Les activitats pesqueres

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Port de Vilanova i la Geltrú
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0006
Nom propi de l'element: 
Pesca marítima tradicional
Altres denominacions: 
Oficis petits
Arts menors
Grup i/o comunitat: 
Comunitats pesqueres de Calafell, Vilanova i la Geltrú i Sitges
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Al Penedès, junt amb un sector agrari que continua definint part de la identitat de la vegueria, ha estat històricament present i amb una activitat rellevant per volum i influència en la identitat dels municipis de litoral penedesenc, l'activitat pesquera. Actualment aquesta activitat es concentra en el port de Vilanova i la Geltrú, que és el que recull i distribueix el producte de l'activitat pesquera de les embarcacions de Vilanova i dels ports de Sitges i Calafell. Aquesta activitat inclou tant les arts pesqueres tradicionals i considerades menors (el tresmall, el palangre, la nansa) com la pesca amb un alt grau de mecanització i producció (l'arrossegament o la llum).
La flota artesanal penedesenca suposa l'11,39% de les barques de la seva modalitat a Catalunya, mentre que l'extensió de la seva costa, poc més de 46 quilòmetres, suposa el 8,42%.
Les activitats pesqueres tradicionals són desenvolupades mitjançant poc més de cinquanta barques que amarren als ports de Segur de Calafell (dues barques), Vilanova i la Geltrú (quaranta-una barques) i Sitges (deu barques). La major part d'aquestes barques són tripulades per una sola persona (el patró), però algunes d'elles ho són per dues o tres (el patró i un o dos mariners); no s'allunyen més enllà de 30 brases (prop de 50 metres) de profunditat que és el seu radi d'acció, que correspon a una distància d'unes tres milles de la costa, i on no poden feinejar les barques considerades industrials (encerclament i arrossegament). Aquestes barques poden desenvolupar qualsevol dels arts considerats artesanals però normalment estan especialitzades en una sola art (tresmall, palangre, nansa, gàbies de marisqueig, cargolers, etc.).
Una activitat pesquera que ha influenciat en l'aparició de barris i espais propis com "les botigues" que amb els anys queden en un segon terme però continuen sent referents de l'origen de poblacions o barris que tot i mantenir-se avui tenen unes altres funcions. La memòria dels quals s'ha recuperat amb la intervenció i creació d'espais com l'Espai Far a Vilanova i la Geltrú.

Data identificació: 
dimecres, 12 octubre, 2016
Localització: 
Descripció de la localització: 

Les barques de pesca tradicionals penedesenques amarren als ports de Segur de Calafell (Calafell), de Vilanova i la Geltrú i d’Aiguadolç (Sitges) i pertanyen a una de les tres confraries de la demarcació (Calafell, Vilanova i la Geltrú i Sitges).

El coneixement del fons marí i la definició dels espais de pesca, allà on es calen les arts és un dels aspectes claus de la localització de l’activitat pesquera. Tot i que actualment el funcionament dels radars, sistemes de georeferenciació (denominat Ploter) han disminuït el coneixement i identificació d’aquest fons marí, perviu en la memòria dels pescadors les denominacions de cada una d’aquests zones. Alguns dels noms utilitzats els trobem en documentació que mitjançant la realització d’entrevistes a pescadors ha registrat aquest fons marí.

Aquests caladors o elements concrets del fons marí tradicionalment s’han referenciat prenent dos elements de terra vistos des de la mar. Això implica noms que no sempre coincidien amb els vistos des de terra. Alguns dels referents identificats són: el Més Alt de Montmell pel cantó de garbí de Sant Vicenç; l’Arc de Berà per la Punta de Berà; o el Campanar de Tarragona per la Trencada del Banc (referències de pescadors de Calafell obtingudes de la tesis doctoral: Onomàstica del terme municipal de Calafell  de Joan Hugué i Rovirosa, pàg. 91). A Vilanova algunes de les referències escoltades per pescadors són la Farola, les Masies, el Més Alt del Montmell, el Més Alt de Vilanova (Pic de l’Àliga), Panxuts (Penya del Llamp) o també edificis com és la Trinitat o l’ermita de Trinitat al Garraf.

Altra referència identificada a la zona de Sitges és el Campanar de Sitges per Cogulles que senyala perill de roques al fons marí. D’aquest fons marí també es tenen referenciades les embarcacions enfonsades que hi ha davant del litoral de Vilanova i Sitges. El Vaixell de la Carn, el Vapor de Caroba o el Vapor dels Carros (noms extrets de l’informant Pau Pons i del diagrama exposat a l’Espai Far a Vilanova i la Geltrú).

Els principals caladors de Vilanova són: el Mar de Sitges o Mar de Nit, la Trencada, el Pla, fons de Cunit, Caroba, fons de Vinyet, fons de la Sella o fons de Sant Salvador. Aquests caladors, continuen treballant-se actualment i s’hi identifiquen també un tipus diferent de captura (informació està extreta del plànol situat a l’Espai Far a Vilanova i la Geltrú i l’obtinguda de l’entrevista amb el pescador Pau Pons).

La demarcació de tot el districte pesquer va des del Cupot o Punta de Berà en el terme de Roda de Berà i fins laTorre Barona en terme de Castelldefels. En no existir, però, pesca tradicional al port de Barcelona, alguns dels pescadors de Sitges i de Vilanova i la Geltrú, a vegades, també opten per anar a pescar en aigües del litoral barceloní.

Georeferenciació: 

Datació: 
Data de realització: 
dilluns, 17 octubre, 2016 to dilluns, 12 desembre, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La pesca artesanal es desenvolupa tot l’any tot i  depenen del tipus d’ofici (manera local de referir-se de  les diferents arts de pesca utilitzades) i el tipus de captura modifica la zona com el tipus de xarxa, el cec, utilitzat. Aquesta continuïtat laboral no existeix en el cas de l’arrossegament que fa un mes de veda (al 2017 va ser del 5 de febrer al 7 de març entre els pescadors de Vilanova).

Els pescadors d’arts menors, per tant tot i no estar obligats a no sortir a pescar si que s’han d’adaptar a la veda biològica d’una o altra espècie. Això implica canviar la zona de calat i també el cec de l’art que afavoreix la captura d’una o altra espècie.    

En aquest sentit els mesos de febrer a abril hi ha més diversitat de captura, destacant la sípia. El mes de maig abunda més el moll; de juny i fins a Sant Pere o a finals de juliol és bona època per trobar llagostí; a partir d'octubre és bona època per pescar el pop, mentre que els mesos de novembre a febrer són els menys productius en peix a les costes i per a la pesca artesanal.

 

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

Al Penedès, junt amb un sector agrari, ha estat històricament present i amb una activitat rellevant, per volum i influència en la identitat dels pobles del litoral penedesenc, l’activitat pesquera. Com s'ha indicat, aquesta activitat es concentra actualment en el port de Vilanova i la Geltrú (tercer port en captures segons l’IDESCAT de l’any 2015 de tot Catalunya) que recull i distribueix el producte de l’activitat pesquera de les embarcacions provinents dels ports veïns de Sitges i Calafell. L'activitat inclou tant les arts pesqueres tradicionals i considerades menors, com el tresmall, el palangre o la nansa, com la pesca amb un alt grau de mecanització i una producció com és l’arrossegament o la llum.

El litoral penedesenc, que inclou els ports de Sitges, Vilanova i la Geltrú i Calafell ha estat un litoral on l'activitat pesquera ha estat present històricament, tot i que sense ser del volum actual i principalment s'ha concentrat a Vilanova. Aquest fet es fa evident actualment en ser l'únic port que té distribució i venda de peix. Per això, tot i que Vilanova és el tercer port en quantitat de captures de tot el litoral català, si es quantifica per zones, el Penedès és l'última de les nou zones identificades d'aquest litoral.

Aquest procés de concentració, afavorit per la construcció del port (l'any 1949 a Vilanova) i per la presència més gran d'embarcacions de Vilanova, fa que en el cas de Calafell algunes de les embarcacions amarrin al port de Vilanova però no així les de Sitges que tenen port propi.

L'àmbit pesquer tot i les transformacions en maquinària, principalment en les arts majors manté un model de treball i redistribució dels beneficis tradicional i heretat. Això implica que els pescadors, tot i poder mantenir una relació contractual fixa amb el patró o armador, tenen una retribució econòmica relativa al benefici obtingut de la captura i posterior venda. L'armador es considera el propietari de l'embarcació i sovint era i és el seu patró tot i això no és fix. Els mariners, amb la figura del motorista entre ells (sobretot en el cas de les arts majors) cobren per part. El mètode de distribució implica que després de pagar les despeses, la quantia que en queda és el benefici de la captura. Aquesta es divideix en el 50% pel patró per despeses generals i l'altre 50% es fa a parts entre la tripulació, on també s'inclou el patró com a treballador.

Aquest model de contractació segons els beneficis de la captura avui no defineix diferències entre edats o aprenents. Un cop un mariner entra a una tripulació cobra una part. Antigament els aprenents que pujaven per primer cop a l'embarcació començaven reben una quarta part o quarto fent feines de suport i gradualment pujava a la meitat fins que sent ja adult (sovint un cop retornats del servei militar) rebia la part sencera.

Actualment la tripulació de les embarcacions és diversa, en tant origen i experiència. Exceptuant els patrons, els quals molts d'ells són hereu d'una línia de pescadors locals, molts dels mariners actuals que s'embarquen en l'arrossegament no han de tenir una trajectòria personal relacionada amb la mar. En les embarcacions d'art menor sí que encara és comú trobar-hi un o dos tripulants amb lligam familiar o de parentiu proper i amb una o dues generacions de pescadors familiars. Però en les embarcacions d'art major, a diferència de les arts tradicionals o menors, els actuals mariners no tenen un perfil uniforme. En el cas de Vilanova hi ha una gran part de població procedent de la zona del Magreb o de l'Àfrica subsahariana, principalment Senegal.

Entre les arts no considerades artesanals, arrossegament i encerclament, al port de Vilanova segons dades de la Confraria de Pescadors de Vilanova hi ha 25 embarcacions d’arrossegament i 8 d’encerclament.

L'arrossegament és l'art que més ha evolucionat, sobretot si ens referim a la capacitat de captura i funcionament, però manté la idea originària del bou, l'art arrossegat per l'embarcació abans a vela. La principal característica és que la xarxa cerca el peix que ha de capturar, no és un art estàtic com altres arts com el tresmall o el mateix encerclament. A l'estar en moviment el patró ha de tenir en compte les característiques del fons marí (les referències mencionades al camp localització) perquè un cop hagi calat el bou es desplaça atrapant la captura. Aquest model de treball està regulat i en el cas de Vilanova, és de tot el litoral català el que té un dels horaris més restringits, comença a les set del matí i es torna a port com a molt tard a les quatre de la tarda. És un art altament regulat principalment per la capacitat extractiva que té que fa que cada any, també passa amb l'encerclament, tingui una veda. Entre les espècies més habituals hi trobem: maire, bròtola, lluç, rap, congre, pixota vermella, palaia, gamba, escamarlà i pop.

L'arrossegament és de totes les arts, junt amb la llum, on els pescadors estan més hores embarcats. Això implica que el bou es cala entre dues o tres vegades, depenent de les condicions climatològiques o la zona de calat. També permet mantenir la figura del ranxero. El fet que els pescadors encara mengin a la barca i tot i que cada cop té menys pes, pel fet que alguns mariners poden emportar-se el menjar de casa, permet que es mantingui la funció de ranxero. Un dels mariners, entre patró, motorista i dos o tres mariners és el responsable de cuinar un àpat per la tripulació. El ranxero prepara el menjar reservant peix de la captura del dia abans o agafant del primer peix pescat aquell dia. Exceptuant el dilluns que no hi ha peix del dia anterior i es compra algun producte de fora o s'espera a la primera captura, habitualment es reserva del dia anterior. El tipus de plats que s'elaboren actualment és més divers, però tenen com a característica principal ser plats de ràpida i fàcil elaboració. A Vilanova entre els plats més representatius d'aquesta cuina de ranxo hi ha, l’all cremat, l’all i oli, la sípia amb patates o el rossejat (amb el caldo del peix de l’all i oli).

Junt amb l'art d'arrossegament a Vilanova, Sitges i Calafell l'activitat pesquera continua tenint com a referent de la pesca tradicional les arts menors. Una activitat que depenen d'un ritme i d'una captura menys estable i que tradicionalment ha representat un model d'economia de subsistència i de caràcter familiar. Embarcacions amb un o dos tripulants on el coneixement del patró és clau pel resultat de la captura i que continua sent una pesca de dia, sortides d'anada i tornada al mateix dia.

La pesca tradicional depèn de manera significativa dels coneixements del patró, és tal que la jornada s'inicia decidint quina és la zona escollida per calar l'art. La diferència entre calar l'art i deixar-lo estàtic esperant que els peixos hi quedin atrapats, és el que fa rellevant el coneixement de les condicions climàtiques, els vents, el fons marí on poder calar una art o l'altra. Això afegint l'experiència de poder modificar-ne la zona segons la captura dels dies anteriors o d'altres pescadors. Tots aquests aspectes fan del pescador d'art menor un pescador artesanal on els coneixements transmesos de generació en generació resulten relativament, sense menystenir les arts majors, més significatius.

Una vegada seleccionada la zona de calat, sol o amb l'ajuda d'un o dos treballadors com a màxim, s'inicia la jornada. Aquest inici pot variar segons l'art emprat, segons l'època de l'any i segons l'espècie que es vol capturar. Així, es pot sortir a la tarda, abans que es pongui el sol, per anar a llevar l'art de bon matí, o es pot sortir de bon matí -i és més comú- per anar a llevar l'art cap al migdia o a la tarda sempre atents d'arribar a temps a la subhasta. Això obliga a anar i tornar al port dos cops diaris, un d'ells de buit i l'altre de ple, és a dir, amb les captures a bord. L'art no pot romandre més d'un dia calat, d'altra manera el peix que recolliria no seria bo per vendre, sobretot el d'escata. Només els qui utilitzen les gàbies i els cargolers no estan sotmesos al ritme descrit, ja que aquests quan arriben al calador no calen sinó que, com el bou, arrosseguen les gàbies de manera que el ritme de treball és diferent.

Tot i que totes les arts de pesca tradicional poden rebre el qualificatiu d'arts menors, habitualment es fa referència aquelles barques que al llarg de l'any combinen o solen combinar les gàbies, el cadup i les nanses. Les embarcacions que utilitzen la mateixa art durant tot l'any tenen un nom fix relacionat amb l'art com els tremallers, els palangrers i els cargolers. Les diferents arts que es practiquen actualment al litoral penedesenc són les següents:

Gàbies de marisqueig

Les gàbies de marisqueig són estructures paral·lelepípedes de ferro, amb parets de reixat metàl·lic. A un extrem hi ha la boca, una obertura sense reixa (permet entrar la captura) i una altra part més estreta que és el cul, on s'acumula la captura. A la part de la boca, a la base, hi ha unes dents de ferro que en arrossegar l'art pentinen el fons de manera i extreu els animals que es troben colgats al mateix. Una altra peça utilitzada en aquest art té quatre dents grosses de ferro i té la funció d'àncora (fondeig). Està unida a la barca mitjançant una corda que s'enrotlla a un gigre o maquinilla (motor que ajuda a pujar i enroscar la cadena o corda). Quan la barca arriba al calador el primer que es llença a la mar és aquest fondeig, al qual, mitjançant unes cadenes s'hi uneix una boia que permetrà saber en tot moment on es troba aquesta peça. Aleshores, s'allibera el fre del gigre i la barca s'allunya del fondeig uns dos o tres-cents metres i es llencen les quatre gàbies per la proa, dues per cada costat o amura. Cada gàbia va lligada a un cable independent, però que s'ajunta amb el de la gàbia del mateix costat a una cornamusa dins la barca. L'arrossegament de les gàbies s'efectua amb la barca reculant mentre s'acosta al fondeig. Aquesta pesquera es fa habitualment entre els dos o tres metres de profunditat i els quinze com a molt. El patró ha de conèixer molt bé el fons per tal de no trobar-hi pedres o roques que poguessin malbaratar l'art. Amb les gàbies es captura cargol punxenc, ou ratllat, rossellona i tellerina, espècies que viuen en fons tous de fang o de sorra.

Pesca amb cadup

El cadup és un recipient de fang circular, semblant a una petita àmfora, tot i que també n'hi ha que són quadrats; els circulars són quelcom més alts (35 cm) que els quadrats (30 cm). La boca, sempre oberta, sol tenir uns 15 cm de diàmetre, i la base, tancada, uns 10. Cada cadup s'uneix a una corda mare mitjançant una corda més fina, i de cadup a cadup hi ha una distància d'un metre; el conjunt d'uns quaranta o cinquanta cadups units a la corda mare reben el nom de ton. A cada un dels extrems de la corda mare s'hi lliga un gall (boia amb una bandereta negre i vermella que defineix cap on està calat l'art) unit al seu torn a un mort mitjançant també un corda. El nombre de tons per barca varia en funció del nombre de tripulants. Els cadups s'utilitzen exclusivament per capturar el pop roquer; el pop que s'amaga a les roques quan troba un cadup pensa que és un forat a la roca de manera que cau a la trampa.

El mariner cala seguint les característiques del fons marí el cadup i habitualment el recull l'endemà. No hi ha un horari fix, però són embarcacions que aprofiten de sortir una vegada ja han sortit les embarcacions d'arrossegament.

Pesca amb nanses

Les nanses són trampes amb esquer; n'hi ha de diferent tipus, tot i que el principi de totes elles és el mateix. Les més clàssiques són aquelles que els mateixos pescadors es fabricaven i que avui encara s'usen, heretades dels seus pares i avis; tenen forma troncocònica; a la part més estreta hi ha la boca, que serveix per introduir-hi l'esquer, i que es pot obrir i tancar mitjançant una tapa.

Les nanses tenen un sistema que fa que el peix, entri a buscar-ne l'esquer però a la vegada l'impedeix sortir. Una estructura que és com una campana amb un embut (l'alfàs) dins. La particularitat és que la part estreta està mirant amunt i l'ample de l'embut, per on entra el peix, queda a baix. La part ampla de l'alfàs, on queda atrapat el peix un cop entra, rep el nom de barbada. El mecanisme fa que un cop entra uns bastonets situats de forma cilíndrica al voltant de l'entrada impedeixen que el peix pugui sortir, tenen el nom de puntalets de la barbada. L'extrem de la base, on s'uneixen les parets amb l'alfàs rep el nom de ressabagai.

Aquestes nanses estan fetes de jonc o de vímet, mentre que les que es compren al mercat tenen una estructura metàl·lica recoberta d'una xarxa de plàstic, solen ser de diferent forma i grandària. Prop de la boca i a banda i banda d'aquesta, es lliga una corda a dues de les costelles o bastons de fusta de la nansa, és la cabestrera, la qual mitjançant un mort que uneix els dos ramals s'uneix a una altra corda o mare; aquesta, al seu torn va unida a un gall.

Amb les nanses es poden pescar diverses espècies de peix i marisc com ara congres, esparralls, llagostes, llamàntols, moll de roca, oblada, pagre, etc.

Tresmall

El tresmall és una de les arts tradicionals present al litoral penedesenc i més nombroses, segons dades de la Confraria de Vilanova hi ha 14 embarcacions que treballen el tresmall. Els principals d'aquest tipus de pesca és que es cala l'art i s'ha d'esperar per tornar a llevar l'art. L'espera pot ser d'unes hores o fins l'endemà. No hi ha unes hores determinades però com succeeix amb altres arts menors intenten sortir abans que les embarcacions d'arrossegament. Això vol dir vora les sis del matí. Tot i que no està determinat i dependrà de molts factors (tipus de captura, climatologia, zona on s'ha calat). Habitualment són embarcacions amb un o dos tripulants, el patró i un mariner que sovint és un familiar. L'acció implica, llevar l'art, ajudat amb la maquinilla, calat anteriorment, es col·loquen en un racó de l'embarcació i una vegada llevades totes les arts, es realitza l'acció de desempescar. Això implica retirar de la xarxa els peixos que han quedat atrapats. És una activitat que es realitza de forma delicada, per evitar trencar la captura, fet que es valora en la venda a la llotja i que diferencia del peix d'arrossegament que està més maltractat. Una vegada desempescat el patró ha de tornar a decidir on cala de nou. Les xarxes una vegada netes es tornen a calar tenint en compte de no creuar altres arts calats. En calar-se, si es llença primer la bolla amb la bandera negra, vol dir que l'art continua en direcció a Tarragona i si s'ubica en direcció Barcelona, es llença primer la bandera vermella. L'art està sempre a l'esquerra de la bandera vermella i a la dreta de la bandera negra.

El tresmall consta de tres xarxes, les dues exteriors (armalls) són iguals i de malla clara; la tercera, col·locada entre aquelles, és la interna (lli), i de malla més petita o espessa i molt més llarga que aquelles, de manera que forma bosses. Longitudinalment, el tremall va armat mitjançant dues cordes, la de dalt (buldau dels suros) i la de baix (buldau dels ploms) que permeten que el conjunt quedi ben estès dins la mar, ja que el pes del plom l'estira cap al fons i el suro, impedint que pugi cap a la superfície. Cada un dels extrems de la xarxa es lliga a un gall mitjançant una corda i un mort. El tipus de peix i de marisc que es pot pescar amb tremall és molt variat. Ara bé, no tots els tremalls són iguals diferenciant-se en funció de la mida de les seves xarxes, així, per exemple, un tremall del 10 és armat amb la xarxa més cega o espessa permesa, i és útil per pescar llagostí o moll, mentre que un del 2,50, la xarxa més clara és apte per pescar peix més gros.

Una altra art de xarxa, menys utilitzat, és la solta, que s'arma d'igual manera, però que a diferència del tremall només disposa d'una sola xarxa de malla força clara. Cada una de les arts, sigui tremall o sigui solta, pot estar format per diferents peces en funció de la tripulació de la barca, si aquesta és d'un sol membre i només pot utilitzar xarxes de 40 peces, que equivalen a uns dos quilòmetres de llargada (50 metres la peça); si van dos tripulants, poden utilitzar un art amb el doble de peces (80), mentre que si n'hi van tres, el màxim de peces que poden dur és de 90.

Palangre

L'art del palangre és un dels arts també menors i tradicionals on es realça el fet que el producte es pescat de manera individual, mitjançant l'ham i que és un sistema de calat i esperar que hi hagi pesca. Segueix els mateixos procediments que el tresmall o la nansa depenent del tipus de captura.

El palangre consisteix en una corda mare on es lliguen, a intervals regulars, uns fils (braçolades) a l'extrem dels quals s'hi col·loca un ham. Aquest ham pot ser de diferents mides segons el que es vulgui pescar i s'han d'escar convenientment també en funció de les espècies que es vulguin capturar. La corda mare va unida a cada un dels seus extrems a una altra corda (sirga) que uneix el mort amb el gall. La llargada i el nombre d'hams de cada palangre també depèn del nombre de tripulants de la barca, com en el cas del tremall. Amb aquest art pesquen, entre altres espècies, bròtoles, escrites, gats o lluç.

Cargolers

Els cargolers o pesca amb rastell de cadenes estan pensats per pescar únicament cargol de punxes, encara que pot atrapat alguna que altra espècie. L'art està format per una estructura de ferro o acer de forma rectangular i vertical, ampla i baixa. Aquesta estructura va soldada perpendicularment a una altra igual o molt semblant on s'amarren un seguit de cadenes a la part posterior formant un semicercle. Aquestes estructures porten una xarxa posterior on es recull la captura. Es tracta d'una modalitat de pesca molt regulada: està prohibit pescar a menys de 12 m de fondària i en cap cas els pescadors poden pescar en fons d'alguer; els pescadors no poden sortir abans de les 7 h del matí ni tornar a port més enllà de les 15 h. Segons el nombre de rastells (nom de l'art) que s'utilitzin, i si aquests van en sèrie o en paral·lel, el nombre de cadenes i les seves dimensions és variable. Els cargols pescats s'han de fer passar per un sedàs i sinó tenen les dimensions estipulades per la legislació s'han de retornar al mar.

En general caracteritzen a les arts tradicionals (no les de marisqueig ni cargolers) que són arts estàtiques, és a dir, l'embarcació, un cop arriba al calador, ha de calar el seu art i ha d'esperar a l'endemà a recollir-ne la captura. L'operació de calar sempre es fa per la popa i amb el motor de la barca a poca velocitat, sempre amb molta cura de que la xarxa no s'enredi o que l'ham no es clavi a algun lloc inadequadament o fins i tot no faci mal al pescador. Aquestes tècniques obliguen a deixar l'art un cert temps calat, unes hores, i quan es considera que el peix o el marisc ja pot haver quedat atrapat, aleshores es torna al calador a recuperar l'art, operació que rep el nom de llevar, i que s'efectua mitjançant la maquinilla; a mesura que l'art es recuperat es va desmallant el peix o se'l treu de l'ham, del cadup o de la nansa i es va col·locant en caixes; aquestes un cop plenes es netegen amb aigua i s'hi col·loca gel. Aquestes operacions continuen desenvolupant-se un cop s'ha llevat tot l'art durant el viatge de retorn a port i si s'arriba i encara no s'ha enllestit s'acaba de fer al moll. Es classificar en caixes per especies i mesures i pot entrar a la subhasta de la llotja. Aleshores, tot el que s'ha pescat ja pot presentar-se a la llotja.

 

Història i transformacions de l'element: 

La pesca marítima a les costes penedesenques, com a activitat de subsistència, es remunta a la prehistòria segons les restes que s'han trobat en diversos jaciments, com per exemple al de la Balma de la Graera (Calafell), on s'hi ha trobat restes de cloïsses, de petxines o d'escopinyes. A l'edat mitjana i durant l'època moderna, la pesca era duta a terme per alguns pagesos que dedicaven també uns dies per a pescar al rall o en petites barques, però la costa no era considerada zona de per l'habitatge per diversos motius com llavors les incursions dels pirates barbarescos. És per aquests motius que les primeres botigues o construccions prop de la costa, eren immobles amb la funció de magatzems, per guardar-hi els ormejos. Les primeres dades de l'ús de les botigues com espai per l'habitatge es tenen a partir de la segona meitat del segle XVIII coincidint també amb les primeres immigracions de pescadors procedents de platges més meridionals de la costa catalana.
Històricament l'activitat pesquera ha estat un recurs marginal. Era en èpoques de crisis, com succeeix amb la pèrdua de les colònies ultramarines el 1892, la crisi de la fil·loxera i com veurem anys més tard amb la crisi del sector de la construcció (ja al segle XXI), la població cerca feina de nou en el sector de la pesca. En general davant fenòmens històrics que comportaven la pèrdua de llocs de treball, al segle XIX ho veiem amb la davallada del comerç marítim, o del sector de la boteria i la pagesia, es desenvolupa una activitat pesquera no habitual en èpoques anteriors, tant en el nombre de barques com en el de pescadors, és el moment de major expansió d'aquest sector a Vilanova. Dinàmiques similars es produeixen ja al segle XX, durant les dues primeres dècades després de la Guerra Civil espanyola, hi ha l'arribada de població provinent de l'Ametlla de Mar, els Caleros que junt amb l'al·licient de la motorització progressiva de les barques, consolida Vilanova com un port clau pel litoral penedesenc i català.
La pesca sempre ha estat un ofici artesanal fins a l'aparició dels motors de gran potència a partir dels anys cinquanta del segle XX, els quals van fer desaparèixer la vela com a forma de propulsió de les barques. Aquestes es varaven a la platja en cadascuna de les poblacions pescadores del districte a força de braços o amb l'ajuda de bous o de mules, fins que no es van instal·lar els anys vint del segle XX màquines o torns de varar. La construcció del port de Vilanova i la Geltrú, l'any 1949-1959, va suposar un canvi en el model d'explotació i captura, això vol dir la possibilitat, des d'aleshores, de desenvolupar una de caràcter pesca industrial amb embarcacions més grosses i amb motors de més potència. A Calafell i a Sitges les barques grosses es van veure obligades a amarrar al de Vilanova i la Geltrú, mentre que les petites o artesanals van continuar reposant a llurs respectives platges, fins que no es van construir els ports de Segur de Calafell el 1975 i el d'Aiguadolç a Sitges, aquests però van ser pensats més per embarcacions amb funcions no productives sinó d'oci o esportiva. Aquest fet ha determinat l'abandó o trasllat de l'activitat pesquera d'aquestes dues poblacions a favor de Vilanova i la Geltrú.
Amb els motors van desaparèixer també determinats arts de pesca com el sardinal i la pesca amb parelles de bou, introduïda, aquesta última, al segle XVIII. Altres innovacions tècniques, com el plòter (radars i georeferenciacions), han deixat en desús el coneixement de les senyes, utilitzades tradicionalment pels pescadors que els ajudaven a identificar i referenciar les zones de calat, i les característiques del fons marí (roques, embarcacions afonades, presència d'una o altres especies). Aquestes senyes i referències, identificades al camp localització, sempre prenien diferents punts del litoral marítim, muntanyes, masies, campanars, ermites en general elements visibles des de dins de la mar. Algunes d'aquestes han hagut d'adaptar-se a la transformació urbanística de la costa, i per tant, els canvis soferts en la panoràmica que els pescadors gaudien mar endins; aquests canvis comporten la pèrdua d'alguns dels punts de referència que conformaven les senyes.
Actualment i sobretot des de la dècada dels setanta del segle XX, s'observa un alt grau de tecnificació per tal de poder assegurar la captura de peix, no obstant en les arts artesanals aquest control continua estant lligat a factors diversos on el saber fer del pescador continua sent determinant. Un altre element que canvia el desenvolupament de l'activitat pesquera és l'ús de fibres vegetals per l'ús de fibres sintètiques en l'elaboració de les arts de pesca. Un coneixement associat a l'activitat de les dones, que a les botigues i davant a la vorera de la mar estenien les xarxes i les apedaçaven (les remendadores), canvia en tant la necessitat de reparar i fer-ne (armar) de noves. Les fibres vegetals, que es tintaven per afavorir-ne la conservació tenien una duració menor a les actuals elaborades amb fibres sintètiques i això ha influenciat en la desaparició d'aquesta activitat que avui està industrialitzada i el 2017 només hi ha dues dones a Vilanova que continuen treballant les xarxes.
Tot i que no hi ha limitacions, pel que fa a l'accés millores tècniques, una barca de pesca artesanal pot gaudir de tots els avenços científics tal com ho fan les industrials, tot dependrà de les possibilitats d'inversió de cada empresa i de les seves necessitats. Així i tot, es diferencien d'aquestes per tractar-se de barques més petites, amb motors menys potents, i principalment que per a la pesca usen arts diferents. L'aparició d'aquestes millores tècniques escurça el temps d'estada a la mar o permet a embarcacions més petites arribar a més zones. Això implica canvis en la jornada de pesca i que figures com la del ranxero, que es manté en les embarcacions d'arrossegament, en les d'arts menors hagi desaparegut perquè, majoritàriament, totes tornen a port a l'hora de dinar i no hi ha necessitat de menjar a la mar.
Junt amb les transformacions sofertes i afavorides per l'entrada de la tecnologia també hi ha una transformació que influeix de forma evident en el litoral penedesenc. La terciarització, dirigida al turisme transforma la fisonomia i l'ús de barris que fins a la dècada dels seixanta del segle XX encara tenien com a principal funció ser habitatge de pescadors. Les botigues o canvien d'ús (avui les poques que queden són restaurants o botigues on es venen productes no relacionats amb l'àmbit pesquer) o són enderrocades per la construcció de barris per rebre població a l'estiu. Aquest model de repoblació estacional és la que influència també en la construcció dels ports, com s'ha mencionat en el cas de Sitges i de Segur de Calafell. Actualment per tant no podem identificar zones concretes relacionades amb l'ofici de pescador i els espais que queden dempeus on han canviat la seva funció o recentment s'han convertit espais de recuperació i exposició de la memòria relacionada amb l'activitat pesquera local.
Entre els oficis avui desapareguts trobem els de mestre d'aixa o el sereno que vigilava les embarcacions i la platja a la nit.
Per tant hi ha una sèrie d'elements que transformen de manera important el món de la pesca: l'aparició del motor, canvi iniciat als anys vint del segle XX que es paralitza per la Guerra Civil, però es consolida a partir dels anys cinquanta; el segon canvi important és l'aparició de les fibres sintètiques o plàstiques, a partir dels anys seixanta. Estalvien el tint, són més resistents i permeten confeccionar arts més grans i duradores. Aspectes que augmenten la possibilitat de captura sobretot en les arts majors obligant a un procés de regulació estricte per evitar-ne una sobreexplotació o mal ús en pro d'un benefici immediat.
A la vegada la tendència dels últims anys ha estat la disminució de les empreses (embarcacions) i dels treballadors, així com la disminució de les captures a causa d'una munió de circumstàncies diferents (sobrepesca, contaminació acústica, urbana i industrial, moviments de sorres per a la regeneració de les platges, canvi climàtic, etc.).

Processos i preparatius: 

El bon estat de la barca i del seu motor és bàsic per tal de poder sortir a la mar, amb aquesta finalitat es sol treure la barca, un cop a l'any, al varador per tal de netejar els seus baixos de les incrustacions. Abans de sortir a la mar també és imprescindible disposar el dipòsit ple de carburant, la nevera amb gel i les caixes necessàries per disposar-hi la pesquera que es faci durant el dia. Aquestes operacions es solen fer de bon matí, abans de sortir a la mar, o per la tarda, després d'haver venut el peix a la llotja, com ho solen fer sobretot els pescadors de Calafell i de Sitges per no haver d'anar expressament al port de Vilanova i la Geltrú.
També és important tenir les xarxes netes i ben ordenades, així com els palangres, les nanses o qualsevol altre art a emprar. Aquestes operacions es fan habitualment a la mateixa barca mentre es desemmalla o es treu de l'ham el peix pescat, i si és necessari s'acaba de fer en arribar a port. Els pescadors que van al palangre o a la nansa, a més, han de disposar d'esquer, el qual han de comprar i guardar a la nevera fins al seu ús. La barca es neteja diàriament mentre es torna a port o un cop s'hi ha arribat.
La normativa també els obliga a dur dalt la barca una farmaciola, una ràdio, bengales, salvavides i un uniforme impermeable, tot en bones condicions d'ús.
Durant la pràctica de la pesca hi ha unes fases comunes de treball que, amb les particularitats de cada art, sí que es coneixen amb el mateix nom i estructuren el treball o jornal d'un pescador:
Calar. Acció de tirar l'art a la mar. Pot ser un art fix; per tant, es cala un dia i es xorra l'endemà, com el tresmall o el palangre o les nanses, o pot ser flotant o en moviment, com el cas de l'arrossegament, que és en moviment.
Llevar. Nom que té l'acció de retirar l'art de la mar per recollir-ne la captura. Pot fer-se a braçades i amb la maquinilla. Actualment majoritàriament es fa amb la maquinilla.
Desempescar/ Desmallar. Acció de retirar de la xarxa o l'ham de la captura.
Classificar. En el mateix moment que es desempesca es du a terme l'acció de classificar segons com s'ha de subhastar després.
Amarrar. Acció de tornar al moll i deixar l'embarcació lligada.
Apedaçar o reparar la xarxa. Entre les funcions dels pescadors hi ha la d'arreglar l'art que s'ha trencat. Aquesta acció es pot fer un cop s'ha tornat al moll o, en el cas d'una nansa, en el mateix moment per tornar-la a calar de seguit.
Reparar el motor. És una de les accions responsabilitat del motorista. Es fa quan hi ha alguna avaria al motor de l'embarcació a la tarda, mentre està amarrat.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

La distribució de peix al litoral penedesenc es concentra a la llotja de la confraria de Vilanova. De la figura de l’encantador de peix i el peix sobre les paneres o coves avui s’ha passat a la subhasta electrònica i tot ordenat en caixes estàndard segons l’espècie i la mida. La subhasta de la tarda, de les embarcacions que pesquen durant el dia, que s’inicia a les 16.00 hores, la subhasta de la pesca a la llum que es fa a les vuit del matí. Els compradors autoritzats poden ser peixaters o restauradors locals o comarcals, però sobretot són intermediaris que compren en grans quantitats i ho distribueixen a Mercabarna (Barcelona) o a altres mercats de la geografia catalana i espanyola; en part també s'exporta per a empreses de restauració de qualitat estrangeres.

El model de distribució s’ha regulat per fer-ne un màxim control (traçabilitat) del producte. Això fa que actualment estigui prohibit la venda de peix sense passar la subhasta. El model de subhasta continua sent a la baixa (anomenada també a la inversa en la què el postor guanyador és aquell que realitza la licitació més baixa). En aquest sentit el principal canvi és la desaparició de la subhasta oral, l’encantador, per la màquina que es controla amb un aparell que cada comprador té.

El consumidor podrà comprar el producte a qualsevol peixateria o anar a qualsevol restaurant que prèviament l’hagi comprat bé directament a la llotja de Vilanova i la Geltrú o bé mitjançant un intermediari autoritzat. Actualment també es pot comprar peix de la llotja de Vilanova i la Geltrú mitjançant internet.

Oficis/Coneixements tècnics: 

L’ofici de la pesca requereix coneixements de diversos tipus, com ara el coneixement del medi, del temps, de la biologia i de la navegació, entre d’altres. Tradicionalment, tots aquests coneixements s'adquirien per transmissió generacional. Actualment, però, per ser mariner, és a dir, pescador treballador és necessari disposar d'una titulació mínima o bàsica, coneixement de primers auxilis i coneixement del món de la mar; mentre que per ser patró calen uns estudis més costosos o elevats que comprenen, per exemple, el maneig de la barca i dels aparells electrònics. Tant els mariners com els patrons es poden treure els títols necessaris corresponents a l'Escola Nautico-Pesquera de l'Ametlla de Mar, però també es fan cursos a la mateixa Confraria o la Casa del Mar, en el cas de Vilanova i la Geltrú. Aquests títols són de caràcter obligatori per treballar al mar. Amb tot, a la pesca tradicional, hi ha una sèrie de coneixements que difícilment es poden aprendre a cap escola, com és el saber quins són i on estan situats els caladors més adequats per a capturar cada espècie de peix o de marisc; això només es pot aprendre amb la pràctica, a base de l'encert i l'error i tenint-ne memòria, o també mitjançant la transmissió d'aquest coneixement a través dels seus antecessors.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La infraestructura més important per a poder practicar la pesca, a banda de les arts específiques, és l’embarcació. Les embarcacions dedicades a les arts menors són de fusta o de fibra de vidre i van dotades d’un motor d’uns 83 CV de potència, mentre que la seva eslora oscil·la entre els 6,5 i els 10 metres. La seva mitjana d’edat és d’uns dotze anys. Acostumen a dur GPS, sonda, un parell de viradors i equipament VHF. La potència dels motors de les barques dedicades al palangre és quelcom major, d’uns 110 CV, i a més dels parells indicats solen portar un ordinador model OLEX. Encara és més potent el motor de les barques cargoleres, 150 CV, i com a equipament distintiu porten un gigre (els pescadors l’anomenen maquinilla) d’arrossegament, mentre que els gigres de les demes barques o arts només és de llevar. Les embarcacions dedicades al tremall porten motors que oscil·len dels 75 CV als 110 CV i la resta de l’equipament varia d’una barca a l’altra, segons el tipus de captures a què es dediqui, però en general porten semblant equipament que la resta de barques; la mesura de la seva eslora també és variada i sol anar en relació al nombre de tripulants, com més tripulants (màxim tres) més llarga.

Mort: s’anomena mort a un pes que pot ser una pedra, un ferro, un plom... que utilitzen tots els arts de pesca tradicional llevat dels cargolers. Cada un dels arts n’utilitzen dos que mitjançant cordes s’uneixen un a cada un dels extrems de la xarxa, de la filera de cadups, de nanses o de palangre, i la seva finalitat es regular la fondària que es desitja mantenir l’art.

Gall: s’anomena gall a cadascun dels pals units a una boia i aquesta mitjançant una corda al mort, i que sol dur banderetes de colors. La seva finalitat és indicar als pescadors on tenen col·locat el mort, i entre mort i mort, l’art que han calat.

Rastell: ormeig de pesca que porten les barques cargoleres que consisteix en un sac de xarxa amb una boca metàl·lica i cadenes a la part de baix.

Maquinilla o gigre de llevar: és un llevador que funciona mitjançant un motor que serveix per recuperar l’ormeig, evitant així tenir-ho de fer a força de braços.

Maquinilla o gigre d’arrossegar: el porten les barques cargoleres i és de més envergadura que el de llevar; amb ell recuperen el rastell mentre aquest no deixa d’arrossegar.

GPS: Sistema de Posicionament Global que serveix per localitzar una posició (funció que feien abans les antigues senyes) mitjançant la recepció de senyals satèl·lits.

Sonda: també nomenat plòter, permet conèixer la geografia del fons marí, la profunditat...

Equipament VHF (Very High Frequency): servei de radio marítim que permet comunicar-se des de la barca, dins a mar, amb la Confraria o altres.

Ordinador OLEX: realitza mapes topogràfics del fons marí en tres dimensions mitjançant la informació que proporciona el GPS i la sonda; permet detectar també els objectes que es troben al fons i, per tant, els peixos o les moles de peix.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Tots els pescadors, siguin propietaris o treballadors (mariners), són socis de ple dret d’una de les tres Confraries de Pescadors existents al Penedès, la de Calafell, la de Vilanova i la Geltrú o la de Sitges. Aquestes confraries, al seu torn, estan federades, la de Sitges i la de Vilanova i la Geltrú a la Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Barcelona i la de Calafell a la Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Tarragona, federacions que pertanyen a la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors.

Com a model de treball tradicional, tot i que actualment es reprodueix en menor mesura i principalment en les embarcacions d'arts menors amb un o dos tripulants, l'organització familiar havia sigut el referent de l'activitat pesquera en tant es distribuïen les diferents funcions necessàries dins com fora de l'embarcació. Es reprodueix una divisió de tasques segons gènere on la dona assumia la part d'elaboració de les xarxes i apedaçar-les i també en alguns casos la de la distribució i venda a la població., mentre l'home és qui s'embarca.

 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Confraries de Pescadors
Participants/Executants: 

La presència de la dona dalt la barca és excepció, de manera que es pot dir que els executants són homes majors d'edat, predominant-hi, actualment, els que estan més prop de la jubilació, a la que s'hi arriba als 55 anys. Les empreses del sector són unipersonals o familiars, és a dir, formades per una sola persona que fa de patró i mariner alhora, i fins a un màxim de tres persones (patró i mariners). El patró és qui condueix la barca i qui decideix el calador on cal anar, però també col·labora amb la resta de la tripulació en les tasques necessàries. Aquests últims anys també s'han incorporat com a mariners d'origen centre Africà principalment de països om Senegal. Part d'aquest fet s'explica perquè són persones que ja en el seu país d'origen havien fet aquesta activitat i per altra part l'explicació estaria relacionada amb els models d'ocupació de la població nouvinguda que sovint acaben sent aquells sectors productius que la població autòctona o establerta amb anterioritat rebutja. Rebuig que fruit sovint de la percepció de ser o massa durs pel que fa a les condicions físiques i d'horari i la vegada per la retribució econòmica no compensada a les condicions.
Els càrrecs principals que trobem dins de l'activitat pesquera són: patró, motorista, pescador, ranxero, armador, mariscador, estibador i delegat de llotja.

Precisions ús i funció: 

La pesca és una professió i, per tant, un mitjà de vida. Els diferents arts artesanals tenen la seva raó de ser pel tipus d‘espècie marina que es vol capturar i pel lloc específic on es vol capturar. La finalitat última de tota l’activitat és la venda de les captures (peix i marisc) que es realitza diàriament a la llotja de Vilanova i la Geltrú.

Patrimoni relacionat: 
Confraries de Pescadors
Patrimoni relacionat: 

Els espais o altres bens relacionats amb l'activitat pesquera no estan relacionats amb l'activitat, a part dels que tenen a veure amb les confraries de pescadors.

Si que existeix una voluntat de salvaguarda de bns mobles, objectes relacionats amb l'àmbit de la pesca. Aquests tipus de béns patrimonials actualment estan en gran part identificats i exposats en els espais que a cada municipi s'han preparat amb aquesta funció. A Vilanova i la Geltrú els béns patrimonials relacionats amb l'activitat pesquera están a l'Espai Far (tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l'Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués).

A Calafell també trobem un espai on s'ha dut també un procés explicaciú i d'exposició del patrimoni moble relacionat amb l'activitat pesquera i la població, és La Confraria,  Centre d'Interpretació del Calafell Pescador.

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

El món de la pesca, al llarg del temps, ha dotat d’identitat als seus homes i a les seves dones, a les famílies que han viscut del treball a la mar, de la pesca. Si el pagès s’embrutava de terra, el pescador no podia evitar mullar-se. Aquesta identitat la podem identificar en molts aspectes, així en el barri mariner, doncs els pescadors vivien, tant a Calafell com a Vilanova i la Geltrú i a Sitges, en cases agrupades o en línia davant mateix del mar; en el llenguatge i en les expressions utilitzades en el seu parlar; en les costums, així s’han guanyat la fama o la mala fama de ser despresos, de ser cridaners..., que com tota generalització no casa amb la realitat de tots els individus. Aquest tòpics troben la seva justificació, així es diu que són despresos perquè no han d’esperar, com el pagès, tot un any per tenir ingressos després de la collita, sinó que els hi venien setmanalment, si havia bona pesquera, és clar. O es diu que són cridaners, perquè el soroll de la mar i encara més el dels motors els obligava a parlar amb la veu ben alta perquè es poguessin escoltar els uns als altres.

Les comunitats pescadores s’han conformat i constituït al llarg del temps mitjançant tot un procés històric. Ja ha estat dit que a les costes penedesenques s’hi ha pescat des de la prehistòria com un mitjà més per a la subsistència. Per entendre tal i com són actualment aquestes comunitats cal veure que el procés de la seva formació s’inicia tímidament entrat el segle XVIII i cal parlar en termes econòmics i de treball, ja que la pesca no deixa de ser un sector de la l’economia. Un sector econòmic sempre té la seva raó de ser en la viabilitat del mateix, i la pesca abans del segle assenyalat era un recurs complementari per a la pagesia i pels mariners, pels habitants dels pobles propers a la mar. En aquelles èpoques era més rendible treballar la terra o embarcar-se en la marineria comercial o treballar en oficis relacionats amb aquells sectors, com per exemple la boteria. La doble crisi (fil·loxera i pèrdua de les colònies ultramarines) de finals del segle XIX, junt amb el domini de la fabricació del gel, molt important en la conservació i en la possibilitat de transportar el producte, van contribuir en gran mesura en la formació de la comunitat pescadora i la seva estabilitat. En general es feien pescadors els pagesos amb sense o poca terra (la caseta de la platja i algun tros de terra de mala qualitat en comparació a les terres de l’interior, sempre eren destinades als fills fadristerns), i les migracions de pescadors d’altres contrades, de Vinaròs o de l’Ametlla de Mar produïdes en diverses remeses (finals del XVIII, segona meitat del XIX, primeres dècades del XX) junt amb la d’andalusos i gallecs a partir de la dècada del 60 del segle XX, han acabat de conformar les actuals comunitats pescadores que no són sinó les noves generacions que provenen o han heretat de tot el conjunt descrit.

El cert és que el món de la mar, la pesca, ha generat tota una cultura, una cultura integrada amb la general del seu entorn, però diferenciada d’ella. La pesca ha estat un sector econòmic important i encara ho és, però ha perdut molt pes i progressivament els últims cinquanta anys, a mesura que augmentava la població i que es diversificava l’economia (turisme, indústria, construcció, comerç...). El fet de no haver-se construït un port específic per a la pesca a Calafell i a Sitges, a la llarga, ha dut l’activitat pesquera a ser residual i en perill d’extinció en aquestes poblacions. Amb tot, conserven la seva confraria i part del seu patrimoni i la població jubilada encara és nombrosa i sol reunir-se en la seva llar (la Llar del Jubilat) on s’organitzen alguna activitat, alguna festa.

Malgrat tot, la cultura marinera perviu en aquestes poblacions -i no cal dir a Vilanova i la Geltrú, que gairebé concentra tota l’activitat pesquera actual- en símbols i en festes, sobretot. Així, a Calafell, a un lloc central del passeig marítim s’hi troba el Monument al Pescador o l’antiga llotja del peix i antic local dels pescadors jubilats, avui s’ha convertir en un Centre d’Interpretació del Calafell Pescador, i al costar d’aquest edifici, sobre la sorra, hi descansa el seu bot salvavides, i es continua celebrant la festa major de Sant Pere, patró dels seus pescadors. A Vilanova i la Geltrú hi trobem el Museu del Mar, ubicat actualment al far i a la casa contigua al mateix, la casa del faroner, on també hi conserven el seu bot salvavides. Cada any es publica un nou exemplar de la revista La Nostra Mar..., i també, per Sant Pere es celebra la Setmana del Mar, on hi destaca la processó marítima en la que hi participen també les barques de pesca. Per fer-se una idea de la vitalitat d’aquestes festes només cal consultar el seu programa. També a Sitges es celebra la festa de la Mare de Déu del Carme, amb una processó marinera. Tot plegat indica la valoració social que gaudeix la tradició marinera i pesquera fins i tot en els pobles on la pesca, com a activitat econòmica ha esdevingut gairebé insignificant, que no és el cas de Vilanova i la Geltrú.

La cultura marinera és troba present en l’imaginari col·lectiu en general i les institucions, els monuments i les festes esmentades contribueixen a construir un discurs  que l’actualitza i el conserva en les successives adaptacions a les transformacions que el temps imposa.

Aprofundint el punt de vista sòcio-econòmic cal dir que tot el peix i marisc que els nostres pescadors pesquen el porten a vendre a la llotja de la Confraria de Vilanova i la Geltrú. A la llotja hi compra tota persona acreditada que solen ser comerciants majoristes que s’enduran el peix comprat a qualsevol mercat (Barcelona, però també altres punts de l’Estat) o comerciants minoristes que abastiran peixateries de les nostres comarques o de les comarques veïnes; també hi són acreditats alguns peixaters que compren per a vendre en la seva pròpia botiga, i fins i tot algun restaurador que vol el peix per oferir-lo cuinat al seu restaurant. A la llotja mai hi veurem comprar a un particular, aquest sempre obtindrà el peix que vol menjar comprant-lo a una peixateria o acudint a un restaurant. El peix gaudeix de força prestigi (sent la gamba de Vilanova, un dels productes estrella), cal dir però que els pescadors preferirien vendre més peix als establiments locals i comarcals, als de la vegueria, i més quan veuen que actualment se’n ven molt d’altres procedències, sigui congelat o no.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

Tradicionalment la transmissió dels coneixements ha estat per la via generacional, de pares a fills, i encara podem dir que la majoria dels pescadors d’arts menors o tradicionals, ho han aprés d’aquesta forma. Ara bé, actualment, és obligatori, tant per ser patró com mariner, disposar de titulacions específiques, tal i com ho estableix el BOE de 17 de febrer de 2014 (article 9 per patró de pesca local i article 12 per mariner pescador). Aquests estudis, a Catalunya, es poden realitzar a l’Institut Públic Escola de Capacitació Nauticopesquera de Catalunya, amb seu a l’Ametlla de Mar

Viabilitat / Riscos: 

La viabilitat de les empreses de pesca tradicional rau en la relació entre la qualitat/quantitat de les captures i el seu preu de venda i en relació també al marge de benefici generat descomptats els costos (preu de l’amarrament, gas-oil, gel, percentatge a pagar a la confraria, reposició de les arts, manteniment de la barca, impostos, etc.). Un altra factor a tenir en compte és la legislació referent a la limitació de la flota que permet, d’alguna manera, equilibrar els recursos a explotar.

Els riscos són molts i molt variats, així per exemple el moviment de sorres per tal de regenerar les platges ha dut a la pràctica desaparició del marisc en els caladors més propers a la costa que són l’àrea d’acció de la pesca tradicional; si aquestes sorres s’extreuen de caladors on hi havia sípia o llenguado, aquestes espècies ja no hi apareixen; també hi ha influït el factor contaminació de les aigües generada sobretot per les depuradores (per netejar el tub hi apliquen un oli químic desincrustant que va a parar a la mar i que els temporals apropen a la platja) que provoca la mort del marisc i allunya el pop, però també per l’ús de cremes solars per part dels milers de banyistes que ocupen les platges a l’estiu. Un altre factor de risc és el de la sobreexplotació dels recursos que, encara que afecta més a la pesca anomenada industrial també influeix en l’artesanal. Finalment, també es pot considerar un factor de risc l’envelliment dels pescadors i, per tant, la seva propera jubilació, sense que es doni, en molts casos, el relleu generacional perquè els joves prefereixen estudiar i optar per altres oficis, cosa que permet en certa facilitat el desenvolupament d’altres sectors econòmics.

El peix pescat amb arts tradicionals es considera de millor qualitat que els pescats de forma industrial, cosa que és relativa, però que preval en l’opinió dels propis executants i en la dels consumidors. La desaparició d’algunes espècies, la sobreexplotació de la mar, la seva contaminació, la modificació de les platges amb noves aportacions de sorres són alguns dels problemes que dificulten, junt amb els dies de mala mar, la bona sortida econòmica de les petites empreses de pesca artesanal. Si tenen bona pesca i el preu de venda és bo es poden més o menys guanyar bé la vida, però a banda de la legislació sobre la regulació de la flota que limita el nombre de barques per a cada port, el que s’observa al llarg de les últimes dècades és la seva disminució significativa, sobretot a Calafell i a Sitges.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

L’ofici de pescador continua considerant-se un ofici dur per les condicions laborals (exposat a la climatologia) i també per la suposada inestabilitat productiva i segons es repeteix de manera generalitzada la teòrica excessiva regulació. A la vegada alguns d’ells pensen que s’hauria de reduir l’esforç per recuperar els caladors, però no tots arriben a aquest grau de consciència, de manera que es podria dir que existeix una divisió entre aquells que només miren o pensen a curt termini i aquells que miren o pensen a llarg termini. També consideren que els moviments de sorra per regenerar les platges és una mala pràctica que els perjudica a ells en quan ha comportat gairebé la desaparició d'alguna de les espècies, com la tallarina.

L’estimació a l’ofici és quelcom que es viu en el sí de la família en la gran majoria dels casos, de petit, i després treballant-hi; i que també s’hereta, com la barca. La mar, tot i els riscos que comporta -actualment no tants com en el passat gràcies al port, al motor i a les noves tecnologies- té un important factor d’atracció per qui la viu tot treballant-hi. Els pescadors solen parlar en termes de sensació de llibertat, de desconnexió. El fet que el fruit del treball sigui immediat, cosa del mateix dia, té també el seu al·licient.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

A Vilanova i la Geltrú s’ha creat la marca “Peix de Vilanova”, que és un objectiu a assolir pels pescadors de Calafell i de Sitges, és a dir, la creació de les marques “Peix de Calafell” i “Peix de Sitges”. La marca representa un valor afegit. El respecte a la normativa pel que fa a la llargada de les xarxes o al nombre de nanses i d’hams protegeix del problema de la sobrepesca, però sembla que algun dels pescadors en fa cas omís malgrat la prohibició, cosa que porta a distingir la pesca tradicional de la pesca tradicional sostenible.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

A tota la costa penedesenca  hi ha una petita zona protegida com a Reserva Marina, la Masia Blanca, creada el desembre de 1999 (B.O.E. núm. 7 de 8 de gener de 2000) i situada davant la platja de Coma-ruga (El Vendrell).

Relacionat amb l'activitat pesquera la protecció es dirigeix al control i regulació de les espècies marines.

Una altra mesura de protecció és la instal·lació d'esculls artificials o l'enfonsament d'embarcacions ja obsoletes per a la pesca i que així es converteixen en punts de regeneració de la biodiversitat marina.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Altres mesures de salvaguarda són les que impulsen les Confraries de Pescadors,  sigui mitjançant diferents polítiques de promoció del peix local, sigui creant valor afegit mitjançant una marca, per exemple. Els pescadors artesanals estan ben representats als òrgans de govern (Junta i Capítol) d'aquelles confraries.

La millor protecció de la pesca artesanal passa, per una banda, per la sostenibilitat de la pesca, i el bon preu en llotja de les pesqueres, cosa que podria contribuir a que aquesta activitat econòmica passés a ser atractiva per a noves generacions.

Recursos associats: 
Bibliografia: 
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a realitzar la fitxa hem parlat amb un dels dos pescadors que encara hi ha a Calafell, amb un de Sitges i amb dos de Vilanova i la Geltrú; també amb l’actual president de la Confraria de Pescadors de Vilanova i la Geltrú, el qual també és pescador. També s’ha visitat el port de Vilanova i la Geltrú i els ports esportius de Segur de Calafell i de Sitges on hi amarren les seves barques els pocs pescadors que hi ha actualment.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 12 octubre, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, 28 febrer, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès