L'ofici de margener i la tècnica de la pedra seca al Penedès

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0010
Tipus d'element: 
Variants terminològiques: 
Margener
Barraquer
Grup i/o comunitat: 
Margeners, arquitectes i associacions que reconstrueixen o cataloguen les construccions existents.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les característiques pròpies del territori penedesenc han obligat l’ús de tècniques, com la pedra seca, per a fer productives i treure el màxim rendiment de les terres de cultiu. Aquestes construccions han modulat el paisatge i el sistema agrari al Penedès, sobretot des del segles XVIII i XIX, quan la vinya va esdevenir el conreu principal del territori. Són unes estructures relacionades, principalment, amb aquest conreu i també amb el de l’olivera i de l’ametller, sobretot en aquelles zones on el sòl és de pitjor qualitat, per la gran quantitat de pedres que dificulten la productivitat i el conreu. Actualment, l’ofici de margener es troba en una situació delicada per la poca activitat que es desenvolupa, tot i que encara hi ha persones que s'hi dediquen, per exemple, a la Bisbal del Penedès o a Santa Oliva. També hi ha grups de persones, com el Centre Excursionista del Penedès o l'Associació Drac Verd de Sitges, que han realitzat reconstruccions d’algunes barraques.

Les zones del Penedès on hi ha una major concentració de construccions de pedra seca són el Baix Penedès, principalment a l’interior, i el Garraf. Aquesta distribució guarda relació amb el tipus de substrat que predomina en aquests territoris, més rics en roques carbonatades. Per contra, a l’Alt Penedès, ubicat a la plana del Penedès, hi predominen els llims, molt pobres en pedres, motiu que explica per què les construccions hi són més residuals. Tanmateix, se n'observa una densitat força elevada a l’àrea muntanyosa situada més al nord. Pel que fa a l’Anoia, tot i que l’agricultura ha estat una font d’ingressos rellevant, s'ha donat en convivència amb la indústria tèxtil, gràcies a la gran disponibilitat de cursos d’aigua al territori. Possiblement per aquesta menor dependència de l'activitat agrícola hi ha menys quantitat de construccions de pedra seca que a la resta de la vegueria del Penedès, també pel fet que la tipologia del cultius presents al territori i la seva pròpia orografia no les requereixen.

Les construccions de pedra seca, pel que fa a la tècnica emprada, són molt semblants entre elles. L’estructura bàsica és el mur que conté terres (marge o marjada), i a partir d’aquesta es desenvolupen barraques, aljubs, carrerades, etc. amb petites variants per adaptar-les a les necessitats. La finalitat de cada construcció és diferent: els marges, per exemple, serveixen per guanyar espai per al cultiu en zones amb pendents i subjectar la terra; les barraques com espai d’aixopluc pel fred, la calor o la pluja; els aljubs i pous per emmagatzemar aigua per ús animal o humà. Al mateix temps, la utilització de les pedres que hi ha a la parcel·la per a fer aquestes construccions redueix la seva quantitat i facilita el conreu de la terra.

Data identificació: 
dilluns, 4 setembre, 2017
Localització: 
Descripció de la localització: 

Les construccions de pedra seca es poden observar a tota la vegueria del Penedès, tot i que els espais on n'hi ha una major presència són els indrets de muntanya, les zones de pendents més o menys pronunciades, i principalment, on hi ha un volum important de pedres per a poder construir. Per aquesta raó, a la plana del Penedès, la quantitat de construccions de pedra seca és molt més baixa en comparació a les altres zones de la vegueria, ja que hi predominen els llims. Les comarques del Baix Penedès i del Garraf són les que presenten un major volum d'arquitectura de pedra seca.

El Baix Penedès destaca pel gran volum de barraques que conté (wikipedra), amb una densitat de 4,4 barraques/km2. Al Garraf és de 3,6 barraques/km2, a l’Alt Penedès 1,75 barraques/km2 i a l’Anoia de 0,94 barraques/km2. Aquests valors serveixen per fer-se una idea del tipus de substrat que hi ha a cada comarca. A la Plana hi ha poques roques, en canvi al Baix Penedès i al Garraf n'hi ha més, i són les que es troben a la mateixa finca les que generalment s'han emprat per fer les construccions, de manera que si es donava la situació que no hi havia pedres o el volum no era suficient, no es realitzaven construccions de pedra seca, en aquest cas es construïen casetes o pellisses de totxanes de fang amb ciment o guix.

Junt a l'elevat nombre de barraques, el que caracteritza el territori són els marges, construccions que han modificat el paisatge i que encara mantenen en part la seva funcionalitat en el context del sistema agrícola actual de la vegueria.

Actualment, a més, es poden observar algunes construccions de marges, murs o barraques en altres espais fora dels camps de conreu o de la muntanya. Per exemple, es construeixen barraques en rotondes, i marges o murs en jardins particulars o parcs, on tenen una funció estètica, i no pas de reordenar el territori.

Els margeners o barraquers es troben principalment al Baix Penedès (Santa Oliva i la Bisbal del Penedès), tot i que hi ha associacions, com per exemple el Centre Excursionista del Penedès, el grup Drac Verd de Sitges o el Centre d'Estudis de Subirats que han realitzat algunes reconstruccions de barraques de pedra seca.

Georeferenciació: 

Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

En el seu origen, la construcció de marges, murs o barraques de pedra seca era la primera feina que es realitzava al tros (conreu) per tal d'habilitar-lo per al conreu. La primera activitat era desmermar i despedregar, d'aquesta manera s'eliminaven les roques de la zona de cultiu, on podien dificultar la feina, i el margener podia aconseguir les pedres per realitzar les marjades, murs i barraques. La seva construcció permetia iniciar les tasques agrícoles.

Les reconstruccions o reparacions de pedra seca que es realitzaven en el context agrari del territori es duien a terme tenint en compte el calendari agrícola, concretament aquestes activitats es desenvolupaven quan no hi havia tasques pròpies del camp. També es realitzaven quan la climatologia era adversa i no permetria la realització de tasques agrícoles els dies següents, com els períodes de pluges.

En l’actualitat, aquestes construccions o reconstruccions es desenvolupen segons la demanda, no hi ha un moment concret per realitzar aquestes feines, sinó que depèn del propietari que vol posseir una d’aquestes construccions o reconstruir-la i de la disponibilitat del margener.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

El margener era la persona que realitzava infraestructures de pedra sense emprar cap tipus d’argamassa que servís per fixar les pedres. Les construccions que aquesta persona podia realitzar eren molt diverses com per exemple murs, barraques, marjades, aljubs, etc. Tot i la varietat d’edificacions, la tècnica segueix uns patrons comuns que consisteixen en la col·locació de pedres, una sobre l’altra, de forma que quedin estables i organitzades per fileres. La finalitat d’aquestes tècniques era aprofitar al màxim el territori amb una intenció econòmica, però sobretot concentrar les pedres en l’espai més petit i menys productiu de la finca, perquè no dificultessin les tasques agrícoles.

L'activitat de margener no era un ofici exclusiu, tot sovint era dut a terme per un pagès que treballava les seves terres, l'economia del qual depenia bàsicament del conreu, però que degut al coneixement acurat de les tècniques de construcció amb pedra seca era buscat per altres propietaris per tal que els hi realitzés algun tipus de construcció. D’aquesta manera, podia aconseguir un benefici extra per a la unitat familiar, ja fos amb pagaments amb diners, o bé, en espècie o treballs vinculats a les tasques agrícoles que a llavors es realitzava a la finca del margener com a compensació. El coneixement que assolia el constructor era adquirit de forma oral, tot sovint era transmès de pares a fills. Els aprenents de les tècniques eren els encarregats d’apropar les pedres a l’especialista, i aquest les anava col·locant mentre l’ajudant mirava i escoltava els consells.

El margener també rebia ajuda per part del pagès que el contractava. La construcció amb pedra seca és una feina que en moltes ocasions es realitza en parella, ja que hi ha d’haver algú que apropi les pedres que donaran lloc a l’edificació.

Actualment, el margener és una persona que està, o ha estat vinculada, a les feines agrícoles, però que de forma puntual realitza construccions de pedra seca per a altres persones, institucions públiques o empreses. És un ofici que està desapareixent. Els barraquers comenten que hi ha manca d’encàrrecs, fet que fa inviable poder viure d’aixecar aquestes construccions. Ells mateixos expliquen que aquestes construccions són valorades per la resta de la comunitat un cop estan fetes, però alhora el preu associat a la seva construcció es considera car, i en aquest sentit la feina de realització no està prou valorada. La percepció respecte aquestes construccions ha canviat, actualment es valoren més per la seva vessant estètica que per la seva funcionalitat, tot i que en origen han estat íntimament lligades amb un model productiu concret, que de forma indirecta dona una fisonomia al paisatge.

La idea anterior està relacionada amb el fet que els barraquers també consideren que la situació actual de la pedra seca i del seu ofici es troba en regressió perquè el sistema tradicional de treballar el camp també s’està perdent. De fet, vinculen directament la construcció de la pedra seca amb la producció agrícola en bancals; són dos oficis íntimament relacionats que no poden sobreviure l'un sense l’altre.

A les poblacions de la Bisbal del Penedès i de Santa Oliva hi ha margeners que han intentat desenvolupar aquest ofici. A dia d’avui realitzen construccions si els ho encarreguen de forma expressa, però no intenten desenvolupar aquest ofici més enllà d'això. Un d’ells està jubilat i l’altre va intentar exercir de margener a nivell professional, però econòmicament no resultà viable.

De forma puntual, hi ha organitzacions que reconstrueixen algunes barraques ensorrades, principalment aquelles que es troben en finques abandonades i envoltades de bosc. Aquests col·lectius han après la tècnica a través de llibres i de parlar amb persones que en tenen un cert grau de coneixement, i alhora improvisant per a solucionar els problemes derivats de la falta d’experiència.

El nom de margener descriu l'activitat de qui realitza una de les tasques més rellevants a l'hora de reordenar el territori, la construcció de marges. La funció del marge és la de fer de contenció de la terra en terrenys amb pendents per tal de poder plantar-hi, principalment, ceps, tot i que amb els anys algunes d’aquestes terrasses s’han replantat amb ametllers o oliveres. L'orografia natural del terreny no permetria treure rendiment de les plantacions, fins i tot, seria molt difícil que els cultius prosperessin sense aquesta transformació. Una activitat associada a la construcció dels marges era el desplaçament de terres dels boscos pròxims a la terrassa, feina que es feia amb animals de càrrega, per reomplir la marjada (marge) fins el punt òptim i anivellar el terreny.

El marge té com a funció guanyar terreny cultivable a la muntanya. Per tal de poder realitzar-la, s’ha de disposar la terra de manera que s'elimini el desnivell  i subjectar-la amb el mur de pedra. La matèria primera que s'empra són les pedres que hi ha al mateix terreny on es construeix, de manera que el tipus de pedra que hi hagi té un efecte molt important en la tècnica.

Al Penedès, bàsicament hi ha dos tipus de roques, essent la predominant la roca carbonatada. Les pedres d’aquest material són irregulars, amb una tendència a ser planes i formar lloses, tot i que en algunes zones del Garraf i de l’Alt Penedès (la zona d’Olesa de Bonesvalls) pateixen uns efectes molt importants de meteorització. Cap a l’interior de la vegueria es troba el mateix material, però sense transformar. Aquestes pedres carbonatades es poden trencar amb dos tipus d'eines, segons la disponibilitat.  Es pot fer servir un martell de cop quadrat i cantellut per darrera, però en cas de no tenir-ne, una maceta amb una escarpia.

El segon tipus de pedres disponibles, sobretot en algunes zones del Baix Penedès, són els còdols. De fet, els margeners d'aquesta comarca els anomenen caps de gat degut a la seva forma rodona. Aquestes pedres són les més complexes de treballar, ja que degut a la seva forma esfèrica i llisa són més difícils de subjectar amb el reble o rebló. Aquest és el nom amb què es designen les pedres més menudes o que no són útils per fer la cara visible de la construcció, però que serveixen com a reompliment del marge o per falcar les pedres visibles des de la cara de darrera. Una altra característica dels còdols és que degut a la seva consistència i resistència resulta molt difícil de poder trencar-los, i per tant donar-los amb les eines una forma concreta.

Per iniciar la construcció del marge s’ha d’arrancar la vegetació i despedregar la zona que es vol destinar al conreu. A partir d’aquest punt el margener calcula, segons el pendent de la muntanya, on és la millor zona per iniciar la marjada. L’espai on es comença la marjada és on s’acumularan les pedres i es classificaran, segons la seva mida i forma, per fer la construcció del marge.

Per construir un marge no s’han de fer fonaments, però amb l’aixada o amb un pic i una pala, s’ha de buscar la terra més ben assentada, sobretot en cas que la capa més superficial sigui tova i no pugui suportar la pressió de les pedres. Una altra possibilitat és aprofitar la roca mare com a base per iniciar la construcció del marge, ja que d’aquesta manera el margener s’assegura l’estabilitat de la construcció. A la base del marge es col·loquen les pedres de major dimensió, ja que això li confereix una major estabilitat. La posició de la pedra ha de ser aquella que proporcioni la màxima superfície de contacte amb el substrat per tal d'evitar que amb el pes de la construcció el marge s’enfonsi, i per últim, aquestes primeres pedres es falquen amb la inclinació adequada cap a l’interior (és a dir, amb un lleu angle agut en direcció a la terra que subjecten) per assegurar que el marge no cedirà un cop construït.

Després es trien aquelles pedres que poden ser més estètiques, tot i que la bellesa ha sigut habitualment un aspecte secundari, per situar-les al parament, la cara visible. El valor estètic està relacionat amb la bona col·locació de les pedres, que aquestes estiguin ben alineades i que no caiguin de la construcció. Aquestes característiques fan que un margener sigui reconegut com a bon constructor.  La disposició d’aquestes pedres ha de ser de tal manera que tinguin la màxima fricció amb les que tenen just a sota, i a trenca-junta, és a dir, que cada pedra es posa just al mig de la unió de les pedres que té immediatament per sota, ja que això confereix al marge una major resistència a la pressió. La part més llarga de la pedra s’ha de disposar cap a l’interior del marge. En aquest sentit les pedres tenen dues parts, la visible es diu cara i la part que va encastada a la construcció és la cua. La resta de pedres, anomenades pedruscall o rebló es col·loquen entre la terra que ha de contenir la paret i la part de paret visible, ja que el rebló també serveix per falcar les pedres i donar major consistència a l’estructura. De fet, no es pot col·locar cap pedra fins que les que ja estan situades a la marjada estiguin ben falcades i no hi hagi cap mena de moviment. L’espai que hi ha entre la cara visible del marge i la terra que subjecta és d’entre 20 i 30 centímetres i es reomple amb el rebló. Una altra funció d’aquesta part del marge és que actua com a filtre en cas de pluges intenses, ja que permet el pas de l’aigua retenint la terra de la part superior. De fet, aquesta acció de rentat de terres permet que es vagi escolant lentament el sediment més fi entre el rebló, i d’aquesta manera la construcció queda totalment compactada, fet que li confereix una major estabilitat.

En aquest punt de la construcció hi ha diferències segons els margeners, ja que n'hi ha que fan dos paraments, un de visible i un altre que se situa entre el pedruscall i la terra. Aquesta diferència és per evitar que la terra es mescli amb el pedruscall, i darrera d'aquesta divergència en la metodologia de construcció, hi ha la diferència de concepció en relació a la definició de la pedra seca. Per a aquests margeners, el fet que s’aprofiti la filtració de terres per subjectar i compactar les pedres, no és pedra seca. L’altra diferència és que aquesta segona tècnica afavoreix que el substrat de la terrassa s’assequi en cas de pluja, fet que dificulta que les arrels de les plantes es podreixin per acumulació d’aigua. Aquesta construcció és més elaborada que l’anterior perquè es construeixen dos paraments, un de visible i un no visible, però a part de la construcció del segon parament, la resta segueix la mateixa mecànica. La construcció de la cara interna es fa de la mateixa manera que la cara externa, i de fet, totes dues parets es van aixecant alhora i de forma paral·lela.

Per aixecar línies de pedres successives es fa servir la guinyola (cordill), ja que això permet tenir una perspectiva per continuar la construcció el més recte possible. El cordill se subjecta als extrems del mur que s’està construint, de forma horitzontal, de manera que serveix de nivell per situar cada filera de pedra i vèncer els possibles desnivells del sòl. Un cop construït el marge o marjada es procedeix a la compactació de la terra de la terrassa superior. Antigament es feia amb un tronc gran, d’algun arbre que s’havia tallat de la mateixa parcel·la. La tècnica consistia en aixecar el tronc verticalment entre una o dues persones (homes) i deixar-lo caure sobre el terra, de manera que la base plana del tronc aixafava el substrat. Actualment es fa servir el pes de les persones caminant durant diversos dies entre les capes de terres que es van afegint, i en cas de tenir el tractor disponible, es fa passar per sobre. La finalitat d’aquesta última acció és evitar l’aparició dels coladors, petits esvorancs que apareixen amb la pluja i que provoquen la caiguda dels marges. A més, també serveix per evitar que el nivell de la terra vagi baixant progressivament fins que quedi assentada de forma natural. Compactant-la d'un bon començament s’evita haver d'anar afegint terra en períodes posteriors.

Si es dona el cas que s’ha de construir més d’una terrassa en la mateixa zona, sempre es comença per la terrassa inferior i es va pujant el nivell a mesura que es construeixen els pisos inferiors. El punt concret per iniciar la construcció del marge és aquell on assolirà la major alçada. Els marges, gairebé sempre, es construeixen lleugerament atalussats cap a l’interior de la terrassa per tal de suportar millor la pressió del sòl. Si és necessari també es poden construir lleugerament esglaonats, ja que també facilita el repartiment de les forces.

La reconstrucció dels marges caiguts, originàriament era una feina que realitzava el mateix pagès; quan un marge queia es deia que s’havia fet un desgavell. Era el pagès, amb l’ajuda de la unitat familiar, el que recol·locava les pedres fins recuperar el marge, malgrat que la tècnica emprada no fos tan acurada com la que tinguessin els margeners.

A la zona del Penedès existeixen bàsicament dos tipus de marges segons la seva forma. Hi ha els marges aplomats, que són marges totalment perpendiculars al substrat i que no superen el metre d’alçada, i els marges atalussats, que són els que presenten un cert grau d’inclinació cap a l’interior de la terrassa. Aquests últims són més alts i són habituals en zones de pendents pronunciats. Els marges també poden ser rectes o corbats, segons l'orografia del terreny o la forma de la parcel·la que delimitin. També hi ha marges cantoners, que presenten un angle de 90º. En aquests últims, la part interior s'anomena raconer, i la part exterior, cantoner. Aquest marges tenen dues funcions: la primera és delimitar dues propietats diferents, la segona és finalitzar una marjada on l'orografia no permet fer una corba o no es pugui continuar el marge recte. En aquests marges, és a la zona cantonera on es col·loquen les pedres més grans i pesades per tal que puguin  suportar la pressió.

Per que fa a la part superior del marge, al Penedès, alguns acaben amb la forma de rastrell, és a dir, pedres força llises que se situen a la part de dalt de la construcció de forma perpendicular (o lleugerament inclinades) respecte a la resta. Aquesta col·locació permet concentrar el pes de cada pedra en un punt petit, aprofitant el suport lateral que es fan entre elles, de manera que s'aconsegueix més estabilitat que si es disposessin com la resta de pedres del marge. Aquest remat (acabat amb solidesa) fa que el marge difícilment es pugui moure encara que alguna persona o animal camini per sobre, tot i que aquesta pràctica segons els margeners entrevistats, no és aconsellable. Aquest acabament també permet retenir més bé les terres superficials quan són llaurades. En cas que al terreny hi hagi poques pedres que reuneixin la característica de ser llosenques, es poden guardar per fer l’acabament, i si no n’hi hagués prou, es podrien posar pedres de grans dimensions a la part superior del marge. 

Un altre element de pedra seca visible a la vegueria del Penedès són els pedregars o murs. En aquest cas, són construccions que serveixen per separar parcel·les de diferents propietaris, bàsicament en territoris plans. Són murs a doble cara vista, i el rebló o pedruscall se situa entre les dues cares visibles. La tècnica de construcció és molt semblant a la dels marges. Antigament, els dos pagesos es posaven d’acord a l’hora de construir el mur, ja que el lloc on acumulaven les pedres que dificultaven les tasques agràries de tots dos camps coincidia amb el límit de les dues parcel·les, anomenat partió. Aquest murs poden ser amples, podent assolir els 1,5m. L’alçada se situa al voltant del metre. Els pedregars poden acabar de forma plana, o bé en forma d’arc. Una altra funció que tenen és que actuen com a magatzem de pedres, així si els pagesos en necessiten més endavant, ja sigui per construir una barraca, un aljub o una altra edificació, les poden fer servir.

En algunes zones del Penedès es poden veure camins que se situen entre els murs , o entre un mur i un marge. Aquests espais s’anomenen carrerades. Les carrerades eren camins que estaven destinats als ramaders i pastors, i als seus animals, per poder realitzar la transhumància i evitar que el bestiar entrés a les finques i s’alimentés dels conreus. Aquests camins vertebraven el territori. Estaven indicats amb unes pedres que s’anomenen filloles, són pedres d’una gran dimensió que es troben encastades al mur o al marge de forma horitzontal i sortint cap el centre del camí. Això només era habitual en els camins rals o camins principals, ja que servia perquè els pastors poguessin orientar-se i saber si era un camí important per continuar amb la transhumància. Actualment, alguns d’aquests camins continuen sent emprats per les persones, però l’ús és totalment diferent. Són camins que les persones fan servir per passejar, per córrer o practicar ciclisme, i com a vies secundàries per a vehicles motoritzats, ja que la ramaderia en aquest territori està en desús.

Molts d’aquests camins, allà on els pendents eren més grans, s’empedraven per facilitar el pas dels carros tirats per cavalls, ja que en cas de pluja, el fang podia dificultar el pas d’aquests vehicles o generar un accident. Una mostra que aquests camins eren emprats pels carros són les roderes que es poden observar en afloraments de roca mare. Actualment queden zones empedrades en alguns trams de camins, tot i que molts d’ells, a dia d’avui, s’han asfaltat. Aquest és el cas del camí ral de la Bisbal del Penedès a la Torregassa i l’Ortigós, tot i que s'hi han mantingut algunes de les filloles.

Actualment, també es produeix la reconstrucció d'alguns dels marges caiguts, tot i que no és gaire habitual. Per tal que un propietari iniciï la reconstrucció és important que el marge tingui una funció i utilitat reals, per exemple, subjectar el substrat d'una parcel·la prou gran perquè sigui rentable cultivar-la, i que a més s'hi pugui passar el tractor, bàsic per al treball agrícola d'avui en dia. En cas que la parcel·la no sigui prou gran o que un tractor no hi pugui passar, és probable que la marjada acabi patint un abandonament. Aquest fet donarà lloc al que es coneix com a successió vegetal secundària, és a dir, la zona de conreu acabarà sent ocupada per la vegetació herbàcia i arbustiva pròpia del territori, i a mesura que es vagin donant les condicions adequades, començaran a germinar els primers arbres fins que es formi un bosc.

Una altra raó actual per reconstruir  marges és que la finca pertanyi a un celler, i que aquest vulgui mantenir aquest tipus d'arquitectura com una marca identitària pròpia, o com una mostra de sostenibilitat i de respecte pel territori. A més, aquest manteniment del paisatge, serveix per transmetre la idea de tradició i aconseguir crear una identitat diferenciadora amb la resta de competidors comercials. Aquest fet pot derivar en una situació concreta, i és que si la finalitat de la reconstrucció és, bàsicament, comercial, pot implicar la contractació dels margeners o empreses més reconeguts, tot i que no segueixin els estils propis del territori. Aquesta situació pot comportar que es reconstrueixi seguint uns patrons de construcció diferents als que hi havia a la finca inicialment.

La construcció de marges nous vinculats a l’agricultura no es desenvolupa de forma gaire activa, ja que l’agricultura al Penedès està en regressió. De fet, quan hi ha incendis i la vegetació es troba calcinada, es poden observar amb facilitat els marges que es van construir en el passat. Principalment a partir del 1750, quan la vinya va actuar com a motor econòmic del territori i es va iniciar el pas d’una economia de subsistència a una economia de mercat. En aquest punt es va començar a guanyar terres de cultiu al bosc, i degut als pendents i als pedregars (acumulacions de pedra en el terreny) es van iniciar aquestes construccions, així com les barraques, aljubs o les carrerades, entre d'altres.

Aquest desús actual permet comprendre el canvi del model econòmic que s'ha produït a la societat penedesenca en els últims 150 anys. Tot i mantenir una part de la seva agricultura, ha anat canviant cap a un model més industrial, o dedicat al sector serveis com el turisme o la construcció.

Actualment, es construeixen alguns marges nous, però són marges que es troben en jardins públics o privats, que serveixen per reordenar part de la parcel·la, però que sobretot tenen una funció estètica. En aquestes construccions s’acostumen a utilitzar pedres que són transportades amb camions des d’altres punts, probablement de canteres de fora de la vegueria, de manera que no són pedres que provinguin del mateix terreny.

Un altre tipus de construcció present a la vegueria són les barraques de pedra seca o olaques, tal com se les anomena a Vilanova i la Geltrú. Les barraques més habituals a la zona del Penedès són les circulars de falsa cúpula, tot i que al nord del Baix Penedès (la Bisbal del Penedès, Santa Oliva, el Montmell, etc.) n’hi ha de quadrades amb falsa cúpula.

Per construir una barraca es comença de la mateixa manera que amb el mur, però en aquest cas no es fa al límit de la finca, sinó al seu interior. Originàriament es buscava el lloc més adequat, que normalment era la zona que es preveia menys productiva, per exemple on hi hagués un aflorament de roca mare. Si la roca mare no era prou gran per ocupar tota l’àrea de l’edifici, amb l’aixada es buscava la terra més ben assentada i dura. A continuació, es posaven les pedres de major dimensió i es falcaven amb el rebló. Cal tenir present que són construccions a doble cara vista, així que el volum de pedra necessari és elevat; una cara és l’exterior i l’altra és la interior. L’alçada de les parets era la que hom considerava oportuna, però no acostumava a superar els 1,5 metres, ja que a major alçada la construcció de la cúpula es complicava. Era a partir d’aquest punt quan se n’iniciava la construcció. De fet, la cúpula és la part més important de la barraca, ja que segons el diàmetre de què es vulgui construir, així serà el diàmetre de la barraca, i tindrà efecte sobre les parets, que hauran de suportar una major pressió. La paret, pel tipus de pedra que hi ha al Penedès, no pot ser d’un gruix inferior als 80 centímetres, així que habitualment tenen un gruix superior.

El parament exterior es realitza amb la mateixa tècnica que l’emprada en la construcció del marge. El parament exterior té una inclinació, que varia segons el tipus de pedra, cap a l’interior. Per exemple, si la construcció es realitza amb còdols, la inclinació és major que si es fa amb pedres més llosenques. El mur interior s’ha d’anar tancant, cap a l’interior també, però no es fa de forma acusada fins que s’assoleix l’alçada de les espatlles del margener, aproximadament un metre i cinquanta centímetres. A partir d’aquest punt es comença a inclinar la construcció cap a l’interior fins que arriba a ser pràcticament horitzontal. La paret exterior, tot i que s’inclina cap a l’interior, actua com si fos un mur d’estil extraplom (perpendicular al terra), i aquest mur exterior no s’inclina de forma rellevant fins a l’alçada del cap del constructor. D’aquesta manera s’aconsegueix tancar la barraca.

Existeixen diferents models de tancament per a les barraques, però la falsa cúpula, és el més representatiu al Penedès i la tècnica de construcció més adient tenint en compte la matèria primera disponible. Per realitzar la falsa cúpula el constructor va desplaçant la filera superior de pedres entre un o dos dits cap a l’interior, mentre les falca i els hi posa altres pedres a sobre com a contrapès, per tal que aquestes no caiguin cap a l’interior. Les pedres que s’empren per a la construcció del tancament han de ser el més llargues i planes possible, ja que és més fàcil posar una major quantitat de pedruscall com a contrapès a la cua. Aquesta metodologia es va  repetint fins que queda un forat que pot ser cobert per una única pedra d’uns 40 cm2 o lleugerament superior. Aquesta pedra s’anomena cobertora i algunes fonts consideren que permetia a les persones que es trobaven a l’interior de la barraca treure-la en cas que volguessin fer foc, sense que caigués el sostre. D’aquesta manera, faria la funció de xemeneia i s'evitava que el fum s’acumulés a l’interior de la barraca. Aquest últim punt, però, resulta contradictori, ja que hi ha margeners que consideren que aquesta funció no és possible degut a la forma de construir la cúpula mateixa. De fet, per a què pogués tenir aquesta funció s’hauria de construir de forma expressa i controlar molt bé el gruix a la part cèntrica de la falsa cúpula, per tal que només fos tapada amb la cobertora, o bé, realitzar un conducte de pedra seca que subjectés les pedres de la falsa cúpula i només calgués tapar-les amb una única pedra, la cobertora. Aquest margener explica que el fum ha de sortir pel portal, després que la falsa cúpula s’ompli de fum fins a l’alçada de l’entrada. El foc s’havia de fer a prop del portal, però a l’interior de la construcció, i les persones no havien d'estar dretes a l’interior de la barraca per no respirar el fum.

Una altra manera d'acabar la falsa cúpula és amb una roseta de pedres. Normalment es fan servir una o dues dotzenes de pedres segons la dimensió final de l’orifici a la part superior de la cúpula. Aquestes pedres es col·loquen formant diversos cercles, un sobre l’altre, de manera que al final queda una semiesfera. La finalitat és realitzar amb aquestes pedres una cúpula autèntica i finalitzar-la amb una pedra anomenada clau. La clau se situa a la part superior de la volta, i té com a funció realitzar una pressió, per encastament, a la resta de pedres de la roseta per tal d’assegurar-se que es subjectin i no caiguin degut a la gravetat.

Una cúpula ben construïda, segons els informants, és aquella en què sembla que tot el sostre és d’una sola peça, ja que és la part més delicada  de la construcció i la que acostuma a caure abans si no hi ha un manteniment regular. Per tal d’assegurar la vida de la cúpula i per impermeabilitzar-la, algunes es recobrien de terra, però sense cobrir la cobertora en cas que tingués funció de xemeneia. També s'hi plantaven plantes amb bulbs com els lliris de Sant Josep o el safrà, ja que amb les arrels compactaven i fixaven la terra i ajudaven al manteniment de la falsa cúpula.

Actualment, en moltes de les barraques que es reconstrueixen s’acostuma a recobrir la cúpula amb terra, de tal manera que no es pot treure la cobertora, així que es perd una de les funcions que aquesta pedra podia tenir en algunes barraques. Aquest fet es produeix per dues raons principalment, la primera pel desconeixement de la funció d’aquesta pedra i la segona, perquè les barraques són vistes con un element patrimonial històric i estètic, i no pas com una construcció que tingués una funció econòmica i de benestar en el passat. Fins i tot, a l’actualitat els excursionistes també les fan servir en cas de trobar-se-la en moments de pluja o mal temps. El pagès, en cas que la barraca es trobi associada a un conreu en actiu, també la fa servir com a espai de repòs o per dinar en moments de feina intensa. De fet, els margeners comenten que és important afegir una última pedra, a sobre de la terra, a la part més alta del sostre per evitar les escorrenties de la terra de la cúpula i evitar-ne la seva erosió, ja que permet un millor manteniment de la construcció, però aquesta última pedra no s’acostuma a posar en les reconstruccions.

En el cas de les barraques quadrades la tècnica emprada és la mateixa, la diferencia rau en l'inici de la construcció de la cúpula, ja que aquesta continua sent circular però es parteix d’una base quadrada. Per poder iniciar la cúpula es busquen quatre pedres planes de grans dimensions que es posen a cadascuna de les cantonades de la barraca, aquestes pedres s’anomenen petxines. La funció d’aquesta pedra es trencar l’angle de 90º que formen les parets i així poder iniciar la construcció de la cúpula de la mateixa manera que en les barraques circulars.

A l'hora de reconstruir una barraca, un aspecte que té un efecte rellevant és si les pedres que han caigut es mantenen a l’interior o al voltant de la barraca o no, ja que en moltes ocasions algunes persones s’emporten les pedres que consideren més estètiques per destinar-les a la construcció de xalets, jardins, decoració, etc. En algunes ocasions, les barraques són enderrocades per persones que en volen aprofitar algunes pedres, en altres ocasions cauen a causa de la climatologia i la falta de manteniment periòdic. En cas que les pedres siguin sostretes, és més difícil aconseguir la matèria primera per refer la part caiguda. Si es mantenen a la vora, la reconstrucció es realitza seguint les mateixes tècniques que en una construcció inicial, fent ús de les pedres originals. El principal problema en aquests casos és que pot haver-se perdut el coneixement referent a tipus concrets de construcció, com és el cas de les entrades de les barraques construïdes amb arc (accés sense llinda, acabat amb un arc de descàrrega).

A la zona del Penedès hi ha diversos estils per construir l’entrada de la barraca o portal. La manera més habitual era amb els muntants (pedres grans, en forma de cub o de tetraedre) de forma perpendicular al sòl i col·locant una pedra gran, plana, de forma més o menys rectangular, a la part superior que els unís; aquesta pedra s’anomena llinda. Si la llinda no era prou robusta per suportar la pressió de les pedres que tenia a sobre, es construïa una filera de pedra a sobre de la llinda i s’hi situava al damunt una altra llinda. Una altra manera de construir si la llinda no era prou resistent, era fer un arc de descarrega damunt seu, que reposés sobre els muntants, per tal de desviar part de la pressió de la cúpula cap a aquests, ja que acostumaven a ser pedres de grans dimensions i que podien suportar una gran pressió. En cas que la llinda no fos prou llarga es feien servir les mènsules, que són pedres com els muntants que es desplaçaven lleugerament cap a l’interior del portal per dipositar la llinda.

També hi ha entrades que són construïdes amb arc, en aquest cas la tècnica emprada antigament no és ben coneguda. Alguns margeners creuen que per fer aquestes edificacions es feien servir garbons de redoltes; com que és un material vegetal flexible, però resistent, permetria omplir l’entrada i donar-li la forma d’arc, per anar situant les pedres a sobre fins col·locar la clau, que és la pedra que exerceix pressió per subjectar l’arc i conduir la pressió fins els muntants. De fet, alguns constructors pensen que també s’haguessin pogut fer servir  borrasses, un teixit en forma de xarxa que serveix per collir olives. En ser un teixit, aquest pot adaptar-se a les formes que es necessitin per construir l’arc. Actualment, els barraquers fan servir cintris de fusta per realitzar aquest arcs, així com puntals, que ajuden a subjectar part de la construcció per poder continuar-la sense problemes d’ensorrament.

En algunes barraques per poder accedir al sostre es construïen escales o graons amb pedres sortint de la paret, així la persona encarregada de fer les tasques de manteniment de la cúpula, o bé d'enretirar la cobertora, ho podia fer de forma més fàcil i ràpida. En alguns dels murs que hi ha al Penedès també hi ha aquestes estructures per tal de poder entrar o sortir de la finca sense cap dificultat. En els cas dels marges també es poden observar, això permet a l’agricultor  accedir als bancals superiors o inferiors. La forma de construir les escales era traient unes pedres llargues i planes cap a l’exterior i afegint pes a la cua, que es mantenia a l’interior del mur per tal que pogués suportar el pes de la persona que caminava per sobre.

Una altra infraestructura present en algunes barraques són els paravents, són uns murs que es troben associats a les barraques que permeten fer ús de l’exterior de la barraca, però que proporcionen un cert grau de protecció davant el vent. Aquesta estructura permetia ampliar l’ús funcional de les barraques, ja que a l’interior d’aquesta zona s’hi acostumaven a fer bancs de pedra i llars de foc.

Una característica a moltes barraques era la presència d'un arbre de fulla caduca, generalement erenfruiters com figueres o ametllers, a prop de la zona de l’entrada. Aquest arbre, el plantava el pagès perquè protegís la barraca de la insolació a l'estiu, ja que les entrades s’acostumaven a fer en direcció al migdia solar (direcció al mar, sud-est), que és la zona de màxima insolació tant a l’estiu com a l’hivern. Aquest arbre perdia la fulla a l’hivern i gràcies a l’orientació, permetia que la barraca fos escalfada pel sol. A part de la millora de la condició climàtica, el propietari de la barraca aconseguia, per consum propi, uns productes extra com les figues o les ametlles.

A l’interior d’algunes barraques hi ha armaris i cocons. Els armaris es construïen amb quatre llindes, tot i que el nombre pot variar segons les dimensions de les pedres; si les llindes disponibles eren petites es necessitaven més pedres. En una zona de la paret lateral, interior respecte la porta, es posaven les llindes de tal forma que s’edificava com una base amb una llinda, després se'n disposaven dues, una per lateral respecte la base i perpendiculars, i es rematava amb la llinda que feia funció de biga mestra per continuar amb la construcció de la barraca per sobre. El cocó o armari frescal, es construïa igual que l’armari, la diferència era que es feia a la paret interior nord, a un dels costats i a l’alçada del terra. La funció del armari era guardar algunes de les eines que s’empraven per treballar, o bé la bossa amb el menjar. En canvi, el cocó s’emprava per guardar la beguda, i que aquesta es mantingués el més fresca possible a l’estiu.

Al territori del Penedès també es poden veure barraques bessones. Aquestes construccions són dues barraques juntes, en què una de les parets d’una barraca és aprofitada per l’altra. Una de les barraques bessones era d’una mida superior a l’altra, i era la que es destinava a l’animal, ja que era un dels béns més importants per a la unitat productiva que calia protegir  durant els temps de descans. Per aquesta raó, aquestes barraques també disposaven d’una menjadora que era feta de fusta o de pedra. L’altra barraca era per a ús de les persones.

En l’actualitat es continuen construint barraques al territori, tot i que les tècniques de construcció i les funcions que realitzen són diferents. La finalitat d’aquestes construccions no és generar un espai tancat que serveixi d’aixopluc o per guardar les eines, sinó esdevenir un element d’identitat territorial. De fet, les barraques que es construeixen són en espais públics com les rotondes de les carreteres, o en parcs municipals. Aquestes construccions han sortit del seu espai original per ocupar altres parcel·les i realitzar noves funcions com la de recordar i rememorar una manera de viure més antiga. D’altra banda, a dia d’avui se’ls ha atorgat també un valor estètic.

Algunes barraques també han estat enderrocades i reconstruïdes, posteriorment, en algun altre punt de la finca. Aquest fenomen succeeix principalment als polígons industrials degut a normatives municipals que obliguen a mantenir alguna de les barraques que hi hagués en aquell sòl agrícola requalificat com a sòl industrial. Així, es procedeix a fer caure la barraca amb una excavadora o retroexcavadora i transportar les pedres amb la retroexcavadora allà on no dificultin les tasques manufactureres ni la construcció de la nau industrial. Aquest fet exemplifica com la societat ha canviat els usos del territori, ja que una part de l’agricultura s’ha desplaçat cap a la indústria. En pensar en termes de conservació, generalment la idea predominant és mantenir la construcció física, com a tal, per evitar la pèrdua del coneixement, però aquesta situació provoca una descontextualització de la construcció i del saber fer, ja que el motiu de construir en un punt concret de la finca es devia a unes causes concretes lligades amb el model d'explotació. A més, cal tenir present que el fet de mantenir la construcció no implica la protecció del coneixement de les tècniques, ni de l’ofici per si sol.

De les barraques reconstruïdes, la majoria es troben al mig de boscos que antigament havien format part del parc agrari del Penedès i que degut a la fil·loxera es van abandonar, de manera que la vegetació va tornar a recuperar l’espai que havia ocupat. Aquestes barraques han estat reconstruïdes per centres d’excursionistes o per associacions que difonen o inventarien aquest tipus d’arquitectura. La reconstrucció s’acostuma a fer amb les mateixes pedres que formaven la barraca, a no ser que hagin estat manllevades per fer altres construccions en jardins particulars. Si això succeeix la reconstrucció no s’acostuma a realitzar, ja que no s’aconsegueix trobar la pedra suficient per realitzar-la.

Al tros (conreu) hi havia, de vegades, aljubs que servien com a magatzem d’aigua de pluja, en la majoria de casos per donar de beure als animals. Aquestes construccions estan associades a roques mare a les quals es provocava un desgast concret per conduir l’aigua fins al magatzem excavat. En alguns punts aquest aljubs estan pensats pel consum d’aigua per part de les persones també, de manera que si una persona vol veure aigua en pot disposar, però en el moment que no la necessiti, ha de tancar la sortida d’aigua amb una fusta clavada al sortidor per evitar el seu malbaratament, ja que no es tracta d’aqüífers, sinó d’aigua procedent de la pluja que s’ha anat acumulant.

En el passat es van construir més estructures de pedra seca, tot i que moltes d’elles no han perdurat o la quantitat que en queda és baixa, com poden ser els forns de calç. Malgrat que hi ha una major consciència per part d’algunes associacions o entitats per mantenir i difondre aquest tipus d’arquitectura, hi ha més tendència a mantenir i inventariar les barraques, els camins i els marges. D’aquesta manera, es presenta el territori com si fos un espai únicament agrícola, tot i que en el passat també van existir infraestructures que implicaven certa diversificació de l’economia.

Història i transformacions de l'element: 

Al llibre La Pedra Seca; Evolució, arquitectura i restauració (Dir. Ramon Ripoll s’explica que la pedra seca és una tècnica de construcció emprada des de fa mil·lennis. Tot i que no s’ha pogut establir una data concreta ni un lloc concret que determini el seu origen, molts estudis el situen al Pròxim Orient, l’Antiga Mesopotàmia, al voltant del 8000 a.C., a. A la Vall del Sinaí s'hi troben els nauamis, que són unes construccions neolítiques molt semblants a les barraques presents al Penedès. Aquesta semblança pot ser fruit de les migracions produïdes al llarg dels segles pel Mediterrani i que van portar les tècniques d'uns indrets a d'altres. Aquestes construccions també es vinculen  al pas del nomadisme al sedentarisme. Concretament a la zona de Catalunya són unes construccions que se situen a l’Alta Edat Mitjana, concretament en el moment en què Borrell II travessa la frontera del Llobregat fins al riu Gaià.

Les construccions de pedra seca tenien com a funció donar aixopluc a les persones que emigraven a aquestes noves àrees, però també eren edificacions de protecció pels animals, en cas de tenir-ne, i per les eines que la unitat familiar posseís. El temps per construir una barraca podia oscil·lar entre un dia a deu, segons les dimensions i la traça que tingués el constructor treballant de sol a sol, tal com ho relata Josep Gironès en L’art de la Pedra en Sec a les Comarques de Tarragona.

Un altre moment en què aquestes construccions foren emprades intensament va ser a partir del 1750 aproximadament, fins a mitjans del segle XX. De fet, la majoria de barraques existents al Penedès són d’aquest període. En aquest moment, l’economia del territori comença a canviar d’una economia d’autosubsistència a una economia de mercat. Alhora, entre els segles XVIII i XIX es van donar canvis importants en l’economia de Catalunya, ja que es va passar d’un  model principalment ramader a un de basat en l’agricultura.

A partir del segle XVIII, al Penedès, es van començar a substituir els camps de cereal per la vinya. Tot i que amb anterioritat ja es produïa vi, aquesta producció anava destinada  principalment a la unitat familiar. A partir del 1750 es va començar a guanyar terreny als boscos i a les muntanyes per obtenir més terres de conreu. Per tal que el pagès pogués treure profit d’aquestes noves terres era necessària la construcció de marges que servissin per subjectar les terres de la muntanya en bancals o marjades i vèncer el pendent. Tot plegat va comportar un reordenament de l’espai natural i va augmentar la riquesa econòmica del territori.

Aquesta situació va comportar grans canvis en el paisatge, ja que la massa forestal es va veure reduïda de forma rellevant, a més hi ha constància de l’ús de la pólvora per fer voladures de roques mare i fer servir les pedres com a material de construcció, per fer camins, marges, barraques, etc. El Penedès va passar de ser un espai dominat pels boscos de pins i alzines a ser un monocultiu bàsicament de vinya, tot i que també es van plantar oliveres en aquells terrenys de pitjor qualitat. De fet, el vi generava uns ingressos tan elevats que sortia més a compte substituir qualsevol camp de cereal per vinya i importar el cereal necessari des d'altres territoris allunyats.

Aquests canvis econòmics van afavorir no només que es quedés la població local, sinó que augmentés per deu en un període de 150 anys. Aquest increment s'explica perquè es necessitava molta mà d’obra com barrinadors, margeners, paletes, fusters o ferrers.

Les modificacions en el paisatge van comportar canvis mediambientals i climatològics, com  la disminució del volum de pluja, i l'aparició de greus períodes de sequera que van afavorir que s’assequessin algunes rieres i torrents. Aquesta situació va comportar problemes socials al territori, ja que l'economia depenia bàsicament d’una bona collita de raïm, i si els preus eren baixos també afectava negativament. Tanmateix, el problema més greu es va viure amb l’arribada de la fil·loxera, que va comportar la mort de les vinyes del territori i una gran depressió econòmica que va implicar la migració i abandonament de moltes terres de conreu. Per aquesta raó és força habitual trobar marges i barraques dins de boscos que han recuperat el seu espai primigeni.

La funció dels marges era guanya terres de cultiu en aquells indrets menys aptes, com els pendents de les muntanyes; d’aquesta manera s’aconseguien fer unitats parcel·làries que facilitaven l’explotació agrícola. Per poder fer aquestes modificacions, també es van desplaçar terres mitjançant els animals de càrrega dels boscos més ben formats a aquelles parcel·les on es necessitessin.

Una altra manera de delimitar els camps agrícoles a les planes on hi havia una gran quantitat de pedres era mitjançant la construcció de pedregars (murs). Aquestes construccions no tenien cap altra finalitat que acumular les pedres que impedien la feina al camp a la partió entre dos propietaris. A més, aquestes pedres podien ser emprades, segons les necessitats, per fer altres construccions dins de la finca, com barraques. El pedregar es construïa de la mateixa manera que el marge, però en aquest cas amb doble cara vista i a l’interior s’acumulava el pedruscall o rebló. En algunes ocasions es podia acabar en forma d’arc (la superfície superior no és plana, sinó arrodonida) en comptes d’un acabament en forma de rastrell, i en cas que no es pogués fer aquest acabament o no es volgués utilitzar cap de les dues tècniques anteriors, es finalitzava en pla, que era la terminació més habitual.

Hi havia pagesos que tenien barraques dobles (barraques bessones), ja que una d’elles, la més gran, es destinava a l’animal de càrrega, ja que aquest era la principal força de treball de la unitat familiar, de manera que s’havia de protegir de les inclemències del temps per evitar malalties o la seva mort. De fet, hi ha documents del segle XVIII en què s’ha deixat constància que el jornal corresponent al treball efectuat per una mula era el triple que el que rebia una dona.

La distribució de les barraques pel Penedès està determinada per dos factors. El principal és la quantitat de pedra disponible a la parcel·la a treballar. La funció principal de les construccions de pedra seca era retirar i col·locar les pedres presents al sòl, que dificultaven o disminuïen el rendiment de la terra, de forma endreçada. La segona venia donada pel sistema econòmic, ja que si hi havia una gran quantitat de rabassaires, aquests construïen una barraca a la seva parcel·la pel seu propi ús, ja que la rabassa es treballava de per vida, fins i tot podia ser heretada pels fills.

Altres tipus de construccions que es van començar a realitzar en el mateix període són els forns de calç, que permetien extreure la calç de les roques que s'obtenien de les canteres del voltant. Els pous o cisternes permetien recollir l’aigua de la pluja i emmagatzemar-la per fer-ne ús segons les necessitats. Aquesta aigua podia anar destinada tant al bestiar com a les persones. En relació a l'aigua també es construïen petits canals per aquells punts on es formaven corriols d’aigua per tal de protegir les terres més aptes per al conreu de la formació de solcs. Alguns d’aquest canals tenien parts més amples realitzades amb pedres planes i llises per tal que fossin emprades com abeuradors pels animals. Per últim, als camins, també es   feien servir pedres com a fites, ja fos com a indicadors, en forma de filloles, o bé com a marques de límit de termes municipals.

Durant la Guerra Civil espanyola les barraques van ser emprades per algunes persones per amagar-se o refugiar-se dels bombardejos de l’aviació, que afectaven a ciutats i pobles. Els seus habitants, per evitar els danys personals, fugien als camps de la vora i s’ocultaven dins de les barraques.

Una funció que han tingut les barraques, independentment del període històric, és la de fer d’aixopluc del rodamóns. Aquestes persones, degut a la seva pobresa material o pel seu estil de vida itinerant feien servir les construccions que hi havia dins de les vinyes (conreus). En alguns dels llibres d’òbits del Penedès hi ha referència de persones que van morir a l’interior d’algunes barraques que no es trobaven en terrenys de la seva propietat.

Les construccions de pedra seca mostren els canvis que s'han succeït al territori, principalment a partir del segle XVIII, ja que és el moment quan les barraques i marges a la zona del Penedès van augmentar de forma més significativa, canviant la fisonomia del paisatge, que ha perdurat fins a l’actualitat. Actualment es dona un punt d’inflexió, ja que es poden recuperar part d’aquestes tècniques i maneres d’interpretar el paisatge i l’economia, o produir-se un nou abandonament dels conreus per part de petits agricultors degut a les dificultats econòmiques que impliquen aquest tipus d'explotacions. Alguns petits agricultors mostren preocupació pels preus que es paguen pels seus productes, aquesta situació fa que no sigui rentable treballar la terra i menys reconstruir part dels marges i pedregars que hi pugui haver a la finca.

Processos i preparatius: 

La construcció d’una marge es pot dividir en set passos.

1r. Despedregar i desmermar. Aquest pas només cal fer-lo si es construeix una terrassa des del no res. Consisteix en tallar la vegetació de la parcel·la i treure'n les arrels. També es procedeix a l’extracció de les pedres del terreny i ordenar-les per mides i formes per fer la construcció del marge.

2n. Excavar el solc. Les pedres no es poden col·locar a nivell de terra perquè aquest pot variar al llarg del temps degut a les pluges, l'erosió o altres fenòmens físics. Alhora que s’evita que per efecte del pes de la construcció s’enfonsi al substrat. Aquesta feina es realitza amb l’aixada, o amb un pic i una pala.

3r. Col·locació de la primera filera de pedres. Les pedres que estan en contacte amb el sòl s’han de posar de manera que tinguin el màxim de contacte amb el terra, és a dir, s’han de posar de forma plana, tot i que falcades per tal que tinguin una lleugera inclinació cap a l’interior del marge. Aquesta disposició dificulta que la pedra s’enfonsi al substrat degut al pes del marge. En cas que la pedra sigui molt llosenca es pot posar de costat, sempre i quan la part que estarà en contacte amb el terra no sigui massa estreta. Independentment del tipus de pedra, aquestes han de ser de grans dimensions, entre d'altres motius per evitar que es moguin en cas de tocar-les amb la gralla del tractor durant el llaurat de les terres. Com que les pedres són grans, de vegades és necessari fer ús del saprem o pota de cabra per col·locar-les (es tracta d’una palanca de ferro que s’utilitza per ajudar a moure amb més precisió la pedra havent de fer menys esforç físic) de la forma més adequada. Aquesta filera de pedres queden amagades al solc que s’ha fet en el primer pas.

4t. Construcció del parament. En aquesta punt de la construcció es van posant les pedres del marge de la cara visible i es van falcant amb el rebló o pedruscall. Les pedres es posen a trenca-junta, és a dir, la pedra de nivell superior es posa a sobre de les pedres del nivell inferior, però de tal forma que cobreixen l’espai que hi ha entre les dues pedres inferiors. En aquest cas, si es necessari, el margener pot fer ús del martell i l’escarpa, o bé del martell de cop quadrat i cantellut per desgastar la pedra per tal que s'ajusti més bé a les necessitats. Per la realització de cada nivell és necessari fer servir la guinyola; cordill que té com a funció guiar al constructor per tal que l’edificació sigui el més paral·lela al terra possible.

A la part de darrera del parament se situen les pedres que no es fan servir a la cara visible. Aquestes pedres són emprades per falcar el parament i per afegir pes a la cua de la pedra per tal que aquesta sigui més estable. Aquest pas és important, ja que no es pot construir el nivell superior del marge si les pedres no es queden ben falcades i sense cap tipus de moviment.

En cas que es realitzi el parament intern, es construeix de la mateixa manera que la cara visible, però en aquest cas no es té tanta cura per l’estètica de la construcció.

5è. Construcció d’un nou nivell al marge. Aquesta filera nova de pedres ha de col·locar-se de manera que cadascuna d'elles tingui el màxim de contacte amb les pedres ja col·locades, i a trenca-junta. Les pedres que es posen al marge han d’estar en contacte com a mínim amb dues pedres alhora, tot i que si són llargues poden tocar més de dos pedres. La funció d’aquest contacte és augmentar la fricció entre les pedres per evitar que caiguin. Si hi ha poc contacte entre les pedres, es poden colpejar amb un martell per eliminar aquella part que en dificulta l’estabilitat. En aquest punt es continuen falcant les pedres amb el pedruscall o rebló, amb la inclinació cap a l’interior més adequada segons l’alçada i el terreny on es construeix. Per mesurar aquesta inclinació es fa servir una brúixola d’escola (transportador d’angles) a la qual se li pot donar la funció de goniòmetre. També es pot fer de forma menys exacta amb l’ajuda d’un pal que se situa de forma perpendicular al terra i es calcula a ull la inclinació en comparació al pal. 

La disposició de la pedra depèn de l'estil estètic del margener; posar-les planes, dretes, inclinades o en forma d’espiga no té cap funció rellevant, però segons el tipus de matèria primera hi ha disposicions que no es poden fer. Per exemple, si es treballa amb còdols no hi ha la possibilitat de girar-los, ja que són pedres força arrodonides.

6è. Terminació del marge, el rastrell. En l’última filera, les pedres es posen de forma perpendicular respecte el substrat, o lleugerament inclinades. Aquesta disposició permet aprofitar el pes de la pedra, ja que el concentra en un punt estret. Aquesta terminació  confereix al marge un remat (solidesa) molt superior en comparació a si la terminació fos igual que la resta de construcció. En cas que hi hagi poques pedres llosenques disponibles, se solen reservar per realitzar el rastrell. Si la quantitat de pedres planes és molt baixa o nul·la, per finalitzar la construcció es posen pedres grans a la part superior. La funció és evitar que el marge es descabelli (que perdi les pedres de nivells superiors). Una altra funció és evitar que els animals com cabres i ovelles, o bé persones, caminin per sobre, ja que així resulta força incòmode.   

7è. Afegit de terra i compressió del terreny. En algunes ocasions és necessari afegir terra a la zona restaurada o construïda perquè aquesta s’ha perdut per escorrentia. En aquest cas s’ha de compactar el terreny on s’han reconstruït o construït el marge, ja que això evita que el  substrat baixi de nivell després d’afegir la terra, perquè ja s’ha assentat. Una altre motiu és  evitar que apareguin els coladors, forats que apareixen al terra fruit de l’acumulació d’aigua de la pluja. Aquests forats són  indicadors de què el marge està en mal estat i que s’ha de compactar la terra novament, ja que si no es fa, amb el temps aquesta secció pot caure.

Per la construcció d’una barraca, el procediment és semblant al del marge:

1r. Excavar el solc. Aquest pas és bàsic per poder assegurar-se l’estabilitat de la barraca, ja que aquesta construcció empra un gran volum de pedres. El solc té com a funció trobar la terra més ben assentada per absorbir el pes de la construcció sense que aquesta s’enfonsi. Per dibuixar la zona a excavar d’una barraca circular calia una estaca que es clavava allà on es considerava que anava a ser el centre de la construcció i amb una corda de la longitud que desitjava el margener ho feia servir com a compàs per dibuixar el parament interior i exterior. Entre els dos paraments hi ha una diferència d’uns 80cm. aproximadament.

2n. Col·locació de la primera filera de pedres. Aquest pas és igual que en la construcció dels marges. L’única diferència és que hi haurà dos paraments, un d’interior i un d’exterior.

3r. Construcció dels paraments. La construcció del parament interior i exterior es fa alhora, i el pedruscall s’empra per falcar i estabilitzar les pedres per la cua. La tècnica continua sent la mateixa que amb el marge. La paret exterior s’ha de construir amb una lleugera inclinació cap a l’interior, però molt poc acusada, la paret gairebé creix a extraplom (són parets construïdes perpendiculars al substrat). La paret interna també s’ha de fer inclinada, tot i que la principi d’inclinació és molt subtil, quan la paret assoleix l’alçada de les espatlles del margener s’inclina de forma més acusada cap a l’interior de la barraca.

4t. Construcció de la falsa cúpula. Per construir la cúpula es necessiten les pedres més planes i llargues possible, ja que a la part de la cua s’hi haurà de col·locar tal quantitat de pedruscall com perquè la pedra no caigui cap al centre. Així, com més llarga sigui, més fàcil és subjectar-la. La col·locació de les pedres és la següent; s’ha de fer corre cada nova filera de pedra entre un a dos dits cap a l’interior de la barraca, mentre es falca amb el pedruscall.

5è. Col·locació de la cobertora. Al final de la falsa cúpula queda un forat que es pot anar omplint amb la mateixa tècnica descrita al pas quatre, però si es disposa d’una pedra de mida prou gran que cobreixi el forat es pot emprar una sola pedra, anomenada cobertora.

6è. Recobriment de la falsa cúpula. Aquest pas no sempre es realitza. En cas que el margener desitgi impermeabilitzar la barraca, a sobre de la falsa cúpula posa terra i la compacta lleugerament per tal d’evitar que entri aigua de pluja a l’interior. En aquest cas, s’acostumen a plantar plantes bulboses com els lliris de Sant Josep o safrà, ja que són plantes molt resistents i rebrotadores, i amb les arrels ajuden a fixar la terra i col·laboren a la impermeabilització.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

Les construccions de pedra seca, actualment, no tenen un període de construcció ni d’ús concret. Aquestes edificacions s’elaboren sota demanda. El margener i el propietari de la futura obra es posen d’acord en les dates que a tots dos els pugui anar bé començar. El preu que estipula el margener és a preu per obra feta, o bé, a tant per hora de feina.

Tot i que, actualment, no hi hagi una demanda excessiva d’aquestes construccions, la majoria de les noves barraques que es construeixen es realitzen a les rotondes de les carreteres, durant el seu arranjament. Els marges i murs es construeixen en jardins i parcs públics, majoritàriament, per dividir i ordenar l’espai, alhora que s’intenta respectar l’arquitectura local de la zona amb l’ús d’aquest estil.

Oficis/Coneixements tècnics: 

El margener no és una persona que realitzi aquest ofici de forma exclusiva. És una persona que està relacionada amb altres coneixements com la pagesia, però també amb certs coneixements de geologia per entendre l’orografia del terreny i el tipus de substrat on treballa, ja que té un efecte amb l’estil i la manera de construir.

El margener, a part de saber construir marges i murs, coneix les tècniques per construir barraques o altres edificacions de pedra seca com aljubs, carrerades, etc., tot i que de vegades ha d’improvisar les tècniques perquè el coneixement dels avantpassats no li ha estat transferit en la seva totalitat. Malgrat això, gràcies a la manera d’observar i d’entendre les construccions és capaç de trobar alternatives per fer l’edificació.

En ocasions, el constructor ha de tenir un coneixement sobre com picar les pedres per trencar-les per aquell punt més adequat per ser útil per a la construcció. Comprendre el repartiment de les forces al llarg de la construcció per tal de aconseguir l’estabilitat desitjada i evitar l’ensorrament.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per dur a terme les construccions de pedra seca es pot fer ús d’un seguit d’eines que serveixen per transportar les pedres, treballar-les, o bé, per col·locar-les al lloc adequat. La finalitat de les eines és facilitar la feina, que es pugui fer el més ràpid possible i estalviar esforços.

Pic i pala: serveixen per fer preparar el terreny per situar les primeres pedres en les zones on el substrat és més tou.

Martell de cop quadrat i cantellut pel darrera: té un mànec molt llarg per poder conferir un cop sec i fort a la pedra. La part cantelluda del darrera és tallant per trencar les puntes que puguin presentar les pedres, que dificulten la seva col·locació.

Maceta i escarpia: la funció és la mateixa que l’eina anterior. Si no es disposa del martell de cop quadrat i cantellut per darrera es poden fer servir aquestes dues eines. Amb l’escarpia es concentra la pressió sobre el punt de la pedra per on es vol fer un trencament, i amb la maceta es transfereix la força.

Guinyola: cordill que serveix per marcar una alçada i assegurar que es construeix de forma recta, equilibrada. La guinyola es lliga d’un extrem a un altre d’on s’està fent la construcció.

Goniòmetre: aparell que serveix per mesurar angles respecte el substrat. Es pot fer servir un transportador d’angles i un pal per marcar la línia, o bé treballar amb un pal clavat a terra de forma perpendicular al substrat i fer la construcció amb una inclinació aproximada.

Escombreta: estri de neteja. El funcionament és el mateix que una escombra, però sense mànec, o essent aquest molt curt. Serveix per netejar la zona de terra i pols en cas d’haver de realitzar reconstruccions de marges i murs.

Paleta: eina plana molt emprada per posar morter o ciment en construccions actuals. En el cas de la pedra seca es fa servir per retirar el rebló o pedruscall i altres pedres durant la reconstrucció d’un marge.

Saprem petit i llarg: són palanques que serveixen per acabar de col·locar les pedres més pesades de la construcció i evitar així fer una força que podria provocar lesions al margener.

Carretó: té una sola roda a la part davantera, la seva base és molt baixa i sense parets. Aquestes dues característiques li confereixen molta estabilitat per moure’s en terrenys difícils, com pot ser una vinya (conreu), perquè el seu centre de gravetat és baix, i alhora és fàcil pujar-hi una pedra, perquè simplement s’ha de fer rodar fins a damunt. La persona es posa a la part del darrera, l’aixeca dels dos mànecs que té i comença a caminar fins el punt o es troben les pedres, o bé fins on vol deixar-les.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

La feina de margener és una feina que normalment la realitzen dues persones, una que dirigeix i controla la col·locació de pedres, el margener, i una altra, l'ajudant, que col·labora amb el transport de pedres fins a la zona on s’està construint.

Entre aquestes dues persones s’estableix un lligam de mestre-aprenent, ja que mentre l’ajudant realitza les tasques encomanades pel margener, aquest l’instrueix en les tècniques i en la manera de fer. Li dona els consells necessaris per poder fer una bona construcció.

L’interès per aquest tipus de construccions ha afavorit l’aparició de col·lectius que treballen per la seva conservació i salvaguarda. L’Associació Drac Verd de Sitges, per exemple, realitza inventaris de pedra seca, principalment de barraques, arreu de Catalunya. També hi ha les associacions d’excursionistes i altres entitats que programen sortides per a visitar barraques. En les seves reunions aquestes entitats comenten actuacions que la comunitat podria fer en relació a aquestes construccions i proposen tasques que s’haurien de desenvolupar per revaloritzar-les.

Participants/Executants: 

La persones que realitzen les construccions de pedra seca són el margener i el seu ajudant, habitualment en el context de l’activitat agrícola. A dia d’avui, l’ajudant és una persona de confiança del margener, a qui truca quan  ha de fer alguna construcció. De vegades, però, i cada cop més, el margener treballa sol, en comptes de treballar amb una altra persona. El margener, igual que en el passat, acostuma a ser una persona que està relacionada amb les tasques agrícoles, ja que es el seu mitja principal de subsistència. L’ajudant, acostuma a ser una persona que vol aprendre l’ofici, o bé que es troba en una situació d’atur i intenta a aconseguir alguna font d’ingressos, encara que sigui de forma puntual.

Malgrat tot, el margener també pot diversificar la seva economia participant en la construcció de pedra seca per institucions públiques com els ajuntaments; o privades, però en aquest cas amb una finalitat més estètica que funcional.

Precisions ús i funció: 

Les construccions de pedra seca, com els marges i els murs, han estat emprades bàsicament per reordenar el territori; d’aquesta manera es construïen parcel·les agrícoles que facilitaven l’aprofitament dels terrenys més escarpats i menys productius. Alhora, aquestes construccions delimitaven les propietats dels agricultors.

Altres construccions com les barraques tenien una funció d’aixopluc, que millorava les condicions de treball del pagès i del seu animal, en cas de tenir-ne. Aquestes edificacions permetien que el pagès es pogués refugiar en els moments de descans, a l’hora d’esmorzar o de dinar. Fins i tot, a l’estiu el permetien poder quedar-s’hi a dormir durant la nit. També servien com a lloc per resguardar l’animal de treball.

Un altra manera d’aprofitar la pedra ha estat amb la construcció d’aljubs o pous. Aquestes infraestructures han esdevingut bàsiques per trobar punts d’aigua, principalment pels animals, ja que la vegueria del Penedès disposa de pocs punts d’aigua corrent com rieres, per aquesta raó era bàsica la construcció d’infraestructures que permetessin emmagatzemar aigua.

Un altre tipus de construcció que va ser força important al Penedès foren els forns de calç. Aquestes construccions servien per aprofitar la calç continguda a les roques. L’ús que tenia aquest producte era com a ingredient per fer argamasses i ciments per a la construcció. Era una feina dura i poc valorada dins de la societat del Penedès, ja que els salaris que es pagaven per realitzar-la eren baixos en relació a altres oficis.

Patrimoni relacionat: 
L'ofici del pastor d'ovelles
Patrimoni relacionat: 

Al Penedès hi ha dos espais naturals protegits que compten amb construccions de pedra seca, són el Parc del Foix i el del Montmell-Marmellar. A través del grau de protecció d'aquests espais naturals i agraris s'assegura la protecció de les construccions de pedra seca que es troben al seu interior. En tractar-se d'espais no edificables, s'evita la intervenció sobre les construccions que, d'altra banda, són molt variades, ja que es combinen espais on l'activitat agrària es manté amb d'altres en què s'ha abandonat.

També hi ha construccions amb diversos graus de protecció a la vegueria, als següents enllaços se'n pot consultar l’estat i la localització.

 

Barraques de pedra seca a Calafell

Forns de calç a l’Alt Penedès

Forns de calç al Garraf

Forns de calç a l’Anoia

Barraques a l’Anoia

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Les construccions de pedra seca, ja siguin marges, murs, aljubs, barraques, etc. són presents a la vegueria al llarg de molts segles, però la seva major expansió es contextualitza en el moment en què el sistema econòmic dominant passa de la subsistència a la producció majoritària per al comerç. Amb la construcció amb pedra seca s'observa un doble efecte; d'una banda, la construcció afavoreix l'habilitació de la terra per al cultiu, i per l'altra, aquest material rocós, extret del substrat, que podria considerar-se residual, es reintrodueix al sistema en forma d'infraestructura facilitadora del cultiu.

Aquest nou model econòmic va implicar un gran augment de la població al Penedès degut als processos migratoris relacionats amb el sector vitivinícola que es van produir  durant el segle XIX . En aquell període es van necessitar paletes, margeners, fusters, ferrers o jornalers, entre altres treballadors, que van venir al Penedès procedents d’altres comarques. Al voltant de l’agricultura s’hi va establir una sòlida indústria vinculada als vins i licors, que s’exportaven a través del ports marítims. Amb l’arribada del tren, a més, la indústria alcohòlica va viure una gran millora, ja que aquest vehicle facilitava el transport de la mercaderia de forma més segura i ràpida cap a Barcelona.

Actualment, les construccions de pedra seca continuen sent importants per al sistema agrari, de fet, moltes de les parcel·les de terra que es continuen treballant es mantenen gràcies als murs i marges que es van fer i es van anar mantenint des del segle XIX. Tanmateix, moltes de les hectàrees que es van treballar en el passat van ser abandonades, principalment com a conseqüència de l’aparició de la fil·loxera, que va matar les vinyes que hi havia al territori al voltant del 1890.

Una altra situació destacable és el canvi de model econòmic i social que està vivint el món rural amb el turisme. El visitant actual busca viure experiències al lloc que visita; no tant veure quelcom, sinó sentir que forma part d’aquell indret. Aquest canvi de model fa que els visitants busquin recórrer senders que els permetin veure i comprendre les construccions que hi ha al territori, i en aquest sentit, la pedra seca pot ser emprada com a element de promoció turística.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

El coneixement i les tècniques de construcció de la pedra seca es transmeten de forma oral, actualment no hi ha cap altra manera d’aprendre aquest tipus d’arquitectura al Penedès.

Al Baix Penedès, per exemple, s’hi observen uns efectes molt semblants al que s’expliquen a la bibliografia consultada. En aquesta comarca és una tècnica en desús, igual que a la resta de la vegueria, però en aquest cas hi ha una persona que ha influenciat a la resta de constructors, ja que tot sovint es referencien a ell. El que succeeix és que l’estil o la tècnica d’una persona concreta es van difonent pel territori a través de totes les que n’han estat deixebles, produint-se una mena d’efecte fundador en la manera de construir. En aquest cas concret, el fenomen ha superat els límits de la mateixa vegueria.

Viabilitat / Riscos: 

Les construccions de pedra seca al Penedès es troben, per una banda, les que gaudeixen d'una certa revalorització, per altra banda, les que es troben en desús. De fet, les estructures que encara són funcionals, són els marges i els murs que presenten una superfície de conreu prou gran com per poder treballar-la amb maquinària agrícola. En canvi les terrasses més petites acaben sent abandonades i sense un manteniment periòdic els murs acaben caient.

Aquesta situació s’explica per dues causes. La primera és que, avui dia, resulta un treball car de realitzar. El constructor ha de complir una sèrie de requisits legals (pagament d’autònoms, seguretat social, etc.), d’altra banda, però, es troba amb una valoració limitada d’aquestes construccions per part de bona part de la societat, de manera que moltes persones no estan disposades a pagar els preus que els margeners consideren raonables. La situació de base, es pot dir que és la falta de prestigi del pagès i de la seva feina. Des de les administracions públiques, i part de la societat, es valora el paisatge que dibuixa aquesta arquitectura, però obviant que forma part d’un model econòmic concret, i que la seva finalitat principal no és l’estètica.

En el cas de les barraques la situació és molt similar. A dia d’avui es construeixen barraques noves, principalment en rotondes a les carreteres, però no com un edifici funcional sinó decoratiu. Aquestes construccions surten del seu espai natural, el tros (conreu) per ocupar espais urbans o industrials. Deixen de tenir la seva funció primigènia, per tenir-ne una de nova, l’estètica. La situació que això comporta, d’altra banda, és l’homogeneïtzació del paisatge urbà i industrial arreu del territori, perquè en moltes ocasions no es construeixen seguint les tècniques tradicionals de cada indret. De fet, en moltes ocasions són falses construccions de pedra seca, ja que contenen morter a l’interior.

Pel que fa a les barraques ensorrades per l’abandonament del camp i, algunes d’elles reconstruïdes, la situació és força similar a l’anterior, tot i que la construcció es manté en el seu lloc d’origen. La finalitat de restaurar una barraca és recordar i posar en valor la feina feta pels avantpassats, però durant la seva reconstrucció, habitualment, prima el valor de l’estructura per si sola, sense tenir present la funció i la finalitat que aquesta tenia. Fins i tot, de vegades no s’acaba de respectar la tècnica emprada, ni com va ser construïda, com pot ser el cas de cobrir cúpules amb terra que potser en aquella barraca no haurien d’anar cobertes, fer ús de ciment perquè no se sap construir amb les tècniques de pedra seca, instal·lació de portes o de reixes, etc.

Aquesta última idea és interessant remarcar-la, ja que hi ha hagut un salt generacional on s’ha perdut informació en la manera de construir certs elements, com les voltes del portants. En essència es continua construint de la mateixa manera, però hi ha detalls que es solucionen amb improvisacions del margener actual.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La valoracions que fan les diverses persones entrevistades són diferents segons com cataloguin la construcció. Per una banda, es troben informants que opinen que les construccions de pedra seca s’estan revaloritzant, ja que es realitzen catàlegs i s’està promovent la tècnica de la pedra seca com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Per altra banda, hi ha altres informants que pensen que per revaloritzar aquesta construcció s’ha de recolzar allò que la manté, és a dir, l’agricultura. Ja que no té sentit mantenir una construcció si es despulla del paisatge i del model econòmic i social que aquesta arquitectura porta implícit.

On sí que coincideixen els informants és en destacar la necessitat que les administracions públiques prenguin consciencia vers aquestes construccions, ja que en moltes ocasions s’han efectuat enderrocaments per ampliar concessions de canteres, per fer passar carreteres, per ampliar zones de cultius mecanitzats, etc., sense mesurar el valor d’aquella construcció o cercar possibles alternatives.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

L’Associació Drac Verd de Sitges realitza una funció de catalogació de les construccions de pedra seca arreu de Catalunya. Aquesta feina va iniciar-se a la comarca del Garraf i després es va estendre a la resta de la vegueria el Penedès. Finalment, es van buscar col·laboradors arreu de Catalunya per tal d’inventariar el màxim de construccions. Aquesta associació va iniciar el catàleg amb les barraques, però actualment introdueixen també forns de calç, forns d’oli de ginebre, aljubs, pous, etc. Pel que fa als marges estan estudiant la manera de poder tractar aquesta informació per tal que sigui accessible i comprensible per les persones que consultin la seva base de dades.

El Grup de Pedraseca del Centre Excursionista del Penedès, el Centre d'Estudis de Subirats i altres entitats també realitzen tasques de reconstrucció de barraques, desbrossament de l'entorn i difusió d’aquestes construccions arreu del Penedès, generalment a través de l’organització de sortides. Els membres d'aquestes entitats són persones grans i principalment jubilades, que dediquen el seu temps a la comunitat. La població més jove, aparentment mostra poc interès per aquestes construccions, malgrat això, les persones joves que es dediquen a estudiar aquesta arquitectura tenen una elevada formació acadèmica.

Les tècniques i les construccions de pedra seca també afavoreixen que diferents estudiosos d’aquesta arquitectura es reuneixin en congressos o trobades,  per exemple la IV Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni en Pedra Seca als Països Catalans celebrada a Sitges (octubre del 2007).

Un altre aspecte que té efectes en la seva conservació és el tractament que donen els ajuntaments a aquestes construccions. Generalment els municipis de la part interior del Penedès realitzen una protecció superior als municipis de la costa. Aquesta situació pot ser donada pel fet que els municipis d'interior veuen en la preservació d'aquests elements una manera d'atreure turisme. Es constata que des de la dècada de 2010 s'han realitzat inventaris d'aquest patrimoni i s'han condicionat camins per a poder visitar algunes construccions de pedra seca. 

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya promou i treballa en l’elaboració de la candidatura sobre la tècnica tradicional de la pedra seca a Catalunya perquè ingressi al Programa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i formi part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

S’han entrevistat diversos margeners que han participat en construccions de pedra seca arreu de la vegueria del Penedès, així com membres de l’Associació Drac Verd de Sitges. També s’han realitzat sortides amb membres del Grup de Pedraseca del Centre Excursionista del Penedès i s’ha entrevistat un arquitecte que ha escrit diversos llibres sobre les construccions de pedra seca al Penedès.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dilluns, 4 setembre, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, 5 març, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès