Carnaval de Vilanova i la Geltrú (ANTIC)
Àmbit

Creences, festes, rituals i cerimònies

Imatge de presentació

Identificació

Codi

IP-2-0013

Tipus d'element

Carnaval

Nom propi de l'element

Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Grup i/o comunitat

Vilatans i vilatanes de Vilanova i la Geltrú, majoritàriament agrupats en 74 “Comparses” de Carnaval, vinculades a les Entitats recreatives vilanovines.

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català Central

Breu descripció

El Carnaval de Vilanova i la Geltrú, que dura més d’una setmana, comporta els diversos ingredients carnavalescs comuns a aquesta festa europea (disfresses, inversió sexual, inversió jeràrquica, ritus de fertilitat, etc.), però els trets que més el caracteritzen, en comparació amb altres carnavals de la regió, són: la sàtira política, la conservació d’elements antics gairebé desapareguts en altres festes (com el Moixó Foguer, la Comparsa del Vidalot, el Ball de Malcasats, les Danses de Vilanova), la vestimenta típica per a tots els participants de la Comparsa (americana, faldilla amb mantó de Manila), i l’èmfasi en el component fal·locèntric dels actes de Carnestoltes.

L’any 1985, la Generalitat de Catalunya va declarar el Carnaval de Vilanova i la Geltrú Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la seva gran significació, per la seva antiguitat, per la participació massiva de la seva ciutadania i perquè aporta elements totalment propis i diferenciats.

 

Data identificació

22/02/2017 12:00 AM - 01/03/2017 12:00 AM

Localització

Localització

Vilanova i la Geltrú

Descripció de la localització

Els carrers i places del centre de Vilanova i la Geltrú (plaça de la Vila, plaça de les Cols, plaça de les Neus, plaça Mediterrània, plaça Pau Casals, plaça del Mercat, Rambla de la Pau, Rambla Principal, etc.) i actes privats a les seus de les entitats recreatives. 

Georeferenciació

Datació

Data de realització

18/02/2017 12:00 AM - 01/03/2017 12:00 AM

Periodicitat

Anual

Descripció de la data de realització / periodicitat

El Carnaval vilanoví se celebra cada any, just abans de Quaresma. El moment més important dura una setmana (del Dijous Gras al Dimecres de cendres), però és precedit per alguns actes el dissabte anterior, i seguit per uns altres el dissabte següent, tot i haver començat ja la Quaresma.

“La localització del Carnaval dins del període anyal es pren en referència del primer pleniluni de l’equinocci de primavera. Pasqua és el diumenge després. Una setmana abans de Pasqua és Rams i quaranta dies abans és dimecres de cendra, darrer dia del Carnaval i primer de Quaresma. Per tant el divendres anterior al dimecres de cendra es comença el carnaval cada any. La data numèrica pot ser variable i fins i tot el mes, però aquests conceptes no tenen cap rellevància ja que aquí el concepte temporal que prima és el d’un temps en relació amb els esdeveniments astronòmics essencials en la guia de cultures anteriors a les nostres, relacionades estretament amb la terra i els astres” [Ricard Belascoain, Simbolisme i ritual al carnaval vilanoví, p.87]. 

Descripció (Àmbit 2 o Àmbit 4)

Descripció general

El Carnaval de Vilanova i la Geltrú, que remunta com a mínim al segle XVIII, és un dels trets identitaris d’aquesta ciutat. La peculiaritat de la vestimenta (amb mantons de Manila) i sobretot la “comparsa” (una guerra de caramels que es disputen milers de parelles agrupades per “banderes”) l’han fet famós a tot el Penedès.

Si alguns esdeveniments són comuns a molts carnavals de la regió (disfresses, agrupacions per afinitats (comparses, colles), Arrivo i Enterrament del Rei Carnestoltes, etc.), altres elements són gairebé exclusius del Carnaval de Vilanova i la Geltrú: la Comparsa (una guerra de caramels que  disputen milers de parelles), el Moixó Foguer (un home nu empastifat de mel i plomes), les Danses de Vilanova (en les quals cada home balla amb dues dones), la Comparsa del Vidalot (una rua de persones amb disfresses satíriques, que es lliuren a una guerra d’ordi), o encara el ball de Malcasats (parelles satíriques que, entre passos de ball, van exposant els seus conflictes, amb un alt contingut sexual barrejat amb referències a la política actual).

Un altre tret característic del Carnaval de Vilanova i la Geltrú és l’èmfasi en la sàtira, element que els vilanovins subratllen per a avivar la seva rivalitat tradicional amb el Carnaval de Sitges, a 8 kilòmetres de Vilanova. Els vilanovins aprofiten la diferència d’estils de música i de disfresses per criticar els sitgetans, que haurien adoptat un carnaval massa “tropical” (de plomes i lluentons) pel seu gust ( “tenint en compte que el Carnaval de Vilanova no es caracteritza per les disfresses de lluentons, la Federació d’Associacions pel Carnaval ha decidit atorgar els premis a una única categoria: la disfressa més satírica o de personatges vilanovins” [Bases del Concurs de disfresses del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, a www.carnavaldevilanova.cat]).

Aquest model de Carnaval, que aposta més per la sàtira que pel lluïment, no és exclusiu de Vilanova, ja que és també el tret característic del Carnaval de Sant Pere de Ribes, a 8 km de Vilanova.

Un altre element que comparteix el Carnaval de Vilanova i la Geltrú amb altres pobles del Penedès és la distribució d’aliments sota formes diverses, reprenent un costum antic segons el qual les famílies benestants oferien menjar als pobres de l’època; un acte de benevolència que servia al mateix temps per a mostrar la seva riquesa. Avui en dia, però, aquesta demostració d’abundància és independent del nivell econòmic dels participants. Si a Vilanova i la Geltrú el repartiment és més simbòlic que real (caramels i ordi), altres municipis han conservat aquesta tradició en una forma més original: la sopa dels pobres de Sant Pere de Riudebitlles (el Dimarts de Carnaval), la festa de la caldera de Montmaneu (el Diumenge de Carnaval, una festa que se celebra des del segle XIV, en la qual es preparen unes escudelles gegants), o la Festa de les Torrades del Pla de Penedès (torrades amb oli, sal i arengades, el Diumenge de Carnaval).

Tot i que el Carnaval pròpiament dit s’estén del Dijous Gras al Dimecres de Cendra, la festa comença algunes setmanes abans, amb una sèrie de festeigs preparatoris (balls de Casats, d’Enamorats, de Pinyata, etc.) en les diverses societats, adreçats principalment als socis respectius, i amb l’objectiu de recaptar fons per tal de cobrir les despeses de la festa (bandes musicals per a les comparses, carrosses, etc.).

El primer acte de Carnaval comença el dissabte abans de Dijous Gras, amb el Ball de Mantons:  els homes porten una americana i les dones porten un bonic mantó de Manila. De fet, sovint en tenen dos: un per sortir al carrer amb les comparses (el diumenge) i un altre, més delicat, per anar a ballar al Ball de Mantons. Avui en dia se celebra en un únic envelat, però en èpoques anteriors havien arribat a disposar de tres envelats diferents. Amb aquests mantons, aflora el record d’una Vilanova estretament lligada a Amèrica, símbol de l’aroma de les festes dels americanos vilanovins en unes trobades elegants i senyorials. El ball de Mantons és l’ocasió de celebrar també “la comparsa de nit”, quan les parelles surten al carrer amb americana i mantó de Manila, una manera de recordar que, en època de la dictadura franquista i la prohibició del Carnaval, aquesta festa se seguia celebrant de nit i de manera secreta.

El Dijous Gras, que obre oficialment el Carnaval, se celebra la xatonada a les cases familiars i a les entitats: amanida amb salsa xató, seguida per diferents tipus de truita (de carxofes, de mongetes, de botifarra, de pèsols, d’alls tendres, etc.) i, per acabar, coca de llardons i merenga. Comencen així mateix les primeres bromes als companys de taula, embrutant-los amb la merenga. A la tarda, comença la primera “merengada” infantil, i cap a mitjanit, els carrers de Vilanova, i sobretot la plaça de la Vila o la Plaça del Mercat, es converteixen en l’escenari de la Merengada Nocturna, una batalla gegant de merenga, instaurada una mica per casualitat l’any 1972 per un pastisser, Jaume Blanch, de la Pastisseria Blanch de Vilanova, que havia muntat un pastís de merenga gegant. Avui en dia, la Merengada ha esdevingut una tradició del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, i hi col·laboren moltes pastisseries de la vila, l’Ajuntament i la Federació d’Associacions pel Carnaval.

Divendres a la nit, el Rei Carnestoltes arriba acompanyat de les seves concubines i la seva colla. Contràriament a altres poblacions que el representen amb un ninot, el Carnestoltes de Vilanova (així com el de Sitges) és de “carn i ossos”. Arribat a la plaça de la Vila, el Rei Carnestoltes llegeix el seu Sermó, un text satíric i sarcàstic sobre diversos aspectes de l’actualitat municipal o nacional, amanit amb molts elements de caire sexual. En acabar el seu Sermó, comença una cercavila (o rua) amb carrosses de les diverses entitats. Mentre unes comparses aposten per la sàtira que històricament caracteritza el Carnaval vilanoví, altres prefereixen les coreografies i les disfresses “de lluentons”. La festa segueix amb un “ball de l’Arrivo” a l’aire lliure a la plaça de la Vila.

La decisió d’escriure “Arrivo” amb ve baixa correspon a una voluntat de subratllar l’origen venecià d’aquest acte, ja que segurament aquest nom arribà a través dels contactes comercials entre el port de Vilanova i el de Venècia, a diferència d’altres poblacions, com Sitges, que l’ortografien amb “b”.

El dissabte, anomenat “Dissabte de Mascarots”, és un dia ple d’esdeveniments carnavalescs: comença amb els “balls de Malcasats”, a diverses places del centre de la vila. En aquest ball parlat (organitzat per l’Agrupació de Balls Populars, que el va recuperar l’any 2000, tot i que ja estava documentat al 1860), parelles disfressades parodien matrimonis mal avinguts que van exposant els seus problemes davant les autoritats (un jutge, un capellà i una alcaldessa, per exemple), amb versos còmics que inclouen un alt contingut sexual barrejat a la política actual, i acompanyat per música medieval.

Al matí se solen celebrar també uns jocs còmico-esportius (futbolí humà, cursa d’esquí amb disfresses, batalla de coixins, etc.).

El Rei Carnestoltes visita les entitats, diverses institucions i el mercat, acompanyat per una xaranga. A la tarda arriba el Rei del Carnaval infantil, anomenat “Caramel”, un personatge enorme i còmic, suposadament cuinat dins d’una olla gegant. Sortint de les seves escoles, uns 4000 nens i nenes disfressats fan una rua fins a alguna plaça (plaça del Mercat o plaça Mediterrània), on gaudeixen d’un espectacle i d’una orquestra, i continuen la rua per la Rambla Principal, acompanyant el “Caramel” enfilat en una mena de vehicle que llança bombolles i confeti. Els gegants de la “Cuyna Vella” (segons l’ortografia antiga), dos gegants semblants als de festa major que representen un cuiner i una cuinera, surten en una cercavila acompanyats per una banda.

Al vespre, apareix el Moixó Foguer, un personatge que representa un ocell, amb màscara i mitja al cap, i el cos nu embetumat amb mel i recobert de plomes. Es tracta d’un personatge característic de la tradició catalana que havia estat present en molts altres pobles però que avui en dia només s’ha recuperat (el 1986, gràcies a l’Orfeó Vilanoví) a Vilanova i la Geltrú. Col·locat dins d'una caixa plena de plomes d’aviram sobre una carrossa, és passejat pels carrers de la ciutat, parant de tant en tant per obrir la caixa i escampar plomes, acompanyat per una comitiva de gent en camisa de dormir, una xaranga i el “xerraire” (personatge reintroduït al 2001), que discorre sobre el que no es veu però s’intueix.

A la nit, anomenada “Nit de Mascarots”, és el moment en què els vilanovins passegen disfressats per la ciutat o acudeixen als balls que organitzen les diferents societats i la Federació d’Associacions pel Carnaval.

El diumenge al matí, les Comparses de les entitats surten pels carrers de Vilanova, encapçalades per les seves respectives banderes. Aquest esdeveniment es practica per parelles i requereix inscripció prèvia a una de les 74 entitats. Les més de 10.000 parelles van vestides seguint un patró similar (els homes, amb camisa blanca, pantaló fosc, barretina i llaç o corbatí, mocador, armilla o americana amb estampats de la seva societat; les dones, amb vestit o faldilla i mantó de Manila, amb un o dos clavells de diversos colors al cabell). Acompanyats per xarangues i bandes de música que toquen la Turuta, marxa emblemàtica del Carnaval, es desplacen per la vila, saltant i ballant (punt de dansa que es coneix per “contrapàs xinxina”) i llançant caramels, fins a arribar a la Plaça de la Vila. Allà, van entrant per torns (al 2017: 2 guerres infantils i 5 guerres d’adults) i, seguint les seves banderes, salten, ballen i canten tot girant al voltant de la plaça, al so de la Turuta. Després d’unes quantes voltes, comencen una veritable guerra de caramels, que comença amb el crit "Comparsers! La plaça és vostra!». Quan s’acaba la batalla de caramels, els músics tornen a interpretar algun pasdoble o la “dansa del xocolatero” i els comparsers ballen un moment, per parella, o per grupets, mentre les autoritats lliguen una cinta a cada bandera. Seguidament, cada portador(a) de bandera fa onejar la seva al balcó de l’ajuntament, aclamat per la seva comparsa. Un cop aquestes comparses han evacuat la plaça al so de la música, entren les comparses següents i la batalla de caramels torna a començar, fins que han competit totes les comparses, en una guerra on ningú perd ni guanya. 

Al vespre se celebren les Danses de Vilanova, a la plaça de les Cols, animades per una cobla que interpreta polques, pasdobles, foxtrot i particularment les anomenades “Danses de Vilanova”, la peculiaritat de les quals és que cada home està acompanyat per dues dones. La festa segueix amb el Ball del Comparser, animat per un grup de música.

El dilluns a la tarda és el moment de la “Comparsa del Vidalet”, una rua infantil formada per nens, nenes, pares i mares disfressats que recorren els carrers de la ciutat fins a la Plaça de la Vila, on té lloc el “Ball del Paperet”, que acaba amb una gran pluja de paperets.

Al vespre, surten els “Coros de Carnestoltes” (vinculats a algunes entitats), formacions mixtes de cantants amateurs mínimament disfressats, que interpreten cançons conegudes, però amb la lletra canviada, que critiquen així, de manera irònica, diversos aspectes d’àmbit local o nacional. Després de cantar en diversos llocs emblemàtics de la ciutat, on els reben amb begudes i menjar, els Coros acaben cantant dins el Teatre Principal. Les lletres de les seves cançons posteriorment són editades i venudes per les mateixes entitats.

El dimarts és el dia del Vidalot, que comença a la tarda amb els Gegants de la Cuyna Vella, acompanyats per la seva banda.

Al vespre segueix la “comparsa del Vidalot”, una mena de rua lliure amb vilanovins disfressats de manera divertida i fins i tot satírica, sense necessitat d’inscriure’s a cap de les societats. Llancen no pas caramels sinó gra (principalment ordi) i colpegen els qui poden amb espolsadors i picamatalassos (ritual que recorda les Lupercals romanes, festes dedicades a la fertilització de la terra i de les dones, en què els nois llançaven gra i perseguien les noies amb espolsadors fets de tires de pell de bens). Cada agrupació és precedida del seu Vidalot, un personatge vestit de verd i vermell, que porta la bandera del grup. Al so de la música (amb instruments de vent i percussió que interpreten temes de música moderna, amb ritmes molt ràpids i engrescadors), els diversos grups es desplacen ballant i rient pels carrers de la ciutat, fins a ajuntar-se a la plaça de les Cols, on comencen una guerra amb els veïns que els llancen, entre rialles, quilos d’ordi des dels seus balcons. La comparsa del Vidalot acaba a la Plaça de la Vila, on s’organitza un concurs de disfresses (de disfressa més satírica o de personatges vilanovins) i un concert (el Ball del Vidalot) que dura fins a les sis del matí.

Finalment, el dimecres a la tarda (Dimecres de Cendra), se celebra l’“Enterro de la Sardina”. Un ninot de mida real, representant el Carnestoltes vestit amb trajo però amb el penis en erecció sortint per la bragueta, és exposat en una falsa casa mortuòria (al Teatre Principal, per exemple). No només les seves concubines el ploren, sinó també una gran quantitat de dones (i algun home disfressat), vestides de dol i amb algun element fàl·lic (penis de plàstic lligat al cap o en forma de penjoll, verdures com pastanagues o pebrots allargats, plàtans, etc.). Sovint, l’entitat organitzadora de l’Enterro distribueix pans en forma de penis a aquestes viudes, que tot fingint de plorar el Carnestoltes, aprofiten per llançar al·lusions sexuals, amb gestos i comentaris.

El fèretre d’en Carnestoltes és passejat fins a la plaça de la Vila, on algun personatge (el seu secretari o notari per exemple) llegeix el seu Testament, recull satíric sobre la setmana de Carnaval i les institucions de la ciutat. Després de cremar les suposades despulles d’en Carnestoltes, s’ofereix al públic un castell de focs. El Carnaval conclou amb un àpat popular a base d’arengades a la brasa.

Aquest programa però, pot variar completament, segons les circumstàncies concretes de cada any, ja que el Carnaval no és una festa desvinculada de la realitat social i política sinó que, ben al contrari, n’és el reflex i es converteix sovint en un dels canals de comunicació i de queixa del poble envers les autoritats. Així per exemple, pel Carnaval de 2017, l’Enterro de la Sardina es va modificar completament, i es va reemplaçar per un acte de “reconciliació” en què les agrupacions tradicionals (ball de bastons, ball de pastorets, ball de gitanes, Diables, Falcons, Castellers, gegants, etc.) van sortir a renovar el “vot del poble” que havien boicotejat per la festa major anterior, a causa de discrepàncies amb les autoritats relatives a la gestió dels actes culturals i festius. Perquè el Carnaval, i sobretot el de Vilanova i la Geltrú, no només és una tradició, sinó que és una festa viva, que expressa, canalitza i subratlla els esdeveniments de la vida de la ciutat, i per aquesta raó és una celebració en constant evolució, oberta a les modificacions.

Història i transformacions de l'element

El primer document que menciona el Carnaval vilanoví data del 1790. S’hi llegeix que es llançava una quantitat impressionant de confits, en unes batalles entre colles disfressades amb màscares, però no s’hi menciona cap altra activitat o manifestació. En aquella època, el Carnaval era espontani i sense organització.

El 1844 ja existien comparses (o colles, o “màscares”) i en el Carnaval d’aquell any en sortiren una trentena, que comptaven amb més de 500 persones. Aquestes colles disfressades, de nit, anaven d’una societat a l’altra, encara que no en fossin socis. Algunes colles obsequiaven els paisans amb ametlles, castanyes, caramels, bunyols, panellets i fins i tot llonganissa. Amb els anys, el nombre d’homes disfressats de dones va anar augmentant, fins a tal punt que algun diari demanà a les Juntes de les societats de vigilar els abusos que això podia provocar. Al 1916 per exemple, l’Ajuntament intentà prohibir l’entrada a les Reunions (balls de les societats) als mascarots (homes disfressats), però tot i així la seva presència als Balls era inevitable.

Almenys des del 1850 se celebra “l’Enterro” del Rei Carnestoltes amb tota una escenificació, ja que es pot llegir, en un diari personal, que aquell any el cotxe fúnebre es va decorar i es van llogar tres ploraneres.

Quant a la Comparsa del Vidalot, podem deduir que és bastant antiga, ja que trobem un escrit del 1860 on es parla de ressuscitar “la antiga comparsa del “vidalot””. Sembla que el Vidalot era un dels actors i directors de la comparsa (gent disfressada, que ballaven i saltaven pels carrers), que vestia un uniforme i marxava al front del regiment de màscares, amb l’encàrrec “d’agermanar voluntats” i influir en les disfresses.

El 1854 va haver-hi una epidèmia de còlera que va deixar molts morts a Vilanova, però tot i així es va celebrar el Carnaval.

Les societats recreatives (Casino Villanovés, Círculo Villanovés, Casino Artesà, etc.) no aconseguien posar-se d’acord per organitzar conjuntament els actes de Carnaval, i el personatge de Carnestoltes a vegades tenia diverses representacions paral·leles. En aquests anys, de l’arribada i discurs d’en Carnestoltes encara no se’n deia Arrivo sinó Desentarrament o Parlament (la primera vegada que trobem la paraula “arribo” en un programa del Carnaval Vilanoví és al 1893).

Si fins al 1858 la festa de Carnaval era espontània, a partir d’aquell any es comença a organitzar: les diverses societats que existien (el Círculo i el Casino Villanovés, La Lira, La Unión, etc.) es fan càrrec de forma oficial de la seva organització, i així és com un festa més aviat rural es transforma progressivament en una festa de ciutat pre-industrial. Proposen editar un programa per atraure més forasters, cosa que suposaria més benefici econòmic i social per a Vilanova. A més d’aquest plantejament pro-turístic, veiem aparèixer, d’una banda, la intromissió de les autoritats municipals, que intenten controlar la festa amb normatives específiques per al Carnaval, i, d’altra banda, un nou element de festa, que acabaria caracteritzant durant molts anys el Carnaval de Vilanova: una cavalcada benèfica i assistencial, amb recaptació de diners per a pobres i malalts.

A partir de 1862, amb alts i baixos (ja que no cada any aconseguien formar-ne una), es va anar constituint una comissió inter-entitats per coordinar les activitats de Carnaval i donar-li més esplendor, amb la redacció d’un programa i l’obertura d’una subscripció, amb una demanda d’un donatiu als establiments que més afectava. Les despeses les cobrien les societats recreatives i l’Ajuntament sols pagava l'arribo. Aquestes despeses eren nombroses: arranjar el sòl de la plaça de la Verdura (que encara era de terra), llogar músics, carruatges, pirotècnia, imprimir cartells, etc.

El Carnaval Vilanoví, almenys a finals del segle XIX, ja era famós, i consta en les cròniques que venien a celebrar-lo forasters, utilitzant companyies de cotxes que oferien els seus serveis de manera més intensa per a la ocasió (amb trajectes des de Vilafranca del Penedès, Barcelona, etc.).

Entre 1888 i 1936, se celebrava un Ball infantil, a més d’una paròdia de Ball de Poble.

Entre el 1898 i el 1903, se celebrava una Batalla de Flors, amb moltes carrosses, carretel·les i carros adornats artísticament, que després de reunir-se a la plaça de la Verdura es dirigien cap a la Rambla, on començaven una batalla (de rams, verdures, serpentines, confeti i paperets) entre els ocupants dels vehicles i els que eren als balcons i al passeig (les cases eren també decorades amb banderes i domassos). En aquells anys també se celebrava una Competència Musical, amb orquestres acompanyant comparses que rivalitzaven amb peces originals i humorístiques (com una banda d’ases que anaven bramant...); i es feien també unes Comparses Nocturnes (el dimecres a la nit). Els boters feien comparsa el Dijous Gras a la tarda i, mentre tocaven dolçaina i timbal, feien un ball peculiar al compàs de martellades, construint una bóta que acabarien cremant a la plaça de la Verdura. També sortien (des de mitjans del segle XIX almenys) unes estudiantines, una mena de comparses que solien demanar diners; i a la mateixa època, s’organitzaven Mascarades, per  recaptar diners per als pobres i per a l’hospital.

El 1900, la Comissió de Festeigs, que s’encarrega aleshores d’organitzar el Carnaval, aposta per fabricar uns gegants vestits de Pierrots i un drac, que passegen pels carrers de Vilanova i la Geltrú, acompanyats de grallers.

Fins a principis del segle XX encara es jugava a jocs com el de “la figa, qui l’heu?” (fer la figa a la canalla amb una llaminadura penjada d’un fil) o “Jo te l’encendré” (intentar encendre, amb una espelma, una mena de llufa enganxada al darrere dels altres participants).

A principis del segle XX, les disfresses pel Carnaval de Vilanova sovint eren llogades.

De mitjans del segle XIX fins al primer terç del segle XX s’organitzava al Foment, durant tres dies,  un ball de tarda anomenat de Les Dues Hores i que estava dedicat a la jovenalla. Diuen que aquest ball té com a origen un incident a la plaça de les Cols, on es llançaven ametlles durant les Danses: una ametlla ferí el front d’un nen que mirava des del balcó del Círculo, i una dama indignada demanà d’organitzar un ball infantil perquè la canalla pogués passar-ho bé sense risc.

Entre 1885 i 1918, diverses societats (Círculo de la Juventud Villanovesa, Casino Artesà, Centre Artesà, La Cuyna, La Nova Cuyna, La Primavera, El Niu Guerrer, La Dansa, etc.) organitzaren uns Balls Humorístics, amb disfresses parodiant els Balls de Trajos (Balls de màscares, amb mantells de Manilla, petaca, ventalls i cigars com a premis als més ben vestits).

El 1915, el Govern Civil prohibí, a més de les disfresses militars, les al·lusives als països bel·ligerants, per no ferir sensibilitats.

El 3 de febrer de 1937, quedava prohibit el Carnaval en tot el territori que controlaven les tropes franquistes, ordre que es faria extensiu a tot l’Estat Espanyol el 1939. Però la població de Vilanova i la Geltrú seguí celebrant el Carnaval, primer discretament amb els balls de màscares a les societats recreatives i culturals, després de passar el que en deien la “duana”, és a dir que s’havien de treure la màscara, i havien de ser coneguts. Si no, no entraven. El Dimarts de l’any 1955 i després d’alguns anys pensant-hi, alguns socis de l’entitat Foment organitzaren una petita Comparsa (entre 10 i 15 parelles) que s’atreví  a sortir per la ciutat, en un intent de recuperació del Carnaval de carrer. La tria d’aquest acte per a iniciar el procés de recuperació s’explica per la nul·la amenaça que representava pels poders fàctics, ja que no oferia cap mena de desordre (donada l’absència de sermó sarcàstic, de disfressa; els Comparsers anaven vestits amb americana i barretina, els homes, i faldilla amb mantó de Manilla, les dones), sobretot en comparació amb l’Arrivo, l’Enterrament, o el Vidalot, que sí que representaven una amenaça per a les autoritats a causa del seu caràcter fortament crític. L’any 1957, s’hi afegeix una altra societat, el Pòsit de Pescadors, fet que permet recuperar la batalla de confits i caramels a la plaça de les Cols, cosa que consolida “la Comparsa” (que passa llavors del dimarts al diumenge). A partir d’aquell any, amb una voluntat de guanyar-se popularitat i “vilanovisme”, l’Ajuntament pren part en el Carnaval i li proporciona una creixent oficialitat. Per això, comença a regular certs aspectes de la festa (horaris i llocs) i li atorga un caire més institucional que espontani. Però a partir de la dècada dels 60, decreix la participació en les Comparses i augmenten els rumors de la seva desaparició. Per intentar salvar aquest Carnaval que tot just renaixia, l’any 1960 es recupera la Cavalcada, és a dir una desfilada de carrosses que recollien donatius per a l’Hospital de Sant Antoni Abat que ja havia existit entre el 1854 i el 1936. Dos anys després, però, es torna a suprimir. El consistori, que veu en el Carnaval una ocasió de produir beneficis econòmics i polítics, introdueix aleshores noves modalitats per salvar la festa: per una banda la divulgació de les Comparses a través de la televisió, per atraure turistes de ciutats properes, principalment de Barcelona, i, per una altra banda, el fet de premiar la societat participant que aporti major nombre de comparsers (mesura polèmica, que fomentarà un esperit competitiu i de rivalitat), la introducció d’algunes carrosses al·legòriques que desfilen juntament amb les Comparses, i finalment l’elecció de la Comparsera d’honor, que recau cada any sobre filles/dones/germanes de polítics o militars amb qui interessava mantenir bones relacions.

La dècada dels anys 1960 portà el Ball de Mantons el dissabte abans del Dijous Gras. L’any 1974, reapareix la Comparsa del Vidalot, per primera vegada des de la guerra, així com el Carnestoltes que fa una aparició al Ball del Coro. S’introdueix a més un nou esdeveniment: l’arribada del Caramel (versió infantil de l’Arrivo).

L’any 1976, amb el final de la dictadura, torna l’esplendor del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, amb la celebració de l’Arrivo, la lectura del Sermó públic i satíric a la Plaça de la Vila, l’Enterro precedit de tota la teatralització (amb ploraneres, carrossa mortuòria, etc.). Aquests actes es deuen a la creació de la Comissió de Carnaval, que s’ocupa d’organitzar la festa, incorporant-hi nous aspectes tot vetllant per mantenir-la dins de la tradició. Aquesta Comissió, formada per un representant de cada una de les societats que participa en les Comparses i l’Ajuntament, significa l’obertura als grups fins aleshores mantinguts al marge i la fi de l’hegemonia de l’Ajuntament en el control de la festa. A partir de l’any 1978, comencen els Coros d’en Carnestoltes, inventats per la societat l’Acord però inspirats en les antigues estudiantines. El mateix any se suprimeix la figura de la Comparsera d’Honor. L’any 1979 s’incorpora a la festa la rua (desfilada de carrosses).

A partir d’aleshores, el Carnaval de Vilanova es converteix progressivament en un referent a Catalunya, encara que durant molts anys hagué d’adoptar el nom oficial de “fiestas de invierno” (ja que el Carnaval estava prohibit).

La Xatonada, que típicament es menjava en família, es va anar institucionalitzant a poc a poc a partir dels anys 60 com a l’àpat perfecte per al Dijous Gras (acompanyat de truites i merenga) i es va convertir amb els anys en un senyal d’identitat de la ciutat, i de tota la comarca. Des de 1984, s’organitza la Xatonada Popular, duta a terme pel Patronat de Turisme i el Gremi de Restauració, a la Plaça de la Vila el diumenge anterior al Dijous Gras.

La recuperació i consolidació del model històric de Carnaval Vilanoví sembla tancar-se a la dècada dels anys 1980, quan comença una nova forma d’organització en què el sector turístic i comercial té més pes. Al mateix temps, alguns sectors de la població (joves, marginals, etc.) demanen una més gran desinstitucionalització de la festa, amb més marge per a la llibertat i la creativitat. Posen en pràctica les seves queixes a partir del 1984, recuperant el costat més espontani de la festa, amb una comparsa totalment desvinculada de les societats o entitats, sense nom, ni Comissió, ni estatuts, ni ganes d’institucionalitzar-se.

És aquest sector més jove que recupera també la comparsa del Vidalot (cap al 2015), que havia anat caient els últims anys. Gràcies a la seva força i il·lusió, han aconseguit revivificar aquest acte, que expressa l’espontaneïtat, l’alegria i la sàtira del poble vilanoví.

Sobre la història del Moixó Foguer:

“Segons en Joan Amades, antigament, durant les festes de Carnestoltes, pel Penedès i el Camp de Tarragona havia estat popular una mena de representació teatral que anava a càrrec de tres individus. El primer figurava ser l’amo de dos personatges estrafolaris més que assegurava tenir amagats dins una gàbia, amb què recorrien els carrers de les viles que visitaven. Dins la gàbia hi anava un home amb un vestit cobert de figues seques (el Figuetaire) i un altre que figurava ésser un ocell (el Moixó Foguer). Amades descriu aquests dos personatges de la següent manera: "El qui representa l’ocell va amb un vestit de punt ben ajustat al cos, cobert per alguna substància apegalosa, que algunes vegades és mel, damunt de la qual s’estén una quantitat de plomes per tal de donar-li la visió del plomatge propi d’un ocell (…). L’altre company seu va vestit amb una camisa de dona, per bé que completament recoberta de figues seques ben cosides”.

La representació començava amb l’arribada de la comitiva a plaça, encapçalada per l’amo. Anunciava que tenia un ocell per vendre i quan algú s’interessava per veure'l, després d’un estira-i-arronsa, el Moixó Foguer i el Figuetaire sortien esperitats per entre la multitud que mirava l’escena, especialment mainada, fent un gran renou i cridòria i saltant a sobre de tothom. El Moixó empaitava el Figuetaire amb l’objectiu d’arrencar-li les figues i menjar-se-les, embrutant tothom al seu pas. La representació tornava a començar quan l’amo capturava els dos personatges i entrava dins la gàbia, iniciant-se de nou el tracte i la juguesca. Aquesta representació de farsa té els seus orígens a l’època medieval i probablement formava part d’estratègies de joglars i artistes de carrer per atraure públic i recollir alguna moneda.

Representacions amb personatges semblants es feien a Sant Quintí de Mediona, Valls i Begues, tot i que aquesta tradició s’ha perdut en aquestes poblacions a l'espera que algú les recuperi de l'oblit. També eren diversos els pobles on el personatge del Carnestoltes era un ocell (Solivella, Rocafort de Vallbona...). En l'actualitat, només es conserva viva la tradició a Vilanova i la Geltrú”. [Manel Carrera i Escudé, http://www.festes.org/articles.php?id=367]

Processos i preparatius

L’Ajuntament, a través d’una comissió (Pabordes), col·labora en l’organització dels actes de Carnaval i els subvenciona.

La Federació d’Associacions pel Carnaval es reuneix per organitzar els actes, preparar i editar el programa, decidir l’entitat que organitzarà l’Arrivo i la que organitzarà l’Enterro.

Les diferents escoles de la ciutat s’encarreguen de decorar els carrers del centre (cada escola decora un dels carrers).

L’Agrupació dels Balls Populars inventa i assaja els textos satírics que recitaran durant els Balls de Malcasats. Diverses entitats preparen i assagen les cançons (amb lletra canviada) que cantaran pels Coros de carnestoltes.

L’entitat escollida per l’Arrivo prepara amb mesos d’antelació aquest acte, escrivint i assajant els textos, preparant els elements de la teatralització (disfresses, músiques, efectes especials, etc.). Mentrestant, l’entitat escollida per l’Enterro es prepara també, dissenyant l’escenificació de la mort d’en Carnestoltes i redactant el seu Testament. 

Just abans que comenci la setmana de Carnaval, l’Ajuntament i la FAC donen les instruccions als treballadors (municipals i empreses externes) perquè muntin els diversos escenaris amb so i il·luminació (plaça de la Vila, plaça de les Cols, plaça Mediterrània, plaça de les Neus) que serviran per l’Arrivo, els concerts diversos, la banda que tocarà la Turuta durant la “comparsa”, les Danses de Vilanova, el Caramel, o també l’Enterro. Organitzen també els servei d’ordre i seguretat (Mossos d’Esquadra, ambulàncies) i de neteja.

Cada entitat que participa a la rua de l’Arrivo (del divendres), prepara amb setmanes d’antelació les seves carrosses i les disfresses que utilitzaran.

Cada entitat que participa a la Comparsa (guerra de caramels del diumenge) s’encarrega de revisar la seva vestimenta diferenciadora (armilla o americana, mantó de Manila), comprar els caramels que tiraran i els clavells per als cabells de les seves comparseres i contractar els serveis d’alguna banda de música.

Els grups que participen a la Comparsa del Vidalot (del dimarts) s’encarreguen de comprar quilos d’ordi i de contractar xarangues (bandes de música).

Les entitats organitzadores de la “botifarrada”, l’“arengada” i la “sardinada” s’encarreguen de comprar els aliments necessaris (quilos de botifarres, d’arengades i de sardines, pa, oli, tomàquets, begudes) i de muntar les infraestructures per a coure-les.

L'Orfeó Vilanoví prepara amb antelació el material necessari per al Moixó Foguer (revisar i reparar la capsa amb rodes, comprar una gran quantitat de plomes blanques) i, el mateix dia de l’acte (dissabte), embetuma de mel l’home que ha escollit per a representar aquell personatge.

Les pastisseries de la ciutat preparen amb alguns dies d’antelació les merengues gegants que serviran per a les Merengades del Dijous Gras. 

Dedicació

Carnaval és abans de tot una època (una setmana actualment, diverses setmanes antigament) dedicada als plaers, al joc, a la inversió i a l’equívoc, abans de l’inici de la Quaresma. I a la vegada, és una festa dedicada al final de l’hivern i per tant a la renovació, relacionada amb els cicles agrícoles.

En regla general, la festa de Carnaval és una combinació de ritus còsmics (període de Caos creador i generador de vida), de fertilitat (abundància de menjar i jocs amb continguts sexuals), d’inversió (jeràrquica, de classe i de sexe) i d’ostentació (abundància, beneficència). Aquests significats es deuen al fet que el Carnaval és una festa que integra diversos elements amb orígens antics i diversos, com algunes festes celtes pre-cristianes, festes romanes (Saturnalia, Lupercalia i Matronalia), ritus d’inversió medievals (festes dels boigs) i elements d’ostentació de riquesa i poder de les classes burgeses urbanes dels segles XVIII i XIX.

Des d’un punt de vista més ampli, el Carnaval és, com la majoria dels rituals i sobretot de les festes ritualitzades, un moment on la societat se celebra a ella mateixa, experimentant la seva cohesió i capacitat regeneradora.

En el cas concret de Vilanova i la Geltrú, podem destacar tres elements claus: el record d’un passat més gloriós de la ciutat, quan era un port important de negoci amb les colònies (vestimenta dels Comparsers, Danses de Vilanova, etc.); el contingut sexual i sobretot fal·locèntric (Sermó i Testament d’en Carnestoltes, versos dels Balls de malcasats, escenificació de l’Enterro i les seves viudes, etc.); i finalment la sàtira, una via potent de crítica a les autoritats. 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Es necessiten disfresses “d’època” (segle XVIII i XIX) per al Rei Carnestoltes, les seves concubines, i el seu seguici.

Uns escenaris, amb infraestructures de so i llum, es munten en diversos llocs de la ciutat (plaça de la Vila, Plaça de les Neus, plaça de les Cols, plaça Mediterrània), per representar l’Arrivo, l’Enterrament, el Caramel, el concurs de disfresses, i una multitud de concerts o acompanyaments musicals (Ball de l’Arrivo, Ball del Vidalot, Ball del Paperet, banda per la Comparsa, banda per les Danses de Vilanova).

La Rua de l’Arrivo (divendres nit) requereix la decoració d’unes carrosses (25 carrosses l’any 2017, cadascuna amb una subvenció de 275 euros) i unes disfresses (10 “comparses” l’any 2017, cada comparsa decidint d’un mateix patró de disfressa; cada comparsa, d’un màxim de 15 participants, rep una subvenció de 110 euros).

Per a la Comparsa (guerra de caramels del diumenge), són necessàries: les banderes de les comparses, la vestimenta diferenciadora de cada comparsa (americana o armilla estampada, barretina de color, mantó de Manilla bordat, clavells (un o dos, color segons la comparsa)), caramels (desenes de tones), farcells (per portar els caramels), ulleres de sol (per protegir els ulls dels impactes dels caramels). Aquesta vestimenta és similar a la utilitzada el dissabte anterior al Carnaval (Ball de Mantons), quan els homes porten una americana i les dones un mantó de Manila, tot i que sovint més delicat.

Per al Moixó Foguer, es necessita una capsa sobre rodes, mel, plomes, camises de dormir (blanques), màscares de serrell, barretines per dormir.

Per a la Comparsa del Vidalot, són necessàries: disfresses variades lliurement escollides (divertides, satíriques), gra d’ordi (es calculen uns 500kg), les banderes dels grups i sobretot instruments de música (percussions i instruments de vent: trompetes, saxòfons, trombons, tubes).

La decoració dels carrers del centre de la ciutat requereix material reciclat, sobretot cartró, ampolles de plàstic, ampolles de llet, etc.

La majoria dels actes requereixen d’un acompanyament musical: sobretot percussions i instruments de vent (trompetes, saxòfons, trombons, tubes, clarinets, gralles).

Per a la cercavila del Gegants de la Cuyna Vella, es necessita: els Gegants i el seu acompanyament musical (timbal i gralles).

Quilos de merenga (merengues gegants en formes diverses, i galledes de merenga) són necessaris per a les diverses Merengades del Dijous gras.

Infraestructures per cuinar, així com amanida i salsa xató, botifarres, arengades i sardines, pa, oli i tomàquets, són necessaris per a celebrar la Xatonada, la “botifarrada”, la “arengada” i la “sardinada” a les places (dijous, dissabte i dimecres). 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals

Bona part de la festa és organitzada per les “societats” o entitats, és a dir “grups estables de persones agrupades sota uns interessos i principis comuns, regulats en uns estatuts i amb disposició d’un espai físic d’encontre i quotes, etc.” [Belascoain, “El Carnaval com a pretext”]. Aquestes agrupacions es basen en diferents criteris d’interessos comuns, ja que algunes són professionals (Confraria de Pescadors), altres són musicals (Orfeó, Coro), esportives (La Talaia), de barris (Sant Joan, La Geltrú), o culturals i recreatives (L’Acord, El Foment, La Gresca o la Penya Barcelonista, etc.). 

Participants/Executants

Homes i dones de Vilanova, de totes les edats. Entitats recreatives privades. Federació d’associacions pel Carnaval. Músics (locals i d’arreu d’Espanya, que vénen per acompanyar les diverses comparses). Treballadors encarregats de la neteja de la ciutat (més de 60). Policia. 

Ús i funció

Festiva , Lúdica , Transgressiva

Precisions ús i funció

El Carnaval, entres altres el de Vilanova i la Geltrú, és un patrimoni cultural immaterial que, dins d’un marc festiu i lúdic, conté característiques transgressores (disfresses, sexe, element fàl·lic) i de crítica socio-política (disfresses satíriques, sermó de l’Arrivo i Testament de l’Enterro).

Patrimoni relacionat

Grallers

Gegants

Moixó Foguer

Danses de Vilanova

Balls parlats

Xarangues

Bandes

Xató

Interpretació [ètic]

Significació simbólica/socioeconòmica

Festa popular

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

Significació simbòlica:

Com esmentat anteriorment, el Carnaval representa a la vegada un període de Caos creador i generador de vida, de potenciament de la fertilitat, i a la vegada una parèntesi on les inversions socials (home/dona, ric/pobre, etc.) amb el trencament momentani de normes, privilegis i tabús evoca la utopia de la universalitat, llibertat, igualtat i abundància.

És un període que permet “agermanar i suprimir, durant uns dies, les distàncies que normalment separen, en la major part de manifestacions públiques i privades d’una vila, els diferents estaments socials que integren un nucli urbà” [Oriol Puig Almirall 2002: p.20].

El Carnaval de Vilanova, considerat pels seus habitants com a tradicional comparativament amb els carnavals de poblacions properes (sobretot el de Sitges), és un dels esdeveniments més emblemàtics de la ciutat, participant de la identitat col·lectiva del poble, i amb una fama que desborda el seu territori (sobretot per les batalles de caramels). Presenta un contrast interessant entre dues de les seves característiques: d’un costat, la preservació de certs elements “tradicionals” (vestimenta amb mantó de Manila, Ball de Malcasats, Danses de Vilanova, Moixó Foguer) i, d’un altre costat, la predominància de l’element eròtic i fal·locèntric (erecció del penis del ninot representant Carnestoltes i distribució de pans en forma de penis durant el seu Enterro, detalls sexuals de la vestimenta de les “viudes”, concurs de novel·la eròtica, etc.).

La comparsa del Vidalot (dimarts al vespre) ens ensenya com es poden reassignar significats a un mateix element ritual: aquell acte del Carnaval, en què persones amb disfresses satíriques es lliuren a una guerra d’ordi, sembla tenir el seu origen en uns ritus llatins per a la fertilitat de la terra i de les dones. Ara bé, gran part dels seus participants (una majoria de joves) prefereixen subratllar que la comparsa del Vidalot és la comparsa “dels pobres”: en aquesta interpretació, només els burgesos es podien permetre el luxe de llançar ametlles i guixots (a la comparsa del diumenge), i els pobres, que també volien participar del ritual i del joc, van començar a llançar cereals que els sobraven (ordi, blat, sègol, etc.). Aquesta interpretació quadra més amb les reivindicacions del jovent, que prefereix identificar-se amb els pobres més que amb els burgesos (encara que, en la pràctica, les dues comparses no són incompatibles i la majoria dels que participen en la comparsa del Vidalot participen també en la comparsa del diumenge). El fet que els nois i noies que conformen la comparsa del Vidalot posin èmfasi en aquella relació de classes socio-econòmiques (més que el ritus romà de fertilitat) mostra bé com les tradicions i els rituals evolucionen en el seu context històric i que no només certs elements d’un mateix acte poden canviar, sinó que també la significació simbòlica es transforma, s’adapta i es reinterpreta en funció del context polític.

Finalment, hem de dir que l’esquema actual del Carnaval de Vilanova és el resultat d’un llarg procés de recuperació ciutadana començat després de la dictadura franquista i estretament lligat a l’energia posada per a recuperar les llibertats del poble. D’un punt de vista històric, doncs, el Carnaval actual de Vilanova simbolitza per als seus vilatans i vilatanes la lluita per a la llibertat, sobretot la llibertat d’expressió. A més, conten els habitants de la ciutat que el Carnaval no s’ha deixat mai de celebrar a Vilanova, ni durant la guerra ni durant la dictadura, de tal manera que  aquesta festa esdevé un símbol de resistència cultural i valentia ciutadana. 

Significació socioeconòmica:

Certament, el que escrivia Oriol Puig Almirall sobre el Carnaval vilanoví d’èpoques passades encara és vigent avui: “Ultra això, a l’entorn d’ell [el Carnaval] es posava en circulació un volum respectable de diners, que contràriament és probable que haurien romàs improductius i avarament enterrats al fons de les caixes i les calaixeres, que entonava el comerç i el menestral vilatà i permetia un respir econòmic al petit industrial o al botiguer més oblidat. La manifestació carnavalesca vilanovina, a més d’ocupar durant unes setmanes tots els músics locals –i no oblidem que en el segle passat n’hi havia moltíssims més que en la actualitat, malgrat la paradoxa d’haver-se duplicat el cens-, donava vida als botiguers de robes i marxants; a les modistes i als sastres; als confiters; a les fondes i als hostals; als serveis de diligències i vaixells de passatge de Barcelona a Tarragona i Amposta; a les merceries i les tendes de papers i objectes de fantasia; als jardiners; als fusters i els llauners, per l’escarnament de carrosses de l’Arribo, l’Enterrament i la Cavalcada o les Batalles de Flors; i, en general, al ram de l’alimentació pels forasters que aquells dies sojornaven a la població” [Oriol Puig Almirall 2002: p.21].

Hem de tenir en compte, a més, el volum de diners que mou l’Ajuntament per a les subvencions diverses (disfresses i carrosses de la Rua de l’Arrivo, programes i cartells, etc.), els serveis de neteja i els agents de seguretat.

Salvaguarda

Transmissió

Transmissió familiar, amb els pares i mares que disfressen els fills i els acompanyen a la festa, i la presència de grups infantils dins les comparses.

Transmissió a través de les escoles, ja que s’hi organitzen moltes activitats relacionades amb el Carnaval.

Actes del Carnaval específicament destinats a la canalla, com l’arribada del personatge Caramel o el ball infantil, que consisteixen en moments d’iniciació als rituals i formes de festa dels adults. 

Viabilitat / Riscos

La fricció entre les diferents normatives municipals o estatals, per una banda, i els actes de Carnaval, per una altra, està generant una polèmica, sobretot en l’àmbit de la regulació del soroll. Efectivament, ha aparegut un nou conflicte entre l’Ajuntament i el poble, arrel d’una denúncia d’un dels veïns pel soroll de les festes de la ciutat. Aquesta polèmica presenta una ambivalència per al desenvolupament del Carnaval: per una banda, pot desembocar en una modificació de les formes festives, acotant-les a un marc rígid, ordenat, fortament institucionalitzat, i fer minvar així la seva espontaneïtat i el seu caràcter més transgressor; però, per altra banda, aquesta amenaça directa al caràcter més festiu del Carnaval ha fet reaccionar el poble i ha provocat un moviment fort de protesta, fet que assegura d’aquesta manera, per un temps en tot cas, l’espontaneïtat, el caràcter satíric, i la utilització de la festa i de les tradicions per a la crítica política. Aquest panorama ens mostra doncs una forta vitalitat, un desig de conservar no només la festa de Carnaval com a tradició sinó també els seus elements més imprevisibles, espontanis, transgressors, ancorats en la realitat socio-política. 

Valoració de l'individu / grup / comunitat

Els habitants de Vilanova i la Geltrú consideren que el seu carnaval presenta una bona vitalitat global, tot i que temen que les ordenances municipals (regulació de la festa, regulació del soroll) acabin, a la llarga, modificant la festa, convertint-la en un acte massa institucionalitzat. Una de les queixes expressada pels vilanovins enfoca els nous habitants (“sobretot de Barcelona”) que s’hi traslladarien per buscar més tranquil·litat i no acceptarien els nivells de soroll que implica el carnaval i altres festes (festa major, etc.); els habitants més arrelats a Vilanova temen aleshores que la seva ciutat es converteixi en una “ciutat dormitori”, en la qual la festa transgressora i sorollosa no tindria cabuda. 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

Subvencions de l’Ajuntament per a diversos actes del Carnaval.

Consciència i mobilització del poble, a través de les seves entitats i agrupacions tradicionals (castellers, diables, balls de bastons, etc.), que permet conservar el caràcter espontani, transgressor i de sàtira política del Carnaval vilanoví. 

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

Altres

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

El 24 de gener de 1985 el Carnaval de Vilanova va ser declarat Festa Tradicional d'interès Nacional i reclassificat com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 2010.

Informació tècnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

Facilitat per obtenir informacions dels vilanovins i vilanovines. 

Restricció a l'ús de dades inventariades

Cap

Restricció a l'ús de dades inventariades

Cap

Informants

Jordi Montoliu

Investigadors

Van den Bogaert, Alice

Redactor/a de la fitxa

Van den Bogaert, Alice

Data de realització

20/03/2017 12:00 AM

Actualitzacions de la fitxa

16/02/2017 12:00 AM

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès