Usos medicinals de les plantes
Àmbit

Salut, alimentació i gastronomia

Imatge de presentació

Identificació

Codi

IP-6-0010

Nom propi de l'element

Usos medicinals de les plantes

Grup i/o comunitat

El treball de camp s’ha realitzat a l’Anoia sent els seus habitants la comunitat a qui es dirigeix. Tanmateix, la seva afectació traspassa aquest territori.

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català Central

Breu descripció

Les diferents plantes medicinals donaven lloc a un gran nombre de remeis, que s’empraven principalment per resoldre aquelles dolències o malalties més freqüents (trastorns digestius, respiratoris o musculars, entre d’altres) i per tant formaven part de la farmaciola familiar de totes les llars, reflectint la gran importància que tenien per al dia a dia els coneixements etnofarmacològics. Precisament, és a partir de la etnofarmacologia que ha estat possible detectar i incloure en el sistema sanitari convencional un gran nombre de substàncies bioactives que a hores d’ara són indispensables. De fet, actualment, continuen incorporant-se nous compostos bioactius que són aïllats gràcies als coneixements etnofarmacològics previs.

Si bé en termes globals la major part de remeis tradicionals tendeixen a l’abandonament, existeix un nombre significatiu d’espècies i remeis que segueixen sent àmpliament utilitzats, fins i tot en àrees urbanes. Gràcies a l’increment d’adeptes de la fitoteràpia, i també gràcies a una major consciència de la salut, l’ús de diverses espècies de plantes i remeis no retrocedeix, i fins i tot pot incrementar-se i esdevenir altament popular. Avui en dia les espècies medicinals s’utilitzen generalment de forma combinada amb la medicina convencional, principalment per contribuir a combatre una determinada dolència o per restablir l’equilibri general de l’organisme.

Data identificació

01/11/2020 10:28 AM - 30/11/2020 10:28 AM

Localització

Localització

Anoia, l'

Descripció de la localització

L’àrea estudiada comprèn una superfície de 839,78 km2, amb una densitat de població de 106,25 hab./km2. Es municipis més poblats són Igualada, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui, que representar el 5,5 % del territori i concentren el 68,4% de la població. Tanmateix, la major part de l’àrea estudiada és eminentment rural i poc poblada, ja que el 94,5% de la superfície estudiada presenta una densitat de població de només 35,55 habitants/km2.

L’economia s’ha basat des del segle XIX en el sector industrial (tèxtil, adober i paperer), concentrat principalment a la zona de la Conca d’Òdena, tot i que ara greument afectat per la crisis industrial dels anys 2000. L’any 2016 la principal activitat econòmica era el sector serveis, seguida de la indústria i la construcció, i per últim, i a molta distància, l’agricultura. Cal destacar també el desplaçament que diàriament molts anoiencs realitzen vers l’Àrea Metropolitana de Barcelona per treballar, un element més que constata l’estil de vida eminentment urbà de bona part de la població.

Les unitats geogràfiques estudiades formen part de la zona sud de la depressió central catalana, entrant en contacte a les zones est i sud amb el sistema prelitoral central, el qual les separa de la depressió del Penedès. S’alternen zones majoritàriament planes amb zones dominades per petites serres, les quals assoleixen entre els 700 i 800 metres d’altitud. Es tracta d’un paisatge que combina les zones agrícoles i forestals, i que es troba esquitxat de masies arreu. Els sòls són calcaris, principalment argiles i margues. El riu Anoia és el principal curs fluvial.

Aproximadament un 60,1% del territori és forestal, un 32,6% agrícola. Les comunitats forestals es troben dominades per pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), amb una també important presència d’alzina (Quercus ilex) i roure (Quercus cerrioides). En el fons florístic hi dominen les espècies de caràcter mediterrani, però les espècies de distribució eurosiberiana també són notables, principalment en fondalades i obacs. L’activitat agrícola es basa majoritàriament en els cultius extensius cerealístics de secà, tot i la presència encara significativa d’olivera, ametllers i vinya en determinats sectors. Aquests tres darrers cultius havien estat els majoritaris fins la transformació agrària dels anys 1950-60, quan progressivament es van anar veient desplaçats pels cereals.

Climàticament, la zona es caracteritza per un clima mediterrani amb influència continental, amb precipitacions concentrades a la primavera i tardor, amb un important dèficit hídric estival. La precipitació mitjana anual a Òdena és de 611 l/m2. Cal destacar també la important presència de boires persistents a la zona de l’Alta Anoia durant l’hivern, fet que confereix a aquesta àrea una continentalitat més marcada. A nivell tèrmic, els estius són càlids i els hiverns força suaus, tot i les glaçades freqüents (73 dies de glaçada de mitjana a Òdena. La variabilitat climàtica interanual és molt important, amb una marcada incidència de fenòmens extrems com sequeres perllongades, onades de calor, pluges torrencials, pedregades, i fins i tot glaçades i nevades tardanes. Aquestes condicions climàtiques condicionen les espècies vegetals que creixen al territori, i també els cicles anuals.

Datació

Periodicitat

Contínua

Descripció de la data de realització / periodicitat

La utilització de plantes silvestres i/o cultivades i la realització dels preparats medicinals associats, es duu a terme de forma constant i quotidiana, tanmateix varia clarament al llarg del cicle anual, d’acord amb la climatologia i les estacions. No obstant, existeixen procesos de conservació, com l’assecatge de parts de les plantes o les maceracions, que permeten el seu ús fora del període de recol·lecció.

Descripció (Àmbit 6. Salut, alimentació i gastronomia)

Descripció general

El principal motiu d’abandonament dels usos medicinals tradicionals és la seva substitució per preparats medicinals de caràcter comercial, circumstància que va tenir lloc de forma massiva entre els anys 1950-1980. En termes generals, els remeis emprats per dolències lleus han estat menys reemplaçats per la medicina moderna que aquells destinats a tractar dolències de més gravetat, pels quals la medicina moderna presenta una major eficàcia i facilitat d’estandardització dels tractaments.

Tanmateix, els usos etnofarmacològics de la flora són els que en les darreres dècades han estat més àmpliament estudiats i encara avui un percentatge notable dels habitants d’àrees urbanes utilitzen remeis d’índole vegetal, que o bé han après per tradició familiar o bé han incorporat recentment a partir d’altres fonts d’informació.

Les dades obtingudes a partir dels informants que han participat en la prospecció etnobotànica realitzada a la comarca de l’Anoia entre els anys 2014 i 2017 amb l’objectiu de recollir coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat silvestre i cultivada han permès ampliar els coneixements existents sobre l’etnofarmacologia de la flora de la Catalunya central.

En total s’han utilitzat dades de 67 informants agrupats en 44 unitats familiars, nascuts de mitjana l’any 1932, dels quals s’ha recollit informació de tots els àmbits dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat. La totalitat de la informació es pot consultar a la tesi doctoral “La recuperació dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat com a eina per al desenvolupament d’un model agroalimentari més sostenible”, defensada el 2018 i elaborada per Marc Talavera Roma.

Les plantes medicinals cultivades o silvestres són així com els diversos preparats i formes d’administració, elements cabdals de la cultura local. No són només uns recursos medicinals que poden contribuir a un bon coneixement etnofarmacològic per part dels professionals de la salut així com per les persones en el seu dia a dia per utilitzar en combinació amb la medicina convencional o substituir-la en cas d’alguns tractaments lleus sense risc d’intoxicació o efectes farmacològics indesitjables fruit de la interacció de diferents principis actius; sinó que són també un element crucial per entendre i preservar la identitat paisatgística, agrícola i cultural de la zona. En la present fitxa es mostren de forma resumida algunes de les espècies més utilitzades, els usos de les quals encara es mostren vigents, fet que permet copsar la importància que tenen a nivell farmacològic i com a patrimoni cultural.

Degut al gran nombre d'informació relativa a la temàtica de la present fitxa, s’hi mostren alguns dels elements més representatius que permeten copsar quin és l’estat dels usos medicinals de les plantes silvestres i cultivades a la zona d’estudi.

Descripció de cadascun dels elements a exposar:

Gràcies a l’obtenció de 1848 cites d’ús s’ha pogut documentar un total de 155 espècies vegetals locals emprades tradicionalment amb finalitats medicinals a la comarca de l’Anoia. D’aquestes, 43 són cultivades i 110 silvestres, mentre que en dos casos (Sorbus domestica i Borago officinalis) n’existeixen poblacions silvestres i d’altres que van ser seleccionades per al cultiu. D’aquesta manera el 60,2% de les cites d’ús documentades corresponen a espècies silvestres, de les quals el 31,2% creixen en ambients de humits (barrancs, fonts, sèquies i fondals) i el 68,8% en ambients secs. Al seu torn, les espècies cultivades donen lloc al 38,7% de les cites d’ús documentades, les quals en un 81,8% es cultiven al secà i tan sols el 18,2% es fan a regadiu. També s'observa com el 35,5% de les cites d’ús corresponents a espècies cultivades fan referència a espècies que poden escapar del cultiu i donar lloc a poblacions subespontànies.

A l’actualitat, al 78,9% de les cites d’ús documentades, els informants afirmen que encara són capaços de localitzar les espècies o varietats necessàries per dur a terme el remei. En aquests casos prioritzen, sempre que poden i la salut els ho permet, la recol·lecció per davant de la compra del material vegetal. En el 16% de les ocasions no són capaços d’accedir directament a l’espècie o varietat però sí als productes derivats, necessaris per realitzar el remei. Tan sols en el 5,1% de les ocasions el remei no es pot dur a terme a causa de la incapacitat dels informants d’accedir al material vegetal necessari. Tanmateix, en més de la meitat d’ocasions els informants ja no duen a terme cap tipus d’aprofitament amb finalitats medicinals de les espècies citades. De fet, els participants en l’estudi tan sols segueixen utilitzant el 34,7% de les cites d’ús documentades. Malgrat l’elevat abandó registrat, aquest no sembla estar relacionat de forma general amb la percepció d’eficàcia que els informants tenen dels preparats medicinals, ja que en en un 92,7% dels casos els han considerat eficaços.

Els usos medicinals documentats es reparteixen en 23 categories generals d’ús, si bé el 69,5% de les cites d´ús corresponen a tan sols cinc d’aquestes categories: sistema respiratori, traumatismes, sistema digestiu, sistema musculoesquelètic i, sistema circulatori. Existeixen 6 categories que individualment representen més del 2% del total de cites d’ús documentades que en ordre decreixent d’importància es tracta d’ infeccions/ infestacions, sistema sensorial, sistema genitourinari, pell o teixit subcutani, dolor, i alteracions mentals.

A continuació es detallen les espècies medicinals més emprades a la comarca de l’Anoia. Cal destacar que tradicionalment algunes espècies s’empren per resoldre dolències d’índole diversa, sent així més versàtils, com ara Thymus vulgaris o Malva sylvestris, mentre que en alguns casos sí que s’observa una elevada especificitat per una dolència concreta, com passa amb Lilium candidum i els traumatismes o amb Eucalyptus globulus i els trastorns del sistema respiratori.

Farigola, frígola o timó (Thymus vulgaris). És utilitzada per la Teresa Farrés conjuntament amb el romaní per a fer fregues  “es posa romaní i frígola en alcohol i va molt bé pel dolor muscular i articular”, de la mateixa manera la Maria Oliva també la barreja per tractar encostipats “beuen aigua de té de roca, frígola, figues seques, mel i/o mig dit de xarop de pinyes al got”. En Ton Aribau assenyala un dels seus usos individuals “per desinfectar les ferides, aigua de farigola”.

El saüc, sabuquer, sabuc o saüquer (Sambucus nigra). La Francisca Serra recorda que tenien un saüquer, tiraven les flors seques sobre el foc del terra i perfumaven un mocador amb els bafs i se’l posaven el cap mentre dormien i alleujava el mal de cap. També bevien aigua de saüc per combatre el refredat. El Joan Giralt usava el fruit madur per extreure’n suc, bullir-lo al bany maria i el guardava un any, llavors quan estava refredat o tenia tos en prenia un gotet. La Rita Valls comenta “ l’aigua de fruits de saüc va molt bé per fer marxar els gasos del ventre, per desinflamar el ventre”.

Lliri blanc o lliri de Sant Antoni (Lilium candidum) és una de les plantes cultivades sobretot pel seu interès medicinal.  L’Àngela Rossic explica el seu ús per excel·lència:  quan tenien una llaga, ferida, o cremada agafaven un pètal  de dins un pot amb esperit de vi i el posaven sobre la zona afectada embolicat amb un drap, i això feia pujar la carn, no s’infectava, i la ferida no  s’enganxava al drap.  La Teresa Farrés li dóna un altre ús “El poso en alcohol [els pètals] i després aquell alcohol el faig servir contra el dolor de les articulacions, especialmente pels genolls”.

Camamilla (Matricaria chamomilla). Tot i ser una espècie silvestre present a la zona, en nombroses ocasions era i és cultivada pels informats per tal de tenir-la més a l’abast. En Sisquet explica que s’utilitza, com molta gent coneix: “Per ajudar a païr, contra el mal d'estómac”.  En Salvador Valls ho confirma i afegeix “Per la indigestió i pel mal d'ulls. L’aigua de camamilla, descarrega els ulls.”

Romaní, (Salvia rosmarinus). Una mica abans hem vist que combinat amb la farigola, en alcohol es feia servir pel dolor muscular, la Teresa Figueres hi està d’acord però utilitza oli enlloc d’alcohol “Posat en una ampolla d'oli, és bo per a fer fregues pel dolor,”. La Maria Oliva diu que també se’n fa “aigua per la gent, dóna força, és estimulant”, així com també estimula el creixement dels cabells segons la Rosa Vilaró “És molt bo pel cabell, perquè els reforça. Quan un s’acaba de rentar el cap, s’esbandeix amb aigua de romaní i va molt bé.”

Pi blanc, (Pinus halepensis). En Pepito explica el seu ús per combatre la tos i la preparació del remei: “Anàvem a collir els brots tendres i les pinyetes verdes, les aixafàvem una mica, i ho feiem bullir, bastanta estona i molt concentrat de pi, i per la tos anava molt i molt bé, era l’ideal. El pi que s’hi posava havia de ser ben tendre, que fes suc.“ La Teresa Figueres diu que també ajudava a calmar les contusions “Nou brotets de pi amb esprit de vi i es posa 9 dies a sol i serena i es fan fregues pel dolor”.

Marialluïsa (Aloysia citrodora). És també una de les plantes cultivades pel seu interès medicinal.  A casa de l’Antonio Suárez n’hi tenen una de plantada i en fan tisanes “Cada any aprofitem les fulles i ens la prenem com a digestiva”.  L’ús digestiu és el més estès però també és pren per alleujar els dolors menstruals, com confirma l’Àngela Rossic “Pel mal de la regla aigua de camamilla i marialluïsa”. 

Malva (Malva sylvestris). La Rita Valls explica un parell dels usos “És molt bona, desinfecta molt les ferides, i també per picades. Es fa aigua de malva i es mulla la picada ben molla amb aigua de malves i va molt bé. I la flor de malva va molt bé pels refredats, per la tos, n’afegia a la infusió pels refredats”.  En  Joan Giralt confirma l’ús de fulles i flors pels refredats “Pel constipat i el mal de coll i per quan estàs enrogallat, en infusió, tant fulles com flors.” La Núria Capdevila explica una altra manera de fer-la servir “La fulla i la flor de la malva s’utilitza com a laxant, bullim les malves i un raig d’oli, i ho colem i es fa una lavativa amb aquesta aigua”.

Àrnica (Inula helenioides). La Rosa Vilaró explica com l’han fet servir durant tota la vida “Es posen les flors en esperit de vi i després te’l poses quan et dones un cop.” L’Antònia Duarri afegeix que també “És bona pels talls i les pelades”.  A casa de la Josefa Prat “La posaven  amb esperit de vi. Per fer fregues”.

Hipèric, pericó o herba de Sant Joan (Hypericum perforatum). La Lluïsa Capdevila en feia aigües per a calmar els nervis “Fa una floreta groga, amb una fulla verda petitona, vora els camins, la feia servir contra els nervis”. En Joan Bacardit explica que encara la fan servir “Les flors amb oli d'oliva per fer olis […]A fora, a sol i serena, durant 40 dies. S'aplica per cops, dolors, ferides i hemorroides”. La Mercè Albareda concreta que omple un pot amb oli i l’hipèric i que no ho cola, a més de com a desinfectant la fa servir “Com a cicatritzant, pels grans, i sobretot pels cops”.

Eucaliptus (Eucalyptus globulus). És també una de les plantes cultivades pel seu interès medicinal, ja que la zona d'estudi es troba fora la seva àrea de distribució. Es força conegut el seu ús per a alleujar els símptomes de l’encostipat. En Josep Soteres explica “Quan s’està carregat del pit es dóna flor d’eucaliptus en aigua”. També llepaven els fruits quan s’estava refredat. De la mateixa manera, en Josep Pleixat fa servir les flors per a fer infusió però hi barreja saüc. L’Andre Vidal fa”Bafs d’eucaliptus quan tens el nas tapat o estàs refredat”.

Sàlvia (Salvia officinalis). És també una de les plantes cultivades pel seu interès medicinal. En Sisquet explica que “Va bé per fer baixar la pressió, també va bé per la sang. A vegades en posàvem algunes fulles a l’amanida." Hi ha un refrany que diu: "On hi ha sàlvia no hi ha malaltia”. La Rita comenta “La sàlvia també va bé pel mal de cap. Qui té sàlvia a l’hort té la meitat de la vida feta, ho arregla tot.” També en feia servir quan no es trobava gaire bé “Quan no saps que tens… et prens un got d’aigua de sàlvia després de menjar, i anima, treu una mica el mal”.

Espígol, barballó o bargalló (Lavandula latifolia). En Josep Prat posa l’espígol en una ampolla amb vi blanc “Perquè no taca. Es posa 40 dies a sol i serena. Es fa servir per desinfectar els talls o pels cops”. En Sisquet recorda “Pel cansament i fatiga muscular es feien fregues a les parts adolorides amb alcohol d’espígol i romaní”. La Pepeta Tomàs el combina amb altres plantes “Espígol, salvia i romaní mascle bullits amb rom van bé pel dolor, o allí on t'has trencat alguna cosa, per reforçar. T'hi poses drapets mullats amb això”.

Til·la (Tilia platyphyllos). A la zona estudiada es troba fora de la seva àrea de distribució però era plantada pel seu ús medicinal. En Jordi Códol explica el seu ús més conegut “Posàvem la flor en aigua, pels nervis i per descansar bé”. La Conxita Tardà comenta “També la posen a la infusió pel refredat junt amb altres herbes”. En Sisquet sorprèn amb un altre ús que li han recomanat “Per la pròstata prenc escorça de til·ler un cop la mes. L’escorça la compro a l’herboristeria. Poso l’escorça a bullir en un litre d’aigua i ho deixo rebaixar fins que només en queda mig litre i aleshores en prenc tres cops al dia.”

Te de roca (Jasonia glutinosa). Els informants recalquen que cal anar-lo a buscar a llocs concrets, en Pepito, per exemple, explica “L’anàvem a buscar quan anàvem a pescar a la riera de Santa Perpètua [de Gaià], allà n’hi havia molt a les roques”. En feien infusions pels refredats i comenta “El te de roca era molt bo, s’hi creia molt.” La Rosa Vilaró també fa aigua de te de roca “Per després de dinar, per pair”. 

Processos i preparatius

Del total de cites d’ús referents a espècies vegetals s’han documentat 951 preparats medicinals diferents.

Les categories generals per les quals s’han documentat més cites d’ús són també aquelles on el nombre de preparats és més elevat. Així, s’han documentat 173 preparats emprats per tractar traumatismes, 158 per dolències del sistema respiratori, 145 per dolències del sitema digestiu, 106 per dolències del sistema circulatori i 81 per dolències del sistema musculoesquelètic, el que posa de relleu que aquestes eren les dolències a les quals més freqüentment havia de fer front la comunitat local.

Tenint en compte el nombre d’ingredients emprats en els preparats medicinals com a estimador de la seva complexitat, s’observa que el 58,4% de les cites d’ús fan referència a preparats d’un sol ingredient, mentre que tan sols el 10,7% corresponen a preparats amb quatre o més ingredients. Aquestes dades es tradueixen en que el 70,1% dels preparats medicinals documentats són monoespecífics, mentre que tants sols el 3,1% estant formats per quatre o més ingredients.

S’han detectat 30 mecanismes emprats tradicionalment per extreure els principis actius dels materials vegetals. La infusió o decocció en aigua és el mecanisme clarament més utilitzat, ja que és l’emprat en el 51,1% de les cites d’ús documentades. Al seu torn, cinc dels altres mecanismes emprats han estat utilitzats en més del 3% de els cites d’ús documentades. En ordre decreixent en importància es tracta de la generació de vapors a partir de la combustió amb brases, de la utilització directa del material vegetal sense processament, de la maceració hidroalcohòlica, de la maceració en oli, i de la decocció en vins o licors.

La forma de processament pot haver tingut una elevada importància en la desaparició de determinats usos medicinals, sobretot quan parlem de preparats molt laboriosos o que requereixen material que ha deixat de ser usual a les llars. Fàcilment, han anat sent substituïts per preparats medicinals de carácter comercial.

Pel que fa a l’administració dels remeis, s’han detectat 45 formes emprades tradicionalment, les quals han estat agrupades en vuit grans grups. La tisana és clarament la més utilitzada, ja que és l’emprada en el 41,7% de les cites d’ús documentades. D’altra banda, sis de les altres formes d’administració han estat utilitzades en més del 3% de els cites d’ús documentades. En ordre decreixent en importància, es tracta de l’apòsit medicamentós, la loció, l’aplicació d’oli macerat, la fumigació, els bafs, i el cataplasma, emplastre o pegat.

En aquest cas també, la forma d’administració pot haver influït en el manteniment o desaparició de determinats usos, com ara l’abandonament de la fumigació degut a la incapacitat de disposar fàcilment de brases, o la incomoditat que representa per l’actual estil de vida la inhalació de bafs o l’ús de cataplasmes. Per contra, el consum de tisanes forma part habitual de la dieta actual de molts ciutadans, motiu pel qual és una forma d'administració que es troba molt més vigent.

Ingredients / Matèria primera

Les parts més utilitzades per a l’elaboració dels remeis tradicionals documentats han estat, en ordre d’importància, la flor o inflorescència, la fulla, la part aèria florida, i  la part aèria en general, les quals són emprades en el 58,4% de les cites d’ús documentades. També és notori l’ús que es dóna als fruits madurs, als pètals i a la llavor seca, parts que en conjunt s’empren en el 13,2% dels casos. En aquest sentit les tiges, els òrgans subterranis, i els exsudats són clarament els òrgans vegetals menys utilitzats. A diferència del tipus de preparats o de les diverses formes d’administració, no sembla que la part emprada hagi estat determinant pel manteniment o l’abandonament dels remeis tradicionals.

Ofici/Coneixements tècnics

En general la utilització de la flora local amb finalitats medicinals ha estat quelcom lligat a la tradició familiar, si bé cada cop són més freqüents els casos en que els coneixements s’adquireixen per transmissió horitzontal o provinents de les xarxes socials o dels  mas media.

Cal posar de relleu que l’ús combinat de medicina tradicional i medicina convencional pot donar lloc a casos greus d’intoxicació i a efectes farmacològics indesitjables fruit de la interacció entre diferents principis actius, sobretot si és té en compte que generalment l’ús de medicina tradicional es fa sense informar als professionals sanitaris, i que la formació dels professionals sanitaris en el camp de etnofarmacologia és sovint escassa o nul·la.

Un bon coneixement etnofarmacològic per part dels professionals de la salut pot contribuir a millorar la qualitat de l’atenció mèdica i alhora evitar possibles intoxicacions o reaccions mèdiques inesperades fruit de la interacció entre principis actius. Alhora, caldria valorar la possibilitat d’incorporar aquests remeis en el sistema de prescripció mèdica de la medicina convencional, especialment en el cas de dolències lleus.

Per últim, també cal tenir en compte que una proporció no negligible dels usos medicinals tradicionals incorporen, en la seva praxis o administració, pràctiques de caràcter màgic-religiós, o fins i tot esotèric, vinculades al cristianisme, als solsticis, o a aspectes de caràcter energètic. Cal posar de relleu que són elements que no parteixen de cap base científica.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Els estris utilitzats són en general els habituals en l’àmbit domèstic per tal de recol·lectar (tisores, ganivet, cistell…), elaborar les diferents preparacions (pots, cassoles, ampolles), i també és rellevant el paper de l’alcohol / esperit de vi i de l’oli com a medis en els quals dur a terme una part notable dels processos d’extracció dels principis actius en l’elaboració dels remeis.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals

Les formes d'organització documentades són  majoritàriament de caràcter familiar. Tanmateix ens els darrers anys els remeis tradicionals a base de plantes també han estat recomanats per diversos professionals de la salut, tant de la medicina convencional com sobretot dels que es circumscriuen en l’àmbit de la medicina alternativa.

Participants/Executants

La preocupació per la salut, el tractament de dolències diverses (en general de caràcter lleu) i en definitiva, la necessitat de benestar per a poder desenvolupar amb èxit les diferents tasques del dia a dia formen part del motiu pel qual al llarg de la història s’hagi generat una gran diversitat de primeres matèries, formes de processament per a l’extracció dels principis actius i manera d’administració dels remeis, donant lloc a un coneixement tradicional extremadament vast i divers.

Són, en general, les persones de més edat aqueles que encara preserven el coneixement i la praxi entorn els usos medicinals tradicionals basat en la utilització d’elements vegetals. Malgrat tot, en els darrers anys, altres persones de diferents edats han tornat a apropar-se, mostrar interès i desenvolupar més coneixements en aquest àmbit gràcies a la presa de consciència a nivell cultural, social i ambiental de la importància de no deixar perdre tot aquest saber, i també gràcies a la presa de consciència sobre la gestió de la pròpia salut.

Distribució i consum

La utilització de plantes medicinals tradicionals i la realització dels preparats associats, es duu a terme de forma constant i quotidiana per aquelles persones que encara en mantenen viu el seu cultiu (generalment per autoconsum) o recol·lecció, i també que en recomanen l’ús (professionals de la salut). També cal tenir en compte les moltes i cada cop més persones que no poden accedir per elles mateixes a les plantes remeieres i que per tant les compren (en general ja seques) com a única via per poder elaborar els propis remeis, tot i que en la major part d’ocasions l’origen de les espècies comprades no és local. Tanmateix, cal posar de relleu que la immensa majora de consumidores i consumidors que, per motius diversos, compra les plantes remeieres enlloc de recollir-les desconeix que el seu origen no és local, ja que ben al contrari estan convençudes que el seu origen és, almenys, català. Es produeix la paradoxa que en adquirir, per desconeixement, unes espècies l’origen de els quals es forà, s’està mantenint l’ús però al mateix temps s’està trencant el lligam amb el territori i reforçant el desconeixement d’aquest. Disposar d’informació clara sobre l’origen de els espècies comercialitzades amb finalitats medicinals ajudaria a que, aquelles persones que més enllà de voler dur a terme el remei vulguin mantenir també el lligam amb el territori i ajudar a valoritzar-lo, tinguin elements de decisió de compra que els permetin fer-ho.

Un altre factor important a tenir en compte és el moment de l’any en què cada planta remeiera pot ésser utilitzada, ja que la recol·lecció i/o cultiu de les plantes va lligada al seu consum i també a la implementació de mètodes de processament i conservació que permetin utilitzar les diferents espècies en els moments en què no es poden obtenir com a producte fresc. Tot i així, hi ha alguns casos en que les seves propietats es troben lligades als malestars i malalties més habituals de l'època en que es disposa de la planta, però la norma general ha estat la de poder conservar (mitjançant els mecanismes pertinents) cadascuna de les espècies remeieres de tal forma que es poguès disposar de la planta o directament del remei, durant tot l’any. En aquests sentit molts dels preparats ja impliquen una durada de l'elaboració i també un bon format de conservació, que en permet l’administració quan la planta ja no es troba disponible.

A dia d’avui la major part de les plantes medicinals tradicionals es produeixen per a l’autoconsum, si bé també són distribuïdes sovint en herboristeries o per fitoterapeutes.

Ús i funció

Conservacionista , Social

Patrimoni relacionat

Les espècies medicinals i els seus usos, són un element que permet portar valor identitat al territori en el qual creixen, i també constitueix un patrimoni cultural i terapèutic per tothom qui pot conèixer-les i utilitzar-les. Tanmateix, perquè aquest fet es produeixi resulta necessari no nomes que es recuperi o mantingui un determinat ús medicinal, sinó que també cal que les plantes emprades tinguin un origen local. Actualment, en moltes ocasions, estem a mig camí. S’ha recuperat l’ús, però queda encara pendent recuperar l’origen local de les plantes emprades.

I és que el valor dels paisatges no només radica en la biodiversitat, sinó que la seva identitat està clarament lligada a aquells usos i vincles que al llarg de segles les poblacions locals han anat establint amb aquests paisatges. Alhora, les espècies que creixen en un determinat indret i que per tant poden ser utilitzades per la població, es troben clarament lligades amb l’agricultura, tant en el sentit que l’activitat agrícola genera l’hàbitat / les condicions per al seu desenvolupament, com també perquè algunes d’elles directament són cultivades. Per tant, es pot dir que els elements característics del paisatge (parets de pedra seca, cabanes de vinya, basses i els corresponents sistemes de conducció de l’aigua, pous, fonts, camins que menaven als horts, o les pròpies masies en si mateixes) són un patrimoni cabdal perquè les espècies medicinals (cultivades o silvestres) i els seus usos hagin arribat fins al dia d’avui. Cal que les consumidores i consumidors en siguin conscients i que progressivament es tendeixi a la utilització d’espècies recollides localment.

Interpretació [ètic]

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

Els coneixements tradicionals relatius a les plantes remeieres són encara presents en la memòria de les persones grans, però és de cabal importància que es pugui documentar i recuperar aquest coneixement per tal de poder-lo compartir, mitjançant els canals més adequats en cada cas, i fer-lo arribar a aquelles persones que desitgen posar-lo en pràctica de nou, però que no tenen a l’abast cap persona, o font, que els el pugui transmetre.

La recuperació dels coneixements tradicionals relatius a les plantes medicinals, els seus usos i la conseqüent adaptació a les necessitats actuals, pot ser determinant per fomentar un major interès i respecte de les societats urbanes vers l’entorn natural i les zones rurals, per dinamitzar demogràficament i econòmicament les comunitats rurals, per diversificar l’agricultura i fer-la més competitiva i resilient al canvi climàtic i per afavorir la sostenibilitat ambiental de les activitats desenvolupades al territori. Alhora és imprescindible perquè els usos medicinals versin de nou sobre la flora local, i no depenguin cada cop més de productes vegetals provinents d’arreu del món, que la globalització comunicativa popularitza i que releguen a l’oblit moltes de les plantes medicinals que tenim a l’entorn i que podrien acomplir els mateixos usos.

Salvaguarda

Transmissió

Tradicionalment la transmissió dels usos medicinals de la vegetació es duia a terme a partir de la tradició oral, a partir d’uns coneixements que passaven d’una generació a la següent, sobre tot per via materna.

Actualment també cal posar de relleu canals de transmissió basats en els llibres, els cursos o xerrades formatives, les xarxes socials, o fins i tot els mitjans de comunicació, els quals estan agafant molta importància a l’hora de difondre els coneixements entorn les espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals.

D’altra banda també pren importància la multiculturalitat actual de la societat, mitjançant la qual és possible que els usos medicinals propis d’un altre territori però que empren espècie locals arribin i es difonguin a la zona.  

Viabilitat / Riscos

El context actual fa imprescindible desenvolupar nous canals i eines de transmissió dels coneixements tradicionals, com és el cas dels relatius a les plantes medicinals i als seus usos.

Els remeis tradicionals es van perdent perquè no arriben a les generacions més joves i les persones grans van morint. Les generacions actuals no han rebut no coneixen les plantes medicinals que es feien servir tradicionalment a casa i, per tant, en la major part dels casos no tenen ni tan sols consciència de la seva existència. En conseqüència, cal establir noves vies de transmissió, que alhora incorporin tota la informació científica disponible sobre les propietats de les diferents espècies, i que arribin al conjunt de la societat, també a les generacions més joves. Només així es podran actualitzar i recuperar, de forma segura i sinèrgica amb la medicina convencional , els usos medicinals de la vegetació local. 

Cal promoure l’edició de llibres divulgatius, el desenvolupament de projectes de participació ciutadana per la documentació dels coneixements tradicionals, l’organització de jornades de transferència científico-tècnica, l’elaboració d’articles de caire divulgatiu, i també la inclusió en els el sistema educatiu (des de l’educació obligatòria fins a als graus i màsters universitaris dels àmbits de la ciència de la salut) de tots aquells conceptes relatius a les propietats medicinals de la vegetació local i el seu potencial d’implementació en l’actualitat, ja sigui mitjançant preparats tradicionals o bé com a font a partir de la qual aïllar i sintetitzar principis actius que donin lloc a nous fàrmacs.

També és molt important, especialment en el camp dels usos medicinals, que les noves vies de transmissió, i els encarregats de transmetre la informació, ho facin de forma fiable i rigorosa, per tal de no generar falces expectatives o recomanar tractaments sense cap mena de base. Cal que en aquest camp es generi una simbiosi entre medicina i etnofarmacologia per tal de poder retornar amb garanties al conjunt de la població aquests coneixements medicinals tradicionals.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

A la comarca de l’Anoia s’han desenvolupat múltiples activitats per retornar aquests coneixements vers el conjunt de la ciutadania. Cal destacar l’organització per part del Col·lectiu Eixarcolant de la Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades, que es celebra anualment a Igualada a principis d’abril, i que acull més d’un centenar d’activitats al voltant dels usos tradicionals de les plantes silvestres i les varietats tradicionals , incloent un bon nombre d’activitats relatives als usos medicinals. La cinquena edició, celebrada el 2020 malgrat la situació excepcional de pandemia de Covid-19, va acollir al voltant de 5.000 visitants.

La mateixa entitat ha dut a terme xerrades, sortides, i tallers, dirigits tant a un públic adult i familiar com també infantil, en els quals s’han abordat diferents aspectes relatius a la descoberta del territori i al cultiu, recol·lecció i ús de plantes remeieres.

Informació tècnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

La informació recollida del treball de camp s’ha obtingut mitjançant entrevistes semiestructurades que s’han complementat a través de processos d’observació participant. La prospecció etnobotànica més intensa s’ha realitzat entre el 2014 i 2017, tot i que també ha seguit fins al 2020.  

El primer contacte amb els informants s’ha establert després de la recomanació per part de tercers, o a partir de la coneixença directa dels informants prèvia a l’inici de l’estudi. En la majoria d’ocasions s’han dut a terme diverses trobades, fet que facilita l’obtenció d’una major quantitat d’informació.

Algunes de les dades també han estat extretes de l’entitat Col·lectiu Eixarcolant, de la qual els redactors d’aquesta fitxa formen part.

Aquesta fitxa s’ha elaborat en el marc de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Penedesencs i el Grup de Recerca EtnoBioFic de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de la Barcelona, en el marc del programa de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial de la Generalitat de Catalunya.

Data de realització

30/12/2020 10:24 AM

Validador/a

Coordinació IEP

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès