1. Activitats productives, processos i tècniques

Cercador
L'elaboració de productes pirotècnics al Penedès

Al Penedès la presència de la pirotècnia en el fet festiu és un dels elements característics que, tot i compartits amb altres zones del territori català, dona un alt grau de singularitat al fet festiu penedesenc. Tronades, castells de foc, carretilles i sortidors que cremen diables al ball de diables o en correfocs, el bestiari de foc; elements que estan presents i molt dinàmics i són l’exemple de la importància de la pirotècnia al Penedès, tant per l’elaboració com en el seu ús.

Però a la vegada, junt amb les representacions de caràcter festiu amb pirotècnia, el Penedès té la singularitat de ser fabricant de pirotècnia. La presència d'una de les tres fabriques de pirotècnia catalanes, Pirotècnia Igual a Canyelles, aporta al territori un valor afegit en aquest àmbit que és el de productor. Relació que sense ser clau, la fàbrica arriba al 1962, si que indirectament i per la implantació prèvia de les festes amb foc al territori defineix una relació més enllà del fet productor.

L’elaboració de material pirotècnic continua essent, en bona part dels processos, una activitat manual de caràcter artesanal en tant que és el treballador qui en defineix el ritme i la màquina té un paper secundari. Des de l’elaboració de les proporcions per fer la pólvora (sofre, nitrat de potassa i carbó), afegir els químics respectius per aconseguir els colors desitjats a omplir cada un dels tubs de paper o cartó que després es tancaran amb un cartutxs i s’encolaran per acabar formant una carretilla o un “fuet” (nom de les bengales de foc) cada tipologia i cada part demana un treball individualitzat i separat físicament dels altres.

Aquest foc pirotècnic avui al Penedès continua complint unes funcions: exaltació, anunciació, joc i representació. Cada un dels actes que en sorgeixen fan que ens trobem amb accions diferents i també si cal artefactes diferents; tronades, masclets, traques que anuncien l’inici de la festa, correfocs amb carretilles per jugar, bengales i sortidors que acompanyen els balls de diables i els seus parlaments o castells de foc amb les tradicionals carcasses que anuncien el final de les festes o serveixen per exaltar i com ofrena. Tot aquests actes presents en la majoria d’actes festius de la vegueria fan del foc pirotècnic i de la seva elaboració un element identitari del territori.

Veure +
Elaboració de la farina

L’elaboració de farina i la molta de cereals per funcions diverses a la vegueria del Penedès ha estat una activitat lligada històricament al territori per dos fets claus, la producció cerealística al territori i l’existència de dues conques, l’Anoia i el Foix, amb suficient cabal per afavorir la presència de petits molins fariners hidràulics.

Aquests elements ajuden a consolidar una activitat, l’elaboració de farina, que amb els anys tot i disminuir la presència del cereal, concentrant-se a la zona de l’Anoia, i quedar en desús els molins fariners d’aigua perviu en la memòria col·lectiva i amb la producció a poques però rellevants farineres.

Actualment a la vegueria del Penedès s’han identificat dos models producció farinera, un que està representat per empreses com Harinera Vilafranquina, un sistema altament mecanitzat i globalitzat i un altre model, en alguns casos mantingut i altres recuperat, de producció farinera a petita escala i on el productor de farina ho és dins d’un sistema de producció integrat on també és productor de cereal i posteriorment de farina o pel contrari acaba elaborant la farina per tenir un major control del producte amb l’objectiu de perfeccionar les posteriors elaboracions, com és el cas del forner que molt la farina.

L’elaboració de farina tradicionalment ha estat lligada a la figura del moliner que avui està representada pel mestre moliner però amb canvis en les funcions i tasques lligades a la producció de farina degut a que aquestes han evolucionat i tot i que l’objectiu de l’ofici de moliner continua sent moldre cereals, el model de treball ha canviat.

Al Penedès als molins i fàbriques de farina principalment es produeix farina de blat amb les seves variants pel consum humà, farina d’altres cereals per l’elaboració de derivats, com sèmola, i en menor mesura derivats pel consum animal. 

Veure +
Producció i conreu de cereals al Penedès

A la vegueria del Penedès el conreu dels cereals havia sigut històricament un producte predominant i rellevant pel desenvolupament socioeconòmic. El conreu de cereals, pel consum humà i animal, ha estat present en un sistema de conreu llavors divers que assegurava la supervivència de la unitat de producció familiar. No obstant fou a partir del segle XVIII i durant el segle XIX, amb la implantació de la vinya, que el conreu de cereals va progressivament disminuint fins al context actual.
Actualment el conreu de cereals, pel consum humà i animal, es concentra principalment a la zona nord de la vegueria penedesenca, principalment a la comarca de l'Anoia. Aquest conreu majoritàriament es caracteritza per ser intensiu i determinat per un model de producció agroindustrial, altament mecanitzat. Paral·lelament existeix una xarxa de petits productors que desenvolupen un model productiu de conreu que es diferencien d'aquest model agroindustrial. Això comporta la recuperació de les varietats històriques però també respondre a un model de producció que treballa amb tècniques tant tradicionals com actuals però tenint com a referent un model de producció sostenible ecològicament i econòmicament.
El conreu de cereals és un conreu que, tot i avui estar en un segon pla davant la identitat vitivinícola de la vegueria, se l'associa una memòria col·lectiva relacionada amb un model desaparegut caracteritzat en part amb la masia policultura (secà, horta i ramaderia). Tanmateix en el seu procés de recuperació el conreu del cereal es converteix en un referent tant per la memòria i coneixements relacionats amb el món agrari i model de vida com pel valor que se li atribueix en tant que reformula un model d'explotació agrari monocultural en pro de la recuperació d'un model de producció divers.

Veure +
Producció de l'oli d'oliva al Penedès

L’oli d’oliva és un producte considerat de primera necessitat en moltes cultures de l’àrea mediterrània, sobretot en aquells territoris més favorables, en termes ambientals, al cultiu de l’olivera. En aquest sentit, es tracta d’un producte que confereix una identitat pròpia al Penedès, tot i que depenent del territori no sigui amb la mateixa intensitat que ho fa el vi.

L’olivera, per hectàrees conreades, és el segon conreu més freqüent a la vegueria. Alhora, l’oli que s’hi produeix és només de les classes verge i verge extra, fet que afavoreix que aquest producte guanyi prestigi i valor. Com a exemple, hi ha cadenes de restauració vinculades al luxe que en fan ús.

Aquesta situació, però, no sempre ha estat igual. En el passat, l’oli d’oliva s’elaborava bàsicament com un producte d’autoconsum, ja que hi havia altres conreus que resultaven més rentables de cara al comerç, com la vinya. Així, les superfícies més accessibles, continuades i planes es destinaren principalment a la vinya, mentre que les oliveres es trobaven  en aquelles zones de muntanya i més pedregoses.

A més de ser un aliment, però, l’oli presentava altres usos i funcions. En alguns municipis, l’oli de major qualitat s’havia fet servir per pagar impostos eclesiàstics. D’altra banda, l’oli llampant, de qualitat més baixa, era emprat per il·luminar les cases, tot i que en moments d’escassetat o de males collites també es feia servir a la cuina. Altres productes que s’elaboraven amb els residus derivats de la producció d’oli eren els sabons, a base de greix d’oliva i de sosa. Actualment se’n continuen realitzant, tot i que de forma molt minoritària i artesanal.

A l’actualitat, l’elaboració d’oli d’oliva té una gran importància en aquells municipis productors, tant en termes econòmics com culturals, i de fet, encara hi ha molts nuclis que continuen realitzant un acte festiu vinculat a aquest producte, generalment entre els mesos de novembre i febrer. Són les anomenades Festes de l’Oli Novell.

Veure +
El conreu de l'olivera al Penedès

El conreu de l’olivera, conjuntament amb el de la vinya, és un dels majoritaris a la vegueria del Penedès, i en aquest sentit ha dotat el paisatge d’aquest territori d’una identitat pròpia. L’olivera, com a conseqüència de la seva adaptabilitat, va facilitar el desenvolupament econòmic i social d’aquelles zones on el terreny era de pitjor qualitat, sobretot per l’abundància de roques, i va facilitar la supervivència econòmica de la població en aquells indrets on la vinya no es podia conrear.

A més, va afavorir el sorgiment de relacions socials al voltant de la temàtica de l’olivera, fins el punt que encara queden municipis on se celebra la Festa de l’Oli Novell, una adaptació de les relacions sòcio-econòmiques vinculades a la producció d’oli que es produïen en el passat.

El conreu de l’olivera ha anat evolucionant i adaptant-se a les noves maneres de fer. Inicialment era una feina on participaven tots els membres de la família, distribuint les tasques segons l’edat, el sexe i l’experiència. Era una feina manual i que implicava jornades molt més llargues que a l’actualitat. En el present, per contra, ha esdevingut una feina més individual, i de fet, en el gruix de les tasques que s’han de desenvolupar, el pagès treballa majoritàriament sol, en molt bona part gràcies a una major mecanització del camp ja que no es necessita tanta mà d’obra per realitzar les mateixes tasques.

Tot i que al Penedès hi ha homogeneïtat en la forma de treballar, s’observen diferències segons la mida de la finca i el tipus d’explotació. En termes generals, en aquelles finques de menor extensió es realitzen les tasques amb un nivell de mecanització més baix que les grans explotacions. Així, es poden veure diferents sistemes de treball de la terra, malgrat que la tendència dominant és que els petits productors vagin abandonant el camp degut al poc rendiment econòmic que n’extreuen.

Veure +
Ofici de rajoler, terrissaire i ceramista

El treball dut a terme amb l'argila a la vegueria del Penedès es documenta des de la terrisseria ibèrica datada als segles V-VI a.C a Pontons, a les bòbiles industrials dels segles XIX i XX ubicades en diferents zones del territori.

Des del darrer terç del segle XX, l'aparició de nous materials i el canvi d'hàbits i gustos de la societat han condicionat la progressiva disminució de la producció d'objectes i utensilis domèstics elaborats amb fang; i consegüentment, els oficis de rajoler i terrissaire, artesans i indústries de caràcter familiar i transmissió generacional, han anat esdevenint residuals.

Per la seva part, l'ofici de ceramista es manté al territori  sigui combinant la ceràmica creativa amb la productiva - de caràcter més funcional i menys artística, en termes generals -, exercint la docència o participant en fires i exposicions. Paral·lelament, però, sobreïxen noves formes de treballar, on es suma la tecnologia puntera als coneixements artesanals. 

 

Veure +