirotècnia.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Al Penedès la presència de la pirotècnia en el fet festiu és un dels elements característics que, tot i compartits amb altres zones del territori català, dona un alt grau de singularitat al fet festiu penedesenc. Tronades, castells de foc, carretilles i sortidors que cremen diables al ball de diables o en correfocs, el bestiari de foc; elements que estan presents i molt dinàmics i són l’exemple de la importància de la pirotècnia al Penedès, tant per l’elaboració com en el seu ús.

Però a la vegada, junt amb les representacions de caràcter festiu amb pirotècnia, el Penedès té la singularitat de ser fabricant de pirotècnia. La presència d'una de les tres fabriques de pirotècnia catalanes, Pirotècnia Igual a Canyelles, aporta al territori un valor afegit en aquest àmbit que és el de productor. Relació que sense ser clau, la fàbrica arriba al 1962, si que indirectament i per la implantació prèvia de les festes amb foc al territori defineix una relació més enllà del fet productor.

L’elaboració de material pirotècnic continua essent, en bona part dels processos, una activitat manual de caràcter artesanal en tant que és el treballador qui en defineix el ritme i la màquina té un paper secundari. Des de l’elaboració de les proporcions per fer la pólvora (sofre, nitrat de potassa i carbó), afegir els químics respectius per aconseguir els colors desitjats a omplir cada un dels tubs de paper o cartó que després es tancaran amb un cartutxs i s’encolaran per acabar formant una carretilla o un “fuet” (nom de les bengales de foc) cada tipologia i cada part demana un treball individualitzat i separat físicament dels altres.

Aquest foc pirotècnic avui al Penedès continua complint unes funcions: exaltació, anunciació, joc i representació. Cada un dels actes que en sorgeixen fan que ens trobem amb accions diferents i també si cal artefactes diferents; tronades, masclets, traques que anuncien l’inici de la festa, correfocs amb carretilles per jugar, bengales i sortidors que acompanyen els balls de diables i els seus parlaments o castells de foc amb les tradicionals carcasses que anuncien el final de les festes o serveixen per exaltar i com ofrena. Tot aquests actes presents en la majoria d’actes festius de la vegueria fan del foc pirotècnic i de la seva elaboració un element identitari del territori.

Data identificació: 
dijous, 15 març, 2018
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’activitat tot i que té unes característiques determinades en relació a com s’organitza l’espai de treball, no té una vinculació determinada amb un espai concret sinó que varia segons necessitats o característiques del lloc, per això no es georeferència cap element concret.

L’elaboració de pirotècnia per les característiques del producte, és explosiu, té una legislació que determina com han de ser els espais de fabricació. Principalment allunyats del nucli urbà i amb unes característiques determinades de seguretat (Real Decreto 989/2015, de 30 de octubre, por el que se aprueba el Reglamento de artículos pirotécnicos y cartuchería).

Les principals característiques que identifiquen aquests tallers o fàbriques són la separació entre els diferents espais de treball, d’emmagatzematge de material inert i els “polvorins” o material explosiu. Això implica també que cada tipologia de artefacte pirotècnic que es fa te la seva zona. En el cas de la Pirotècnia Igual s’identifiquen quatre espais diferenciats d’elaboració, els dedicat a les Bengales, Carcasses (nom d’una tipologia de pirotècnia al dels Castells de Foc), Carretilles i similars i una zona de fabricació de les Candeles Romanes (també pels Castells de Foc). Aquests espais estan protegits i separats entre si amb especial cura amb els polvorins o llocs d’emmagatzematge que es separen amb murs o muntanyes creades especialment amb aquesta intenció.

Aquest model de distribució o ordenació de l’espai de la fàbrica ha canviat amb el temps. Els fundadors de la pirotècnia Igual, al 1880, munten la primera botiga a la ciutat de Barcelona prop de la plaça “Peso de la Paja” on al taller interior elaboraven els artefactes. Posteriorment, dècada dels ’50 del segle XX es traslladen al costat del cementiri de Montjuïc i és als seixanta que arriben a l’espai on estan actualment ubicats a Canyelles.

L’actual fàbrica va ser remodelada al 1994 després de que un foc provoques un explosió. Llavors els espais estaven més concentrats en una zona fet que va facilitar-ne l’expansió. Fruit de l’explosió es dispersen més els espais per evitar, en cas d’explosió una cadena d’explosions.

Respecte als espais on es construeixen els espectacles i representacions amb foc, dependrà del cas particular i el volum d’artefactes utilitzats a la representació. En el cas dels castells de foc i altres espectacles visuals els criteris que segueixen són principalment la major visibilitat pel públic i un espai segur. Això vol dir des d’un espigó a les festes majors de Sitges o Vilanova o a un camp erm a les afores del nucli en el cas dels pobles i ciutats com Vilafranca.

Altres elements claus en la pirotècnia com les tronades i els correfocs i balls de diables es duen a terme habitualment dins del mateix nucli urbà. El cas de les tronades són les places o rambles on es munta la tronada. És un espai central que concentra a la població per, habitualment, senyalar l’inici de les festes. Actualment el perímetre que hi ha entre el públic i la tronada és major (per llei), antigament es muntava sense tant d’espai necessari de seguretat. Fet que n’augmentava el perill que era part de l’atractiu del fet.

Finalment entre els espais d’ús de la pirotècnia hi ha el de les representacions amb diables i bestiari festiu de foc. Les intervencions en aquest cas, al contrari que els mostrats fins ara, no existeix un espai de separació sinó que és justament la interacció entre els qui cremen i el públic l’element d’atracció. En aquest sentit és només en el moment de les Enceses que el públic no intervé, però no vol dir que hi hagi un espai de protecció. Habitualment l’espai on s’utilitza la pirotècnia pels Correfocs o Ball de Diables són els carrers del nucli urbà.

Localització: 
Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

L'elaboració de pirotècnia no està necessàriament relacionada amb una temporalitat determinada i depèn, actualment, de la demanda. Això vol dir que empreses com l'aquí senyalada en tant ha obert el seu negoci més enllà de l'àmbit local no està estrictament regida pel calendari local.

No obstant sí que el fet que part de les festes majors es concentri durant els mesos d'estiu fa que elements com les carretilles, xiuladors o sortidors, molt utilitzats per les colles de diables durant les festes majors, hagin d'estar preparats per la concentració de la demanda. Per tant en aquest sentit hi ha una previsió temporal determinada per la demanda.

La periodicitat de l'ús i representació amb pirotècnica està lligada en gran part a les festes majors. De manera fora d'un marc temporal trobem els espectacles pirotècnics que s'organitzen en el marc de celebracions temàtiques com pot ser competicions esportives o efemèrides.

Un detall respecte no tant la periodicitat però sí l'horari de treball és que la jornada laboral s'adequa a la temperatura ambient. Habitualment es treballa de sis del matí a dues de la tarda i a l'estiu es comença la jornada a les cinc o quatre del matí amb la limitació afegida que la pólvora a partir d'una hora, al voltant de les vuit del matí, es deixa de manipular i el que es fa llavors és muntatge o altres faenes que no impliquin manipular la pólvora directament.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

Al Penedès la presència de la pirotècnia en el fet festiu és un dels elements característics que, tot i compartits amb altres zones del territori català, dona un alt grau de singularitat al fet festiu penedesenc. Tronades, castells de foc, carretilles i sortidors que cremen diables al ball de diables o en correfocs, el bestiari de foc, tots els elements que estan presents, dinàmics i són l'exemple de la importància de la pirotècnia al Penedès, tant per l'elaboració com en el seu ús.

Per tant junt amb les representacions de caràcter festiu fetes amb pirotècnia, el Penedès té la singularitat de ser fabricant de pirotècnia. La presència d'una de les tres fàbriques de pirotècnia catalanes, Pirotècnia Igual a Canyelles, aporta al territori un valor afegit en aquest àmbit que és el de productor. Relació que sense ser clau, la fàbrica arriba al 1962, sí que indirectament i per la implantació prèvia de les festes amb foc al territori defineix una relació més enllà del fet productor.

Existeixen dues línies claus per comprendre la presència i l'elaboració de la pirotècnia al Penedès; la producció de la pirotècnia per una banda i l'altra el fet de fer cremar o muntar representacions amb pirotècnia. Actualment exceptuant el cas de les colles de diables i bestiari de foc, tant l'elaboració com el muntatge de representacions amb foc estan en mans dels treballadors professionals de la pirotècnia. Un fet que també ha canviat amb els anys. Per això primer mostrem les principals línies de treball en l'elaboració d'artefactes, elements de pirotècnia i una segona part on es presenta les principals característiques en les quals s'utilitza i com, la pirotècnia.

L'elaboració de pirotècnia, dels focs d'artifici, és la confecció d'un artefacte amb l'objectiu, un cop encès i crema, de crear uns afectes de caràcter sonor i visual. Aquests afectes són provocats principalment pel fet de cremar la pólvora, prèviament confinada en un recipient de cartó amb la metxa, sent justament el com es confina i els productes que s'afegeixen a la pólvora el que dona una diversitat tant en la intensitat sonora com en les característiques visuals, principalment el color. A la crema s'afegeix la particularitat del suport i tècnica de fer cremar l'artefacte, vol dir parlar de correfoc o ball de diable (la persona sosté l'artefacte pirotècnic), un castell de foc (els artefactes es llencen cap a l'aire), una tronada (instal·lació de trons i traques fixes) o una "estampa" o "fachada" (una estructura de fusta que representa objectes diferents on es col·loquen els artefactes pirotècnics perquè cremin recreant la imatge de l'estructura en foc). La diversitat en la forma de fer-lo cremar influeix en el tipus de producte que s'utilitza i les característiques d'aquest.

Primer tractarem l'elaboració dels productes pirotècnics, descrivint els principals o més característics. Cal tenir en compte que les millores tècniques permeten elaborar diversitat de productes, però tant el cas observat d'elaboració com el tipus de celebració pròpia del territori ens permet acotar i descriure els més representatius; carretilles, coets, sortidors i fuets, carcasses i la seva actual variant de candeles romanes.

El tret característic de l'elaboració de material pirotècnic és que continua essent en bona part dels processos, una activitat manual de caràcter artesanal en tant que és el treballador qui en defineix el ritme i la màquina té un paper residual o complementari de l'acció del treballador. Des de l'elaboració de les proporcions per fer la pólvora (sofre nitrat de potassa i carbó), afegir els químics respectius per aconseguir els colors desitjats a omplir cada un dels tubs de paper o cartó que després es tancaran amb uns cartutxos i s'encolaran per acabar formant una carretilla, una bengala o un "fuet" (nom de les bengales de foc de la Patum de Berga) cada tipologia i cada part demana un treball individualitzat i separat físicament dels altres.

En tot el procés la primera fase dels treballs a realitzar és la confecció de la pólvora negra. La base de la pólvora és la barreja de tres productes, sofre, carbó i nitrat de potassi. Aquests tres productes formen la pólvora negra que és la base de la pirotècnia. La barreja dels productes i el treball posterior, que vol dir treballar-les amb una "bomba" (recipient) on la pólvora es barreja i mou aconseguint que es faci més forta i més comprimida el que fa que la pólvora tingui més força, tant si fa de motor, en expulsar un objecte cap al cel com si és per explotar, trencar el recipient on s'ha confinat, el petard.

Una vegada s'ha elaborat la pólvora depenent de l'ús que tingui es faran uns processos en els quals es barreja amb els químics que aporten el color. La pólvora negra que històricament s'ha cremat feia un color daurat. Aquest color amb els anys i l'augment dels tipus de grups que cremen foc s'ha diversificat. Quan un grup decideix cremar cercant reproduir una actuació i color tradicional, segons els responsables de la pirotècnia ho fan cremant carretilles que tenen un color daurat, és a dir que utilitzen la pólvora negra. Tot i això ja des de mitjans del segle XX s'utilitzen diferents productes per modificar el color del foc i també per fer-ho més lluminós. Junt amb els productes químics diversos i que no tenen caràcter tradicional sí que s'identifiquen dos productes com a característics que s'han afegit a la pólvora per fer el color més blanc i lluminós, és principalment l'alumini que fa foc blanc i a partir de l'últim quart del segle XX s'introdueix el titani que també produeix un color blanc però crema menys i per tant és menys perillós.

Una vegada obtinguda la pólvora la següent fase és la construcció de l'artefacte. Principalment tenim artefactes que fan llum, mitjançant la combustió de la pólvora i amb un dels extrems oberts surten les espurnes de foc. D'aquest tipus trobem els, sortidors, fuets o bengales. Un segon tipus serien els de caràcter sonor. Això implica que l'artefacte és un receptacle de paper tancat i amb la pólvora confinada en el seu interior, fa una combustió explosiva, el so es produeix pels gasos que es creen a l'interior i quan aquests surten trencant el recipient on estant tancats. Finalment hi hauria els artefactes que combinen diferents efectes però que a la vegada tenen un sistema de propulsió i són expulsats des d'un canó. Combinen llum, color i explosió sonora, en aquest cas, els colors fan combustió no explosiva. En cremar crea el color, aquests són les carcasses dels castells de foc.

Dels artefactes descrits fuets, bengales, carretilles, sortidors, coets de canya o vareta i coet tronador, tro i petard, tenen tots ells un tret comú, tenen un receptacle de paper on es confina la pólvora. Un tub que pot ser de més o menys gruix depenent de les característiques de l'artefacte. El cas observat de la fàbrica de Canyelles aquesta part de la feina, tradicionalment es realitzava a les cases del poble. Actualment són dues o tres persones les que continuen fent aquesta feina de caràcter domèstic i principalment femení i ha disminuït el pes del treball domèstic en el treball de la fàbrica. Els responsables de la fàbrica repartien i reparteixen el paper, la cola, la peça d'argila entre les cases que ho elaboren, segons les necessitats de producció. Aquest treball domèstic, avui regulat, a l'arribada del taller als anys seixanta del segle XX és clau pel desenvolupament de la fàbrica però també de la comunitat i la seva relació amb la fàbrica. Es converteix en un complement econòmic a una economia, llavors, principalment de caràcter agrari. Era i és un treball fet per dones i continua, avui dins de la fàbrica, fent-se en bona part per dones.

La següent fase d'aquest tipus d'artefactes que tenen un receptacle de paper, una vegada encolat i col·locat en el cas que ho necessiti l'argila a la part inferior és omplir-lo. La peça d'argila s'utilitza en aquells artefactes que sent del tipus bengala o sortidor, és a dir deixen anar espurnes de foc, també fan explosió sonora. La peça d'argila impedeix que quan deixa de cremar la pólvora i arriba al tro i exploti aquest no surti per baix.

És en omplir-lo quan ja segons el tipus d'afecte (sonor o lumínic) que es diferencia la tècnica. Si l'artefacte és lumínic, la pólvora es col·loca reomplint a poc a poc el tub de paper, situat en posició vertical i amb una vareta es va premsant. Amb una cullera amb forma de trapezi, amb els laterals aixecats per evitar que la pólvora caigui, es va omplint l'interior del tub. La quantitat, mesurada en grams, dependrà de la duració que es vulgui donar a l'artefacte. En el cas de les carretilles, l'element més comú d'ús al Penedès, la duració (temps cremant) és d'entre 12 i 18 segons, el temps que el diable està ballant El cas del Bestiari de Foc que utilitza artefacte de la mateixa tipologia la duració és major i volta els 20 segons.

Després d'omplert el recipient és el moment de tancar-lo i col·locar la metxa. La metxa pot ser enganxada amb pasta de pólvora (goma aràbiga amb pólvora) a un extrem de l'artefacte o lligada, amb una corda, en contacte amb l'interior.

Les traques i diferents tipus de trons, actualment en bona part ja no utilitzen pólvora. És un producte que s'anomena "fulminant". Aquest producte d'introducció recent i amb un so més fort que la pólvora està format per la barreja d'alumini (Al), perclorat (ClO4) i sofre (S). Igualment tant amb la pólvora com amb el fulminant, el material es confina a l'interior del tub, al contrari que amb la bengala, deixant a l'interior espai perquè els gasos puguin reaccionar i fer explosió. El cas és que actualment la majoria de trons i petards es fan amb fulminant i majoritàriament són elaborats i comprats fora de la fàbrica, de producció estrangera. Les parts de plàstic com fundes, "caputxes", mànecs, també es compren.

Una vegada s'han construït i adquirit les diferents parts que configuren l'artefacte, és quan es du a terme la fase de muntatge. A cada taller, un taller pels fuets i bengales amb dues persones treballant i un altre, també amb dues persones (dones), fa el muntatge de les carretilles, sortidors, coets tronadors o de colors o altres composicions a base de sortidors o carretilles que després es col·locaran dins de les Candeles romanes. Als dos tallers la disposició és similar, un espai rectangular amb taules col·locades de cara a la paret on la treballadora asseguda va confeccionant de manera manual el muntatge de l'artefacte concret. Mesures; culleres de diferents mesures, embuts, tot repartit per prestatgeries amb materials ignífugs, paper, fil, cola, etiquetes i màquines algunes de lligar o etiquetar però no fetes especialment per l'elaboració de l'artefacte. La pólvora o les parts de la composició es treballen amb més cura en la seva manipulació. En aquest sentit hi ha un control de la temperatura i la humitat, quan el termòmetre indica que l'ambient és molt sec les treballadores reguen amb una mànega el terra del taller.

Aquest material una vegada muntat s'emmagatzema a un recinte a part, també cobert i separat d'altres magatzems. Són espais reduïts i aïllats per evitar grans explosions i que s'encadeni amb altres polvorins.

L'altre artefacte que s'elabora i es diferència dels dos tipus mostrats són les carcasses. Les carcasses és el nom que té l'artefacte que s'introdueix dins del canó i és expulsat, elevat a l'aire, i que un cop està a l'aire explota i fa l'afecte que prèviament s'ha dissenyat. És un objecte rodó, com una bala, que consta de dos mig cilindre encaixats i que al seu interior té la càrrega. La càrrega són les boletes que crearan l'afecte lumínic i de colors. Són centenars de boletes col·locades dins la carcassa que surten disparades un cop explota i en sortir i cremar-se (les boletes no exploten) fan el clor i creen la imatge al cel. Tot i que poden provocar-se diferents imatges, la més comuna és la de la palmera. És la part més emblemàtica dels castells de foc junt amb els coets i ara també les Candeles Romanes.

L'elaboració de les carcasses té diferents parts. En un taller, un espai cobert però obert, es fan les boletes o carga amb els diferents colors predefinits. Per l'elaboració d'aquestes boletes el responsable prepara una base de goma aràbiga amb pólvora i l'element químic concret que li ha de donar el color. Dins d'una "bomba grajeadora", un recipient circular amb la boca en horitzontal i sostingut a una estructura amb un motor que el fa rodar, afavorint així que el que hi ha dins estigui en moviment. Dins del recipient es col·loquen unes llavors o grans d'arròs trencats i es fa voltar la bomba, s'afegeix la pasta de pólvora i mentre va girant el recipient i mou les llavors a l'interior es va impregnant poc a poc i fa créixer les capés que recobreixen la llavor fins a donar-li una forma circular. En el cas que es volgués que quan cremi mostri més d'un color consecutiu (primer un i després l'altre) s'afegeixen capes diferents de manera gradual amb el producte químic corresponent. Aquestes boles tenen diferents mesures i dependrà del tipus de carcassa. Per mesurar-les s'utilitzen els tamisos de diferents mesures. El treballador utilitza el tamís per retirar les boles de la "bomba grajeadora" i si encara són massa petites, cauen pel tamís i continuen afegint-se capes de pólvora amb el colorant fins que tinguin la mesura establerta.

Una vegada s'ha confeccionat la càrrega es realitza el muntatge de la de carcassa, aquesta pot ser de diferent dimensió des de 50 mil·límetres fins a 300. Les parts de la carcassa són la càrrega, bossa feta amb paper de seda omplerta amb pólvora i palla d'arròs (ha d'explotar quan està al cel i és el que obre o parteix en dos la carcassa permetent que surtin propulsades les boles cremant que creen l'efecte), l'espoleta o retard, peça de plàstic que crema situat entre la metxa i la càrrega explosiva. El que fa és mantenir el foc encès fins que la carcassa està al cel i llavors explota, d'aquí el nom de retard. I finalment hi ha la càrrega d'elevació, situada a la part inferior de la carcassa i que té la funció d'elevar la carcassa fins al cel on ha d'explotar.

Durant el muntatge s'agafen les dues meitats que formen part de la carcassa, avui són de plàstic antigament eren de cartó o capes de paper encolades que prenien la forma de semi-cercle. S'omplen amb les boles, el responsable ha de fer que les boles quedin cobrint tot el cercle per la paret interior, no pot quedar espai sense omplir. A una de les meitats hi ha l'espoleta on hi ha el forat per la metxa amb el retard que està connectat per fora amb la càrrega d'elevació. Quan està omplert s'afegeix la bossa de paper amb la palla i pólvora, el mateix procés es repeteix amb l'altra meitat. Per evitar que en tancar-se caiguin les boles amb una fulla de paper de seda es sella una meitat amb cola. Aquesta és la part que es volteja i es posa sobre l'altra meitat formant la carcassa. Amb un torn de fuster es falca la bola i s'acaba d'encaixar i s'afegeix cinta amb pega que l'envolta i sella. Aquesta carcassa va a un altre taller on una treballadora s'encarrega de cobrir amb una fulla de paper el muntatge de la carcassa amb la metxa i la càrrega d'elevació que es situa just sota la carcassa.

Finalment de les diferents tipologies que s'han mostrat de foc des de finals del segle XX, apareixen un model per llençar foc i fer castells que substitueix els sistemes més artesanals tot i que la base continua sent els artefactes prèviament elaborats. Són muntatges de diferents sistemes que eleven cap al cel el mateix material que es posa dins les carcasses però d'una en una. Bateries de set o sis artefactes lligats entre si i de cada un d'ells surt una bola o una carcassa petita. En el seu muntatge el treballador rep les càrregues fetes del taller on també es fan les carretilles i coets i ell els col·loca dins del tub on quedaran tancats i amb una màquina els premsa. Aquest tipus d'artefacte ha substituït en alguns casos els coets amb vareta. Després de la fabricació dels artefactes tots aquests queden emmagatzemats als polvorins.

Fins ara s'han definit les principals línies de treball relacionades amb la tipologia dels artefactes segons el tipus d'efecte i ús. No obstant el fet que sigui un sector lligat a un grup molt dinàmic, tant els diables i els correfocs o balls de diables, com els tipus de castells de foc, fa que aquestes línies de treball en les seves parts puguin anar variant segons noves propostes. Això implica que si una colla de diables necessita una variant d'un color, duració, so o altra ocurrència lligada a l'espectacle que vol representar sovint ho planteja als responsables del taller i es procura de satisfer. Això és possible perquè part important de l'elaboració dels artefactes de pirotècnia continuen elaborant-se de forma manual. La possibilitat de modificar les càrregues, les textures dels colors (segons processos químics) els temps de duració o la intensitat la fa una activitat a la vegada que tradicional, en tant perviuen sistemes de treball escassament modificats, una activitat canviant i dinàmica que s'adapta als hàbits i maneres concretes de cada grup o espai.

La segona part d'aquest coneixement ens permet també comprovar aquesta ambivalència de l'ofici. Això és les principals activitats lligades a la pirotècnia i els trets principals com es desenvolupen.

Dels espectacles i activitats que actualment trobem relacionades amb el fet festiu penedesenc dos només poden ser executades per professionals de la pirotècnia i una tercera és d'ús general lligat a formar part dels grups de diables. Aquests actes amb foc d'artifici o pirotècnia rellevants pel territori són, les tronades i morterets, els castells de foc i els correfocs, cercaviles o balls on intervenen les colles de diables. Tronades i castells de foc són de muntatge exclusiu dels professionals de la pirotècnica. Ambdós tenen unes fases conjuntes de desenvolupament tot i que les dinàmiques i funcions siguin diferents dins del fet festiu.

La Tronada amb els morterets o masclets. Aquest acte és el muntatge a un espai a l'aire lliure i de dimensions àmplies, una plaça una rambla, d'un seguit de morterets i traques que de manera consecutiva fan explosió. La tronada és habitualment un acte d'inici de festes i s'acompanya d'una gran presència de públic expectant per donar inici a les festes. El muntatge de les tronades els ajuntaments el contracten, són sovint la mateixa empresa que elabora els artefactes. La qualitat o espectacularitat de la tronada dependrà en part de la quantia econòmica que inverteixi l'ajuntament, dels gustos de cada comunitat i després de responsable del disseny i muntatge.

En el disseny i muntatge d'una tronada té en compte dos factors: les tires de traques que s'encenen a la vegada (des de 2 fins a 4) i la mesura del tro de la traca (grams de pólvora o fulmininat que hi ha dins del tro). A partir d'aquestes variables, i tenint en compte el què la comunitat espera, es construeix la tronada. Un dels elements comuns, habitualment, de les tronades és primer la col·locació dels Morterets o Masclets. Els morterets són tubs de ferro colat que al seu interior estan carregats amb pólvora i que exploten. La seqüència de petards i masclets units amb un fil de pólvora són l'origen de les actuals tronades. Actualment són càrregues preparades amb la metxa. La tronada s'inicia amb el so dels morterets i a continuació mitjançant la metxa que transmet el foc comencen a cremar les traques. La situació de les traques tendeix en el cas penedesenc a tenir un ritme ascendent. Aquest ritme ascendent es defineix fent cremar des de dues tires fins a quatre a la vegada, creixement que va acompanyat del fet que a les tires finals els trons són de major potència. Una tronada té doncs un esquema, que tot i les variants té la següent seqüència primer els masclets (4 a la vegada 4 cops), i a continuació s'inicia una seqüència que augmenta progressivament; primer cremen dues tires o traques amb trons de la categoria del dos després s'augmenta la categoria del tro al quatre i cremen a la vegada tres i set intercalant traques del quatre i el dos, la següent seqüència la majoria de trons són de la categoria quatre i s'introdueix una traca amb el dels sis i encara crema una del dos, cremen quatre traques a la vegada i després tres, a l'última seqüència hi ha traques de categoria quatre però més de la categoria del sis i cremen a la vegada cinc i tres traques.

Cal mencionar una tipologia històrica, tot i que no s'observa actualment al Penedès, que és l'elaboració de tronades i morterets o masclets que s'acompanyen de la creació d'una imatge amb pólvora al terra que crema construint una imatge amb foc. En aquest cas depèn de la petició dels organitzadors. El responsables de la pirotècnia Igual, ens mencionen el cas de la ciutat de Reus on és més significatiu i ritualitzat i on es mantenen aquests elements.

El muntatge d'una tronada implica una primera fase de treball on es realitza el disseny. Actualment aquestes creacions poden simular-se per ordinador i es responsabilitat d'un equip concret que no tenen directament relació amb l'elaboració de l'artefacte. Durant la fase de disseny es tenen en compte aquests aspectes mencionats i sobretot els gustos del públic que l'ha de rebre. Un altre element a tenir en compte és l'espai i la disposició de públic, des d'on s'encendra i possibles aspectes climatològics que puguin incidir en la velocitat de la cremada.

L'espai seleccionat sempre és un espai ample, a partir d'aquest s'inicia el muntatge. El primer és definir cap on crema la tronada, la direcció. Això depèn de cada espai, llavors es col·loquen les cordes als laterals. Aquestes cordes serveixen per lligar les traques d'extrem a extrem. S'utilitza part de les infraestructures de l'espai, arbres, tanques, fanals, per lligar aquestes cordes laterals. Es distribueixen les traques i s'aferren pels extrems a les cordes amb la distància predeterminada. Un cop lligades es col·loca la metxa, que és la responsable de dur el foc. En la col·locació de la metxa és quan es té en compte el nombre de traques que cremen a la vegada. El foc de la metxa va d'un extrem a l'altre. Això vol dir que si comencen cremant dues traques i la metxa està a l'extrem dret de la plaça, les següents traques que cremen a la vegada dues o tres reben el foc i comencen per la part esquerra.

En el cas dels masclets, els tubs d'acer es col·loquen a l'inici de les traques on mitjançant la metxa un cop cremats també porten el foc a les traques. Un cop col·locades totes les traques i connectades mitjançant la metxa, mitjançant unes canyes s'aixeca les traques perquè quedin elevades del terra. Mitjançant uns sacs de terra es sosté les dues canyes en forma d'X que aguanten la filera de traques. Aquesta acció es repeteix per cada filera de traques fins que totes estan elevades.

Un dels fets particulars de les tronades, a diferència de l'actual sistema de cremar els castells de foc que tenen un alt control mitjançant els encesos elèctrics, és que una vegada s'encén la tronada té autonomia i no s'hi pot intervenir, sent el vent o la humitat els únics factors que intervindran en la velocitat i el cremat de la tronada.

Un altre dels elements que actualment està restringit en mans dels professionals és el muntatge dels castells de foc. En aquest cas són muntatges més sofisticats, en tant es treballa amb l'encesa elèctrica programada per ordinador fet que permet un control i disseny cada cop més sofisticat. En aquest cas a diferència de les tronades on els elements claus són principalment de caràcter sonor, en els castells entra en joc de manera clau el fet visual. Crear figures a l'aire, els colors, la intensitat lumínica, el ritme visual i sonor o el cada cop més comú en cas de compaginar el ritme del castell de focs amb el ritme d'una peça musical, actualment conegut com a Piromusical. Són una multiplicitat d'afectes que el dissenyador treballa i que avui pot provar mitjançant simulacions digitals que després li indiquen la tipologia d'artefacte a utilitzar. També com succeeix amb les tronades influeix el que espera o aprecia el públic. És en aquest cas el valor del tècnic que dissenya el castell de focs el saber i conèixer els gustos de cada comunitat que a la vegada permet ser valorat. Castells més lumínics i llargs de duració o castells que siguin més sonors encara que durin menys.

En el procés d'elaboració d'un castell de focs actualment existeixen un alt nombre de tècniques diverses de nova creació que s'innoven amb l'objectiu de procurar un resultat o l'altre. De totes les tècniques possibles el punt de partida continuen sent els tubs que eleven una càrrega, una carcassa al cel. A partir d'aquí l'encesa, el retard, la repetició, la direcció dels tubs crea formes diverses. Per tant s'ha evolucionat d'unes tires de coets (de tro o de color) que estaven sostinguts a una corda, les carcasses que sortien dels tubs i les traques i tot plegat encès amb metxes que mitjançant retards (petits tubs de pólvora entre metxa i metxa que mantenen el foc encès) donaven un ritme o altre al castell de focs a un model altament controlat (encès elèctric) on es pot aconseguir fer explotar tubs cada mig segon de manera consecutiva.

Finalment l'últim dels tres tipus d'espectacles i representacions festives relacionades amb l'ofici de la pirotècnia són els espectacles relacionats amb les colles de diables i ball de diables. Al Penedès la presència de les colles de diables al fet festiu n'és un fet clau tant pel caràcter identitari que pren com pel paper que tenen durant el desenvolupament de les festes, cercavila, correfocs, enceses, versots i balls parlats.

Aquesta és l'única de les activitats amb foc pirotècnic que actualment du a terme la població no professionalitzada. Qualsevol membre que formi part d'una cola de diables o ball de diables pot fer cremar sortidors, carretilles, sortidors xiuladors... En aquest cas junt amb el so, el color, la llum, al valor de la pirotècnia lligada als diables és que també té el valor afegit del joc, la interacció entre els participants de la festa. Això fa que relativament la pirotècnia que és de menys intensitat respecte al perill associat i es fa valdre la representació i la interacció entre els que cremen, els diables o dimonis i els participants. Tot i això podem trobar diferents tipus d'actuació; el correfoc, les enceses i la cercavila o seguici festiu.

La diversitat d'actes i de colles implica, i gràcies també a les millores tècniques, la possibilitat de crear o demanar, a partir de la mateixa base, un color o altre, de modificar l'espai que ocupa el foc en sortir (el vano) sent més ample, la duració de la carretilla, habitualment de 12 a 15 segons. Són alguns dels aspectes que els diables tenen en compte en construir i adquirir la pirotècnia. Això ha definit i generalitzat colors més daurats que estan associats amb un model de fer foc més tradicional (relacionat amb la pólvora) o colors més blancs i que fan més llum (amb alumini o titani) que són colors considerats més recents o actuals.

Tot i que els diables no poden entendre's sense el tot que és la música i el ball, la indumentària, els versots o altres parlaments no improvisats, en relació a l'elaboració de pirotècnia aquests elements queden des de la mirada de l'activitat en un segon terme. Com s'ha comentat els principals elements de foc utilitzats són els sortidors (xiuladors o no) i les carretilles. En el cas del bestiari de foc canvia el temps que està cremant i segons la colla els colors i si peten o no. Els principals objectes d'ús per cremar són el Ceptrot i la Maça.

El Ceptrot i la Maça és l'eina on el diable posa la pirotècnia per cremar-la. La maça és una barra, amb un mànec, sovint tornejada (si és de fusta) i a l'extrem superior hi té una bota (en algun cas se'ls associa amb el gremi dels boters) o peça cilíndrica que dona pas al clau que és una barra de ferro clavada a la maça de fusta que més o menys està al voltant dels 20 centímetres de longitud. És al clau on es posen les carretilles que s'han de cremar. Els colors de la maça són diversos però habitualment tenen relació amb els colors associats als diables focs, vermell, negre to i que pugui tenir motius diversos. El Ceptrot, algun cas com a Vilafranca se'n diu Forca Grossa és l'eina que utilitza Llucifer i en alguns casos també la Diablessa. Té la particularitat que és més llarg i la part equivalent a la maça que és cilíndrica en el ceptrot té formes diverses i més grans. Són caixes o prismes cúbics amb decoració diversa i d'on surten un nombre de claus majors, en alguns casos tres (com de forca) en altres sis, és, en tots els casos, més gran que la maça i el ceptrot de la diablessa i permet carregar-hi un major número de carretilles. En proporció si una maça en pot carregar cinc un ceptrot trenta.

Durant el desenvolupament de l'activitat, la representació, el ceptrot s'encén en moments concrets del recorregut, cada espai i cercavila determina aquests punts que els mateixos intèrprets coneixen amb anterioritat. Mentre els diables amb les maces van encenent carretilles. Tant en una dinàmica d'encesa comuna entre els diferents grups, hi ha un diable que és el responsable de dur la Bossa amb les carretilles i és qui reparteix als diables. Aquest va l'últim (més allunyats sovint darrere dels timbals, el carro amb tot el material que s'ha de cremar durant la sortida) i els diables un cop han cremat tornen a l'alçada de la bossa carregen la maça i es posen en cua perquè un altre responsable els hi encengui. En una cercavila és menys comú que s'afegeixi el públic, al contrari si es tracta d'un correfoc llavors, el públic, té una major interacció amb els diables. Entre una cercavila o seguici festiu i una de les principals diferències és que a la cercavila participen tots els grups i balls populars del seguici festiu i al correfoc és una trobada de colles de diables. Això implica que la dinàmica del públic davant del foc és molt diferent. Així com en el seguici o cercavila s'interactua no hi ha una disposició clara de participar del joc dels diables, bona part del públic té com a objectiu observar i gaudir de tot el seguici. En el cas del correfoc tot i que també hi ha un públic que observa l'actuació dels diferents diables una major part dels participants té l'objectiu de participar de les dinàmiques i jocs que desenvolupen els diables mentre cremen carretilles. El fet que siguin només diables i bèsties de foc les que participen focalitza l'acte en el foc i els balls i jocs entre diables i públic participant. Dinàmiques que impliquen principalment agafar-se a la cintura del diable i voltejar-lo mentre aquest crema la carretilla, rodejar els diables fer-los ballar i ballar amb ells amb el perill corresponent afegit que implica les espurnes contínuament cremant. És per tant el correfoc una celebració on el protagonista és el foc davant la cercavila que té una dinàmica festiva on el foc és un element més i per tant no porta implícit la interacció i jocs amb els diables.

En el marc del desenvolupament del correfoc, s'accentuà la importància d'un fet que sent comú dels diables semblava passar més desapercebut o amb menys rellevància, l'Encesa. Aquest acte que representa l'inic del correfoc o el final, és un acte de lluïment on tota la colla o ball de diables encén alhora les maces i ceptrots. Aquest fet s'ha sofisticat fins al punt que actualment s'han començat a celebrar al territori concurs d'enceses. Un esdeveniment que d'alguna manera ens porta a la imatge d'actes tradicionals com és la Carretillada de l'Arboç, però que té en compte altres elements o que realcen de diferent manera aspectes comuns com és el ritme, el so i la llum. Com hem pogut observar amb els castells de foc, les tronades, hi ha un procés de professionalització (en el sentit de la dedicació i no vol dir que els diables cobrin) i especialització que es valora i fa que els diferents grups treballin no només el fet de cremar carretilles sinó coreografies i entrades i coordinacions sobretot; aspectes relacionats amb el foc. Que tot s'encengui a la vegada, que entrin coordinats a plaça, com s'utilitzen els diferents focs d'artifici, el ritme, els colors, com finalitza, tot plegat un seguit d'elements que en aquesta vessant semblen allunyar als diables tradicionals on el principal objectiu era encarnar el mal i espantar el públic fent sovint que quan passessin tothom surtis corrent per port a rebre alguna entremaliadura que els pogués cremar.

Per tant la pirotècnia al Penedès té una rellevància en tant està present però lluny del que pot semblar és una relació, l'ofici del grup de persones que l'utilitzen, circumstancial que amb els anys ha nodrit una imatge i relació del foc i el territori sent avui un element clau del fet festiu penedesenc.

Història i transformacions de l'element: 

La pirotècnia tal com avui la coneixem és una activitat que ha sofert un seguit de transformacions però a la vegada manté elements continuistes tant en l’activitat artesanal d’elaboració de l’artefacte pirotècnic com en la forma i context en el que s’utilitza.

L’ús de foc pirotècnic en el context festiu en una part, segons la documentació històrica, remunta a la celebració de la festa del Corpus i les representacions que en aquell context es desenvolupaven. Salvador Palomar en el document El marc festiu del foc a Catalunya. La pirotècnia i els usos a la festa ens cità de les primeres referències al territori de parla catalana de l’ús de foc pirotècnic, Valencia al 1394, Cervera al 1411 o Tortosa al 1439 o a Igualada al 1459.

Per tant tot i que el foc pirotècnic com element festiu no és exclusiu ni originari únicament de la celebració del Corpus, en el context català i en relació al tipus de festa i presencia del foc sí que és un referent. La celebració del Corpus és per tant un fet que s’estén per les ciutats i que com veiem ja tenim constància de la celebració a la vegueria penedesenca a principis del segle XV. A Vilafranca aquesta referència no la tenim fins a principis del segle XVII (1601) on diables i dracs obrien pas a la comitiva com ens afirma Ramon Vallverdú, a la seva obra Foc en Dansa. (2006)

La celebració del Corpus no és l’únic moment on trobem la presència de foc i ja durant les celebracions i festes majors comencen a parèixer referències de l’ús de pirotècnia. De nou Salvador Palomar al document citat, ens referencia l’ús de la paraula carretilles, com artefacte  pirotècnic propi dels diables festius, al territori penedesenc, és a Vilanova el 1722 i a Sitges el 1734. Per tant ens trobem que el que ha de ser l’element característic dels ball de diables i, avui, correfocs està present tal com avui ho coneixem des del segle XVIII al territori penedesenc.

Tot i això no és només els artefactes relacionats amb els diables sinó també aquella part de l’ús de la pirotècnia relacionada amb l’anunci de les festes o l’exaltació, les tronades i castells de foc. En aquest sentit. Jordi Bertran a l’article “Sabor d’albergínia. Patrimoni immaterial, identitat i mediterraneïtat” ens explica com les tronades catalanes, un regueró de pólvora estesa a terra on es posaven un seguit de petards, evolucionen fins el format descrit de traques de trons que pengen d‘una corda amb els masclets o morters actuals. El text també cità com els castells de foc, que es feien en honor al patró al final de la processó, ja estan documentats a Vilafranca per sant Felix al 1859 i on ja s’utilitza, segons l’autor, la nomenclatura de masclet com element de la tronada.

La presència de la pirotècnia queda demostrada al territori i existeix un fil conductor que tot i els diferents moments crítics , pel que fa a la presència de grups de diables a la dècada dels seixanta del segle XX, continuen actius. No obstant respecte a l’elaboració d’artefactes de pirotècnia la documentació és més escassa. Part dels motius és perquè molts dels artefactes que es cremaven sovint eren elaborats a casa d’algun veí del poble. Això no implica que no hi poguessin haver individus que més enllà de l’elaboració local comencessin a tenir un reconeixement fora del nucli local. Aquest sembla ser el cas de Pau Guitó, pirotècnic de Vilafranca. Salvador Palomar el cita en el text abans referenciat cap al 1771 i parla del muntatge d’una figura que representa la crema d’un vaixell.

La presència de pirotècnics al territori segons la documentació consultada sembla ser escassa però no per això la presència de grups i celebracions amb pirotècnia, el que fa evident un dels trets característics que és l’elaboració domèstica d’aquest tipus d’artefactes. Amb tot la presència de l’actual referent de pirotècnia del territori, la pirotècnia Igual, té un recorregut particular.

La seva presència comença al 1962 quan per necessitats d’espai i amb l’objectiu d’allunyar-se del nucli urbà ( el taller originari estava dins la ciutat de Barcelona) s’instal·len al terme municipal de Canyelles. Aquest fet, sense tenir una relació directe amb el territori en un inici, acaba sent clau per la població local. És durant la dècada dels seixanta del segle XX, amb un context econòmic en transformació, que l’arribada de la fàbrica / taller, incideix en l’economia o teixit social. El taller comença amb vint treballadors, la majoria del territori però on incideix de manera més determinant és en l’economia familiar mitjançant el treball domèstic. Exceptuant les carregues de pólvora o el treball amb productes inflamables, es desenvolupa un treball, principalment dirigit a la dona, d’elaboració dels cartutxos i tubs de paper que després han de ser la funda o cartutxos pels coets, trons, carretilles o sortidors que s’omplen a la taller. Per tant l’arribada de la pirotècnia permet en el marc d’una economia eminentment agrària complementar econòmicament. Això no només succeeix amb el treball domèstic femení sinó que també el treball agrari masculí que s’adapta a un ritme de treball fabril amb jornades laborals fixes. Aquest fa que la relació entre Canyelles i la pirotècnica Igual prengui, com succeeix amb altres fàbriques del territori com és la Pirelli a Vilanova, un valor afegit principalment perquè durant un temps són un element de transformació social. En el cas de la pirotècnica té el valor afegit de que és a la vegada productor d’un dels elements claus del fet festiu penedesenc els focs d’artifici.

En aquest sentit observar l’evolució dels tipus d’artefacte pirotècnic que s’han elaborat també permet observar les transformacions a l’hora de fer festa. El principal element que modifica és la matèria primera. Tot i que la pólvora continua utilitzant-se en molts dels artefactes utilitzats no està preestablert i el més habitual és la variant amb alumini o titani que dona un color diferent, més blanc, davant de l’espurna daurada que fa la pólvora feta amb carbó. Aquest canvi succeeix a partir dels seixanta del segle XX..

En general part d’aquest canvi en la pólvora ve donat perquè la pólvora es considera un material més inestable. Això vol dir que davant dels nous materials, el fulminant, la pólvora falla més vegades, tant per factors climàtics com d’elaboració. Avui el so, més sec, i color de la pólvora en cremar es considera antic, per això quan una colla vol tenir un caràcter tradicional a l’hora de cremar ho fa amb pólvora. La majoria dels morterets o masclets de les tronades i tots els trons de les traques no estan elaborats amb pólvora.

Tot i aquest canvi en els trons o petards que avui la majoria s’omplen amb fulminant i en la composició que treballa amb alumini o titani, el canvi influeix de forma relativa en l’elaboració dels artefactes. En el cas dels trons o petards fets amb fulminant el canvi implica que es compren i per tant no s’elaboren. Pel cas de les carretilles, sortidors, bengales el canvi en la composició per modificar-ne el color i caràcter lumínic no impedeix que actualment continuen elaborant-se seguint les tècniques tradicionals. Els cartutxos s’omplen amb el material explosiu a mà, les boles de la càrrega de color s’elaboren dins la bomba i per enganxar les parts es continua utilitzant la pasta de pólvora i la goma aràbiga. També continua l’ús de l’argila al fons del cartutx per evitar que surti el petard o tro o el temps pausat pe recobrir les llavors i fer les boles de la carcassa per donar-li color i després muntar-les amb totes les seves fases manuals. En aquest sentit per tant la part important de les tasques o dels artefactes que es continuen fent es mantenen amb els mateixos trets característics. Tanmateix l’elaboració de nous artefactes, com les Candeles Romanes, tot i treballar amb tècniques més mecanitzades per precintar o tancar l’artefacte l’element explosiu que va a l’interior continua elaborant-se amb les tècniques tradicionals i manuals.

Un dels canvis si identificats està més relacionat amb el context socio-laboral que en la tècnica. És el paper que tradicionalment ha tingut el treball domèstic en l’elaboració de la pirotècnia. Aquesta ha sigut una feina, la de la confecció de les parts de l’artefacte, bengala, tro, petard, coet que principalment es feia al poble i es considerava un treball femení en tant el feien les dones a casa com a complement de l’economia familiar. Aquest fet ha desaparegut, als voltants del segle XX i tot i que actualment encara alguna família continua elaborant aquestes tasques des de l’àmbit domèstic, la major part s’elaboren dins de la mateixa fàbrica pels mateixos treballadors i treballadores.

A part del cas de la pirotècnia Igual part de la documentació consultada, abans referida, i els informants, confirma que era comú l’elaboració de la pirotècnia dins l’àmbit domèstic i no només les parts no perilloses sinó també el treball amb la pólvora.

Aquests canvis com s’ha plantejat afecten a la festa tot i que com succeeix amb les tècniques d’elaboració, la tècnica o en aquest cas la funció del foc a la festa manté la mateixa essència. Exaltació, anunciació, joc i representació.

El foc com anunci d’inici de festes continua sent clau, tronades, masclets formen part del ritual festiu. En aquest cas els canvis venen donats per la potència del so, influenciat per l’ús de fulminant, la intensitat, la inversió econòmica que és major i que facilita tronades més intenses en quantitat i duració o un altre fet canviant és el disseny.

En el cas del disseny s’ha de tenir en compte que el que ha desaparegut (és manté a Reus però fora del territori penedesenc) és l’elaboració de les tronades mitjançant el muntatge d’un reguer de pólvora i a sobre s’intercalen trons o masclets a la vegada que crema una figura visual. El muntatge dels trons implicava, per part dels responsables (gent no professional del poble) un disseny sonor. Aquest fet d’alguna manera no ha canviat en tant avui es continua treballant aquesta intensitat gradual fins arribar al punt àlgid.

Per tant en l’ús de tronades i masclets o morterets, desapareix la imatge del reguer de pólvora, i la mà artesana reomplint els masclets i en la major part de casos avui són càrregues de pólvora preparades o candeles romanes i traques de diferent intensitat que pengen d’una corda on principalment el mèrit està en el muntatge del dissenyador.

En el cas de les carretilles, i altres artefactes que utilitzen principalment els diables els canvis són mínims en l’artefacte que crema, la carretilla, si tenim en compte el llarg recorregut i canvis que han sofert les colles de diables i el model de representació.

Segons ens expliquen els informants la maça actual sorgeix dels diables, durant la representació del Corpus, que prenien els tubets de pólvora negra que s’utilitzaven per crear les “estampes” de llum i foc i  els col·locaven agafats amb un filferro a un taco de fusta que a la vegada amb un clau estava clavat a la part superior de la maça (mai o martell de fusta). Al córrer o caminar amb la maça el diable trasllada el foc amb ell i es converteix en un ser que representa el mal i a la vegada era perillós perquè crema i espantava al públic. Fet que ja queda evident en els documents històrics, com el citat d’Igualada on s’expressen les queixes en aquest sentit.

“(...) el 1453 arriba a Igualada una carta de la reina Maria amb la queixa que la pirotècnia de l'entremès de l'infern —present al Corpus igualadí des del 1404— molestava a la gent i malmetia els draps amb els quals hom decorava els carrers per on passava (...) “ (Palomar, S; 2013: 1)

Maldat i joc que encara fins no fa gaire alguns grups de diables representaven i eren temuts i fugits durant les cercaviles per aquest caràcter de cremar a tothom que es trobava davant. Avui tot i no perdre el caràcter i representació de l’entremaliat, fora de les normes, la relació entre diables i públic és en positiu.

D’aquella maça a la que actualment podem observar entre els diferents grups, Ramon Vallverdú les descriu a l’obra Foc en Dansa,  la principal diferència és la tècnica d’encaix, avui les carretilles porten una encaix que s’introdueix dins del clau i amb una pinça d’estendre la roba dalt del clau que impedeix que pugui sortir mentre crema. Les maces avui cada grup les té personalitzades, colors, alçada, però totes d’una o altre manera recorden aquest objecte original.

La representació i l’ús del foc només canvia una vegada augmenten, per l’ús de nous materials, les possibilitats de que el resultat sigui d’un o altre color i intensitat. Canvis que el que aporten és en general un treball més acurat tant per part dels productors de pirotècnica, en tant cerquen tonalitats i novetats, com pels diferents grups de diables. Ja no només cremen foc i representen el mal, sinó que s’afegeix un element estètic, construït mitjançant la composició sonora i lumínica, sent les Enceses el màxim exponent.

Processos i preparatius: 

Fer el recipient: fer el tub o enrotllar la fulla de paper o cartó i encolar. Segons sigui coets, sortidors, bengales, carretilles, varia el gruix del paper (més capes en colades entre si). Des del gruix d'un full de paper a un centímetre. En el moment de fer el recipient s'afegeix l'argila a un extrem (el tancat) si porta tro.
Elaboració de la pólvora: l'elaboració de la pólvora és la barreja dels diferents components prèviament molts. S'afegeixen els productes químics pel color que s'elaboren a part, són processos químics.
Carregar tubs: si es tracta de bengales, amb una cullera en forma i embut s'omple i amb una vareta de bronze es pressiona, picant amb un martell, la pólvora. En aquest cas com ha de cremar (no explotar) tant quan estigui premsada farà que cremi a més o menys velocitat i per tant duri més o menys l'artefacte.
Muntatge: les bengales una vegada el tub està ple, per la part inferior s'enganxa el suport que ha de permetre agafar-la (una peça de plàstic) i la part superior amb la pasta de pólvora s'enganxa la metxa.
Elaboració de carcasses.
Boles de la carcassa (el material inflamable). Es posen dins un bombo d'acer inoxidable la llavor o arròs trencat amb l'aigua de cola i pols que dins dona voltes. Mentre es mou recobreix amb el color determinat fins a obtenir la mesura que es precisa. El color prèviament prepart igual que la pasta és de pólvora amb carbó, diòxid corresponent es pot engreixar en diferents colors per capes. Són les sals i òxids el que li dóna color acabat amb pólvora que ho fa cremar.
Omplir la carcassa: són dos mig cilindre de plàstic o de cartó gruixut S'agafa mig cilindre s'omple amb les boles procurant que aquestes quedin arran cobrin el lateral per l'interior. Al mig es posa una bossa amb palla d'arròs i material inflamable. Es repeteix el procés amb l'altre mig cilindre. Amb una fulla de paper fi es tapa mig cilindre que ajudarà a unificar les dues parts sense que en girar i unificar les dues parts les boles de dins caiguin. Un cop encaixats els dos mig cilindre, formant el cilindre, es posa al torn de fuster i en fer girar el torn gira el cilindre i amb cinta es sella i queda precintat. Un dels dos mig cilindre té una obertura per on entra la metxa i el retard que ha de fer cremar el contingut un cop està elevat.
Una vegada feta la carcassa es cobreix amb una fulla de paper. Sota de la carcassa s'afegeix la càrrega d'elevació (amb la metxa corresponent). La fulla de paper ho embolica tot deixant sortir la metxa. Tota la peça es col·loca als tubs des d'on es llença a l'aire. En col·locar-ho el responsable sempre ho fa tenint en compte que la càrrega d'elevació quedi a la part inferior del tub i en explotar expulsa la carcassa elevant-la.
Elaboració de la carretilla: la carretilla implica la unió del sortidor, el tro, l'anella i el caputxó on s'encaixa el sortidor. Si la carretilla porta tro, aquest es posa dins del caputxó. L'anella que és la part de plàstic que serveix perquè la carretilla s'introdueixi dins del clau a la maça, es col·loca en encaixar caputxó i càrrega. Aquesta part s'enganxen amb cola i un cop seca ja pot ser cremada. Les variants entre els sortidors o els coets és el que es posa dins i en el cas del coet que el caputxó pot tenir les boles de colors que porta la carcassa o el tro. En el muntatge un cop muntat, sortidor i caputxó, s'enganxa a la vareta de boga amb cinta adhesiva.

Distribució/Consum: 

Actualment aquesta activitat no està lligada a un model de distribució particular. Antigament el model de distribució en tractar-se d'una producció local i domèstica la distribució era principalment de caràcter local.
El cas de la fàbrica de referència, Pirotècnia Igual, treballen i distribueixen a escala internacional elaborant i muntant castell de focs a diferents esdeveniments a diferents països. El referent en aquest tipus d'espectacles és la seva participació en els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, des d'aleshores han participat i muntat castells de focs en les cerimònies dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro l'any 2016 o a esdeveniments esportius a Xile i Rússia.

Oficis/Coneixements tècnics: 

Entre els coneixements diversos que implica l'elaboració de la pirotècnia, tot i ser una feina amb les tasques molt definides no s'han transmès noms tècnics de manera generalitzada, per cada coneixement descrit associats a oficis concrets.
En tot cas són només el de carcassero (el que elabora les carcasses) i el responsable de l'elaboració de la pólvora.
L'acció de carregar els diferents artefactes, fer el material de les carcasses, muntatge de les diferents parts, coneixements que s'aprenen en la pràctica del taller.
De manera paral·lela el treball dels dissenyadors dels espectacles pirotècnics cada cop té una major rellevància en tant mitjançant el control de tècniques digitals (d'encesa i temps i coordinacions) aconsegueixen espectacles pirotècnics molt diversos sense tenir per això diferents artefactes. En aquest cas el procés del disseny té el factor creatiu i a la vegada de coneixement dels tipus d'artefactes amb què es treballa.
Finalment existeixen un altre tipus de treballadors que són els responsables dels muntatges dels espectacles, castell de focs i tronades. En aquest cas a part del treball curos és el muntatge i coneixement dels artefactes per tal de col·locar-los com el corquis del dissenyador indica. També el treball amb les connexions de la metxa i com s'ha d'ordenar i col·locar la metxa perquè cremi de forma correcta.
Entre els muntadors n'hi ha un o dos que són els que són fixes a l'empresa i després operaris que aprenen a treballar o dur a terme les tasques del muntatge, lligar les cordes i les traques a les cordes.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

L'elaboració no està lligada a un mode d'organització concret. Antigament quan el paper del treball domèstic era més important sí que els rols de la unitat familiar determinaven unes o altres pràctiques. El treball domèstic ha portat associat el treball de diferents generacions en una mateixa tasca. Principalment perquè en aquest cas no són tasques que precisen alta qualificació sinó pràctica, com era el cas d'encolar fulles en forma de rotllo per fer de cartutx.
En el fet lligat a l'ús de la pirotècnia el model organitzatiu relacionat són les colles de diables com a responsables de fer les representacions amb foc i de manera indirecta els Administradors, en tant són els responsables en els casos on existeix aquest model organitzatiu, d'encendre la tronada com succeeixen el cas de Vilafranca.
A Vilafranca el fet que siguin cinc els administradors fa que es prepari una metxa amb cinc caps perquè tots a la vegada puguin encendre la tronada.

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Administradors i Pabordes
Participants/Executants: 

Entre els treballadors participen homes i dones a partir dels 18, perquè en els treballs relacionats amb la pirotècnia no es pot treballar fins a la majoria d'edat per llei.
Les tasques de lligar, omplir, fer traques, omplir trons o fuets que es fan d'un en un són fetes habitualment per dones. Són les feines més delicades de l'artefacte, les que encara s'associen al treball de la dona. Altres treballs que impliquen carregar volums o moure maquinari més gran habitualment els fan els homes.
Aquesta divisió referma un model de feina que com s'ha explicat dividia les feines domèstiques i les feines del taller i que portava implícita, aquesta divisió, una divisió per sexes.

Precisions ús i funció: 

En el cas de l'elaboració de pirotècnia la principal funció és de caràcter productiu, no obstant la rellevància pel territori de l'activitat fa que assumeixi un valor afegit que s'associa no tant a l'artefacte sinó a les representacions amb foc, tronades, castell de focs i el relacionat amb diables.
Això implica que els responsables del muntatge dels espectacles tenen un major grau de responsabilitat en tant estan obligats a conèixer el tipus d'espectacle que el territori espera. Aquest coneixement és a la vegada una manera de fer perviure una forma d'entendre els focs d'artifici i en aquest cas s'aprecia per sobre de l'estètica visual que facin molt de soroll.
Finalment la funció dels diables, responsables de bona part del foc que es crema al territori, la seva funció té un caràcter lúdic, en tant és un joc, però a la vegada forma part d'un ritual el de la cercavila i els balls parlats, són part per tant del ritual festiu. Són part imprescindible del fet festiu penedesenc tret que fa que el foc pirotècnic tingui un pes identitari notori.
En aquest sentit tronades i castell de focs són elements claus en el ritual festiu, en tant marquen sovint inici i final del temps festiu.

Patrimoni relacionat: 
Festa Major en honor a Sant Pau de Sant Pere de Ribes
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Els focs d'artifici o artefactes pirotècnics tenen tant en el seu vessant productiu, l'elaboració, com en el seu vessant actiu, de representació i ús, un pes simbòlic i social rellevant tot i que menor en el vessant econòmic.

El pes socioeconòmic de la producció de pirotècnia al Penedès és, actualment, escàs si ho comparem amb la influència que havia arribat a tenir en el teixit social mitjançant la distribució laboral en l'àmbit domèstic. L'arribada durant la dècada dels seixanta del segle XX del taller a Canyelles té influència en el teixit productiu, no tant pel tipus de producte sinó pel que implica en una zona principalment agrària l'arribada del taller i la necessitat de mà d'obra que fa que a escala local i els nuclis més propers tingui una influència al teixit socioproductiu.
Els focs d'artifici, els artefactes de pirotècnia que s'elaboren formen part del fet festiu i és en aquest sentit on la pirotècnia pren un pes simbòlic i social cada cop més rellevant. Rellevant perquè no només són acompanyament sinó que són indicadors del temps, la duració, el desenvolupament de la festa. Tot el que succeeix i es considera part imprescindible de la festa està entre el període que s'escolta l'explosió de la Tronada i s'observen els colors al cel del castell de focs. Mentre diables, aquests si emmarcats en activitats diverses mantenen la flama del foc encesa mitjançant activitats on els diables estan presents. Per tant el pes del foc en el fet festiu penedesenc en les seves variants té un valor identitari per la comunitat.

Tanmateix com aquest s'expressa o que es valora sí que no és del tot uniforme i això influeix en l'elaboració dels artefactes pirotècnics i en els muntatges que els tècnics fan a cada lloc on se'ls demana.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

En el cas de la transmissió de l'activitat i els coneixements relacionats amb l'elaboració d'artefactes pirotècnics no existeixen unes mesures concretes de transmissió. Això no implica que dins del funcionament del taller no existeixi aquests processos de transmissió entre treballadors però dependrà de les necessitats pròpies de l'empresa. Els processos d'aprenentatge de manera generalitzada són graduals i relacionat amb la perillositat de la tasca.

En aquest cas la Pirotècnia Igual com empresa té una continuïtat familiar de diverses generacions, actualment ja hi treballa la cinquena de manera seguida, tenint en compte el primer taller obert a la ciutat de Barcelona. Entre els treballadors també hi ha algun cas de continuïtat generacional treballant a la pirotècnia.

Pel que fa a les representacions i ús de la pirotècnia el mode de transmissió està lligat a la pràctica i participació del fet col·lectiu, en el cas dels diables. Respecte a les tronades i castell de focs els informants expressen que tot i ser un muntatge que està elaborat pels professionals de l'empresa a cada municipi, on hi ha una tradició reconeguda, de fer tronades o masclets i morterets, sovint hi ha la figura local que assessora i defineix quin tipus d'espectacle agrada a la comunitat i com s'elabora. És una transmissió informal durant la pràctica que part dels actuals dissenyadors d'espectacles ja han assumit.

Viabilitat / Riscos: 

En aquest cas tant l'elaboració com la pràctica es troben en un context favorable per la seva continuïtat. L'empresa i l'activitat productiva a causa de la seva projecció internacional, li permet desenvolupar i mantenir el nivell de producció i coneixements amb uns riscos reduïts. En aquest sentit el risc més gran és el benefici econòmic de l'elaboració d'un artefacte o l'altre. En aquest sentit expressen que, tot i el pes simbòlic i social, el tipus d'artefactes pirotècnics relacionats amb carretilles, bengales, sortidors són el tipus de producte que econòmicament té un menor rendiment, són els espectacles que s'elaboren de focs d'artifici els més rendibles. En aquest sentit l'escàs rendiment econòmic podria ser a llarg terme un risc per la continuïtat productiva, no obstant no és un risc tangible sinó improbable.

Respecte a les representacions i presència del foc d'artifici al territori, actualment pel pes i relació amb el fet festiu ja explicat no representa un risc sinó que els fa viable. Això si afegeix que el mimetisme entre pobles en organitzar la festa ha instaurat elements que afavoreixen a l'espectacle i en aquest sentit el foc n'és un element clau. Enceses, correfocs, tronades, castell de focs que actualment tot i ser de nova incorporació s'han introduït les festes. El risc estaria relacionat amb una qüestió econòmica de finançament i també en la presència o pervivència dels grups responsables de fer foc. Tot i el bon moment, el manteniment i protecció de certes dinàmiques pròpies de les colles i balls de diables (grups que apareixen i desapareixen segons generacions) és el risc més tangible pel manteniment d'aquest tipus d'activitats. Tot i que és un risc que actualment no és latent si cal recordar que va succeir durant part del segle XX. No és fins a l'últim quart de segle que canvia la dinàmica fins a arribar a l'estat àlgid actual.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

El principal factor que afavoreix al reconeixement de l'activitat és la llarga tradició familiar i també a l'ús de material propi, és a dir un tipus d'artefactes que s'elaboren de manera artesanal i que n'assegura el so, duració i color, davant d'altres artefactes de producció estrangera que segones els informants no tenen aquesta precisió i qualitat.

També el coneixement dels trets característics locals del Penedès es valora en positiu. Això permet fer muntatges que agraden al públic local. Finalment un factor que valoren és el fet de poder modificar els artefactes segons les necessitats dels actors que ho fan cremar. En aquest cas els diables poden demanar modificacions que sempre que tècnicament sigui possible des de la pirotècnia es fa. És la virtut del treball manual que permet aquesta adaptació a les necessitats locals.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

No hi ha mesures de salvaguarda, aquestes estan relacionades amb una legislació dirigida més a l'àmbit de la protecció. Tot i això dirigit als grups de diables existeixen uns cursos que tothom o com a mínim algun membre ha de fer per transmetre la normativa i coneixements a la resta de diables.
Reial decret 563/2010, de 7 de maig, pel qual s'aprova el Reglament d'articles pirotècnics i de cartutxeria – "Reglament de pirotècnia".

Junt amb el reglament relacionat a la pirotècnia existeix un seguit de regulació relacionada indirectament amb els espectacles amb foc i els sues grups:
Resolució CMC/3659/2010, de 3 de novembre, de reconeixement del caràcter religiós, cultural o tradicional de les manifestacions festives amb ús d'artificis de pirotècnica que se celebren a Catalunya.
Decret 252/1999, de 31 d'agost, pel qual es regulen les actuacions dels grups de foc en les celebracions populars i tradicionals – "Decret Pomés".
Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s'aprova el catàleg d'activitats i centres obligats a adoptar mesures d'autoprotecció i es fixa el contingut d'aquestes mesures – "Decret PAU".
Decret 112/2010, de 31 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament d'espectacles públics i activitats recreatives (desplega la Llei 11/2009, de 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives).

 

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
Recursos associats: 
Imatge/PDF: 
  • Taller de bengales i fuets
  • Mesures
  • Estructures pels focs d'artifici
  • Metxa a les bengales
  • Eines per la carcassa
  • Omplint el coet
  • Muntatge del coet
  • Parts de la carretilla
  • La carretilla
  • Muntatge de la Tronada
  • Detall traques ordenades per la tronada
  • Traques lligades
  • Detall metxa i traca lligades
  • Detall masclets preparats per la tronada
  • Imatge general de la tronada
  • El públic i la tronada
  • Diables, Administradors i Tronada per sant Felix
  • La Tronada
  • Troanada de sant Pau a Sant Pere de Ribes
  • Diables cremant carretilles
  • Bestiari festiu i foc
  • Encesa final
Fitxer de vídeo relacionat: 
Vídeo (online): 
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 15 març, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, 15 març, 2018
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès