4. Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals

Cercador
El Terrazel

El Terrazel – expressió de nova invenció que significa literalment “amor per la terra” –és la festa-espectacle principal de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons, que s’escenifica cada 10 d’agost.

Realitzada des del 1990,  es caracteritza per tractar un tema contemporani com la defensa dels valors ecològics - concretament del món rural enfront del creixement desmesurat de la industrialització i de l’urbanisme de les polítiques neoliberals -, des de la construcció d’un argument de caire mitològic, on es representa la lluita de les forces del bé i del mal a través d’una posada en escena que combina elements tradicionals del seguici popular (gegants, nans, grallers, bestiari, diables, balls de bastons, etc.) amb d’altres d’innovadors (música electrònica, ginys elèctrics, dansa contemporània, veus distorsionades, etc.).

Veure +
Colles de falcons

Els Falcons són una manifestació, una activitat cultural, on persones de diferents edats s'agrupen per construir i executar figures humanes de diverses tipologies i mesura, habitualment en el context festiu (tradicionalment, festes majors). 

Les colles estan formades per persones amateurs que es reuneixen cada setmana en el seu local per assajar aquestes construccions humanes. Utilitzant la força, l’equilibri, la confiança i la coordinació entre els seus membres, les colles aconsegueixen una gran variació de figures, que combinen des de dues persones fins a més de 60. El fet falconer s’inspira d’una disciplina txecoslòvaca de finals del segle XIX (els Sokols, que significa falcons), que tenia com a objectiu enfortir el cos i la ment dels seus membres a través d’una gimnàstica estricta, al mateix temps que fomentar la cohesió social gràcies al treball de confiança i coordinació. Aquest moviment va ser introduït a Catalunya a partir dels anys 1930, sobretot per la Federació de Joves Cristians de Catalunya, amb l’objectiu d’oferir una disciplina cohesionadora i sana pel jovent, treballant els aspectes físics, intel·lectuals, culturals i socials. Les primeres colles van seguir de manera més fidel el model txecoslovac, mentre que altres colles en van modificar la dinàmica i certs objectius, seguint un rumb impulsat per Vilafranca del Penedès. Així, trobem a Catalunya dos tipus de colles de falcons: d’una banda el model més gimnàstic, amb figures de poques persones (2, 3 o 4 persones) realitzades totes alhora, l’objectiu del qual és la gimnàstica corporal i la disciplina en si; d’una altra banda el model més espectacular i influenciat per les colles castelleres, que busca figures més altes i arriscades, amb un objectiu de superació constant dels límits i d’espectacularitat de les seves representacions. Les colles de falcons (sigui el model que sigui) actuen principalment en festes locals, en simbiosi amb els seus grallers que els animen i els guien gràcies a la música. Les actuacions de les colles de falcons necessiten també el públic, que crea el context festiu necessari, animant i aplaudint les diverses figures. No existeix competició pròpiament dita entre les colles de falcons, que s’han posicionat clarament en contra de tot tipus de concurs; però sí existeix certa rivalitat per l’espectacularitat d’algunes figures, rivalitat que no impedeix la bona entesa i la solidaritat (per contractar una assegurança conjuntament, per exemple) i que a més impulsa la creativitat, ja que es poden crear noves figures. Avui en dia, les colles de falcons existeixen gairebé solament a Catalunya, sobretot a la vegueria del Penedès (sols subsisteixen dos grups de Sokol a Txèquia, en la seva versió més original, és a dir, gimnàstica i no espectacularitzada), on s’han pogut adaptar a les transformacions de la societat, oferint un tipus de lleure altruista, no consumista, i que transmet valors com la cohesió social, la solidaritat, la disciplina, l’esforç, la confiança, la responsabilitat, i el compromís. Gràcies a aquestes característiques, els és possible construir figures de molta complexitat, bé per la seva alçada, bé pel nombre impressionant de membres col·locats amb postures diverses (drets, acotats, etc), tot aguantant l’equilibri i molt de pes: d’aquesta manera, ofereixen unes construccions de molt impacte visual, que busquen causar impressió en el públic. 

Veure +
Pessebres vivents

Els pessebres vivents són representacions teatralitzades d’escenes, inspirades en relats bíblics i apòcrifs del Naixement de Jesús, on s’hi afegeixen quadres costumistes de la vida rural, com oficis i tasques del camp, i quadres extrets de les representacions dels pastorets. Es representen a l’aire lliure, en espais rellevants pel seu valor paisatgístic o arquitectònic del municipi i hi participa un gran nombre de veïns i veïnes de totes les edats. Es realitzen dins el cicle festiu de Nadal, entre els mesos de desembre i gener.

A la vegueria del Penedès es tracta d’una manifestació vigent en diversos municipis. Hi trobem representacions parlades en moviment, estàtiques o mixtes; amb música enregistrada o en directe. N’hem trobat a les Gunyoles d’Avinyonet del Penedès, que es realitza ininterrompudament des de l’any 1976; a Torrelavit; a Sant Quintí de Mediona; a Sant Pere de Ribes, a Canyelles; a  La Pobla de Claramunt; a Bellvei i a Sant Jaume dels Domenys.

Veure +
Diorames i pessebres

Una de les manifestacions més característiques de les festes de Nadal és el pessebre. Aquest, entès com a la representació plàstica del naixement de Jesús, seria una de les tradicions més antigues i arrelades en l’àmbit d’influència catòlica. Promoguda per ordres religioses, com franciscans i caputxins, passa de les esglésies als palaus i a les cases particulars i es converteix en un dels esdeveniments més esperats per la mainada a les cases. Les fires de pessebre com la de Santa Llúcia de Barcelona, ja són l’any 1786 una de les grans cites per tots aquells que es volen assortir per tal de fer un bon pessebre a casa i que no hi falti de res.

Amb la popularitat dels pessebres s’incrementa l’aspecte lúdic i social d’aquests, que serveixen d’excusa per fer trobades al seu voltant i visitar-ne d’altres, d’amics, de coneguts o de persones que s’anuncien als diaris i conviden a la gent a visitar-los en el domicili particular. A partir del primer quart del segle XX s’inicia el fenomen de l’associacionisme pessebrístic a Catalunya. L’any 1917 ja es convocaven concursos de pessebres a Rubí, i l’any 1921 es refunda l’Associació de Pessebristes de Barcelona, que ja havia tingut una primera versió l’any 1863.

L’associacionisme a la vegueria del Penedès el trobem una mica més tard. A Vilanova i la Geltrú, s’organitza el primer concurs de pessebres l’any 1943, promogut per mossèn Llorenç Garriga. I a Vilafranca neix, l’any 1951, la primera associació que fa una exposició pública de diorames. És a dir, pessebres construïts en un espai tancat, amb un únic punt de vista i, per tant, on s’accentua la perspectiva per donar-li profunditat al paisatge. Però la tradició de pessebres públics ja existia de molt abans. Actualment són diverses les poblacions on es fan exposicions públiques de pessebres o diorames: Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Riudebitlles i Torrelavit. Aquestes exposicions estan organitzades per les associacions de pessebristes. Però també hi ha altres entitats veïnals o culturals sense vinculació pessebrística que organitzen concursos de pessebres, com el cas d’Igualada.

El pessebrisme és una manifestació que es desenvolupa també des de fa segles en l’àmbit privat i s’ha convertit en una tradició que depassa el seu significat religiós original i s’ha convertit en un esdeveniment lúdic, festiu i de celebració ritual en l’àmbit familiar. Aquests pessebres s’allunyen dels cànons oficialistes, i acostumen a utilitzar materials molt diferents dels de les associacions. El suro i la molsa són elements predominants en aquests pessebres. El suro s’acostuma a guardar durant anys i la molsa es pot adquirir en llocs autoritzats. L’extracció de molsa a la muntanya està regulada.

Aquests pessebres casolans se’ls anomena sovint, pessebres tradicionals o populars. També de suro i molsa. I tot i que el seu període d'estandardització es produeix, bàsicament, en el segle XIX, és el que s’ha adaptat més a les característiques de cada moment. El rol del pessebre s’ha diversificat i ha adquirit nous significats que han permès que es convertís també en joc, en taller, en forma lliure d’expressió artística, en denúncia política i social. Les famílies que no contemplen el significat religiós del Nadal, han enriquit els seus pessebres amb valors culturals i socials diferents als atorgats fins fa poc.

Veure +
Ball dels malcasats

El ball dels malcasats és una representació teatral de carrer, anomenada a la zona ball parlat, que repassa en forma de crítica satírica els fets ocorreguts durant l'any al país i a la població on es representa.

Aquest ball dels malcasats és una versió del ball de dames i vells (molt popular a la zona del tarragonès) que apareix documentat per primera vegada a la ciutat de Tarragona el 1514 i que continua en actiu avui dia. A principis del segle XIX aquest ball de dames i vells també el trobem representat al Penedès però passarà a ser substituït pel dels malcasats com una versió més actualitzada de l’anterior. La seva pervivència al territori durarà fins a principis del segle XX, i no serà fins a finals de segle i canvi de mil·lenni que es recuperarà a les 3 capital de comarca: a Vilafranca el 1999, a Vilanova i la Geltrú el 2000 i al Vendrell el 2001.

L'argument de la representació és un grup de matrimonis amb una gran diferència d’edat (la dona és jove i el marit vell) que es dirigeixen a l’autoritat competent (l’alcalde i el capellà) per tal de manifestar les seves queixes envers la seva parella, i amb la figura de l’agutzil o policia municipal com a garant de l’ordre. 

Els tres grups vigents avui dia comparteixen una caracterització que defuig del realisme i el rigor històric, on trobem potenciats els arquetips clàssics de l’avarícia, la usura, l’alcoholisme, el llibertinatge sexual, etc. 

El text de la representació, que es renova gairebé en la seva totalitat cada any, està escrit en vers, el vers popular de quartetes heptasil·làbiques on rimen, com a mínim, el segon i quart vers. Per tal de separar les diverses escenes que configuren la representació trobem uns interludis musicals amb la seva corresponent coreografia, de marcat caràcter senzill, i que és un dels trets característics dels balls parlats.

Aquestes representacions es duen a terme al carrer o en un entarimat, però sempre a l’aire lliure, durant la festa major o el carnaval, i acostumen a tenir una durada de 30 a 40 minuts aproximadament.

Veure +
Usos lúdics de les plantes

La necessitat de jugar, crear, construir un món imaginari, és quelcom inherent de tots els infants, i malgrat que de forma menys tangible també perdura en l’edat adulta. Els elements a partir dels quals construir aquest relat lúdic poden ser múltiples, i s’han transformat de forma molt intensa en poc més de dos dècades, amb l’arribada de l’era digital. Tanmateix, perduren encara un gran nombre de jocs que es desenvolupen a partir d’elements ben simples, sempre i quant els infants hi puguin accedir. Una de les principals característiques del joc lligat a la infantesa és que es proveeix dels recursos i materials que es tenen a l’abast en cada moment, de tal forma que pràcticament qualsevol element pot ser font de joc. En conseqüència els materials i recursos que els infants tenen a l’abast definiran els materials i recursos amb els quals els infants jugaran.

Resulta lògic per tant que si els infants creixen, o si més no passen bona part del temps de lleure (vacances o caps de setmana) en un entorn rural on les plantes són un  element quotidià i omnipresent, les plantes esdevinguin un element de joc i font de creativitat. D’acord amb l’esmentat, els usos lúdics de les plantes eren el principal element de joc dels infants durant la primera meitat del segle XX, en què la societat era eminentment rural, les “joguines manufacturades” eren quelcom excepcional, i on els infants passaven bona part del seu temps rodejats de plantes. Tanmateix, a mesura que la societat ha esdevingut més urbana, i a mesura que les “joguines manufacturades” primer analògiques, i després digitals, han arribat en massa a les llars, els jocs a partir de plantes han adquirit un rol secundari i mantingut tant sols en aquells infants que passen almenys una part del temps dedicat al  lleure en un entorn on les plantes són un element habitual. En la present fitxa es presenten alguns dels usos lúdics a base de plantes documentats a la comarca de l’Anoia, essent una combinació d’usos vigents desenvolupats per infants en l’actualitat i d’usos documentats a partir dels records d’infantesa de persones ara ja molt grans.

Veure +
Pastorets

Els Pastorets són representacions teatralitzades d’origen litúrgic que es produeixen al voltant de Nadal, desenvolupades al teatre amb actors i actrius amateurs. Els textos que s’interpreten s’inspiren en relats evangèlics o, fins i tot bíblics amb la incorporació d’escenes populars. Però no deixa de ser la narració de l’eterna lluita del bé contra el mal encarnats amb uns personatges que se situen en el moment i en el lloc del Naixement de Jesús. Molts d’ells estan escrits en vers i amb una estructura ben definida, que es complementa amb música, molt important en la majoria de casos i ball.

Es caracteritzen per la participació d’un gran nombre de persones de forma voluntària, de totes les edats i gèneres; on hi participen diverses generacions del mateix grup familiar, que cohesiona el grup, l’entitat o la població generant un sentiment identitari de col·lectivitat i generador de sinèrgies entre la comunitat i amb entitats i projectes socials i culturals del municipi.

Els textos documentats més antics són del segle XVII, però cal situar l’origen en els entremesos de l’edat mitjana quan se celebraven a les esglésies la vigília de Nadal, durant l’anomenada Missa del Gall. Es desmarquen definitivament  amb la reforma litúrgica sortint del Concili de Trento (1545-1563), i ja en el segle XVII es documenta el primer text en català.

A la vegueria del Penedès es tracta d’una manifestació vigent en diversos municipis de forma ininterrompuda des de fa forces anys: Els Pastorets d’Igualada; Els Pastorets del Vendrell, Els Pastorets de Sitges i Els Pastorets de Vilanova. També se’n fan a Capellades, tot i que no ha estat així la temporada 2019/20. A Canyelles es van recuperar, ara farà cinc anys amb una versió local del text. Anys enrere també se n’havien fet a Llorenç del Penedès.

Veure +
Ball de les gitanes

El ball de les gitanes és una dansa processional comuna als seguicis festius de la Catalunya Nova i que s’ha conservat viva únicament al Penedès. D’origen pagà, un grup d’homes i dones balla al voltant d’un pal amb cintes emulant un antic ritual relacionat amb la floració i la celebració de la nova vida que reneix al maig després de l’hivern. En aquesta dansa també s’hi reciten versos de caire satíric. Apareix documentada per primera vegada a la ciutat de Tarragona el 1577 i a partir d’aquest moment anirà apareixen al llarg dels segles a diverses poblacions de la Catalunya Nova arribant viva fins al dia d’avui. La dansa consisteix a trenar i destrenar les cintes al voltant del pal que subjecta un membre anomenat estaquirot i d’una altra dansa, de caràcter més sensual, on els balladors i les balladores ballen entre sí. Els versos, si bé abans tractaven clixés de la vida suposadament gitanesca (la venda ambulant per exemple), com encara conserven a Sitges, ara, gairebé en totes les poblacions, tracten temes d’actualitat (política, economia, societat, etc.) Al llarg del segle XIX aquest ball va anar desapareixent arreu del territori i durant el segle XX és pràcticament inexistent a excepció de les tres poblacions penedesenques i en alguna altre població on apareix puntualment i de manera no significativa. A partir de la reinstauració de la democràcia i amb el rebrot de la cultura popular aquesta dansa és recuperada o bé incorporada de nou a moltes poblacions arribant a les 47 colles que hi ha a l’actualitat arreu de Catalunya (segons dades de l’Inventari de Danses Vives de Catalunya que realitza l’Esbart Català de Dansaires). Aquesta fitxa es centra en les 3 poblacions de Catalunya que han conservat aquest ball al llarg del segle XX i que han servit de model i inspiració per a la recuperació d’aquesta dansa a Catalunya: les poblacions penedesenques de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Sitges. En el cas de Sitges, on hi ha dues formacions, es tracta el grup de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges per conservar més elements tradicionals.

Veure +