Puntes de coixí

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0008
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Puntes de coixí
Altres denominacions: 
Puntes al coixí
Randa al coixí
Punta al coixí
Grup i/o comunitat: 
Puntaires de l'Arboç
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La punta al coixí és una pràctica rellevant en la història i l’actualitat de la vila de l’Arboç. La punta arbocenca té un renom mundial en els cercles puntaires des del primer quart del segle XIX, moment en què s’internacionalitza el seu comerç fins al punt que a dia d’avui, encara, les puntes fetes a l’Arboç decoren els palaus de molts països. 

Situada al mig del Penedès, entorn rural i de tradició agrícola on les famílies sovint han recorregut a pràctiques artesanals per complementar la seva economia, la punta arbocenca es diferencia de les d’altres territoris catalans per una major sofisticació de la tècnica, aconseguint més finor, delicadesa i originalitat dels motius del teixit. Aquest coneixement s’estén pels diferents pobles de la contornada, sobretot del Baix Penedès, les puntaires dels quals sempre han contribuït com a treballadores a la indústria de la punta arbocenca.

La cartolina on s’han picat els patrons del dibuix que ha fet la dissenyadora es fixa damunt el coixí de palla de sègol folrat amb roba, i s’hi col·loquen les agulles per on la puntaire farà passar els fils enrotllats als boixets. El resultat, valuós des de sempre per la bellesa i les hores de dedicació que amaga, és la punta, un tipus de teixit de gran lleugeresa i transparència utilitzat com a adorn. 

Avui en dia, la punta es sol reduir als ornaments per a la llar i als complements per al vestuari d’ocasions especials. Amb l’ús d’un fil més prim i d’un major nombre de boixets, l’elaboració d’espessos, figures i dibuixos més elaborats respecte d’altres indrets, a l’Arboç perviu aquest costum ancestral en forma de relació social, hobby i tradició local, lluny del significat econòmic que havia tingut en altres èpoques a la vila.

Data identificació: 
dijous, 22 febrer, 2018
Localització: 
Descripció de la localització: 

Al Penedès sempre s'ha fet punta al coixí a les llars, de portes endins, però l’Arboç és l’únic lloc on va començar a fer-se públicament, a inicis del segle XIX, a causa de les possibilitats de comercialitzar amb la punta. Ara es fa públicament arreu del Penedès, en forma d’escoles, grups, o acollint les grans trobades d’àmbit català, ja que s’ha mantingut la tradició com a costum d’afició.

Les puntaires que seguien la tècnica de l’Arboç, vila modernista i vitícola, no eren totes arbocenques sinó que també n’hi havia dels pobles de la rodalia: la Gornal, Bellvei, Clariana, Castellet, Torrelletes, Banyeres del Penedès, Lletger, Llorenç del Penedès, Sant Jaume dels Domenys, etc. Són pobles de tradició agrícola on l’artesania sempre ha esdevingut un complement per a l’economia familiar, tot i que actualment la punta es manté tan sols com a hobby.

L’espai de fer punta pot ser qualsevol mentre hi hagi llum. És l’únic requisit necessari. Per això antigament es solia fer al carrer, al portal de les cases, per aprofitar la llum del dia. I avui en dia també s’utilitza un llum que es col·loca al coixí de manera que il·lumina el patró i els boixets, per fer punta en hores nocturnes en zones de poca llum de les cases.

En l’actualitat hi ha grups o associacions de puntaires a la majoria de pobles de les comarques penedesenques. Quant a escoles, a part de la de l’Arboç, la més antiga i prestigiosa, hi ha escoles al Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Olèrdola, santa Margarida i el Monjos, Bellvei, Masllorenç, Santa Oliva, entre d’altres. Les escoles són espais tancats, però polivalents, i oberts a tothom.

L’escola de l’Arboç es diferencia de les altres perquè s’hi treballa amb una tècnica altament sofisticada assolint uns dibuixos més elaborats i amb més espessos en els teixits resultants. Aquestes característiques pròpies de l’Arboç són un dels factors del fort component tradicional de la punta a la vila i del seu reconeixement arreu. Fora d'aquest poble es treballa amb un fil més gruixut, aconseguint unes puntes més airejades, més consistents i no tan delicades, que no tenen una aparença tan laboriosa com la de les puntes arbocenques, tot i estar fetes amb boixets. De fet, puntaires d’arreu del Penedès acudeixen a l’escola de l’Arboç per poder aprendre’n més. No obstant això, l’afició està arrelada en la majoria dels pobles catalans, així doncs, també penedesencs, que igualment participen en les trobades i esdeveniments.

Fa setanta-sis anys que es fan classes a l’Escola de Puntaires de l’Arboç. Fundada el 1941, l’escola no ha canviat de lloc: els baixos de la casa número 42 del carrer Major. Cada matí i cada tarda tarda s’hi troben entre quinze i vint persones fent punta al coixí. Fins fa poc, un parell de senyores grans del poble ensenyaven a fer punta a qui volgués, a la seva casa particular, però s’han anat fent grans i ho han deixat de fer, per això ara mateix, a l’Arboç, l’únic espai on es fa punta de forma col·lectiva és l’escola de puntaires. És un espai municipal que disposa d’una sala quadrada on es fan les classes, una segona sala que s’utilitza per guardar els coixins mentre no s’està fent classe, i una tercera sala on es guarden els coixins quan no hi caben a l’altra.

La sala de treball, que dona a la porta de sortida i té unes finestres grans que permeten veure la tasca de les puntaires des del carrer durant tot el dia, disposa de cadires i d’un banc de fusta amb uns forats de mig cercle que serveixen per recolzar els coixins. És un banc fabricat expressament per fer punta al coixí. A les parets de la sala hi ha diplomes de la professora, fotografies de puntaires i quadres de puntes.

Així doncs, l'espai de fer punta és adaptable sempre i quan hi hagin els requisits de la llum, la cadira i el recolzament del coixí. Sol ser un espai de socialització, com ara el carrer en altres temps, o l'escola de puntaires. L'espai domèstic és més solitari avui en dia.

Georeferenciació: 

Datació: 
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La tècnica de fer punta al coixí no forma part d’una determinada època de l’any. En qualsevol moment hi pot haver la necessitat de fer una peça de punta, ja que la finalitat sol ser l’ornamentació, les ocasions festives, els regals, etc. Tot i així, les informants assenyalen que augmenten lleugerament els encàrrecs en el període nadalenc o de primeres comunions.

Quant a l’activitat de l’escola de puntaires, principal nucli d’aquesta pràctica a l’Arboç, el curs comença a mitjan mes de setembre i acaba a mitjan mes de juny, amb una organització ben marcada de les matrícules i dels torns de cada alumne. A l’estiu, en canvi, les classes són més lliures, i els alumnes tenen la possibilitat d’acudir a una classe solta i no tornar en tot l’estiu, per exemple. A més, l’escola tanca durant la segona quinzena d’agost i la primera quinzena de setembre, per vacances. Ara bé, d’una manera més solitària, a moltes cases es fan puntes durant tot l’any.

Pel que fa al temps de dur a terme una peça de punta al coixí, en funció del tipus de peça es tarda més o menys, però generalment sol ser un procés lent a causa de la complexitat de la tècnica, la primor del fil, el temps de dedicació a una tasca voluntària, etc. Per exemple, a la paret de l’escola hi ha un mocador emmarcat que té la mida d’un quadradet i ha calgut mig any per acabar-lo. També hi ha un ventall gran penjat, molt elaborat, que va estar deu anys fent-se, tot i que en aquest cas, la puntaire encarregada havia aturat el procés diverses vegades. Es tracta de dues peces considerades molt complicades de fer, a causa dels detallats i ondulats dibuixos que contenen, els espessos, etc. Les informants asseguren que una peça amb dibuixos geomètrics és molt més senzilla i ràpida de fer que les altres.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

 

El context de desenvolupament

La punta al coixí és una pràctica ancestral de la vila de l'Arboç. Actualment, el benefici econòmic que se n’obté en alguns casos individuals és puntual, de manera que es practica principalment com a afició. No obstant això, té un pes important en la història econòmica de la vila, fet que la situa com a símbol d’identitat arbocenca, com a part activa de diversos afers culturals del municipi i com a objecte d’algunes commemoracions en el mateix.

Si bé sempre s'ha fet punta al coixí a les llars familiars de tots els pobles de la zona, a l’Arboç té rellevància històrica perquè es va començar a comercialitzar arran d’un sagnant episodi bèl·lic a la vila, durant la Guerra del Francès, en què tot el poble va quedar saquejat i molts homes van morir. Enmig de la destrucció, els materials per fer punta es van mantenir perquè no tenien interès militar, i moltes dones van reactivar l’economia familiar comercialitzant amb les peces i elevant-ne, a poc a poc, el grau de sofisticació, fet que va donar un gran valor a la punta de l’Arboç arreu d’Espanya. La punta es va convertir, doncs, en un mitjà de supervivència.

El significat històric, la major pràctica i la major sofisticació respecte d’altres indrets, que consisteix en l’ús d’un fil més prim i d’un major nombre de boixets, l’elaboració freqüent d’espessos i de figures i dibuixos més sinuosos i elaborats, diferencia la punta arbocenca de les altres. De fet, a l’escola de l’Associació Catalana de Puntaires, situada a Barcelona, hi ha diferents cursets de puntes, un dels quals s’anomena “Punta de l’Arboç”, impartit per la mateixa arbocenca que dona classes al municipi, que es desplaça un dia a la setmana a la capital catalana.

Tot això també es reflecteix en l’Escola de Puntaires de l’Arboç, de setanta-sis anys d’història, que acull un centenar d’alumnes, alguns dels quals venen de diferents indrets de Catalunya i fins i tot del País Valencià, desplaçant-se setmanal o mensualment només per aprendre a fer puntes més complicades, quan a la seva escola ja no en poden aprendre més. Fins i tot hi ha professors d'altres escoles de puntaires que van a l’escola de l’Arboç per millorar la seva tècnica.

La professora de l’escola de l’Arboç té un ampli coneixement que a la vila només comparteixen al cent per cent tres o quatre dones, algunes de les quals, per una qüestió d’edat avançada, ja estan retirades públicament d’aquesta pràctica. Aquest coneixement respon a la tradició arbocenca del segle XIX i la primera meitat del XX, en què moltes dones passaven dotze hores al dia fent punta per a encàrrecs dels comerciants del poble, i transmetien aquest coneixement a les filles, que creixien adquirint la tècnica de la punta. La professora és de l'Arboç, té entre 50 i 60 anys i va aprendre a fer punta en l'àmbit domèstic, millorant-ho a l'escola.

L’escola està situada al mig del poble, just davant del Museu de Puntes al Coixí i la botiga del mateix. Tots tres serveis són municipals. La botiga del museu és l’únic lloc on els arbocencs poden trobar peces de punta a la venda, tot i que les compres són puntuals. Es venen tant peces històriques com peces actuals, i la gent també pot fer comandes. Antigament, es solien fer puntes tant negres com blanques, a vegades per als ornaments relacionats amb les esglésies (roquets i albes per a les sotanes, mantellines negres, tovalles d’altar, etc.), altres per a sectors determinats (paraigües per a senyores de la noblesa, mantons per als toreros, punyetes de jutge, etc.), altres d’ús més genèric que es mantenen avui en dia per a ocasions especials o decoració (ventalls, mocadors per emmarcar, etc.). Els preus de la botiga no són assequibles per tots els públics, ja que responen al gran nombre d’hores de dedicació que requereix una bona peça de punta al coixí.

Hi ha una relació molt estreta entre l’escola i l’espai de la botiga i el museu, un espai oficialment orientat al turisme però arrelat al poble. De fet, dues passes de carrer enrajolat uneixen les portes de cada lloc, i es creen relacions molt familiars entre els membres de tots dos, en el carrer més cèntric del municipi. Els respectius responsables es fan seus els dos espais, i es comuniquen sovint per comentar esdeveniments puntaires del municipi, novetats, comandes, etc. A més, tant un lloc com l’altre, per tenir en un finestrals i en l’altre vitrines grans, permeten veure des del carrer tant les peces de punta exposades com les puntaires treballant amb els boixets des del matí fins a la tarda (unes persones diferents a cada torn). Aquesta visibilitat i aquesta centralitat enforteixen la normalització, el manteniment i la difusió d’aquesta tradició entre els arbocencs.

A l’Arboç ja ningú no viu de la punta al coixí. Només la professora de l’escola, perquè es dedica a ensenyar-ne. Fa pocs anys encara hi havia dones que brodaven encàrrecs que rebien, però d’ençà de la crisi del 2008 ja no en sorgeixen tants. Feia dècades que ningú no vivia exclusivament de la punta, no obstant això, la crisi també s’ha notat en els petits encàrrecs puntuals. Perquè les peces de punta no són necessitats bàsiques sinó, normalment, regals per a ocasions especials: per exemple, el dibuix del cavaller sant Jordi brodat per emmarcar a la paret, guants per al vestit de la primera comunió, ventalls petits de recordatori de la primera comunió, etc.

Així doncs, l’activitat econòmica entorn la punta al coixí queda reduïda a tota la indústria auxiliar a aquesta activitat (els productors de coixins, de boixets, etc.) i a les vendes de la botiga. L’escola de puntaires encarrega els coixins a un artesà aliè a l’escola, i els boixets a una fàbrica de fusta de Torelló. La majoria de puntaires de l’Arboç broden les peces per a elles mateixes o per a la pròpia família, i només n’hi ha tres o quatre, avui en dia, que assumeixin encàrrecs puntuals dels veïns de l’Arboç o d’altres indrets. Les llargues hores de feina per a un trosset petit de tela, fan que no sigui un treball rendible. A més a més, els valors majoritaris actuals ja no orienten l’interès general cap a la punta al coixí.

El comerç dels estris necessaris per fer punta viu un bon moment durant la Fira de Santa Llúcia de l’Arboç, on es celebra la Fira de la Punta al Coixí de Catalunya. En dies com aquests no es comercialitza amb peces de punta, i les puntaires estan ocupades amb la tasca pròpia i amb l’exposició al carrer. Així doncs, venen comerciants d’altres indrets a vendre accessoris. Si bé en les trobades gairebé setmanals de puntaires hi solen acudir unes dues-centes artesanes de la punta, tant en aquesta cita arbocenca com en la trobada nacional itinerant n’hi solen acudir com a mínim mil. Per aquest motiu, els comerciants que hi van amb la seva parada d’accessoris de la punta tenen un gran interès en participar-hi. En aquestes parades, formades per botiguers i artesans d’arreu de Catalunya, es venen fils, agulles, boixets i coixins, principalment. En la majoria d’elles es venen també patrons per fer punta, uns patrons que sovint els comerciants han comprat a alguna empresa, tot i que les puntaires de l’Arboç compten amb veïnes que són patronistes, dues de les quals, justament, solen muntar una parada en aquesta fira per vendre els propis patrons. No existeix cap relació econòmica específica entre els comerciants i les puntaires, ja que el tracte i les condicions per poder acudir les fan amb l’Ajuntament de la vila.

 

La tècnica de fer punta al coixí

A l’Escola de Puntaires de l’Arboç, les puntaires seuen en cadires manipulant els boixets, arrenglerades, fent petar la xerrada, rient i passant-ho bé. Aquesta imatge aparentment simple amaga un talent, una concentració, unes habilitats, una tècnica molt complicada de dur a terme. El catric-catrac dels boixets esdevé un remoreig constant durant les classes, i sempre que hi ha algú fent punta a prop. Aquest soroll constant, dels boixets picant entre si, denota la rapidesa amb què s’estan elaborant uns teixits tan prims i delicats, amb uns dibuixos tan petits i complexos alhora.

Durant les classes cadascú segueix amb la confecció de la peça amb la qual porta mesos treballant, i la professora va atenent les demandes d’ajuda de tothom. Tothom es queda encallat en un moment o un altre, necessitant l’ajuda de la professora. Per exemple, a algú se li embulla el fil, i la professora ho arregla ràpidament perquè té facilitat per detectar quins boixets ha de moure. En una altra ocasió, algú arriba en un punt del procés en què no sap com avançar, i la professora li enllesteix el pas difícil per tal que pugui seguir amb la seva peça. Algunes puntaires asseguren que han tardat deu anys en comprendre alguns dels passos a seguir en aquest procés tan minuciós.

Quan la puntaire té el coixí al davant, la cartolina fixada al coixí amb el corresponent patró (el dibuix que tindrà la peça i els punts marcats per la patronista, disposats segons el tipus de trena o segons el dibuix, on la puntaire anirà clavant les agulles a mesura que avanci amb la peça), el fil enrotllat a cada boixet (un sol fil per cada dos boixets), i cada fil penjant d’una agulla clavada al patró, tibat amb els dos boixets que penjaran avall, ja ho té tot a punt per agafar dos boixets amb cada mà i anar-los manipulant, tal com s’explica tot seguit.

El teixit de la punta pot ser la trena, l’espès o la glasseta. En una mateixa peça hi poden haver els tres tipus.

La trena és el teixit que queda en el fons del dibuix de la punta. És un teixit clar, transparent i uniforme, que sovint ens pot recordar la tanca d’un galliner, ja que forma una mena de petits rombes amb el fil entrelligat. Hi ha molts tipus de trena, en funció de la grandària i la forma d’aquests foradets que, mirant el conjunt de la peça, es veuen com a punts: trena vella (la més bàsica), trena blonda (la més típica de l’Arboç), trena de moda, trena de gavatx, etc. La trena requereix manipular el fil mitjançant les agulles clavades en funció del patró que s’ha marcat prèviament, disposades d’una manera o d’una altra segons el tipus de trena.

La trena vella és la més típica. El moviment bàsic per aconseguir aquesta trena consisteix a agafar dos boixets amb cada mà i fer tres “volts” a cadascuna (girar-la uns 90 graus cap a l’esquerra tres vegades). Amb qualsevol tipus de punta al coixí, els volts sempre es fan cap a l’esquerra. Després d’aquests tres volts, el segon pas per a la trena vella és “cloure”: dels quatre boixets agafats, els dos que queden a la banda de dins s’entrecreuen fent passar el de l’esquerra per sobre del de la dreta. El tercer pas consisteix a clavar una nova agulla al coixí, just en el punt on s’ha culminat un dels forats de la trena. El quart, a fer dos volts amb cada mà. I el cinquè pas, a tornar a cloure. Les puntaires repeteixen aquest moviment d’un manera successiva i amb una gran rapidesa.

L’espès (o passaplà), igualment teixit amb la tècnica de la punta, és un tros de la peça de la punta que no fa trena sinó un teixit llis, i contribueix a conformar el dibuix. L’espès sembla roba, però ha estat teixit amb els boixets. En la superfície de l’espès no és necessari clavar agulles, ja que no té foradets com la trena.

L’espès està molt valorat en el món de les puntes de coixí, per la seva bellesa, finor i dificultat d’elaboració. Freqüenteja a l’Arboç, mentre en altres indrets no és tan habitual trobar puntaires que el facin sovint. La seva tècnica parteix del mateix inici de la trena vella: agafar dos boixets amb cada mà. Però amb l’espès el primer pas consisteix a cloure una vegada, fer un volt amb cada mà (és a dir, amb cada dos boixets alhora), i finalment cloure una altra vegada. I repetir aquest moviment, que no dura ni dos segons, successivament. El resultat és un tros de la peça que no és transparent com la trena sinó que té l’aspecte d’un tros de tela opac.

La glasseta és un teixit ni tan opac com l’espès, ni tan transparent com la trena. Conforma uns foradets més petits, un teixit més consistent, amb un fil més doble i una tècnica semblant a la de la trena.

A l’Arboç solen incloure els tres tipus de teixits en una mateixa peça, sobretot quan es fan dibuixos. Si, en canvi, es fan geometries, el procés és molt més fàcil, la tècnica no varia al llarg de l’elaboració de la peça, aquesta s’acaba molt més ràpid i té menys complicació. La geometria és un dibuix quadriculat, de línies rectes, que no requereix modificar el nombre de boixets des de l’inici fins al final de la peça. Els dibuixos sinuosos, en canvi, poden requerir centenars de boixets, canviant-ne el nombre a cada pas del procés de la peça.

Per fer punta normalment s’utilitza fil de cotó, tot i que també es treballa amb seda a vegades. El fil prim (fil de brodar a màquina), típic de la punta de l’Arboç, s’utilitza per a les trenes i els espessos. Quan es vol encerclar un petit dibuix per tal de diferenciar-lo de la resta de la peça, s’hi posa al voltant un torçal (un fil més doble, un cordonet format per diferents fils torçuts), per donar-li relleu.

Actualment, el resultat d’aquesta tècnica poden ser mocadors per emmarcar, ventalls, mantons per a festes, guarnicions per a caixetes o tauletes de vidre, complements per a vestits de primera comunió, detallets de recordatori de comunions i casaments, lligacames per a núvies, etc. A l’Arboç, amb els patrons de punta també es fan joies de plata i d’or i d’or blanc (polseres, anells, penjolls, etc.): la puntaire fa el dibuix amb punta al coixí, utilitzant el patró típic i els boixets, i un joier utilitza el teixit resultant com a plantilla per muntar la joia. 

 

Història i transformacions de l'element: 

L’origen de la punta al coixí

La primera referència escrita de la punta al coixí a l’Arboç apareix en uns capítols matrimonials de 1588, segons els quals “la núvia aporta com a dot uns llençols randats”. Però no és fins el segle XVIII que hi ha escrits sobre la pràctica concreta de la confecció de punta al coixí a l’Arboç. No obstant això, es considera que l’origen es remunta en el segle XVII, ja que el moment de suficient rellevància com per generar referències escrites requereix una tradició prèvia. Pel que fa als pobles de la rodalia, hi ha constància d’aquesta pràctica artesana des de 1804.

La punta al coixí prové de Venècia (Itàlia) i de Flàndes (actualment Bèlgica). Tenint en compte els moviments migratoris de l’època, alguns historiadors creuen que algunes famílies d’aquestes zones d’Europa es van instal·lar a l’Arboç i van aportar la pràctica de la confecció de punta al coixí.

La punta va néixer com una petita indústria casolana que després arribaria a ser la primera indústria tèxtil del país (indústria entesa com a activitat humana) durant el segle XIX.

El pas d’indústria casolana a indústria destinada al comerç té diversos factors històrics: la Llei del lliure comerç de 1778 (Reglamento y Aranceles Reales para el Comercio Libre de España a Indias); la Llei proteccionista comercial (Real Arancel General de entrada de frutos, géneros y efectos del extranjero), a partir de la qual el 1826 alguns estrangers van passar la frontera i la punta catalana es va enriquir amb aquesta influència, diferenciant-se molt de la resta de la península; i la Guerra del Francès (Tractat de Fontainebleau).

En el context de la Guerra del Francès, l’any 1808 va tenir lloc l’anomenada “Crema de l’Arboç”, l’episodi bèl·lic en què segons el cronista de l’època, Anton Sans, el poble va ser saquejat per les tropes napoleòniques del General Chabran, que van causar més de seixanta baixes i van cremar unes quaranta cases.

La Guerra del Francès va durar sis anys (1808-1814). En aquest període, l’Arboç va patir saqueigs per part de les tropes franceses, i impostos abusius per part de les tropes patriòtiques. A aquest fet s’hi ha d’unir que la guerra dificultava el comerç, les comunicacions i, per tant, l’activitat econòmica, i que hi havia un gran nombre de soldats d’ambdós bàndols a qui els arbocencs havien d’alimentar i satisfer les necessitats. Tots aquests condicionants, als quals cal afegir la sequera dels anys 1811 i 1812, que va causar molta fam, feien molt difícil la vida a tothom.

Enmig d’aquesta situació, la indústria de la punta al coixí, tot i els temps difícils, va seguir amb una vitalitat inusitada. La indústria de la randa com activitat econòmica no va ser qualificada com d’interès militar, per això els materials per fer punta mai no van ser saquejats, mentre sí que ho foren altres fonts d’ingressos, i en molts casos el mateix home de la família, mort o reclutat. Així, l’activitat econòmica relacionada amb la punta al coixí es va incrementar i va esdevenir una font d’ingressos cada cop més important per a molts arbocencs.

Es pot afirmar que amb aquesta activitat, les dones van aixecar de nou el poble després de l’episodi bèl·lic de la “Crema de l’Arboç”, i la punta es va convertir en un mitjà de supervivència que s’acabaria professionalitzant i sofisticant d’una manera destacada respecte de la resta de la península i fins i tot del món.

 

Evolució històrica i econòmica de la punta al coixí

Al Baix Penedès, una de les principals produccions és el vi des de molts segles enrere. En èpoques de baixa exportació, els homes propietaris i jornalers marxaven a l’estranger a comercialitzar el vi mentre les dones es quedaven soles a casa. Per elles, l’única supervivència en aquestes èpoques havien estat activitats artesanals com la mitja o la punta al coixí. Això també passava en altres indrets de la costa catalana.

La indústria de la punta al coixí a l’Arboç, que ja es trobava consolidada a finals del segle XVIII, es professionalitza i s’internacionalitza durant el primer quart del segle XIX arran de la necessitat provocada per la Guerra del Francès. L’any 1827, una delegació d’arbocencs van a l’exposició de París a mostrar les seves puntes, conegudes com a “punta catalana” per part d’autoritats d’arreu d’Europa, amb una clara intenció d’obrir mercats.

És així, superant les circumstàncies, amb molt d’esforç i fent les coses molt ben fetes des del punt de vista estratègic, econòmic i artesà que la indústria de la randa arbocenca esdevé un referent a nivell nacional. Durant tot el segle XIX i fins al primer terç del segle XX, l’Arboç es converteix en un centre de distribució de puntes i els randers de la vila venen el seu gènere arreu.

Segons una referència de Rosa M. Andrés a l'article "Els Treballadors de la punta", publicat en un llibre editat amb motiu dels 25 anys de l'Escola de Puntaires de Barcelona, en el moment àlgid del comerç de les puntes “s’estableix una cadena de producció que esdevé jerarquitzada. En el primer lloc de l’escala, els comerciants, en el segon lloc els dissenyadors, en el tercer lloc el patronista, que s’assegura que el model pugui ser adaptat a la tècnica de la punta. Un cop els cartons són definits i degudament autentificats pels comerciants, passen a mans de les capseres, marceres, o donadores, segons se les anomena en diferents llocs, i són les intermediàries entre els comerciants i les obreres. Elles distribueixen la feina, el cartó i el fil necessari, i ho passen a recollir cada setmana, podent-ho rebutjar si no s’ha seguit punt per punt. Al capdavall de l’escala, trobem la puntaire.” (Les puntes de coixí a l’Arboç del Penedès, pàg. 42).

Entre els segles XIX i XX els comerciants de l’Arboç venen les peces de punta a diferents cases de comerç barcelonines dedicades exclusivament a aquesta indústria, com la de Josep Fiter, Ricard Fausté, Josep Vives i Francesc Oliba, que incorporen nous treballs com blondes (teixit de malles i de contorns complicats) o guipurs (punta en què el dibuix forma el teixit), i la casa Casimir Volart (que tractava exclusivament amb mantellines). Aquestes cases demanaven les peces de punta a cases de comerciants de l’Arboç perquè es distingien per les seves peces ben fetes i primoroses, com la Casa Vidal (boter Cosme), Pere Martre Sans (Cal Blay), Gomà i altres.

Durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX, les puntaires de l’Arboç teixeixen nombroses peces de punta destinades a autoritats reials i eclesiàstiques de tot el món, fent que el renom d’aquesta indústria local hagi esdevingut mundial en l'àmbit puntaire i en els espais religiosos o benestants on s’adquirien i consumien les puntes.

En aquell temps, les cases de l’Arboç on es fa negoci amb la punta (casa mercera o de randers), són Can Tarafa, Casa Vives Jané, Casa Esteve Vall Borràs (després Cal Ros Gunsé), Casa Damina Prats, botiga Las Baleares, casa Rosa Font Figueras, entre d’altres. La Rosa Font Figueras és la primera dona, a finals del segle XIX i inicis del XX, que decideix assumir el rol de comerciant i de puntaire alhora. Fins llavors tant els comerciants com els dibuixants havien estat homes. La Rosa (“Roseta Cinta”) se’n va a vendre a la Casa Castells de Barcelona (casa de puntes). En té prou amb dos viatges cada any a Madrid, Bilbao, etc. i utilitza el correu postal per a les comandes.

L’any 1920 es considera un dels moments àlgids de la indústria de la randa a l’Arboç, ja que s’organitza al poble la I Exposició Local de Puntes al Coixí. En la mateixa, els randers més importants del moment (p.e. Casa Roseta Cinta o la botiga del Josep Fàbregas i Suau) hi exposen els seus productes com un aparador que atrau nombrosos empresaris del sector.

El declivi de la indústria de la randa comença arran de la Guerra Civil Espanyola, per la pèrdua del mercat intern, i la Segona Guerra Mundial, per la pèrdua del mercat europeu i del mercat internacional.

El declivi segueix amb l’evolució de la indústria tèxtil, en un context de postguerra i crisi econòmica en què les puntes a màquina, més barates, envaeixen el mercat. Així mateix, moltes dones puntaires passen a treballar en fàbriques de teixits, on obtenen un major benefici econòmic. A l’Arboç, per exemple, set cents setanta-cinc treballadores entren a treballar a les fàbriques de fil, de roba interior i de punta a màquina, deixant de fer punta al coixí.

La indústria de l’automòbil també influeix en aquest declivi, ja que moltes puntaires comencen a treballar en la producció de components d’automoció, atretes per uns ingressos fixes que la punta al coixí ja no els pot donar. Aquests factors contribueixen a la desaparició de la punta al coixí com a indústria a tot Catalunya, deixant tres reductes: l’Arboç, Arenys de Munt i Arenys de Mar.

Als anys 90 hi ha un ressorgiment de la punta al coixí, que es recupera com a afició en el temps lliure. Es tracta, però, d’una punta que ja no ven les peces, sinó que les puntaires confeccionen puntes per lluir-les a casa o regalar-les a familiars i amics.

La conversió de l’activitat en afició fa que moltes puntaires de l’Arboç obrin escoles o acadèmies i es dediquin fonamentalment a l’ensenyament, durant els anys 90. Cada cop hi ha més puntaires que practiquen aquesta art com una afició i omplen les escoles. Així mateix, es comencen a organitzar moltes trobades de puntaires d’àmbit català que reporten quantiosos beneficis indirectes als municipis que les acullen. Paral·lelament a l’aparició de multitud de trobades, ha sorgit tot un sector de comerciants que venen els seus productes en parades a les fires que s’organitzen en les trobades principals.

Actualment, però, a l’Arboç només queda l’escola de puntaires municipal, tot i que la dinàmica de les trobades segueix sent activa i sol comptar amb la participació arbocenca. Aquests nous costums entorn la punta al coixí doten l’activitat de cert dinamisme i salut, tot i que la mitjana d’edat de les puntaires és bastant elevada.

 

Evolució dels costums entorn de la punta al coixí

Tradicionalment, les puntes es feien amb fil negre i eren peces destinades a l’ús religiós: mantellines, tovalles d’altar, vels de núvia, vels de dol, roquets (folre de la sotana), alba (interior de la sotana), etc. L’ús del fil negre va anar desapareixent perquè dificultava la tasca, per exemple, a l’hora de diferenciar els fils. Era imprescindible que la punta negra es fes en hores de sol, a l’aire lliure, per veure-s’hi millor.

Fos negra o blanca, la punta es feia aprofitant la llum del dia, i eren típiques les imatges quotidianes de puntaires treballant davant la porta de casa i de grupets que es reunien per treballar plegades al carrer. Aquest costum s’ha perdut, ja que actualment es fa punta per afició, i durant les hores de sol normalment es treballa en altres feines.

A partir dels anys seixanta del segle XX, amb el declivi de les tradicions catòliques la gent va deixar progressivament d’utilitzar peces de fil negre, que avui en dia es porten principalment per Setmana Santa, i les van substituir per les peces de fil blanc. A més, la dificultat de les peces de fil negre, que obligaven les puntaires a forçar massa la vista, va contribuir a deixar-les de fer per costum.  

A l’Arboç, primer les puntes es feien estretes i gruixudes, aplicables a contorns de coixineres i llençols. Després van ser més amples per a llençols, camins de taula i mantells d’altar. Per a la roba interior, la punta era estreta, però un motiu més ample en la part central enriquia la labor que es feia; generalment era fina i dominava en ella la blonda. Actualment, en canvi, es solen fer peces de punta destinades únicament als ornaments domèstics i complements per al vestuari, generalment per a regals i per a esdeveniments especials.

La tècnica de fer punta també ha canviat lleugerament. Si bé les puntes de l’Arboç sempre han estat molt valorades arreu per la seva gran sofisticació, abans les dones que treballaven fent punta a casa ho feien de pressa a causa dels terminis marcats pel comerciant, i potser no estaven tan ben fetes com ara. Ara fer puntes és una afició en el temps lliure, no corre pressa i es pot fer a la perfecció.

La pràctica de fer puntes sempre havia estat exclusiva de les dones, i es transmetia de mares a filles i d’àvies a netes. El paper de l’home en la indústria de la randa arbocenca havia estat el de comerciant i el de dissenyador. Actualment també s’ensenya punta als fills i hi ha alguns homes, molt pocs, que fan punta, tot i que segueix sent una pràctica duta a terme majoritàriament per dones.

Ara ja no existeix l’ofici de rander, ja que no hi ha una gran indústria de comerç entorn de la punta al coixí. En relació amb això, en convertir-se en una activitat d’afició, desapareix la jerarquia que sí que hi havia antigament en el procés d’elaboració de les puntes.

Si la punta havia tingut un valor econòmic, actualment té un valor simbòlic i cultural, de tradició arrelada. 

Matèria primera: 
Processos i preparatius: 

La tècnica de la punta al coixí compta amb unes tasques prèvies que requereixen la mateixa concentració, delicadesa, paciència i capacitat creadora de la puntaire. Aquestes tasques són dissenyar, dibuixar, escollir un tipus de trena i picar el patró.

Temps enrere diferents persones es dividien aquestes funcions, que esdevenien fins i tot jerarquitzades. Actualment, amb una producció menor i sense circuit comercial, normalment és la mateixa persona dissenyadora qui dibuixa, valora el tipus de trena i pica el patró. Però a l’Arboç són molt poques les puntaires que tenen el coneixement i les habilitats per assumir tots aquests processos previs de la seva peça, i són aquestes qui fan els de la resta, mentre són moltes més les puntaires que confeccionen peces.

El disseny, que pot ser geomètric o bé un dibuix més elaborat, es fa amb llapis en un full de paper que necessàriament ha de ser quadriculat. 

Quan s’ha acabat de fer el dibuix cal valorar quina és la trena més adequada segons el dibuix que s’ha fet (trena vella, blonda, trena de moda, trena de gravat, glasseta, etc.)

Seguidament es marquen uns punts damunt la superfície del dibuix, també amb llapis, tenint com a referència la quadrícula del paper i alhora el tipus de trena escollit: per exemple, si es vol fer una trena vella (més airejada, amb els fils més espaiats i formant una mena de rombes grans), es marca un punt a cada extrem de les arestes dels quadradets del full de paper, i un altre punt en el centre de cada quadradet; i si es vol fer blonda (una trena més comprimida, amb els fils més ajuntats, tot i que més prims que la glasseta, i formant una mena de rombes petits), es posa un punt a cada extrem de les arestes dels quadradets del full de paper, un altre punt en el centre dels costats verticals dels quadradets, i dos punts més en el centre de cada quadradet col·locats verticalment.

Aquestes marques serviran perquè la puntaire pugui anar clavant les agulles a mesura que avanci en l’elaboració de la peça de punta, per tal que el fil formi els rombes corresponents seguint aquests punts. En les zones del dibuix on hi ha espessos no són necessaris els punts.  

Quan el full de paper quadriculat ja està completat amb el dibuix i els punts per a la peça que es vol confeccionar, es passa a picar el patró. Es fixa una cartolina (si fos paper, s’estriparia) damunt d’una superfície tova, el full de paper damunt la cartolina, un paper vegetal damunt el full quadriculat, i amb una agulla manegada dissenyada per a aquesta finalitat es foraden els punts un a un. Quan la cartolina té tots els punts del dibuix marcats es torna a fer el dibuix damunt d’aquests, i el resultat d’això serà el patró damunt el qual s’anirà confeccionant la peça: es fixarà la cartolina damunt el coixí (que té forma cilíndrica, i està format per palla de sègol folrada amb roba), es clavaran les agulles als punts de la cartolina (només a la part per la qual es vol començar, i s'aniran movent de lloc a mesura que s'avanci), es penjarà un fil a cada agulla, els extrems del qual seran enrotllats en dos boixets (les patronistes ja saben quin tipus de fil és més adequat per a cada boixet, segons el dibuix), de manera que mitjançant centenars de boixets penjant del coixí la puntaire podrà manipular els fils.

Si la persona patronista no és la mateixa persona que ha fet el dibuix i els punts, el procés de picar el patró ha de ser supervisat per la persona dibuixant, per controlar que es faci correctament.

A l’Arboç, tant el coixí com els boixets es fabriquen en altres llocs.

El coixí arriba folrat amb roba, però cada puntaire se’l pot tornar a folrar al seu gust. Els artesans d’albardes per a cavalls eren els encarregats de fer els coixins. Actualment les puntaires de l’Arboç desconeixen de quin artesà provenen els seus coixins, ja que l’encarreguen a un veí del poble que fa d’intermediari i els hi fa arribar. El coixí es confecciona amb un tros de roba forta (la llustrina verda en seria la clàssica) d'uns 64 per 80 cm que es cus amb dues costures, una al llarg i una altra de través a l'extrem inferior. A vegades se'n reforcen els extrems amb una cinta de cuir o tela de reforç. A l’Arboç el coixí es compra omplert de palla de sègol perquè és la que s’asseca i es conserva millor, tot i que també podria ser de palla de blat, serradures, etc.

Els boixets estan fets de fusta de boix, que els hi dona la lleugeresa necessària per treballar amb rapidesa i comoditat. A l’Arboç els compren en una fàbrica de Torelló.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

Mentre antigament les puntes de l’Arboç comptaven amb una àmplia xarxa de puntaires, comerciants i compradors, i moltes famílies arbocenques vivien gràcies al treball artesà de les puntes, actualment tot això ha desaparegut arran dels canvis econòmics i socials de l’últim segle, i el negoci de les puntes és un fet puntual i sovint lligat a la institució pública.

A l’Arboç, l’escola de puntaires i la botiga del museu són els principals llocs de referència on es fan les comandes. Com que són preus elevats, propis de tot treball artesanal, necessitats puntuals, no bàsiques, i peces que molts habitants de l’Arboç poden adquirir a través d’algun familiar que sap fer puntes, la compra de peces es redueix a demandes esporàdiques per a regals o comunions i casaments. Així doncs, és més habitual que les peces s’encarreguin per fer-se a mida i no tant escollir-les de l’aparador de la botiga.

La majoria de puntaires de l’Arboç fan les peces per a elles mateixes o per regalar a la pròpia família. Qualsevol dinàmica diferent a aquesta és fruit del boca-orella, del tu a tu entre els veïns o de les demandes a la botiga. Així mateix, com que la botiga del museu està davant de l’escola, al responsable només li cal fer dues passes per traslladar la comanda d’algun client que no ha trobat el que volia a la botiga, i aleshores les puntaires decideixen qui pot assumir la confecció de la peça sol·licitada. 

Pel que fa a les trobades de puntaires, nuclis importants de distribució i consum dels estris necessaris per fer punta al coixí, no hi sol haver venda de peces de punta. A l’Arboç només n’hi ha una a l’any, en el marc de la fira de Santa Llúcia, al desembre. En aquestes trobades hi ha paradetes de comerciants d’arreu del territori en les quals es venen els estris per fer punta al coixí (fils, agulles, boixets, coixins, patrons, etc.), però no peces de punta.  

Un altre mode de consum en el món de la punta al coixí és el museu, de caràcter municipal. Les visites tenen un preu públic i solen ser grupals, normalment de centres educatius o d’entitats de gent gran. Segons informen des del museu, el perfil de visitant adult que sol durar més de deu minuts observant les sales són dones d’edat avançada. Per als centres educatius, des del museu es prepara una dinàmica diferent per tal d’atraure un interès envers la temàtica que no existeix per si sol entre l’alumnat dels centres educatius de primària i secundària. Visites de persones individuals, turistes, etc. pràcticament no n’hi ha, atès el baix interès comú de la punta al coixí.

Les peces exposades al museu són donacions de puntaires que han decidit cedir-les com a patrimoni comú abans de morir. Aquest tipus de donacions són força recurrents i sovint s’han de rebutjar des del museu, ja que algunes de les peces no es necessiten per ser similars o tenir poc interès.

Oficis/Coneixements tècnics: 

Els oficis que s’havien vinculat a la punta en l’època àlgida de la seva comercialització a l’Arboç no són els mateixos que ara. Actualment ja no existeix la figura del rander, l’empresari que comercialitzava amb les puntes. Ja no existeixen per separat, tampoc, les figures de la persona dissenyadora, la patronaire i la picadora. Actualment, en no haver-hi tanta producció com abans, cadascun d’aquests conceptes ja no va lligat a un ofici sinó a una tasca que sol assumir la mateixa persona que fa les altres, o fins i tot la mateixa puntaire. Així doncs, les tasques del procés de fer punta al coixí són assumides per les següents persones, que sovint esdevenen la mateixa, excepte les puntaires, la majoria de les quals només fan de puntaires, i l’ensembladora (o emmetxadora, que a l’Arboç només n’hi ha una):

  • Dissenyadora: persona que fa els dissenys tenint en compte les tendències i modes de l’època. Ha de saber dibuixar bé.
  • Patronista: persona que transforma el disseny en un patró marcant uns punts amb el bolígraf en funció del tipus de trena que va a cada àrea del dibuix.
  • Picadora: persona que pica el patró, és a dir, segons el tipus de trena fa els forats on després les puntaires posaran les agulles.
  • Puntaire: persona que amb el patró picat, el fil i els boixets, teixeix una peça o part d’una peça damunt el coixí.
  • Ensembladora o emmetxedora: persona que uneix les peces que s’han teixit per separat, per part de puntaires diferents, a causa de les seves dimensions, o simplement per evitar que després es puguin copiar dissenys exclusius. L’ensembladora ha de ser una puntaire experta ja que fa una tasca molt delicada, que no fer-la bé resulta perjudicial pel resultat final.

Un altre ofici relacionat és el de la persona que fabrica els coixins. A l’escola de l’Arboç ho encarreguen a un artesà. Si el coixí no està molt ben comprimit, les puntes no sortiran tan ben fetes, perquè aquestes necessiten centenars de boixets, que s’aguanten gràcies a les agulles clavades al coixí. També hi ha la persona que fabrica uns carrets que serveixen per transportar els coixins, que cada puntaire en té un, i aquells que fabriquen els boixets.

A banda del talent per al dibuix que han de tenir les persones que dissenyen, les habilitats que segons els participants de l’escola de puntaires de l’Arboç es necessiten per fer puntes de qualitat, són tenir paciència i capacitat de lentitud (per saber accedir a posar una nova agulla si cal, tibar més un fil segons el moment, etc.), tenir bon pols, delicadesa i bona vista (per la petitesa tant de les eines com del resultat amb què es treballa), i tenir cervell (ser previsor, sobretot en els dibuixos no geomètrics, per saber què fer per fer facilitar el següent pas, ja que si no es fa bé una part del dibuix, probablement les altres tampoc no es faran bé).

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per fer punta es necessita una cadira on seure mentre es teixeix, un coixí on subjectar el patró i les agulles, un carret o un banc de fusta on recolzar el coixí, un patró preparat a la cartolina, fet amb l’agulla manegada, el paper vegetal, el llapis i el boligraf a partir del full de paper quadriculat, i finalment agulles, fil i boixets.

El boixet és un pal petit fet amb fusta de boix, un arbust perenne d’entre mig i dos metres d’alçada, la fusta del qual és densa, homogènia, de color groc, molt apta per treballar amb torneria, i té el pes específic que permet que els fils de la punta no es trenquin i alhora no tibin massa poc.

El fil més utilitzat a l’Arboç és el fil de brodar a màquina, pràcticament el més prim que hi ha, i com més primor, més bones puntes. També utilitzen altres fils de cotó, i fins i tot de seda, si es vol aconseguir aquest altre tipus de punta al coixí. El torçal, per exemple, és el cordonet que utilitzen per ressaltar el contorn dels dibuixos.

El coixí està fet de palla de sègol de tija llarga, ja que permet que les agulles clavades al coixí quedin ben subjectes. El coixí arriba folrat amb una tela de cotó però se li solen posar diversos folres més, de teles tant de llana com de cotó, que cada puntaire afegeix al seu gust.

Si la sala on es fa punta no té prou llum, a vegades s’utilitza una lampadeta subjectada al coixí per il·luminar la zona de les agulles.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Els òrgans d’organització entorn de la punta al coixí a l’Arboç són el Patronat Municipal de la Punta al Coixí, el Museu de Puntes al Coixí i l’Escola de Puntaires de l’Arboç, que aquests dos últims es regeixen dins el Patronat i es gestionen per part de l’Ajuntament de l’Arboç.

L’any 1989 es va constituir a l’Arboç el Patronat Pro Futur Museu de Puntes al Coixí, amb l’objectiu de crear el museu actual. I l’any 2006, la figura del Patronat dona pas a la figura de la Fundació Privada Museu de Puntes al Coixí, formada per diferents persones del poble vinculades a la punta, la política i la cultura. La fundació neix amb l’objectiu de fomentar i divulgar la punta al coixí i fomentar-ne l'estudi, i conservar, restaurar i documentar les peces històriques de punta i els fons propis. Va néixer amb gestió privada, però el Museu de Puntes al Coixí sempre ha estat de titularitat pública municipal, així com l’escola de puntaires.

Arreu de Catalunya hi ha, gairebé tots els diumenges, les trobades de puntaires, que se’n fan nombroses i generen molts beneficis indirectes per als municipis que les acullen. L’Escola de Puntaires de l’Arboç sol participar-hi, ja que és una ocasió per compartir l’ampli coneixement arbocenc, tot i que no setmanalment, perquè a l’Arboç l’escola funciona de dilluns a dissabte i el diumenge prefereixen descansar.

Antigament existia una àmplia xarxa d’organització i col·laboració per a l’elaboració de puntes destinades a la venda. Les dones de l’Arboç que venien puntes encarregaven tasques tant a les dones arbocenques com a les dones dels pobles veïns. Per exemple, si una peça era molt gran, n’encarregaven una part a cada puntaire i al final les passaven a recollir casa per casa i ho feien muntar a l’ensembladora.

Tal com es feia temps enrere, encara persisteix el costum de delegar la feina perquè una peça de punta poden suposar mesos de treball. Així doncs, quan a una puntaire li arriba una comanda, sigui en la forma que sigui i en la recurrència que sigui, el primer que cal pensar és si la pot assumir o l’ha de delegar a alguna altra, i és a través de l’escola com es vehiculen aquestes propostes i decisions.  

Quant a les relacions informals dins l’Escola de Puntaires de l’Arboç, s’ha observat un ambient en què les alumnes treballen entretingudes, s'ajuden, es comenten les tècniques i es diverteixen. Algunes participants informen que gairebé cada dia celebren alguna cosa, per exemple si algú ha acabat una peça o fa l’aniversari. També es troben per dinar o sopar fora de l’escola un parell de vegades a l’any, quan s’acaba el curs i per Nadal. Pren molta importància el grup de cada torn: les relacions més estretes es solen crear dins de cada torn, en què les puntaires s’acostumen les unes a les altres, creen avinences i acorden dinàmiques, per això prefereixen mantenir-se dins el mateix grup. S'ha pogut observar que els dos únics homes puntaires de l'escola de l'Arboç adopten el mateix rol que les dones i s'integren en la mateixa dinàmica amb independència del gènere. A l’escola hi ha un torn al matí i un a la tarda, de dilluns a divendres, i cada puntaire hi pot anar un torn o bé dos a la setmana. El dissabte al matí està reservat per als infants que vulguin aprendre a fer punta al coixí.

Participants/Executants: 

La majoria de puntaires de l’Arboç són dones d’entre seixanta i setanta anys jubilades. L’escola té un centenar d’alumnes, del qual només deu són persones joves, és a dir, en edat laboral, i només dos són homes. D’infants només hi ha un torn, que és el del dissabte al matí. Cada torn acull entre deu i quinze alumnes. Un dels dos únics homes té trenta-cinc anys, i l’altre està jubilat. De les cent, setanta persones són de l’Arboç i trenta venen de la resta del Penedès i també de més lluny amb l’objectiu d’aprendre a fer punta de l’Arboç: Manresa, Lleida, València, Barcelona, Berga, etc. Del mateix Arboç, només hi ha dones a l’escola.

Aquesta diferència en la participació segons el gènere respon al rol tradicional femení d'ocupar-se de tot allò referent a l'espai privat i a la cura dels altres, i la tasca de teixir (a casa, i per als altres) sempre n'ha estat un exemple. Encara que el món puntaire està format per persones que fan vida pública, que dirigeixen escoles i organitzen trobades, que reconeixen els valors i el significat de la tradició puntaire i els reivindiquen, no podem negar que el motiu de la major presència femenina és aquest rol de gènere tradicional.

Des de l’organització de l’escola es marca una diferència entre aquells alumnes que treballen i aquells que no: als primers, que són un 10 % del total, se’ls ofereix una major flexibilitat horària per tal d’afavorir que al món de la punta entri gent jove que pugui mantenir la tradició.

Alguns dels alumnes de l’escola són professors d’altres escoles de puntaires que van a l’Arboç per poder ensenyar a fer millors puntes. També hi van exalumnes d’altres escoles, que han obtingut un coneixement bàsic i acudeixen a l'Arboç per especialitzar-se. Pel que fa a les arbocenques, la majoria viuen la punta com un costum intrínsec i acudeixen a l’escola amb la motivació de passar una bona estona gaudint i compartint. S'estableix una relació grupal i una pertinença de cada participant al lloc com a espai de la cultura del poble, com a espai de trobada i d'afició compartida. Altrament, sovint hi ha puntaires que acudeixen amb l’objectiu d’elaborar una peça per a una finalitat concreta (el casament d’una familiar, per exemple), la qual volen teixir a l’escola per rebre ajuda i suport.

Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 

Actualment, la tècnica de la punta al coixí s’empra per elaborar diferents tipus de peces de punta: bossetes i guants ornamentals per als vestits de primera comunió i de núvia, jocs de mocadors, xals, mantons, mocadors per emmarcar, ventalls, etc. L’ús és ornamental, festiu, de regal i/o simbòlic.

La punta al coixí també té una funció lúdica, ja que actualment es viu com una afició en el temps lliure amb la qual passar-ho bé. Les puntaires entrevistades també destaquen que fer punta serveix per fer treballar el cervell i no pensar en res més, per això creuen que pot tenir una funció terapèutica, de distracció en els moments enutjosos o estressants de la vida o del dia a dia.

Quant a la pràctica artesanal a la vila, cal dir que l'activitat de l'escola de puntaires contribueix a mantenir la punta al coixí com a tradició local i símbol d'identitat arbocenca, transmetent el coneixement de la tècnica de generació en generació, fent-se visible cada dia en el centre del poble i donant lloc a la Fira de la Punta al Coixí de Catalunya.

Patrimoni relacionat: 

La Fira de Santa Llúcia de l'Arboç està inclosa en el Patrimoni Festiu de Catalunya. En municipis propers de la resta del Penedès hi ha esdeveniments relacionats d'una manera més indirecta amb la punta al coixí inclosos en el patrimoni festiu, com ara la Fira dels Oficis del Montmell, la Festa Major de Sant Vicenç de Calders, la Festa Major de Sant Miquel (Calafell), la Fira Artesana de Torrelles de Foix, i la Setmana cultural Sant Jordi de la Granada. 

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

La punta arbocenca és valorada per la finor i la delicadesa del teixit i l'originalitat dels motius ornamentals. Una peça de punta significa moltes hores de treball i per això té un preu alt. Lluir-les com a complement del vestuari significa elegància i sofisticació, per això antigament els compradors solien ser de sectors benestants i actualment s’utilitzen en ocasions especials o com a ornament domèstic.

Un important valor tant simbòlic com econòmic actual de la punta arbocenca rau en la Fira de la Puntaire de Catalunya. Inclou d’una banda la fira, amb una àmplia oferta d’estris per fer punta els comerciants dels quals es barallen per poder assistir-hi, fet significatiu dels diners que s’hi mouen, i d’altra banda la mostra i exhibició de la tècnica, que fa visible el fort component tradicional de la punta al coixí a l’Arboç. Aquesta visibilitat arrela a la vila i s’estén durant la resta de l’any amb la presència de l’escola al centre del poble amb grans finestres a l’alçada del carrer, fet que contribueix a normalitzar i difondre l’activitat com a afició, ja que econòmicament no és prou rendible la venda de peces de punta.

El simbolisme que envolta la punta arbocenca no pot ignorar determinades referències escrites. En un article al Butlletí núm. 13 de l’Associació Catalana de Puntaires es parla d’”ordre i disciplina (...) de les puntes de coixí com a art submís, pels boixets lligats, les agulles clavades i els fils enrotllats, que no depenen de l’atzar sinó que estan subjectes al patró” (Les puntes de coixí a l’Arboç del Penedès, pàg. 36).

L’escriptora Na Carme Karr parla d’una “bella manifestació del treball, de la perícia, de la destresa i de la paciència femenins” (Les puntes de coixí a l’Arboç del Penedès, pàg. 37).

Al llibre Històries naturals, de Joan Perucho, referent a la visita que el literat francès Alexandre de Laborde va fer a l'Arboç al segle XVIII, s’explica el següent:

“Les noies, d’una gran formosor totes elles, romanien assegudes a la porta de llurs cases fent punta de coixí. Se sentia un intens i impressionant soroll de boixets. (...) Les puntaires parlaven les unes amb les altres a través del carrer, i miraven, somrients i amb intencionada picardia, els nostres joves i ben plantats cavallers. Aquests caminaren una mica avergonyits entre tantes dones i, com qui no vol la cosa, admiraven dissimuladament les cares i les mans de les donzelles més boniques” (Les Puntes de coixí a l’Arboç del Penedès, pàg. 37).

La submissió, la bellesa i la delicadesa de què parlen les anteriors referències no són aliens a l’estereotip femení que la societat ha anat marcant durant segles. La punta arbocenca actual no és exempta d’aquesta petjada que, entre d'altres, aporta els valors del treball, la paciència, el talent i la superació, però que també respon a uns rols determinats. Les puntaires afirmen que quan els nens són petits s’interessen per aprendre a fer punta, però a l’adolescència ho rebutgen per por a ser criticats pels amics. I l’escola només compta amb un dos per cent de participació masculina que, de fet, no és veïna de l’Arboç. 

La baixa importància econòmica actual de la punta al coixí té a veure amb una artesania que és incompatible amb la gran indústria, però no seria d’estranyar que un altre factor, potser menys influent, fos el baix interès general cap als afers feminitzats.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

El principal nucli de transmissió de la punta al coixí a l’Arboç és l’escola de puntaires, on es transmet de generació en generació (perquè també hi ha un grup infantil) la tècnica més sofisticada de la punta arbocenca, però l’ensenyament de la punta en el si de la família ha existit sempre i segueix existint.

Viabilitat / Riscos: 

Els principals factors de risc de pèrdua d’aquest element són l’elevada mitjana d’edat dels participants i el baix interès tant econòmic com general per la pràctica de la punta al coixí.

Ara bé, les noves aplicacions de la punta, com la bijuteria muntada a partir de teixits de punta, present a l’Arboç, aconsegueixen uns resultats molt apreciats i allunyats dels usos tradicionals i festius.

Així mateix, en aquesta vila l’escola es troba en uns baixos al carrer més cèntric que gaudeixen de fàcil accés i ofereixen un espai molt visible a l’activitat, en una escola flexible amb el jovent i dinàmica. Aquestes coses faciliten la inclusió a l’activitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Fires i trobades

Cada mes de desembre hi ha la Fira de Santa Llúcia de l’Arboç, que esdevé la Fira de la Punta al Coixí de Catalunya, ja que està registrada com a única fira temàtica en l’àmbit de la punta al coixí de Catalunya. La fira compta amb l’exposició al carrer tant de les peces de punta com de la mateixa tasca artesana, i amb un concurs de punta al coixí.

També hi ha la Diada de la Puntaire de Catalunya, anual i itinerant, que cada any es fa en una localitat diferent, i justament el 2018 li toca a l’Arboç. Es tracta de la trobada de puntaires més gran de Catalunya, està organitzada per l'Associació Catalana de Puntaires i sol acollir unes dos mil artesanes de la punta.

Patrimoni

El museu de puntes de l’Arboç existeix des del 1994 però per iniciativa popular es comencen a recopilar peces de punta històriques des del 1970. D’aquesta manera es conserva el resultat de la tècnica de la punta.

A més, hi ha esdeveniments puntaires inclosos en el Patrimoni Festiu de Catalunya i la punta al coixí està reconeguda com a Ofici Singular. Es tracta de reconeixements oficials que contribueixen a la salvaguarda de l’element.

Escoles de puntaires

L'Associació Catalana de Puntaires gestiona, entre d'altres activitats, l'Escola de Puntaires de Barcelona, en què hi ha diferents cursets, un dels quals s'anomena "Punta de l'Arboç" i és impartit per la professora de l'escola de l'Arboç. És una altra manera de difondre i perpetuar la punta arbocenca.

A l’escola de l’Arboç, que va néixer amb una voluntat clara de formar futures artesanes per a una possible nova indústria de la randa, es fa un horari flexible a les persones d’edat laboral amb l’objectiu de fomentar que aquest coneixement s’estengui entre els joves i no acabi perdent-se.

Commemoracions

A l’Arboç hi ha una plaça que s'ha anomenat, amb la corresponent placa, plaça de la Puntaire, i un monument amb la imatge escultòrica d’una puntaire treballant en el seu coixí. Aquest últim, es troba en una rotonda del municipi, en una de les carreteres més concorregudes del territori.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Altres
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

L'any 2010, el Consorci de Comerç, Artesania i Moda de la Generalitat de Catalunya, concretament l'àrea Artesania de Catalunya, declara la punta arbocenca Ofici Singular.

L'any 2014, la Generalitat de Catalunya aprova el decret 182/2014, de 30 de desembre, sobre l'activitat artesanal, amb l'objectiu de mantenir la identitat, la qualitat i el valor patrimonial dels productes artesans. Així mateix, aquest decret regularitza els carnets d'artesà i de mestre artesà, dels quals disposen algunes puntaires arbocenques.

 

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per elaborar aquesta fitxa s'ha comptat amb la col·laboració de diferents persones de l'Arboç vinculades al món de la punta al coixí. S'ha fet una entrevista en profunditat a la mestra artesana i professora de l'Escola de Puntaires de l'Arboç. S'ha conversat amb alguns puntaires durant el treball de camp i l'observació participant de la tècnica de fer punta al coixí en aquesta mateixa escola. Així mateix, el responsable del Museu de Puntes de Coixí de l'Arboç ha ofert una visita a la botiga i al museu, així com una explicació de la història de la punta arbocenca i d'algunes dinàmiques socials i econòmiques actuals.

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
divendres, 9 febrer, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 9 febrer, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès