L'ofici del pastor d'ovelles

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Pastura a l'Hostal de Baix (Sant Jaume dels Domenys)
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0003
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Pastor d'ovelles
Altres denominacions: 
Pastor
Pastor de ramat d'ovelles
Pastor de bestiar de llana
Grup i/o comunitat: 
Pastors de la vegueria del Penedès, majoritàriament homes majors d'edat.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El pastor o l'ofici de pastor d'ovelles és una activitat que té com a principal funció la cria i engreix del bestiar de llana, és a dir, el ramat d'ovelles, principalment mitjançant la pastura del ramat. L'ofici de pastor, des del neolític, sempre ha estat present en el paisatge de la vegueria penedesenca, tot i que avui es troba en una situació de franca regressió. Com tot ofici tradicional comporta, la pràctica d'una sèrie de coneixements que s'han anat transmetent de generació en generació.

Actualment al Penedès, la ramaderia ovina és duta a terme per petites empreses de caràcter familiar en un sistema de semiestabulació: el ramat es sol treure diàriament a pasturar però també diàriament se'l tanca al corral abans que es pongui el sol. Aquest sistema permet combinar l'aprofitament dels recursos naturals de les pastures properes (transterminància) amb el suport alimentari al corral, i donar una atenció concreta als animals en les diferents fases productives.

Per pasturar, el pastor s'ajuda d'un o més gossos especialitzats que controlen i guien el ramat. L'ofici ha experimentat una sèrie de transformacions durant les últimes dècades, així, la pràctica de la transhumància, que consisteix a desplaçar el ramat a l'estiu cap a les muntanyes pirinenques, gairebé ha desaparegut, i si es fa, s'efectua amb camions i no pas utilitzant les velles carrerades; el moviment contrari, el desplaçament dels ramats pirinencs a les nostres contrades, ja no es dona.

Data identificació: 
dijous, 12 gener, 2017
Localització: 
Descripció de la localització: 

Actualment podem trobar pastors i els seus ramats en pobles de les quatre comarques de la vegueria del Penedès (Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf) però no en tots, com era pràcticament el cas encara els anys 50 del segle XX, on al poble més petit hi podia haver més d'un ramat, sent una activitat econòmica en franca regressió a partir d'aleshores. Amb tot, el nombre total d'explotacions ovines és de vuitanta-sis de les quals trenta-cinc són instal·lades en quinze pobles de l'Alt Penedès; trenta-una en divuit pobles de l'Anoia, tretze en nou pobles del Baix Penedès i set en cinc pobles del Garraf.

Pràcticament han desaparegut els corrals a l'interior de les poblacions, així com els corrals de pedra seca dels afores, i aquests s'han convertit en naus modernes, dotades d'instal·lacions adequades i situades als afores de les poblacions o en zones força allunyades d'aquestes.

El treball de camp per al present estudi s'ha limitat a observar tres explotacions de ramaderia ovina situades a la plana penedesenca, entre les serralades Litoral i Prelitoral, tot i que més properes a aquesta última. La primera, el Corral del Magí, situada a les primeres estivacions de la serra del Montmell, propera al torrent de Sant Marc, en terme de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès); la segona, el Corral Carnisser als Hostalets, terme de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), propera a la riera de Pontons, riera que fa cosa d'uns deu anys enrere encara remuntava el ramat, els estius, per aprofitar les pastures del terme de Pontons; i la tercera, el corral Magí, en terme del Pla del Penedès (alt Penedès), situat entre els torrents de Sabanell i del mas Rovira.

Georeferenciació: 

Datació: 
Data de realització: 
dijous, 26 gener, 2017 to dilluns, 27 febrer, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

L'activitat de pastor té una periodicitat contínua. Tant pel que impliquen les ovelles, animals que necessiten alimentar-se diàriament; com per altres tasques que tot i ser de periodicitat estacional determinen la dedicació contínua del pastor. Tasques com esquilar les ovelles, operació que es sol dur a terme un o dos cops a l'any (l'esquilada de maig i la d'octubre); o com atendre el part de les ovelles que, encara que aquestes puguin tenir cries a qualsevol època de l'any, es sol concentrar en els mesos hivernals, són les tasques que organitzen, junt amb la pastura, el calendari anual de l'activitat del pastor.
 

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

A la vegueria del Penedès trobem actualment vuitanta-sis explotacions de ramaderia ovina en actiu. Repartides per les quatre comarques, n'hi ha una major presència a les comarques de l'Alt Penedès i de l'Anoia. La majoria d'aquestes explotacions es caracteritzen per ser petites o mitjanes, és a dir, el nombre de caps oscil·la entre els dos-cents i els cinc-cents i van dirigides, també majoritàriament, a la reproducció i cria de carn per al consum humà.

Aquestes explotacions aprofiten les pastures més properes que tenen a l'abast, i habitualment no efectuen desplaçaments de més de cinc o deu quilòmetres (transterminància), en camps de propietat pròpia o bé establint algun tipus de tracte amb el propietari (arrendament, sobretot). Totes elles són en règim de semiestabulació, de manera que també es compren els aliments necessaris perquè el ramat s'alimenti a l'estable. Alguns dels pastors, a l'estiu transporten els seus ramats al Pirineu, és a dir, practiquen la transhumància, però no de forma tradicional, a peu a través de les carrerades, sinó carregant les ovelles en camions, fent el viatge per carretera, tant per anar com  per tornar.

És una activitat principalment de semiestabulació, encara caracteritzada per ser la majoria d'ells homes d'edat avançada sent casual la presència de dones pastores, on la pastura té una acció reduïda pel que fa a les distàncies que fa cada dia un pastor. El desenvolupament de l'activitat té com a fet clau el pasturatge del ramat, cada dia lligat a l'estat de les pastures i climatològic.

La primera tasca del dia del pastor consisteix en l'observació del temps. Dur a pasturar les ovelles significa treure-les del corral cobert on han passat la nit i acompanyar-les al camp escollit, és a dir, pasturar és una activitat que sempre es desenvolupa a l'aire lliure i, per tant, cal que faci bon temps, que no nevi o plogui; en aquest cas advers les ovelles restaran al corral tot el dia. Tampoc és convenient sortir immediatament després de la pluja, perquè les ovelles en entrar al camp embrutarien les herbes objecte de la seva pròpia alimentació i les rebutjarien. Tampoc no és convenient sortir massa de bon matí per evitar la gebrada, ja que l'herba mullada per la rosada els pot provocar mal de ventre, i que no pas la que està mullada per la pluja, que és bona, però que pot donar lloc al primer inconvenient assenyalat.

El pastor, però, abans de treure el ramat a pasturar, ha de separar les ovelles dels seus xais perquè aquests no sortiran de l'estable:

Per aquest efecte, dins el corral hi té un compartiment per destinar-hi ara els xais. Per fer aquesta operació, el pastor observat, s'ajuda de dos pals metàl·lics que pica entre si; el soroll que produeix amb ells, junt amb el seu propi moviment, aconsegueix separar la majoria dels xais de les seves ovelles mare; aquests es van introduint al compartiment. Tres o quatre xais,  però, es mostren rebecs i no abandonen la resta del ramat; aleshores, el pastor els agafa per una de les seves potes i de dos en dos, i així, alçats, els porta junt amb els altres. Una altra contrarietat: al compartiment dels xais s'hi ha colat una ovella mare i aquesta cal treure-la a pasturar. El pastor entra al compartiment per treure-la, però al mateix temps ha de vigilar que cap xai no se li escapi com havia de vigilar que no entressin ovelles al lloc dels xais. Per ambdues operacions s'ajuda dels pals metàl·lics, abans espantant les ovelles, ara espantant els xais. Aquella ovella, però, no acaba d'obeir, aleshores el pastor deixa els pals i agafa un ganxo (un pal llarg de fusta a un l'extrem del qual s'hi troba instal·lat un ganxo) i amb aquest "caça" una de les potes de l'animal i el dirigeix a la porta de sortida, sempre tenint en compte que no se li escapi cap xai. Ara ja té els xais separats de les ovelles; als xais els deixa quelcom de pinso a les menjadores... I les ovelles, cap a pasturar. (Josep Solé i Armajach, Diari de Camp, 18-01-2017).

El pasturatge, tot i ser habitualment diari, és relatiu i depèn de la situació personal del pastor o de la prioritat que s'hagi determinat prèviament per al dia concret. Cal identificar el cas del pastor que és distribuïdor de la seva pròpia carn, venent-la directament al consumidor, i el d'aquells que no la venen directament al consumidor sinó a altres distribuïdors. En aquest cas, durant el matí atén la venda a la botiga i pastura el ramat a la tarda. En el cas dels pastors que es dediquen per complet a la cria, l'activitat es distribueix segons les tasques de l'explotació. Per tant, pot ser que surti a pasturar cap a les onze del matí, duent al sarró alguna cosa per menjar, i no torni al corral fins ben entrada la tarda; o pel contrari si s'han de dur a terme tasques a l'explotació com atendre les ovelles en el seu part, ajudar a alletar les cries que han estat rebutjades per l'ovella mare, esquilar les ovelles o vacunar-les, llavors el pastor pot ser que aquell dia no tregui a pasturar les ovelles, que s'alimentaran amb alfals, trepadella, farratge o gra.

La majoria de pastors penedesencs són propietaris del seu ramat, però també es dona algun cas en què el propietari del ramat no coincideix amb el pastor, i aleshores aquest treballa a sou. En general, els pastors –o les pastores, encara que minoritàriament o excepcionalment– treballen sols i s'han d'ocupar de totes les tasques; alguns, però, gaudeixen de l'ajuda d'algun familiar (el pare, un germà). Si no disposen de cap ajuda, solen expressar la idea que "el pastor és esclau del seu treball, no es pot permetre ni un sol dia de festa". En general l'exigència de l'ofici fa que actualment sigui difícil trobar persones disposades a treballar de pastor, principalment per la impossibilitat d'encaixar dins dels actuals estàndards laborals l'ofici del pastor o l'ajustat benefici del pastor mateix per pagar les condicions laborals que comporta l'ofici.

El pastor, un cop veu que fa bon temps per sortir amb el ramat, pensa el lloc on ha d'anar que, lògicament, ha de ser ric en pastura. Aquest pot ser proper al corral o relativament llunyà, en aquest últim cas el camí pot oferir algun tipus de dificultat, per exemple, passar per una zona urbana o haver de travessar una carretera; en general, serà per trams curts però són moments del trajecte delicats.

Hem acompanyat el pastor des del corral fins a la zona de pastura, uns dos quilòmetres de camí, cosa que ha suposat passar per un petit carrer d’un nucli poblat i després passar a una carretera, recórre-la uns cent metres fins agafar un camí a l’altra banda.  El pastor sol anar al davant o molt proper al davant del ramat i el seu gos sempre controla que cap ovella es desviï del camí; quan han entrat al carrer, les ovelles, sense que ningú els digués res (ni el pastor ni el gos) han emprès un ritme més ràpid,  han tornat al ritme normal quan han deixat les cases enrere; es pot dir que estan ensenyades, car no és el primer dia que fan aquest camí. Aquest aprenentatge evita que el carrer quedi negre de femtes, cosa que passaria si anessin més lentes o s'aturessin. En arribar prop de la carretera, el pastor crida “pareu” i el gos s’encara davant del ramat mirant-lo atentament; aleshores les quatre ovelles capdavanteres es posicionen en forma de barrera perquè la resta no es mogui..., cal vigilar que no passi cap automòbil o cap camió; si no passa cap vehicle, aleshores el pastor crida “avenceu” i totes elles es posen a córrer pel carril esquerre de la carretera, uns cent metres, fins a trobar la continuació del camí; ja som molt a prop de la pastura i el ritme es torna a alentir. Un cop s’arriba al camp de pastura el ramat es dispersa en petits grups i cada ovella tria l’herba que menjarà fins que no sigui l’hora de tornar al corral i, per tant, fer el camí de retorn; el pastor restarà relativament  a prop del ramat, tenint-lo sempre a la vista; el gos observador només es mourà si considera que alguna ovella surt d’on creu que ha d’estar per fer-li tornar a anar-hi. Sovint, la posició del pastor respecte del ramat és un indicador que el gos sap interpretar. Els crits del pastor, diferents segons el que vol que faci el ramat (parar, avançar, venir...), per calmar-lo, o per renyar-lo; aquests crits  estalvien també feina al gos. Sovint, el pastor també dirigeix ordres específiques al gos. (Josep Solé i Armajach, Diari de Camp, 18-01-2017).

Un ramat d'ovelles està format per diferents tipus d'exemplars segons l'edat o estat i la funció, ovelles, xais (fins a un any), ovelles fecundades, ovelles a punt de parir o el marrà (ovella mascle). No totes les ovelles surten a pasturar, com per exemple els xais, que són els exemplars joves destinats a la venda per la seva carn. Les ovelles, un cop fecundades pel marrà triguen cinc mesos a parir un exemplar o dos a vegades i, de forma excepcional, tres; els xais s'alimenten de la llet materna durant els dos primers mesos (lletó o anyell de llet) o els dos primers mesos i mig (xai pasqual) abans no siguin duts a l'escorxador, tot i que les últimes setmanes la combinen amb farratge, sempre al corral. Quan una ovella mare té més d'una cria, la primera en sortir del ventre matern es pot allunyar un xic de la mare, amb la qual cosa li canvia l'olor i la mare pot no reconèixer-lo, negant-se a alletar-lo. Això suposa feina pel pastor, perquè una cria no alletada suposaria perdre l'exemplar; aleshores ha de tancar l'ovella mare junt amb la cria rebutjada en una corralina, tot subjectant la primera; a vegades, aquesta operació es fa amb una ovella que no és la mare però que disposa de llet, o amb una cabra. Aquesta operació no és gens senzilla, i la presència del gos pot ser important ja que ajuda a fer que l'animal romangui quiet mentre el xai mama. El xai que es salva d'aquesta manera probablement perd l'oportunitat d'alimentar-se del calostre i pot ser susceptible d'un desenvolupament més dèbil, cosa que també cal controlar.

Alguns pastors són propietaris del terreny de les pastures, però no solen tenir prou pastura pròpia per a tot l'any, aleshores poden llogar les pastures o arribar a un acord amb el pagès o propietari d'aquestes, d'altra manera no tindrà més remei que comprar palla, farratge, gra o pinso que els animals consumiran al corral. Aquesta variable és important perquè és la que assegura l'alimentació fresca del ramat. A més, l'alimentació complementària sol intensificar-se en les ovelles gestants i també després del part i mentre alleten els xais, perquè és important per al bon desenvolupament d'aquests.

Segons el tipus de cultiu de la zona, el pastor tindrà més dificultats per trobar pagesos que li deixin pasturar i també si aquests prefereixen tenir les terres llaurades ben aviat. Des de primers del segle XXI, però, han sorgit noves formes de fer pasturar els ramats a les vinyes del Penedès i a altres zones de Catalunya. És el cas de la població de Sant Martí Sarroca, on alguns ramats fan la feina d’espampolar la vinya. Espampolar o despampolar és habitualment un sistema mecànic d’aclarir la vegetació del cep, que ha anat substituïnt les feines manuals d’esporgar i escavallar (treure del cep algunes vergues, brots, cavalls i pàmpols). Despampolar la vinya amb ramat es pot fer seguint unes condicions molt concretes. L’època d’espampolar amb ramat és cap al mes de juny, quan el raïm està un punt granat (per evitar que l’ovella se’l mengi ja que no té un gust agradable) i fins que no està està massa grant (ja que llavors el gust del raïm sí que els agradaria). El ramat ha d’entrar a la vinya a pasturar a les primeres hores del matí o a les darreres hores de la tarda, durant unes dues hores. El ramat passa per la vinya al ritme que marquen el pastor i els gossos. Per despampolar la vinya amb ramat cal que les vinyes siguin emparrades (en les vinyes tradicionals, no funciona tant bé aquest sistema). Finalment, cal que a la vinya no se li hagi fet cap tractament fitosanitari durant les darreres tres setmanes. Aquesta activitat de pastura a les vinyes va poder ser observada, a Sant Martí Sarroca (25/06/2016), en el marc del programa Etnologia en Xarxa. 

Un cop el ramat ha tornat al corral, les ovelles mare es reuneixen amb els seus xais per alletar-los; el pastor s'assegurarà que no els manqui palla a terra ni a les menjadores, així com alfals, trepadella, farratge, rama d'olivera o, fins i tot, gra (ordi, civada...), per la qual cosa disposa un bon magatzem al costat mateix del corral que assegura aquest tipus d'alimentació complementària a l'herba fresca del prat o del camp. Al corral també hi ha d'haver una bona provisió de l'aigua necessària perquè els animals puguin beure o aplacar la set, no sent recomanable, actualment, que beguin directament de les rieres o de les basses que es puguin trobar en el seu camí cap a les pastures. A vegades, quan les herbes són escasses, l'alfals es pot escampar prèviament pel camp a pasturar per tal que mengin les ovelles, cosa que les obliga a fer l'exercici de caminar.

Els ramats no sols mengen l'herba dels camps sinó que, mentre pasturen, també el fertilitzen amb els seus cagallons o femtes; per altra banda, els fems que produeixen al corral (cagallons, pixats i palla) són apreciats pels pagesos, i els pastors que en tenen excedents els hi venen, convertint-se així en un altre recurs econòmic. Per tant, una altra tasca del pastor és escurar el corral cada dos o tres mesos, és a dir, treure els fems i posar nova palla, tot i que la primera operació també la pot dur a terme el comprador dels fems. Quan un ramat ha esgotat una pastura, no tornarà a trobar aliment en el mateix terreny fins passat, almenys, mig any.

També és important esquilar les ovelles, almenys un cop l'any, tot i que millor fer-ho dos cops. Aquesta tasca la porta a terme un esquilador a qui cal pagar la seva feina i, al mateix temps, aquest es quedarà la llana sense pagar-la. Actualment, el pastor no en treu cap rendiment econòmic de la llana. Ara bé, les ovelles agraeixen ser esquilades, d'altra manera segons ens diuen els informants "els entra una mena de depressió, perden pes i les ganes de menjar". Per esquilar, a més de l'especialista o esquilador, es necessiten persones que agafin els animals per immobilitzar-los mentre els esquilen.

Els ramats es van reproduint ells mateixos; per cada vint o vint-i-cinc ovelles femelles es tindrà un moltó per fecundar-les. El pastor tindrà cura de guardar xais destinats a la cria, els quals assoleixen la maduresa sexual entre els sis i els vuit mesos d'edat, i els moltons en aqueta proporció. Aquestes ovelles poden viure de divuit a vint anys, encara que arribades als vuit o nou anys perden les facultats reproductives. Hi ha ovelles que fan doble corderada, una d'estiu i una d'hivern, però el més habitual és que les ovelles corderin a la tardor i, sobretot, a l'hivern, entre novembre i gener. La resta de xais són destinats al mercat per la seva carn tendra, ja que només tenen entre dos i tres mesos d'edat; tot i que actualment el mercat demana la carn d'ovella (ovelles que tenen al voltant d'un any) a causa de les preferències, costums i creences de les persones musulmanes. Els pastors, per evitar problemes derivats de la consanguinitat, de tant en tant s'intercanvien marrans.

Actualment, l'ofici de pastor d'ovelles, o la ramaderia ovina, es troba fortament controlat per l'administració, sobretot per qüestions sanitàries. Així, cadascun dels animals han d'estar correctament identificats i registrats segons la normativa existent; i l'explotació ha d'estar registrada al Registre d'Explotacions Ramaderes amb la classificació de "reproducció per a la producció de carn". La identificació es porta a terme mitjançant la instal·lació d'un parell de cròtals de plàstic de color groc a cada orella amb un codi d'identificació individual format per les lletres ES seguides de dos dígits que identifiquen la comunitat autònoma (09 a Catalunya) i deu dígits d'identificació individual de l'animal; a més, amb el mateix codi, per via oral perquè romangui a la seva panxa, se instal·la un identificador electrònic o bol ruminal, que és un microxip. Amb aquesta identificació es fa un seguiment de la salut de l'animal, de les vacunes, les medicacions antiparasitàries, els anàlisis veterinaris mitjançant l'extracció de sang, etc. Per altra banda, per poder rebre els ajuts que la UE, l'Estat o la Generalitat ofereixen als pastors, les seves ovelles han d'estar ben identificades i l'explotació registrada. Tot plegat obliga els pastors a emprar part del seu temps laboral en tasques administratives per complir amb tots aquells tràmits a què es veuen obligats.

De tots els xais que van a l'escorxador sempre se'n troba una petita proporció que, després d'un últim examen veterinari, no són aptes per a la venda i cal retirar-los del mercat. Per altra banda, quan una ovella es mor per accident, permalaltia o per vellesa cal disposar d'una assegurança.

Història i transformacions de l'element: 

La ramaderia ovina i l’ofici de pastor van sorgir, com l’agricultura, durant el neolític, cap al 10000 aC, als pobles del Pròxim Orient, tot abandonant la dependència exclusiva de la caça per a l’obtenció de la carn. El sedentarisme i el creixement de la població va estimular aquesta nova activitat econòmica. A partir d’aleshores es va anar estenent progressivament cap a altres zones geogràfiques, arribant també a la península Ibèrica fa uns 6.000 anys

Les grans concentracions de ramats al Penedès es poden datar del 1000 aC, almenys segons la hipòtesi que plantegen David Asensio i Jordi Morer (2016):

“Així, el nucli d’Olèrdola, davant el fet de consistir en un mur de tanca en forma de barrera, una enorme plataforma de 3,5 ha en la seva gran majoria desproveïda de construccions, s’interpreta com una gran pleta o recinte clos destinat a la concentració i protecció de ramats. Recentment s’han donat a conèixer d’altres jaciments de primera edat del ferro que responen a aquestes mateixes característiques, el de la Font del Cuscó (Sant Cugat Sesgarrigues), amb un mur de tanca perimetral construït amb pedra, i el del Puig de la Mola (Olivella), els quals podrien correspondre també a pletes ramaderes." (Asensio, D. i Morer, J., "Protohistòria al Penedès i Garraf. La formació de societats complexes en època preromana: l'evidència de la Cossetània ibèrica (segles VII-II aC)" a AA. DD. (2016), Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011. IEP. Sant Sadurní d’Anoia.)

La domesticació d’animals per al consum humà de carn d’ovella és d’alguns mil·lennis anteriors, però la concentració de grans ramats, tal com donen a entendre les infraestructures d’aquella època conservades, coincidiria amb la formació de poblacions de certa entitat i el contacte sovintejat amb els comerciants fenicis i grecs.

Una altra dada històrica respecte dels nostres ramats es dona amb la unió de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova els segles X-XI, moment en què es comencen a formar les grans rutes ramaderes o carrerades amb la pràctica de la transhumància dels ramats dels monestirs de Poblet i Santes Creus.

Els segles XIV i XV el Penedès tindrà un paper important per al proveïment de carn d’oví a Barcelona, tant per les seves pastures com per ser una zona de pas dels ramats. Així ens ho diu Josep M. Bosch Casadevall tot sintetitzant Ramon Agustín Benegas:

“... destaca el paper del Penedès com a àrea de pastures d’hivern i lloc de pas dels ramats destinats a proveir les carnisseries barcelonines. En aquest sentit considera el Penedès com una àrea de pastures d’hivern que es troba a cavall entre una gran àrea occidental i una altra de meridional. Pel que fa al pas de ramats cap a Barcelona des del mercat de Verdú, descriu l‘entrada per Font-rubí direcció Gelida fins a Martorell o bé direcció cap a Sant Boi de Llobregat per Olesa de Bonesvalls i Cervelló. Pel sud, des de Creixell (Tarragonès), els ramats es dirigien cap a Castellet i la Gornal, Sitges, Massís de Garraf i d’aquí cap a Castelldefels. La presència d’aquests ramats a l’hivern afavoreix la puixança de la fira ramadera de Vilafranca del Penedès per Sant Lluc, que està documentada al segle XII (1117) però no rep la confirmació fins  l’any 1316”. (Bosch, J. M., "Els assentaments, l'espai obert i els camins de l'època feudal al Penedès (segles X-XVII). Un estat de la qüestió de la recerca arqueològica" a AA. DD. (2016), Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011. IEP. Sant Sadurní d’Anoia.)

Des d'aleshores l'ofici de pastor d'ovelles no ha sofert canvis significatius en la forma de treballar. Ramat, gos, sarró i bastó, corral i pastures..., no es necessitava res més, a banda del coneixement dels costums i necessitats de les ovelles per al seu adequat tracte i de la seva defensa davant els depredadors. La ramaderia ovina va conèixer un fort desenvolupament a partir del segle XVI, tot coincidint amb el descobriment del continent americà i, posteriorment, en part es va veure frenat pel desenvolupament de la vinya, sobretot durant el segle XIX, i els consegüents conflictes entre pastors i pagesos a què va donar lloc. Amb tot, durant aquells segles el Penedès es va convertir en un nus de carrerades ramaderes que es dirigien a l'Aragó i als Pirineus principalment, desenvolupant-se la transhumància, és a dir, la conducció dels ramats a altres zones, sobretot els mesos d'estiu, cercant millors i abundants pastures, cosa que obligava els pastors a caminar grans distàncies amb els seus ramats tot fent aturades estratègiques en punts determinats, generalment propers a masies o petites poblacions que els permetessin l'aprovisionament o, simplement, poder passar la nit a sopluig, o a l'inrevés, també eren els pastors de les zones pirenaiques, ben organitzats, els que baixaven a l'hivern amb les seves ramades; segons ens ho diu Ferran Miralles (2005) :

“era una autèntica desfilada ordenada i ostentosa, amb el majoral i un gran moltó esquellat encapçalant la marxa, seguits de quatre crestons cornuts aparellats de dos en dos i de la resta de moltons i, després, de les ovelles... i tot això flanquejat per diversos pastors i enormes mastins protegits amb collar de punxes..., i, tancat la ramada, el ruc robasser o cabaner, carregat amb el fato –roba, jaç, estris de cuina- dels pastors. Un mosso o administrador de la casa –l’avisador- s’avançava anunciant a cada poble l’imminent arribada de la ramada i satisfent els tributs o lloguers d’herba que fes falta. A l’entrada de cada terme, un guarda esperava la ramada transhumant, els mostrava el camí que s’havia de seguir, vigilava que no sortissin del camí ramader, i fessin mal als cultius, els orientava sobre on adreçar-se si necessitaven alguna cosa i els cobrava un dret de pas, el passatge”.  (F. Miralles i Jordi Tutusaus, Mil anys pels camins de l'herba.)

Un canvi significatiu en l'ofici del pastor el va comportar la pràctica desaparició del llop entre mitjan segle XIX i principis del XX, la qual cosa va influir en el canvi de tipus de gos. Abans utilitzaven el gos ramader o mastí; aquest gos, robust i de color blanc, no tenia la missió de conduir el ramat sinó de protegir-lo, i sempre anava enmig del ramat com una ovella més o es quedava al corral amb elles; els pastors li solien posar un collar de punxes de ferro per protegir-lo de les possibles "batalles" amb els llops. Els pastors també anaven armats amb una fona pel mateix motiu. Amb la desaparició dels llops, els pastors comencen a utilitzar el gos d'atura, més petit i de color fosc o clar, amb una funció molt diferent: conduir el ramat o aturar-lo, impedint que envaeixi territori prohibit; aquest canvi va suposar també un alleugeriment de la feina del pastor o del seu rabadà, aprenent que corria amunt i avall durant tota la sessió de pastura fent el que ara feia el gos d'atura. Per guiar el ramat, abans del gos d'atura, també es disposava d'alguns moltons (marrà o mascle de l'ovella capat), que eren molt mansos i actuaven segons instruccions del pastor, i al quals les ovelles seguien. Els moltons solien anar esquellats.

Els grans canvis en la ramaderia ovina a la vegueria del Penedès esdevingueren a partir dels anys seixanta del segle XX, sobretot en aquelles zones on s'hi ha desenvolupat l'urbanisme, la indústria, el turisme d'estiu i les grans infraestructures de comunicació (carreteres, autopistes, vies fèrries...), que van posar obstacles al moviment dels ramats i no solien respectar les carrerades existents; amb la pràctica desaparició de la transhumància tradicional també desapareixen les fires de camp, a peu de camí ramader, que se celebraven en diversos pobles catalans on es donava una confluència de propietaris de bestiar, arrendadors d'herbes, tractants de bestiar, pastors i carnissers...

També van esdevenir canvis en el control administratiu i sanitari de les explotacions ramaderes, amb el cens de la cabana, la vacunació contra la brucel·losi i el seguiment de la salut dels animals. També s'han produït canvis des del punt de vista social, així els veïns han anat tendint, gradualment, a no acceptar que els ramats passin per davant de les seves cases tot embrutant el carrer i depreciant, en general, l'ofici de pastor.

“Cap agricultor ofereix un llit per dormir a canvi de poder rodar el bestiar tota la nit per femar el seu tros ni es treu el batall de les esquelles transhumants quan mor algú de la casa. Les masies del Vallès o del Penedès o de l’Empordà ja no tenen, durant l’hivern, aquell pastor de muntanya que cada any baixava i que tota casa tenia. Tot això s’ha acabat”.  (F. Miralles i Jordi Tutusaus, Mil anys pels camins de l'herba.)

Actualment, les explotacions ovines solen estar separades de les zones habitades i, a l'hora d'anar a pasturar s'evita tot el possible passar pels carrers de les poblacions; també s'han abandonat els vells corrals de pedra seca i els nous corrals són d'obra, amb grans naus pensades tant pels animals i per les instal·lacions que els són necessàries (aigua corrent, electricitat, menjadores o rastells, tanques separadores, etc.), com per l'emmagatzematge de l'alimentació complementària quan fa mal temps o la pastura és escassa. Aquests nous corrals es veuen obligats, per altra banda, a seguir les preceptives comunitàries.

En les dues últimes dècades s'ha assistit a una disminució progressiva dels pastors així com del nombre de caps per ramat; així, hem vist ramats de 180 a 480 caps, però tots els pastors ens parlen d'èpoques en què n'havien tingut de 500 a 1.200, i de fet, les instal·lacions o corrals que disposen són aptes per aquesta última quantitat, per la qual cosa podem dir que es troben infrautilitzats; la transhumància ja no és pràctica habitual i els pocs pastors que a l'estiu encara porten les ovelles al Pirineu les transporten amb camions i no pas resseguint les velles carrerades a peu. Un dels pastors entrevistats practicava la transterminància, doncs algun any encara porta el ramat des del terme de Sant Martí Sarroca al de Pontons, és a dir, dins la mateixa comarca de l'Alt Penedès i amb un trajecte que només suposa caminar durant un sol dia. Actualment, però, si ho fa, transporta el ramat en camions.

L'ús d'herbicides i d'altres productes químics en l'agricultura, cosa que es va generalitzar a partir dels anys 50 del segle XX, ha fet disminuir les possibilitats de pastura en molts camps que abans eren habituals; si més no, els pastors han d'estar ben informats per esperar un temps prudencial per entrar en aquests camps. També han canviat els tractes amb els pagesos perquè els deixin entrar amb el ramat als seus camps: fins aproximadament els anys 80, era habitual que el pastor entregués una quantitat anual de carn al pagès com a paga per poder pasturar en la seva propietat, mentre que avui aquest tipus de tracte pràcticament ha desaparegut i sovinteja més la fórmula de l'arrendament del camp a pasturar.

Un altre canvi important ha estat la desaparició dels escorxadors locals, de manera que els pastors es veuen obligats a enviar els xais al de Castellbisbal o al de Reus, la qual cosa suposa un desplaçament considerable, amb el seu corresponent cost.

Actualment, les noves tecnologies permeten gaudir de diferents avantatges, a més de portar un aparell de ràdio,per escoltar música o un partit de futbol mentre pastura; és habitual que els pastors portin un telèfon mòbil, amb què es poden comunicar de forma fàcil davant, sobretot, d'una necessitat inesperada; també, alguns d'ells, fan servir alguna plataforma d'internet per donar a conèixer el seu producte. 

Altres canvis que no es poden obviar deriven de la nostra societat cientista i experimental que intervé en tots els àmbits de l'activitat humana. Així, no sols es desenvolupa una ciència mèdica dirigida als animals, sinó també en la confecció dels pinsos, o, fins i tot, en la selecció que pot fer el mateix animal dels seus aliments i evitar que mengin allò que se'ls prohibeix per tenir valor agrícola, per posar només uns exemples.

Processos i preparatius: 

La zona del corral sota coberta destinada a la ubicació de tot el ramat durant la nit, i dels xais, durant tot el dia sempre ha d'estar proveïda per un bon tou de palla escampada que, amb el temps, i junt amb els cagallons dels animals, es convertirà amb fems. Els abeuradors també han d'estar sempre ben plens d'aigua. També s'ha de disposar de reserves suficients d'aliment (farratges, pinso). I, evidentment, el corral sempre ha d'estar net i ha de tenir garantida la seva higiene.

Per anar a pasturar es sol dur un bastó i un sarró, on el pastor hi pot dur algun tipus d'aliment i aigua, ja que passaran força hores abans no es torni a casa. De vegades pren un paraigua, no tant per si plou, sinó per resguardar-se del sol a l'estiu. Cal disposar, almenys, d'un gos, sigui d'atura o no, ben entrenat per ala feina.

No es pot anar a pasturar a qualsevol lloc. El pastor anirà a camps de la seva propietat, a camps arrendats o a camps on el propietari prèviament li hagi donat permís; sempre prenent la precaució que aquells camps no hagin estat tractats amb productes químics.

Altres processos tenen a veure amb el mateix objectiu de l'explotació, és a dir, amb la reproducció. Quan arriben a la maduresa sexual, als sis o vuit mesos d'edat, un marrà o moltó les fecunda, operació que té lloc al mateix corral i que s'anomena cobrir. Un altre procés a què ha d'estar atent el pastor és el part, si aquest presenta alguna dificultat haurà d'ajudar l'ovella, així com haurà d'estar atent a que l'ovella mare accepti alletar la cria, que si no fos així el pastor haurà d'intervenir.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

Tots els xais es veuen obligats a passar per un escorxador (habitualment a Castellbisbal o a Reus); un cop sacrificats se’ls solen quedar els mateixos pastors si disposen de botiga pròpia –com és el cas d’alguns– i vendre els excedents a altres botiguers de la zona; els que no tenen botiga els solen vendre a intermediaris que s’encarregaran de distribuir la carn al mercat. En aquest cas, el pastor cobra una quantitat variable  –segons preu de mercat–  per peça; mentre que a la botiga o al mercat es ven a pes (preu per quilogram), i sempre és més beneficiosa aquesta última opció.

La carn de xai és molt apreciada però no és un aliment diari. La consumeixen les famílies i també, en gran part, es consumeix en restaurants, i en esdeveniments familiars o amicals puntuals, com pot ser una calçotada, una barbacoa, etc. L’augment o la disminució del consum de xai es veu influït per la situació econòmica de les famílies, ja que sol ser una carn cara amb relació a altres tipus de carn; s’observa, doncs, que durant èpoques de crisi econòmica disminueix sensiblement el seu consum.

La carn de xai es consumeix sobretot escalivada a la brasa (costelles i mitjanes, sobretot), però també es sol consumir estofada.

Oficis/Coneixements tècnics: 

La ramaderia ovina és una activitat primària que, quant a la seva part essencial, es practica gairebé com fa segles. És cert que les ovelles (o corders) són animals d'instint gregari  (tendeixen a restar sempre juntes),  són temoroses i molt obedients, però el pastor ha de saber fer-les obeir i també entrenar els gossos que l'han d'acompanyar i ajudar en la pastura, sense que mossegui els animals com per fer-los mal: només així les ovelles seguiran el camí correcte i no envairan un camp que no els correspongui. El pastor també ha de saber distingir el sexe dels xais acabats de néixer, per tal d'escollir les femelles més aptes per a la reproducció, que garanteixin el nivell de fecunditat del ramat, i la quantitat justa de mascles necessaris; ha d'intuir, en tot moment, la salut de cada un dels individus que conformen el ramat i acudir a un veterinari si és necessari. Ha de conèixer els camps que són bons per pasturar i els que no ho són, sobretot aquells on s'hi practica una agricultura agressiva (adobs químics, herbicides, pesticides...) que malmetrien el ramat. En aquest sentit, el coneixement del terreny implica també conèixer camins i altres vies per on pot passar el ramat a la vegada que adaptar-se als canvis constants en el traçat de vies que fan més complex el pasturatge. Ha de tenir coneixements tradicionals en meteorologia o estar ben informat del temps, dia a dia, perquè en funció d'això decidirà si sortir o no a pasturar. Ha de saber atendre el part i les cries, i vigilar si les mares accepten aquestes últimes i actuar en conseqüència.

El bon pastor gairebé arriba a conèixer una a una les seves ovelles, de vegades fins i tot els hi posa nom. Sovint les marca amb un xic de pintura per ajudar-se a saber, per exemple, quines han de ser millor alimentades perquè són en fase d'alletar les seves cries.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Com a infraestructura, cal considerar el corral cobert, amb el seu magatzem de palla, farratges i pinsos, els abeuradors i les menjadores o rastells, les tanques mòbils o corralines de l’interior i les tanques fixes de l’exterior. La instal·lació d’aigua corrent i d’electricitat.

Com a eines, cal considerar el bastó, la gorra, el sarró o motxilla i calçat còmode, apte per caminar per camps i camins.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Els pastors d'ovelles de la vegueria del Penedès actualment estan organitzats en el vessant econòmic (cria i distribució de carn) com a petites i mitjanes empreses de caràcter familiar.

Des del vessant de l'activitat i l'ofici, no existeix cap organització de pastors de caràcter local (Penedès) que els agrupi, tot i això alguns d'ells formen part de la  Xarxa de Pastors i de Pastores de Catalunya.

En el cas de la pràctica de l'ofici, aquells que realitzen la transhumància amb camions, es solen organitzar entre dos o tres pastors (el de Bonastre i el de Santa Margarida i els Monjos, per exemple) per unir els seus respectius ramats i conduir-los a un mateix destí pirinenc a l'estiu i així abaratir costos.

Participants/Executants: 

Homes majors d’edat la majoria dels quals han heretat l’ofici del seu pare; actualment, també existeix alguna dona que practica l'ofici.

Precisions ús i funció: 

Producció de carn de xai per al consum humà. Aquesta producció implica també produir llana, pell i femtes, de les quals, actualment sols l'última pot tenir un valor significatiu. Algun pastor també pot produir llet i derivats, com els formatges i el mató.

L'ofici de pastor d'ovelles també disposa d'una funció força important amb relació al paisatge i al medi natural, l'adobament natural dels camps, així com en la prevenció d'incendis als boscos, en reduir el sotabosc.

 

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Tant actualment com tradicionalment, la figura del pastor i la seva activitat té un significat, tot i la pervivència de la imatge llegendària de l'home solitari amb una vida austera i en relació equilibrada amb la natura, de caràcter socioeconòmic. Des d'aquest punt de vista veiem que els pastors encara es guanyen la vida, però no sense dificultats i dependent de dinàmiques definides per models de consum que, pel preu que té afavoreixen la carn estabulada. Tot i això, existeix un valor afegit que es construeix amb la idea que el consum de carn no estabulada representa un model de consum respectable amb la natura i de major qualitat. Això també s'associa al fet d'evitar el consum de carn hormonada. En general aquest valor afegit, junt amb la baixa densitat de pastors al Penedès si el la comparem amb la que hi havia hagut en altres temps (no tan llunyans),  amb l'oferta d'un producte de qualitat i molt apreciat pel mercat, és el que reforça el seu valor socioeconòmic. Tanmateix, el conjunt dels ramaders ovins, no és massa significatiu en el pes econòmic global de la vegueria del Penedès, tot i que en un futur es podrien donar les condicions per al seu desenvolupament, tot dependrà de les polítiques de gestió del territori i dels estímuls que es puguin donar a aquesta activitat.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

L’ofici de pastor habitualment s’ha transmès de pares a fills o de pastor a aprenent, tot treballant dia a dia un al costat de l’altre. Amb tot, d’uns anys cap aquí, existeix una escola de pastors a la qual s’hi pot accedir sent major d’edat, disposant de carnet de conduir B1 i pagant una matrícula. L'escola, una vegada els alumnes han acabat el curs i les seves pràctiques, intenta trobar-los feina.

També, dins el Pla de Recuperació del Sector Oví i Cabrum de la Generalitat de Catalunya, de 2013, s’hi observa la creació de cursos de formació dirigits als productors, és a dir, als pastors, en el marc de la professionalització i dignificació del sector.

 

Viabilitat / Riscos: 

L'ofici de pastor d'ovelles és encara viable en aquelles zones on el creixement urbanístic i les barreres arquitectòniques no hagin envaït els camps i les pastures i disposin, doncs, d'espais amples i rics en bones herbes per alimentar el ramat; allí també on els agricultors no recorrin a pràctiques agressives contaminants. També, si el preu del xai venut cobreix les despeses i permet viure dignament mitjançant un marge acceptable de benefici. En aquest sentit, aquells qui poden vendre directament la carn de xai, els quals ofereixen un producte de proximitat i de qualitat, ho tenen millor que els qui depenen d'intermediaris per arribar al mercat, i els qui depenen d'un intermediari millor, en teoria, que els qui depenen de més d'un.

Els riscos de l'activitat ramadera ovina són forts; n'és una evidència el retrocés, les últimes dècades, del nombre d'explotacions o del nombre de caps de bestiar per explotació. Tot i que algun dels pastors és jove, hi predominen els qui els falta poc per la jubilació, i el relleu generacional no està gens assegurat. L'augment dels costos de producció i el manteniment dels preus de venda comporta que el marge de beneficis es vagi reduint d'any en any, i molts cops es sobreviu gràcies a les ajudes administratives a què es poden acollir. Tot i que la carn de xai és apreciada pel consumidor, la crisi viscuda i encara no superada del tot, ha fet baixar el seu consum a favor d'altres carns (porcí, aviram...) més barates. Per altra banda, la globalització dels mercats i la indústria agroalimentària afecta seriosament la viabilitat del sector. La forta dependència de l'ofici a la vida de l'animal, cosa que comporta el sacrifici de festes i de vacances, no n'és un incentiu.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

En general, el pastor estima el seu ofici tot i reconèixer que és dur i que, actualment, són poc valorats per la comunitat. En general, també, solen ser pessimistes respecte al futur o la continuïtat del negoci o de la professió.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

L'Escola de Pastors no és una mesura de caràcter local, però sí que influeix en positiu en la salvaguarda al territori i en general de l'ofici.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Altres
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Llei 3/1995, de 23 de març de Vies pecuàries que protegeix els camins ramaders o carrerades que es defineixen com “la ruta o itinerari per on discorre o ha discorregut tradicionalment el trànsit ramader”.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Qui a més de ramat o explotació ramadera té una botiga pròpia on vendre la carn, sol promocionar-se participant en esdeveniments locals. És interessant també l’aprofitament de les noves tecnologies per donar-se a conèixer i com a fórmula d’associació col·lectiva de promoció en un ofici que, fins ara, semblava que estigués caracteritzat per l’aïllament.

Una altra forma de promocionar-se, i fins i tot de trobar recursos alternatius que ajudin al sosteniment de l’empresa és complementar la ramaderia amb el turisme o les activitats d’oci, cosa que es pot veure potenciada a mitjà termini.

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

S'ha entrevistat a tres pastors que han ensenyat les seves instal·lacions; amb dos d’ells s'ha fet treball de camp un dia mentre pasturaven el ramat.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 8 febrer, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 29 desembre, 2017
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès